Dossier: la Ley del Candado, el lerrouxisme i el moviment obrer
revisado contra el originalVer el original- Ley del Candado el 1910: es limitava i controlava el nombre d'ordres religiosos que es volien crear.
Evidentment, aquesta última llei aixecà protestes organitzades per l'Església catòlica.
Tot i aquestes reformes democràtiques, Canalejas no va dubtar en reprimir durament les vagues organitzades. El 1912 seria assassinat per l'anarquista Manuel Pardiñas, qui es suïcidaria més tard. Aquest fet va portar el comte de Romanones o Santiago Alba al lideratge del partit i faria trontollar el govern.
Les idees que Canalejas va voler aplicar les van intentar imposar el Partit Reformista, que fracassaria a les eleccions de 1912 per l'encara control electoral que exercien els cacics.
La dinàmica social fins a la Gran Guerra
El sector republicà va perdre força amb l'inici de la Restauració, però amb les primeres eleccions per sufragi universal de 1892 va anar millorant amb l'aparició de la Unió Republicana, que tindria un important èxit electoral.
Aquest creixement duraria ben poc, degut a la reacció del caciquisme, divisions internes entre republicans i la repressió social emprada per l'estat.
Aleshores apareix la figura d'Alejandro Lerroux, qui aniria guanyant adeptes i protagonisme polític. A Barcelona se'l conegué per criticar les arbitrarietats comeses per l'estat durant el procés de Montjuïc de 1897 com a periodista. Més tard, al 1901 tornaria a Barcelona i s'integraria dins l'arcaica Unió Republicana, revolucionant el republicanisme barceloní i creant nuclis agressius (Federació Revolucionaria).
El nucli dels seus actes es trobaven a la Casa del Pueblo (1903), on es reunia una cooperativa de consum popular. Era un centre de lleure i esbarjo nocturn pels afiliats i on es feia propaganda electoral. Allà va començar amb els seus discursos demagogs, d'un to revolucionari incitant a la violència anticlerical.
A partir del 1902 el republicanisme seria la primera força a Barcelona i amb bons resultats arreu d'Espanya.
El lerrouxisme es caracteritzava per el radicalisme verbal, l'anticlericalisme i l'anticatalanisme, sent l'únic partit català que no s'adherí a Solidaritat Catalana. El 1908 Lerroux va crear el seu partit propi, el Partit Republicà Radical, amb una branca de joves que actuaven de forma violenta (jovénes barbaros).
El creixement industrial va anar lligat al creixement d'organitzacions obreres, sent Barcelona la pionera de l'anarcosindicalisme, rebutjant l'actuació política.
El 1888, es creà el primer sindicat socialista, la Unió General de Treballadors. A principis de segle, els afiliats a la UGT estaven en decadència, llavors aquesta guanyaria força a Madrid, el País Basc i Astúries.
Els paradigmes ben estructurats del marxisme no van ser compatibles amb la tradició anarquista catalana. En canvi, als llocs esmentats, sense tradició obrera, van acceptar les ordres que aquest moviment donava. Tot i així, no seria fins després de la Gran Guerra que aquest moviment guanyaria una autèntica força.
El PSOE no va portar cap diputat a les Corts fins el 1910, havent de manipular les eleccions mitjançant cacics, de la mateixa manera que se'ls intentava excloure de la política.