Busco un tema

Aquesta pàgina detalla, pas a pas i en castellà, el procés complet de la tècnica de la cera perduda, tal com la van sistematitzar els artistes grecs cap a mitjan segle V a. C. per poder recuperar el model i produir estàtues de bronze en sèrie. Primer es modela en argila una estàtua igual a la que es farà en bronze (el modelo); a partir d'aquí s'obté el negatiu en blocs de guix (el molde). Aquest motlle es revesteix d'una fina capa de cera que determinarà el gruix final del bronze (la cera), i l'interior es reomple amb una pasta de terra refractària (el relleno). Un cop seca la terra, s'allibera el nucli recobert de cera (el modelo de cera) i s'hi construeix al voltant una xarxa de cilindres de cera, els canals, pels quals circularà el bronze fos. Tot el conjunt es recobreix amb una gruixuda capa de guix, maó triturat i sorra, deixant només a la vista els extrems dels canals (el molde de fusión). Calfant aquest motlle a 200-300 graus, la cera es fon i surt, deixant l'espai buit per al bronze (eliminación de la cera); llavors es cola el bronze fos a uns 1000 graus en aquest buit (la fusión). Un cop fred el metall, s'allibera l'estàtua del motlle i es retallen els canals de bronze sobrants, i finalment es poleix la superfície per eliminar qualsevol defecte, retirant per sota la terra que n'ompli l'interior (el pulimento).

Les escultures es poden classificar segons tres criteris: la iconicitat, el volum i la forma de representació. Segons la iconicitat, és a dir, segons si les formes que representa es poden reconèixer o no a la natura, l'escultura es divideix en figurativa i abstracta. L'escultura figurativa representa temes i formes que reconeixem de la realitat, com persones, animals o objectes; un exemple és un bust d'argila amb el rostre d'una noia. L'escultura abstracta, en canvi, no presenta temes ni formes convencionals, sinó volums, formes geomètriques i signes, com una obra de metall d'E. Chillida feta de formes corbades i entrellaçades sense figura reconeixible.

El forjat és la tècnica que dona forma al metall, generalment al ferro, mitjançant tècniques de compressió; el metall es pot treballar tant fred com calent. En algunes obres, la peça final està formada per diverses parts fetes per separat; en aquest cas, un cop donada forma a cadascuna, s'uneixen mitjançant la soldadura en calent, com es veu en una escultura abstracta feta de discos metàl·lics superposats de color ocre units per barres.

El tema sobre l'escultura s'organitza en tres grans blocs. El primer és la definició de l'escultura. El segon tracta les tipologies escultòriques, que es divideixen alhora en tres criteris: la iconicitat (si l'obra és figurativa o abstracta), el volum (si l'obra és exempta o en relleu) i la representació de la figura humana. El tercer bloc es dedica a les tècniques escultòriques.

Dins de l'escultura figurativa, encara es pot afinar més la classificació segons el grau de semblança amb la realitat representada. Una escultura és realista quan mostra una gran semblança amb la realitat; quan representa una persona d'aquesta manera, rep el nom de retrat. És idealitzada quan l'element representat es mostra millorat, eliminant les imperfeccions que tindria en la realitat. I és esquemàtica quan les formes es simplifiquen, de manera que l'obra no conté totes les parts de l'element representat sinó només aquelles que permeten identificar-lo. Com a exemples s'inclouen un bust molt detallat d'un home gran, una escultura clàssica de marbre d'un home amb un infant als braços i una escultura moderna d'un cap dividit en dues meitats de colors diferents.

Al llarg del segle XX van aparèixer nous materials per fer escultures, com la silicona, la fibra de vidre o el formigó, cosa que va fer necessari desenvolupar noves tècniques, entre elles l'encofrat. L'encofrat s'utilitza per donar forma al formigó: consisteix a preparar un motlle de fusta dins del qual es vessa el formigó líquid, que s'endureix prenent la forma d'aquest motlle. Un exemple és una escultura monumental de formigó amb formes geomètriques corbades situada en un penya-segat vora el mar.

La representació de la figura humana ha estat un dels grans temes de l'escultura al llarg de la història. Segons la posició en què es representa el cos, es distingeixen cinc tipus: la figura dempeus és la que es representa dreta; la sedent, asseguda; l'orant, en actitud de pregària; la jacent, estirada, com les figures dels sepulcres; i l'eqüestre, muntada a cavall. Cada posició s'il·lustra amb un exemple: una figura orant amb les mans juntes, una dona dempeus amb arc, un home sedent barbut, un genet eqüestre de bronze i una figura jacent en un relleu sepulcral.

Un segon criteri per classificar les escultures és el volum que representen, que distingeix entre escultura exempta i relleu. L'escultura exempta representa la figura de forma completa, sense estar unida a cap superfície. El relleu, en canvi, tot i ser també una obra tridimensional, es troba adherida a un pla del qual sobresurt; un exemple és una talla de pedra amb caps d'elefant estilitzats entre fulles.

L'assemblatge és la tècnica que consisteix a unir peces, objectes o fragments d'elements ja existents per crear-ne un de nou, un objecte o una escultura. Es mostren dos exemples: una composició en relleu fet amb fusta pintada de blau i gris, una regla, una capsa i borles daurades penjants; i una figura formada per un tros de metall rovellat amb forma de cap d'animal i una molla metàl·lica, muntada sobre fusta i un llibre.

A diferència del relleu, que només té un punt de vista (la frontalitat), l'escultura exempta pot relacionar-se amb l'espectador de dues maneres. En la unifacialitat, tot i que es presenta tot el volum de l'obra, només hi ha un punt de vista òptim des del qual contemplar-la, com un bust de bronze d'un militar romà. En la multifacialitat, en canvi, l'obra ofereix diferents punts de vista igualment vàlids, com un grup escultòric de bronze amb tres figures femenines que es poden contemplar des de diversos angles.

El relleu, alhora, es classifica en quatre tipus segons quant sobresurt la figura representada del pla al qual està adherida. En l'alt relleu, la figura sobresurt més de la meitat del seu volum. En el mig relleu, sobresurt aproximadament la meitat. En el baix relleu, sobresurt menys de la meitat. I en el relleu esfonsat, la figura no sobresurt gens del pla. Com a exemples es mostren un relleu asiàtic amb una figura femenina molt sobresortint, un relleu clàssic amb tres figures drapades, un relleu de guix amb un rostre i unes mans, i un relleu egipci molt pla amb una figura reial i jeroglífics.

Al llarg de la història, l'ésser humà ha utilitzat materials molt diversos per fer escultures: alguns són tous, com l'argila, i d'altres són durs, com la pedra. Cada tipus de material necessita una tècnica pròpia per donar-li forma, i els mètodes escultòrics més emprats al llarg de la història han estat set: el modelatge, la talla, la fosa, la tècnica de la cera perduda, el forjat, l'assemblatge i l'encofrat.

La talla és una tècnica subtractiva: consisteix a treure o rebaixar la matèria sobrant d'un material dur, de manera que la forma final sorgeix d'eliminar «tot el que sobra» d'un bloc compacte. S'aplica principalment a la pedra o a la fusta, i les eines emprades varien segons el material. Com que aquesta tècnica no permet rectificar errors, les obres resultants solen ser definitives; per evitar errades, s'elabora abans un model preparatori amb materials tous com l'argila o el guix a mida real, i les seves mides es transporten al bloc de pedra marcant els punts on cal colpejar, operació que es coneix com a saca de punts. Un cop tallada, la peça es poleix amb diverses tècniques segons el material, per eliminar les marques deixades pels instruments, i en ocasions s'acaba afegint-hi una capa de pintura que policroma l'obra.

L'escultura es defineix com la representació d'una figura, ja sigui concreta o abstracta, en tres dimensions. A diferència d'altres arts plàstiques que es representen sobre un pla, l'obra escultòrica és sempre un objecte sòlid i tridimensional que ocupa realment un espai físic.

La fosa és la tècnica emprada per fer escultures de metall, principalment en bronze, encara que també es pot aplicar a altres materials com l'or o la plata. El procés comença fent un model amb un material tou i mal·leable, com el fang, el guix o la cera; a partir d'aquest model s'obté un motlle que servirà per reproduir l'escultura en metall. Una variant de la fosa és la tècnica de la cera perduda, que ja es va fer servir a l'antiguitat clàssica per elaborar peces de bronze.

El modelatge és la tècnica amb què l'artista dona forma als materials tous, com l'argila, el guix o la cera, utilitzant els dits i diverses eines. En aquesta tècnica els volums es creen afegint, modelant o traient material. Normalment s'usa per preparar esbossos, models o motlles previs que després permetran executar l'obra definitiva en un material dur com la pedra o el metall. Ara bé, quan l'argila s'utilitza directament per a l'obra final, un cop acabada es cou i es converteix en terracota, com es veu en un conjunt de figuretes de terracota.

Quan una escultura no representa el cos sencer sinó només una part, es parla de bust o de tors. El bust mostra la part superior del cos: el cap, el coll i part del tronc, com es veu en el bust marmori d'un emperador romà amb armadura decorada. El tors, en canvi, representa el cos sense cap ni extremitats. En cap dels dos casos es considera que l'obra estigui inacabada: tant el bust com el tors es consideren obres completes per elles mateixes.

Segons el material que es talli, pedra o fusta, s'empren eines diferents. Per treballar la pedra s'utilitzen el martell, el cisell i l'escarpra, i per polir-ne la superfície es frega amb materials abrasius com la sorra. Per treballar la fusta s'utilitzen maces, gúbies i trepant, i el poliment es fa fregant la superfície amb paper de vidre o llimes.