A final del segle XIX, la forta repressió sobre l'obrerisme va afeblir la seva organització. Amb un cert impuls a partir del 1902 del moviment anarcosindicalista, tornaria a perdre força en part per l'atracció de les masses revolucionàries cap al lerrouxisme.
El Congrés Obrer de 1907 va donar mostres de recuperació, i poc després es crearia la Federació Regional Solidaritat Obrera que va afeblir la organització després de la Setmana Tràgica.
L'octubre de 1910 després d'un Congrés a Barcelona sorgiria el sindicat de Confederació Nacional del Treball (CNT). Als seus inicis va heretar el sindicalisme del segle XIX, era el resultat de la coordinació de petits sindicats.
El 1903 es va iniciar la campanya colonial al Marroc, amb grans desastres militars inicials i, conseqüentment, reclutament extra de tropes i reservistes. El descontentament era evident, es posava en risc les vides i els joves en edat de treballar marxaven, deixant les famílies en situacions complicades. Aquest reclutament es va centrar exclusivament a Catalunya, entès com a càstig contra la zona amb més moviments revolucionaris.
El 24 de juliol del 1909 es constituí un comitè revolucionari de vaga prevista pel dia 26 amb representants socialistes, anarquistes i lerrouxistes. La radicalització dels més exaltats va obligar a dissoldre el comitè, i el que havia de ser una vaga es va convertir en una revolta urbana realment violenta. La gran perjudicada va ser l'Església, amb seixanta-set edificis assaltats, saquejats o inclús cremats. Els carrers es van convertir en barricades, on els revoltats feien festa abans d'assaltar els edificis religiosos.
La revolta es va estendre a Sitges, Vilanova, Mataró, Terrassa, Badalona i, sobretot Manresa, Granollers i Sabadell.
Inicialment, el governador de Barcelona Ángel Ossorio y Gallardo es negà a treure les tropes, ja que pensava que parlant amb el comitè evitaria encendre més els ànims. Quan el govern el va obligar a reprimir la revolta va preferir dimitir, fet que el va fer guanyar gran popularitat entre els republicans catalans.
La situació no estava sota control, i les tropes no van arribar per mar fins al cap de quatre dies. El balanç de víctimes mortals serien dos guàrdies civils, tres soldats i 82 civils, sumant una gran quantitat de ferits.
9 dies després, el 2 d'agost, amb la ciutat pacificada i la tornada a la feina, va començar la duríssima repressió que detindria centenars de persones, desterrarien 200 i s'afusellarien cinc, entre els que destaca Francesc Ferrer i Guàrdia, un mestre relacionat amb maçons, anarquistes i lerrouxistes, acusat sense proves de promoure la revolta. Se'l recorda per ser el fundador de l'Escola Moderna, on sovint es feia propaganda anarquista. Per tant, la seva execució pretenia servir d'exemple als sectors més revolucionaris.
L'afusellament del prestigiós mestre va aixecar una onada de protestes a grans ciutats d'Europa, causant un gran desprestigi a Espanya, la seva monarquia i acabant amb el govern conservador de Maura.
D'altra banda, el procés de constitució de la CNT es va interrompre, però l'obrerisme es va radicalitzar. Els lerrouxistes no es van veure afectats en gran mesura, animant a Lerroux a estendre el seu partit a tot Espanya i, conseqüentment, es va iniciar la davallada lerrouxista a Catalunya.
Dins del catalanisme, Prat de la Riba es va comprometre amb la repressió, fet que va suposar una davallada electoral de la Lliga. Aquesta crisi va representar l'auge de l'esquerra catalanista.