Dossier imprès · La Gran Guerra

Els efectes de la Gran Guerra

La primera reacció a l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'agost del 1914 va ser de preocupació, creien que els efectes a Espanya serien devastadores. Aquesta idea va canviar ràpid i radicalment, passant a l'eufòria. La guerra va adoptar un conflicte de desgast, portant a una prolongació que beneficiaria l'economia espanyola. Les potències implicades en el conflicte van haver de buscar subministrament als països neutrals, estimulant les seves economies de manera extraordinària.

Espanya, amb França de veïna i directament implicada amb el bàndol aliat va estimular la seva economia augmentant les seves exportacions i, alhora, reduint les importacions i fent créixer les reserves d'or del Banc d'Espanya.

Aquesta onada de creixement no va estar regulada per la intervenció directa de l'estat, fet que va suposar que la prosperitat de l'economia no s'allargués un cop acabés la guerra i desaparegués la demanda. La patronal espanyola enriquida no va reinvertir en la millora tècnica de les fàbriques, mentre que els obrers estaven majoritàriament a la misèria degut a la pujada de preus interiors dels productes de primera necessitat.

L'augment de producció també va portar a la necessitat de més mà d'obra i la respectiva pujada de preus dels lloguers pels immigrants. El resultat va ser un procés inflacionista, reduint el poder adquisitiu de les famílies i afectant sobretot els sectors més humils.

El creixement d'aquests negocis va demanar una circulació més gran de capitals, consolidant el País Basc com a principal centre financer de l'Estat.

En una segona fase, la industria manufacturera i agricultora va ser la protagonista, dinamitzant la industria catalana i l'horta valenciana. A partir de 1916 la industria catalana va funcionar a ple rendiment 24 hores al dia. La construcció també va créixer lligada al creixement de ciutats com Bilbao, Barcelona, Madrid, Sevilla o València.

Quan els països bel·ligerants van recuperar la producció, l'exportació espanyola va tornar a caure i el 1918 s'entrà en un període de conflictes a Andalusia conegut com el Trienni Bolxevic.

Durant la guerra l'emigració es va veure aturada pel tancament de fronteres dels països receptors, per tant la migració més important va ser interior, del camp a la ciutat. Barcelona va ser especialment afectada per aquestes migracions. Les urbs com l'Hospitalet o Badalona es van convertir en ciutats. Entre 1910 i 1920 els obrers barcelonins van passar de 150.000 a 400.000. Aquests nouvinguts van viure en situacions molt precàries provocant una tensió social que faria créixer el sindicalisme obrer.

La opinió pública durant la guerra es dividí en els aliadòfils, gent d'idees democràtiques i esquerranes vinculades al bàndol aliat i els germanòfils, gent conservadora i defensors de la societat estamental i l'ordre jeràrquic vinculat als imperis centrals. També hi havia els comunistes, els quals defensaven que la guerra era pels interessos burgesos i els obrers no hi havia de participar.

En l'àmbit cultural apareixen les avantguardes, posant fi a les convencions sobre les que s'havia fonamentat l'art i la literatura del passat, entès com a acte revolucionari.