Dossier imprès · Societat

…trontollar l'agricultura europea i especialment l'espanyola, la qual depenia del conreu del cereal.

Els orígens d'aquesta crisi vindrien de:

• Baixa rendibilitat dels conreus tradicionals de cereals amb escassos beneficis.
• Impossibilitat de competir amb els nous preus porta a la fallida molts agricultors.
• La producció de vi, que havia crescut a Catalunya pateix una plaga procedent d'Amèrica anomenada fil·loxera i fa desaparèixer gran part de les vinyes catalanes
• La crisi econòmica porta a una crisi social entre rabassaires i propietaris, molts vinculats a les vinyes.

Tot això va portar a una gran pressió política sobre el Govern per establir una política proteccionista com a resposta de la crisis.

Així doncs, el 1891 el Govern estableix un aranzel molt elevat que afectava sobretot al blat i al carbó. Conseqüentment, el preu dels productes bàsics va fer reduir el pressupost familiar dedicat al consum. A més, la manca d'inversió en el camp i manufactures no va portar a un augment de la producció.

El mercat interior era pobre i no va incentivar el creixement econòmic, excepte el cubà que es va protegir amb aranzels especials per encarir l'activitat comercial de l'illa.

La modernització de la societat a inicis del segle XX

La població espanyola va experimentar un creixement demogràfic, passant de 18,5 milions els 1900 a 23,5 milions el 1930. Aquest creixement va ser possible gràcies al descens de la taxa de mortalitat lligada a uns avenços mèdics i sanitaris i la millora en el transport d'aliments. Conseqüentment l'esperança de vida augmentaria, sobretot en zones urbanes, més modernitzades.

Espanya va continuar sent majoritàriament rural, però aquestes zones començarien a experimentar una despoblació alarmant. Aquesta població va tendir a marxar cap a la perifèria peninsular i de les zones rurals cap a les zones urbanes. Molta gent emigraria també cap a l'Amèrica Llatina o França.

La desigualtat social es veia reflectida amb l'analfabetisme que patia el país; el 1900, el 63% de la població analfabeta. A més era més pronunciada a les zones agrícoles que a les urbanes, igual que en el cas de les dones era més accentuat que en els homes.

La societat estava dividida en classe alta, mitjana i baixa.

La classe alta era la més reduïda centrada en l'alta aristocràcia, els grans terratinents i els magnats de l'economia.

La classe mitjana era l'evidència de la modernització que experimentava la societat. Era formada pels petits i mitjans propietaris rurals, els professionals liberals com advocats, enginyers o metges, el personal d'administració pública i privada i la classe pública, juntament amb periodistes i mestres.

La classe baixa era formada per la majoria de la població, majoritàriament treballadors del camp, els quals acostumaven a ser analfabets i a viure en situacions molt precàries, veient-se obligats a emigrar en molts casos. Altres sectors de la classe baixa que no parava d'augmentar eren els artesans, obrers industrial i treballadors del sector dels serveis.

Tot i l'èxode que va patir el món rural a principis de segle, els dos terços de la població ocupava el sector primari; agricultura, ramaderia i pesca.

El món agrícola va patir certs canvis entre 1900 i 1930, ja que va perdre treballadors que emigrarien, però va guanyar rendibilitat gràcies a la tecnificació i mecanització del treball agrícola.

Aquesta modernització no va acabar amb tots els problemes. El 1900 el 2% dels propietaris posseïen el 47% de les terres i 2,5 milions de treballadors no tenien cap propietat. Per tant, el latifundi predominava al país, amb una rendibilitat força baixa, ja que gran part dels camps es reservaven per la pastura. Els minifundis, més presents a la zona gallega i càntabra suposaven un endeutament permanent, la submissió als cacics i, en molts casos, l'emigració.

L'any 1900 només a Barcelona, Madrid, Guipúscoa i Biscaia predominava el sector secundari i terciari. A Catalunya s'hi concentrava l'àrea industrial més important de tota Espanya, amb predomini de l'industria química, mecànica, alimentària i del ciment. El gran canvi arribaria amb la introducció de la electricitat i la metal·lúrgia. Van destacar també les indústries petites i mitjanes.

L'àrea industrial basca estava centrada en la mineria de ferro i carbó, la indústria siderometal·lúrgica i la mecànica. Es tractaven de complexos industrials molt grans, els quals requerien una gran quantitat de mà d'obra que aportaria la immigració, originalment de Castella i Lleó.

Aquestes indústries de grans dimensions requerien unes inversions capitals elevades, fet que va portar a la creació dels primers bancs.

La branca industrial present a Euskadi i Catalunya seria la construcció donant a feina a milers de persones degut al creixement que experimentaven les ciutats.

L'activitat industrial rebria un cert impuls amb el desastre colonial gràcies al retorn de capitals, després el creixement seria moderat, tot i un creixent proteccionisme adoptat per l'Estat a partir de 1906.

No seria doncs fins l'arribada de la Gran Guerra que Espanya experimentaria un creixement notable. Els països bel·ligerants van augmentar la demanda de productes alimentaris, manufacturats o de primeres matèries als països neutrals. Per tant Espanya va proporcionar aquests serveis i va adquirir un creixement econòmic que ni tindria continuïtat, principalment a causa de la recessió que portà la postguerra, però també per la mala gestió de capital dels industrials per modernitzar les seves empreses.

La reacció política respecte la crisi del 98

El desastre colonial no va suposar cap crisi política important. Els líders dels dos partits dinàstics havien mort (Cánovas el 1897 i Sagasta el 1903), i la Constitució no va se[r] modificada ni el sistema d'alternació pacífica al capdavant del govern.

Davant la crisi van aparèixer polítics com Francisco Silvela, Camilo Polavieja o Eduar[do] Dato, que es van inspirar en el regeneracionisme per aplicar noves fórmules polítiques. [El] general Polavieja, qui havia fracassat amb la gestió de la guerra de Filipines, va convènce[r el] sector conservador amb el manifest regeneracionista en el que es prometia la modernitz[ació] política i econòmica i la descentralització administrativa, agradant també als catalan[s]…