Busco un tema

La radicalització anarquista es tradueix en una sèrie d'atemptats: el 1893 Paulí Pallàs llança dues bombes contra Martínez Campos i Santiago Salvador en posa al Liceu; el 1896 hi ha l'atac a la processó del Corpus, que desencadena el procés de Montjuïc; i el 1897 l'italià Michele Angiolillo assassina Cánovas del Castillo. Pel que fa a la crisi del 98, les causes econòmiques arrenquen de l'aranzel de 1891: un govern conservador va gravar els productes estrangers amb un import elevat, cosa que va fer caure les importacions i va obligar la burgesia cubana a comprar productes espanyols en lloc de nord-americans, molestant tant els cubans com els Estats Units, que tenien molts interessos a Cuba. Les causes socials són la situació dels treballadors dels ingenios azucareros, gairebé esclaus, que veien en la guerra d'independència una possibilitat d'aconseguir una llibertat autèntica.

Els socialistes defensaven l'emancipació de la classe treballadora, la instauració de la propietat social i la conquesta del poder polític, però al principi no van triomfar a les eleccions perquè la major part dels obrers de Catalunya i dels treballadors del camp andalús eren anarquistes i apolítics. El partit va néixer lligat al cercle de tipògrafs de Madrid. Els anarquistes van ser el quart focus d'inestabilitat: un moviment caracteritzat per l'oposició a qualsevol forma de poder, govern, religió i institucions, molt influent entre obrers i camperols, que es va centrar en la captació de seguidors i en l'acció violenta. A tot plegat s'hi afegeixen els nacionalismes del segle XIX: el català, el basc, el gallec i el valencià.

El nacionalisme basc apareix en un territori molt lligat al carlisme i alhora molt industrialitzat —al voltant dels alts forns—, que atreia immigració. Els seus elements són la qüestió foral, la llengua i els costums bascos. En aquest context, Sabino Arana reivindica la raça, la llengua i els costums davant la influència espanyola i, el 1899 i després d'una estada a Catalunya, funda el PNB. Pel que fa al moviment obrer, l'últim quart del segle XIX la classe obrera pateix precarietat laboral i l'augment del preu dels productes de primera necessitat, sobretot el pa. Aquest malestar podia derivar en violència social i va empènyer els obrers a organitzar-se seguint diverses ideologies. Els governs conservadors del començament de la Restauració eren molt restrictius, però amb l'arribada dels liberals s'aprova el 1887 la llei d'associació, que permet la creació de sindicats i canvia la situació.

Un sindicat és una agrupació de treballadors d'un mateix ofici per millorar les seves condicions de feina. A l'inici de la Restauració ja existien agrupacions —Les Tres Classes de Vapor a Catalunya, la Agrupación Socialista Madrileña a Madrid—, però el primer gran sindicat socialista d'inspiració marxista és la UGT, fundada a Barcelona el 1888, que reivindicava la jornada laboral de vuit hores i la festa de l'1 de maig, aconseguida el 1890; comparat amb els anarquistes era un sindicat moderat. Els anarquistes, per la seva banda, van fundar la FTRE, que va anar guanyant força fins que la repressió de la dècada de 1880 —arran dels assassinats atribuïts a «la mano negra» a Andalusia, que no es van poder provar— la va fer desaparèixer el 1888. A partir d'aleshores l'anarquisme es radicalitza i aposta per la propaganda pel fet, és a dir, per l'acció directa violenta contra els interessos de les classes dominants.

El cop d'estat de Martínez Campos té l'origen en els sectors monàrquics —sobretot els que tenien interessos a Cuba— que volien acabar amb el procés de Restauració. El 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos va fer un cop d'estat a Sagunt, València, i va proclamar Alfons de Borbó rei d'Espanya; el nou rei va arribar a Madrid al gener de 1875, el mes següent del cop. La Constitució de 1876 estableix que Espanya serà una monarquia constituent: el rei pot promulgar lleis i convocar i suspendre tant les corts com els ministres. Hi ha una divisió de poders: el legislatiu queda en mans de les corts i el rei, l'executiu en mans del rei i el judicial en mans dels jutges. La sobirania és compartida entre el rei i les corts, i la ideologia oficial és liberal i conservadora. Es reconeix el dret a la llibertat d'expressió, reunió i associació. La religió catòlica és la de l'Estat, però aquest reconeix l'existència d'altres confessions mentre el culte es practiqui de manera privada. Pel que fa a l'organització territorial, Espanya és un Estat centralitzat dividit en províncies i municipis.

Els republicans van patir la repressió durant els primers anys de la Restauració i molts van marxar a l'exili, de manera que entre 1875 i 1878 no van participar en les eleccions. Entre 1879 i 1881 encara van intervenir en intents conspiratius, però a partir del 1881 abandonen aquesta via i entren en la vida política. Estaven dividits en dos blocs: els federalistes, partidaris d'un model semblant al dels Estats Units amb molts estats, agrupats al Partido Republicano Democrático Federal de Pi i Margall; i els unionistes o centralistes, partidaris del model francès d'un únic estat, amb Nicolás Salmerón. El sufragi universal masculí no els va acabar afavorint a causa del frau electoral, tot i que el 1893 van arribar a 47 diputats. Els socialistes es van organitzar al PSOE, fundat el 1879 a Madrid, liderat per Pablo Iglesias i amb el setmanari El socialista com a òrgan de difusió.

El general Weyler contraataca amb una violència enorme i reconquereix parcialment l'illa, però la seva actuació és durament criticada tant pels Estats Units com per intel·lectuals espanyols com Unamuno, Pi i Margall o Joaquim Costa. El 1896 la insurrecció s'estén a les Filipines i agreuja la situació. El 1897 Sagasta, ja primer ministre, atorga un govern autònom a Cuba, però la mesura arriba tard. El president nord-americà William McKinley envia el cuirassat Maine al port de l'Havana en qualitat d'observador i el 15 de febrer de 1898 el vaixell explota i s'enfonsa, amb 266 morts i unes causes que mai no es van aclarir. L'incident desencadena una campanya contra Espanya i a favor de la intervenció nord-americana. Espanya només tenia dues opcions: cedir Cuba als Estats Units, cosa que hauria equivalgut a admetre que havia bombardejat el Maine, o anar a la guerra per sostenir que no ho havia fet. Va escollir la guerra.

Per a alguns historiadors la crisi comença abans del 98: es tracta d'un període de transició entre dos segles en què la guerra de Cuba seria una manifestació més de la decadència del país. És l'època del declivi dels vells imperis i de l'ascens de les noves potències, com els Estats Units. Aquest pessimisme va quedar reflectit també en la literatura, amb la generació del 98. Com a resposta apareix el regeneracionisme, un corrent ideològic de finals del segle XIX i principis del XX que reflexiona sobre la decadència espanyola i busca solucions sota el nom de regeneració nacional. El seu màxim representant és Joaquim Costa, que el 1901 publica «Oligarquía y Caciquismo», on critica el sistema polític de la Restauració, la corrupció, el pes dels cacics i l'analfabetisme. El moviment va influir en moltes ideologies polítiques i programes de govern.

A les causes econòmiques i socials del 98 s'hi afegeixen les polítiques: bona part dels cubans ja havia demostrat el seu interès per la independència durant la guerra llarga i la chiquita, i aquesta vegada fins i tot la burgesia de l'illa s'hi va afegir. El desastre del 98 consisteix en la derrota a la guerra hispanonord-americana (1895-1898), que va posar de manifest la incapacitat de l'estat per mantenir les restes del seu imperi colonial d'ultramar —Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam— i va obrir una profunda crisi de consciència entre els intel·lectuals espanyols, que la van viure com una decadència nacional. La guerra arrenca el 1895, quan els independentistes cubans liderats per José Martí i Máximo Gómez s'aixequen en armes amb el «Grito de Baire»; la insurrecció avança de l'orient de l'illa cap a l'oest, en direcció a l'Havana. El general Martínez Campos intenta una política conciliadora que fracassa i el substitueix el general Valeriano Weyler.

El bàndol carlí alimenta l'oposició catòlica al règim després que la Constitució de 1876 establís la tolerància religiosa, i nega la legitimitat d'Alfons. El 1879 esclata a Cuba la revolta anomenada guerra Chiquita, sufocada amb certa facilitat.

L'oposició republicana està molt fragmentada en diversos partits, amb diferències sobretot per la personalitat dels seus líders. Només el Partit Republicà Progressista confia en una insurrecció armada de l'exèrcit per arribar al poder; la resta accepta la legalitat establerta. A causa de la repressió dels primers anys de la Restauració, molts republicans s'exilien, i els que es queden no participen en les eleccions, amb excepcions.

El 1879 es funda el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Pablo Iglesias, amb pocs seguidors inicials a causa, en part, de la ràpida implantació de l'anarquisme; amb els liberals al poder creix una mica, però no obtindrà un diputat fins al 1910.

Pel descontentament social: a finals del segle XIX el creixement de la classe obrera industrial, amb gran precarietat laboral i augment de preus, impulsa l'anarquisme i el socialisme. La Llei d'associacions de 1887 permet la lliure sindicació i dona un impuls a aquests moviments. D'aquí neix el 1888 la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat marxista de posició moderada centrat en la jornada de vuit hores. Els anarquistes, en un congrés obrer a Barcelona, reconstrueixen la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que guanya força ràpidament, però desapareix el 1888 quan els assassinats atribuïts a la suposada organització La Mano Negra —de la qual no s'ha provat mai l'existència— permeten al règim desencadenar la repressió. Aquell mateix any s'inicia un període de radicalisme anarquista basat en l'acció directa i el terrorisme individual: Santiago Salvador llança dues bombes al teatre del Liceu, i l'italià Michele Angiolillo assassina Cánovas del Castillo com a resposta a la intensificació de la repressió amb el judici conegut com a procés de Montjuïc.

Sobre els regionalismes peninsulars i el catalanisme: al llarg del segle XIX es desenvolupen moviments regionalistes com el valencià i el gallec, que promouen el conreu literari de la llengua pròpia. Al País Basc, els fueristas demanen la recuperació dels furs, i els euskaros defensen la llengua i la tradició basconavarresa; Sabino de Arana impulsa el nacionalisme basc.

El 1890 el govern liberal aprova el sufragi universal masculí per als homes de més de 25 anys. El mecanisme central del sistema és el bipartidisme: dos partits monàrquics majoritaris que s'alternen al poder. El Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, defensa els interessos de les classes altes i dels catòlics i és poc partidari dels canvis; el Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, també és monàrquic però partidari de canvis moderats i defensa les classes mitjanes i progressistes. Perquè el torn funcionés calia manipular els resultats electorals —la tupinada—, i per fer-ho s'utilitzava tot un sistema de corrupció: compra de vots, coacció i falsejament del cens amb persones que ja havien mort.

El règim va assolir èxits que en van garantir la consolidació: el final de la Tercera Guerra Carlina amb la fugida de Carles VII, la Pau de Zanjón de 1878 que va donar una treva a Cuba, i la dura repressió del moviment obrer amb la il·legalització de les associacions internacionalistes. Fins al 1881 van governar només els conservadors, però Cánovas —recolzat per alts funcionaris, noblesa, església, gran burgesia i terratinents— va integrar els liberals per estabilitzar el sistema: és el sistema canovista, amb tres peces. Primera, el bipartidisme dinàstic entre el Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta. Segona, el torn pacífic, renunciant als pronunciaments militars. Tercera, la corrupció política i electoral: caciquisme, tupinada i encasillado, que a més deixaven fora qualsevol opció aliena als dos partits. Tots dos compartien un ampli acord ideològic: monarquia, propietat privada, liberalisme econòmic, drets restringits, centralisme i repressió obrera. Del costat liberal destaquen tres lleis: l'abolició de l'esclavitud (1888), la Llei d'Associacions (1879) i el sufragi universal masculí (1890). Amb la mort d'Alfons XII el 1885 es va signar el Pacte d'El Pardo per legitimar la regència de Maria Cristina; el príncep nascut poc després seria Alfons XIII, coronat el 1902. Cánovas, però, va ser assassinat abans per un anarquista italià com a revenja pels processos de Montjuïc.

L'oposició política al sistema de la Restauració agrupa diferents grups polítics i apolítics contraris a un règim basat en el bipartidisme entre conservadors i liberals, el frau electoral, la monarquia i el caciquisme. Entre aquests opositors hi ha, en primer lloc, els republicans, persones contràries a la monarquia espanyola instaurada durant la Restauració que defensen un sistema polític republicà basat en la democràcia. En segon lloc hi ha els anarquistes, un grup apolític que rebutja qualsevol forma d'Estat i d'autoritat, com ara el govern i els partits polítics; fan moltes vagues i sabotatges i tenen una forta influència a Catalunya i Andalusia.

La Restauració és el període de la història d'Espanya que va del 1874 al 1931 i que correspon als regnats d'Alfons XII i Alfons XIII. Es divideix en dues etapes clarament diferenciades. La primera es caracteritza per una certa estabilitat política —el sistema canovista— sostinguda pel bipartidisme i pel caciquisme. La segona, en canvi, és una etapa de crisi del sistema i de conflictivitat social provocada per la incapacitat del règim de resoldre els problemes del país, i acaba desembocant en la dictadura de Primo de Rivera. El bipartidisme el formen el partit Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, i el Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta.

La Restauració és el període històric que va de 1874 a 1931, durant el qual van regnar a Espanya Alfons XII i Alfons XIII, i que acaba amb la dictadura de Primo de Rivera. Té dues etapes: la primera es caracteritza per una certa estabilitat política gràcies al bipartidisme i el caciquisme; la segona, per una crisi del sistema de la Restauració i per la conflictivitat social, causada per la incapacitat del sistema per solucionar els problemes del país. El bipartidisme enfronta dos partits: el Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, i el Liberal, liderat per Mateo Sagasta. El Manifest de Sandhurst és el document que Cánovas del Castillo va preparar per facilitar la tornada dels Borbons: el príncep el va enviar a totes les persones que l'havien felicitat pel seu aniversari, i s'hi presentava com l'únic i legítim representant del dret a la monarquia a Espanya. El text original de la pàgina atribueix aquest manifest a Alfons XIII, però pel context es tracta d'Alfons XII, que és qui el signa el 1874.

Resum dels mecanismes del sistema. La Constitució de 1876 va deixar el sufragi sense definir: el 1878 un govern conservador va establir el sufragi censatari, reservat als homes de més de 25 anys amb un cert nivell de riquesa, i el 1890 un govern liberal va aprovar el sufragi universal masculí. El sistema es basava en el bipartidisme —dos partits monàrquics, conservador i liberal, que s'alternaven al poder gràcies al frau electoral—, amb el Conservador de Cánovas defensant les classes altes i els catòlics i el Liberal de Sagasta defensant les classes mitjanes i progressistes amb una actitud favorable a canvis moderats. Perquè aquesta alternança funcionés calia manipular els resultats electorals: la tupinada.

El retorn dels Borbons el prepara Cánovas del Castillo per la via política: aprofitant l'aniversari d'Alfons, redacta el Manifest de Sandhurst, que el príncep envia a tots els qui l'havien felicitat i on es presenta com a únic i legítim representant del dret monàrquic a Espanya. Però alguns sectors monàrquics —sobretot els que tenien interessos a Cuba— volen accelerar el procés i el 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos fa un cop d'estat a Sagunt proclamant Alfons de Borbó rei d'Espanya. El gener de 1875 Alfons arriba a Madrid. La Constitució de 1876, elaborada a partir dels principis de la de 1845, defineix Espanya com una monarquia constitucional amb un clar predomini del rei sobre les corts: pot promulgar i sancionar lleis, convocar i suspendre les corts i nomenar i destituir ministres.

El Grito de Baire de 1895 obre la Segona Guerra de Cuba sota el lideratge de José Martí i Antonio Maceo. Martínez Campos, partidari de negociar, fracassa i és substituït pel general Weyler, que adopta mesures duríssimes; el 1896 la sublevació s'estén a les Filipines. La premsa nord-americana aprofita l'actuació de Weyler per justificar la intervenció, i l'enviament i la destrucció misteriosa del cuirassat Maine a l'Havana acaben de decantar l'opinió pública. Els EUA plantegen a Espanya cedir l'illa o la guerra; el govern de Sagasta rebutja la cessió i el conflicte esclata. No dura ni quatre mesos: la superioritat naval nord-americana s'imposa a Cavite i a Santiago de Cuba i Espanya ha de rendir-se. El Tractat de París, signat el desembre de 1898, reconeix la independència de Cuba i cedeix Puerto Rico, les Filipines i Guam als Estats Units. Les conseqüències es reparteixen en quatre nivells: econòmic —impacte immediat però no desastrós, compensat pel retorn de capitals—, polític —el règim es manté sense grans canvis—, internacional —fi de l'imperi i pèrdua de prestigi, amb una imatge de debilitat, corrupció i endarreriment— i moral —frustració i desengany, que obren el desig de regeneració de Joaquín Costa i la Generación del 98—.

El contingut de la Constitució de 1876, punt per punt. La divisió de poders és només aparent: el legislatiu el comparteixen les corts —bicamerals, amb congrés i senat— i el rei; l'executiu queda en mans del rei i el judicial en mans dels jutges. La sobirania és compartida entre el rei i les corts, i la ideologia del text és liberal i conservadora alhora. Reconeix una declaració de drets —llibertat d'expressió, de reunió i d'associació— però que a la pràctica van quedar restringits. Declara la religió catòlica com a religió de l'Estat, tot i que admet el culte privat d'altres confessions. Estableix un estat centralitzat dividit en províncies i municipis. I deixa el sufragi sense definir: es desenvoluparà en dues lleis posteriors, la primera de les quals, de 1878 i sota govern conservador, estableix el sufragi censatari reservat als homes de més de 25 anys amb un cert nivell de riquesa, uns 850.000 en tot l'estat.

El 25 d'abril de 1898 Sagasta opta per la guerra i Espanya encaixa derrotes decisives a Santiago de Cuba i a Cavite, a les Filipines. El 10 de desembre de 1898 es signa el Tractat de París, pel qual Espanya reconeix la independència de Cuba i cedeix Puerto Rico, les Filipines i l'illa de Guam als Estats Units. L'any següent ven a l'imperi alemany les illes Carolines, les Marianes —excepte Guam— i les Palau a canvi de 25 milions de dòlars. Amb això Espanya perd tant els territoris d'ultramar com el prestigi internacional. Les conseqüències es resumeixen en quatre punts: pèrdues territorials, pèrdues econòmiques i humanes, pèrdua del prestigi espanyol i la crisi del 98.

Presentació del tema, dividit en dues parts: la Restauració borbònica (1875-1898) i la crisi amb la dictadura de Primo de Rivera (1898-1931). El 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos executa un cop d'estat i proclama Alfons XII, fill de la desterrada Isabel II, com a rei, cosa que posa fi al govern de Serrano i al Sexenni Democràtic. Prèviament el príncep havia signat el Manifest de Sandhurst, on es reconeixia com a legítim rei. El projecte no va ser improvisat: Antonio Cánovas del Castillo va liderar la causa alfonsina amb el suport de les classes dominants, atemorides pel creixement del moviment obrer. Per consolidar el règim es va redactar la Constitució de 1876, que fa de la monarquia l'àrbitre de la política nacional amb dret de vet i de dissolució, estableix la sobirania compartida i unes Corts bicamerals, declara la confessionalitat catòlica amb llibertat de cultes, restringeix les llibertats d'opinió, expressió i associació i imposa una política centralista. El sufragi el van regular dues lleis posteriors: la censatària de 1878 i la del sufragi universal masculí de 1890.

El sistema funcionava a l'inrevés del que caldria esperar: el rei escollia el partit que havia de governar i només després es convocaven eleccions, que el ministre de governació s'encarregava que donessin la majoria necessària. L'instrument era el clientelisme, articulat en tres eixos: els alts càrrecs de Madrid, els governadors civils de les províncies i els alcaldes dels pobles, ajudats pels cacics. Els cacics eren propietaris rics amb una gran influència política sobre els municipis i, de vegades, sobre províncies senceres; per damunt d'ells hi havia els oligarques, un grup reduït de famílies riques i influents que controlaven els interessos polítics i econòmics de territoris extensos. El 1885, arran de la crisi provocada per la mort d'Alfons XII, els líders dels dos partits majoritaris es van reunir al Pardo i van ratificar l'alternança amb el que es coneix com a «Torn Pacífic».

Els focus d'inestabilitat del sistema de la Restauració són dos. El primer, el carlisme: la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) acaba amb la derrota dels carlins, però el problema no queda resolt, perquè els ultracatòlics i tradicionalistes que els formaven continuen negant la legitimitat d'Alfons i rebutjant l'apartat de religió de la Constitució de 1876, de manera que es converteixen en una força d'oposició al règim. El segon, Cuba: la guerra llarga (1868-1878), un moviment independentista sufocat per les autoritats espanyoles, acaba amb el Tractat de pau de Zanjón, que no resol la qüestió cubana i deixa una sèrie d'incidents oberts; el 1879-1880 esclata la guerra chiquita, també sufocada per les autoritats colonials. A aquests focus s'hi afegeix l'oposició política: carlins, republicans i socialistes.

Continuació del repàs dels grups opositors. Els socialistes defensaven la lluita de classes i s'articulaven al voltant del PSOE, fundat per Pablo Iglesias el 1879, i del seu sindicat, la UGT. Els moviments nacionalistes bascos, molt semblants als catalans, també s'oposaven al sistema de la Restauració. Els carlins, sorgits de les guerres carlines, defensaven una monarquia legítima i conservadora basada en valors religiosos i tradicionalistes. Finalment, els regeneracionistes eren un grup que, sense ser estrictament polític, criticava intel·lectualment el sistema de la Restauració; liderats per figures com Joaquín Costa, defensaven reformes socials i educatives per modernitzar Espanya.