Dossier imprès · La crisi de 1917

La crisi de la Restauració

Eduardo Dato va governar pel Partit Conservador durant 1913 i 1915, quan es va declarar la neutralitat de la Gran Guerra amb recursos poc democràtics. Pels liberals, després de l'assassinat de Canalejas, va fer-se fort el comte Romanones, un cacic polític que no va aconseguir estabilitzar el poder. Per la part més progressista va aparèixer Santiago Alba, nomenat ministre d'Hisenda el 1916, quan va crear un nou impost sobre els beneficis extraordinaris obtinguts durant la guerra. Aquest impost perjudicava més el sector comercial i industrial ja que havien estat els més beneficiats, fet que va generar tensions. Cambó, dirigent de la conservadora Lliga, va recolzar els interessos industrials catalans.

Totes aquestes tensions i moviments que feien evidents que el sistema de la Restauració necessitava una reforma integral es van veure reflectides el 1917 amb el que anomenem triple crisi:

1. Les Juntes Militars de Defensa: Problemes causats des d'anys enrere per la mobilització militar i aleshores amb una divisió interna entre els alts càrrecs, els africanistes i els militars residents a les casernes anomenats exèrcit de guarnició.

   • Aquests últims malvivien amb salaris reduïts que es destinaven als africanistes els quals a més rebien honors mentre ells vivien allunyats de la vida heroica del camp de batalla.
   • Les primeres juntes es van organitzar a Barcelona i es van estendre ràpidament a tota Espanya, escrivint proclames i manifestos que van acabar radicalitzant el sector militar del qual es va arribar a pensar que crearien un moviment subversiu per realitzar un gran canvi polític.
   • El govern es va espantar i va reaccionar empresonant alguns dels caps de les Juntes el maig de 1917. La repressió va portar a una radicalització dels militars descontents. Quan aquests van donar suport al govern per aturar les grans vagues obreres van rebre l'aprovació de la reforma del reglament militar. Aquí s'introduïa l'escalafó, l'ascens de graduació i del salari corresponent per antiguitat.
2. L'Assemblea de Parlamentaris: Animats per la protesta militar, alguns polítics van difondre el concepte de necessitat de modernitzar la política espanyola. Un dels promotors va ser Cambó, qui pensava que podrien aprofitar la reforma política per concedir l'autonomia a Catalunya, fet que va provocar l'aïllament de Maura, contrari a qualsevol concessió als catalanistes.

   • Cambó va proposar una reunió de parlamentaris per discutir una possible reforma de la Constitució, posant la caiguda del Tsar a Rússia com a exemple del que podia passar si un poder no cedia cap mena de reforma.

Al no reobrir les Corts el juliol de 1917, es va convocar una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona i que el govern va declarar il·legal. Tot i això l'Assemblea es va convocar i els diputats que s'hi van presentar van ser dissolts per la policia. Abans, però, es va proposar l'inici d'un procés constituent i crear un govern d'emergència amb col·laboració de totes les forces polítiques. El mes d'octubre, l'Assemblea es va resoldre perquè els diputats conservadors es van retirar davant la creixent mobilització obrera i la por a que allò portés a una revolució obrera.

1. La vaga revolucionaria: El ja comentat creixement d'obrerisme a les grans ciutats va portar a un creixement exponencial dels principals sindicats. Això va suposar que les demandes sindicalistes, fins aleshores enteses com a petites demandes socials, van adquirir una dimensió política quan la UGT i la CNT van decidir apostar per una mobilització conjunta.

   • L'estiu de 1917 es va arribar a un acord entre els sindicats i alguns sectors polítics, sobretot socialistes i republicans. La vaga revolucionària esclatà el 13 d'agost i el 19 pràcticament estava sufocada. Els llocs amb més pes van ser Astúries, el País Basc i Catalunya. La repressió va ser duríssima, arribant a 33 morts només a l'àrea barcelonina, un centenar de ferits i múltiples detencions que van afectar sectors esquerrans de la política.

El fracàs de les mobilitzacions lligat a una forta repressió governamental van generar la radicalització de l'obrerisme. Sota l'impuls de la Internacional Comunista creada a Rússia el 1919, es va crear el Partido Comunista de España el 1921.

En el cas de la CNT, va convocar el congrés de Sants el juny del 1918 per fer front al gran creixement d'afiliats. Al congrés es van crear els Sindicats Únics d'Industria permetent una acció més eficaç. Ángel Pestaña va ser un dels dirigents del portaveu Solidaridad Obrera.

La primera vaga important organitzada per la CNT fou a la gran companyia elèctrica barcelonina coneguda La Canadenca el 1919, com a reacció a uns acomiadaments. La protesta dirigida per Salvador Seguí es va escampar per la ciutat i va quedar paralitzada durant prop d'una setmana.

El govern, un cop més atemorit per una possible revolució, va emprendre una duríssima repressió contra l'obrerisme que, segons la patronal, seria insuficient. Es va agrupar la Federació Patronal de Barcelona, on la majoria defensaven l'enfrontament armat contra l'obrerisme. Aleshores es van armar grups de pistolers pagats per la patronal, contestats per pistolers dels Sindicats Únics, seguidors anarquistes. Entre 1918 i 1923 van morir 424 persones, com Francesc Layret i Salvador Seguí.

Al desesperat intent de restablir el sistema de la Restauració com a un sistema fort i fiable, es va recórrer a Maura, qui va formar un govern anomenat de concentració nacional el març del 1918 amb conservadors, liberals i inclús el regionalista Cambó. El programa es centrava en: modernització parlamentària, la reforma de l'exèrcit, amnistia social per calmar l'obrerisme, i la modernització del país. Aquest govern no va tenir èxit, i ho tornaria a intentar el 1919, però les diferències internes i interessos personals van fer fracassar un cop més l'intent.

La guerra del Marroc, focus de grans despeses des del principi de segle, va ser un dels principals motius del descontentament social. La ofensiva sobre la zona d'Abarrán precipitada i sense preveure les conseqüències, va deixar desprotegit altres zones, possibilitant la contraofensiva d'Abd-el-Krim sobre Annual el 1921. La derrota va ser total, amb 12.980 morts i gran pèrdues de material bèl·lic, provocant una opinió pública espanyola realment negativa.

El ministre de guerra Picasso va crear una comissió de responsabilitats on es va implicar al rei, sent el detonant per acabar desfermant la crisi de la Restauració.