Ontologia i antropologia · Filosofia

Ontologia platònica, jerarquia de les idees i antropologia: l'ànima

revisado contra el originalVer el original

Aquestes Idees són eternes², immutables, úniques i immaterials (ja que tot el que és material canvia).

- Relació entre coses i idees: les coses participen i imiten les idees i les idees tenen presència en les coses. Els objectes del món sensible tenen el mateix nom que la seva Idea (cadira).

Tot el que existeix en el món sensible (objectes materials) és una còpia o imitació que participa de les Idees.

Per això, s'estableix una dualisme ontològic a partir dels dos tipus de realitats: Idees (realitat superior) i objectes materials (no tenen una autèntica realitat).

IDEES/FORMES	OBJECTES MATERIALS/SENSIBLES
Eternes	Mortals (neixen i moren)
Immutables	Canvien i es deterioren
Immaterials	Materials
Existeixen per si soles	Depenen de les Idees, en són imitacions

ONTOLOGIA – essència de l'ésser

disciplina que tracta de l'ésser, de què cal perquè una cosa sigui o existeixi i de si hi ha diferents maneres de ser o d'existir.

METAFÍSICA – estructura de la realitat

*Les dues disciplines es trepitgen.*

- De què hi ha idees: Hi ha idees de tot el que va existir anteriorment i de tot el que pot existir.

- Jerarquia: També hi ha una jerarquia en el món de les idees:

Idees: (Bé – valors ètics i estètics – ens geomètrics i matemàtics – éssers sensibles)
Ens matemàtics
Objectes
Ombres

Aquí veiem que les mates són més inferiors que les idees ja que les podem captar amb els nostres sentits però ens donen fets objectius (són justificables empíricament), per això no són materials tal qual. En canvi, les idees són abstractes i, per tant, no les podem captar amb els sentits.

2.ANTROPOLOGIA: L'ÀNIMA

També creu en una doble estructura de cos i ànima (dualisme antropològic). Cada persona està formada per:

Cos: (món sensible) és una identitat purament sensible creat per Demiürg
Ànima: (món de les idees) i anhela tornar-hi.

L'ànima posa vida al cos, es mou per ella mateixa i el posa en moviment, però no li dona la identitat. L'activitat que més es correspon amb la seva autèntica naturalesa és el coneixement.
La unió del cos i l'ànima és "accidentada, no és necessària i, per tant, és separable.
El cos limita a l'ànima al coneixement. És com la presó de l'ànima, ja que la reté/encapsula perquè el cos pot gaudir, pot aconseguir plaer i això la limita.
L'ànima és eterna i transmigra de cos a cos fins que troba aquell que no es "distreu" i li permet ascendir al món de les idees, perquè ja s'ha purificat (ha sigut virtuosa, justa i ha cercat el saber.