Dossier imprès · La crisi del franquisme

El IV Congrés del Moviment Europeu a Munic el 1962 va aprovar una resolució que demanava la democratització d'Espanya per poder entrar a la Comunitat Econòmica Europea on la delegació espanyola va ajuntar des de republicans a monàrquics i inclús comunistes.

Oposició al règim

Molts sectors catòlics que es movien pels barris de les grans ciutats es van adonar de les desigualtats que suposava el règim franquista i van començar a aparèixer moviments de rebuig a la Dictadura.

El moviment universitari, molt present sobretot a partir dels seixanta, va aconseguir acabar amb el sindicat falangista universitari (SEU), i van demanar l'increment de les llibertats estudiantils.

El moviment obrer es va allunyar dels principals sindicats (CNT I UGT), i va crear CCOO el 1964. Els seus integrants van participar en el sindicat legal Central Nacional Sindicalista per aconseguir millores laborals des de dins. El 1967 es va il·legalitzar i perseguir CCOO.

L'any 1959 apareixia l'organització armada independentista basca ETA, començant una sèrie de nombrosos atemptats mortals (com el de Carrero Blanco) seguits d'una persecució fèrria franquista.

A Catalunya les protestes cíviques van augmentar, i el 1971 es creava l'Assemblea de Catalunya, que demanava les llibertats públiques, l'amnistia pels presos polítics, la reinstauració de l'Estatut i la coordinació amb les forces democràtiques de la resta d'Espanya. Va haver d'actuar de manera clandestina i va agrupar sectors ideològics molt diferenciats.

La crisi del franquisme

El 1973 Franco nomenava president del govern a Carrero Blanco, primera vegada des de l'inici de la dictadura que cedia la funció de cap de govern i mantenia la de cap d'estat. Aquesta elecció va ser pel convenciment de l'almirall de no democratitzar el govern i continuar la línia marcada per Franco. El seu assassinat va fer veure a Franco la vulnerabilitats de la jerarquia del règim. El nou escollit va ser Carlos Arias Navarro, gran seguidor de les idees franquistes, però sense el pes polític de Carrero.

La caiguda de les dictadures portuguesa i grega van advertir Franco i els seus seguidors de la dificultat de la continuïtat del seu règim, tot i deixar-la legalitzada. El sector aperturista va aconseguir potenciar associacions polítiques diferents, sense contradir els principis del Movimiento, entre ells Manuel Fraga i Adolfo Suárez.

L'estiu de 1974 Franco era hospitalitzat i cedia els poders de cap d'estat a Joan Carles de manera provisional.

L'acció opositora als anys setanta va créixer i va guanyar una gran importància. S'hi van afegir col·legis professionals d'arquitectes o d'advocats, que evidenciaven els escassos drets que les lleis reconeixien. També les associacions de veïns, que es queixaven de la manca de preparació dels barris dedicats a allotjar els immigrants. A més de la demanda de renovació pedagògica, va augmentar la crítica dels intel·lectuals. El Tribunal d'Ordre…

…Públic va haver de doblar la plantilla per acabar amb les revoltes i es va crear el Jutjat d'Ordre Públic.

La premsa es va començar a atrevir a publicar articles més perjudicials pel règim, i la repressió cap a aquests va ser directa.

Els sectors catòlics propers a la democratització també van créixer i es van veure recolzades pel missatge del papa Pau VI i la demanda d'amnistia política.

L'il·legal CCOO va seguir creixent i el nombre de vagues es van doblar l'any 1974 amb la pujada de preus del petroli i les demandes laborals no ateses. El moviment obrer va rebre la inestimable ajuda dels advocats laboralistes i capellans progressistes de barris obrers. El moviment universitari s'anava radicalitzant i va sorgir un moviment de l'educació secundària, fent evident la debilitat del règim.

La oposició política patia discrepàncies internes entre els exiliats i els residents a Espanya, i els socialistes van ser un exemple. Es va nomenar Felipe González com a nou secretari general del partit.

El PCE, dirigit per Santiago Carrillo, era el més nombrós d'afiliats i el millor organitzat va promoure el pacte per la llibertat, actualitzant el moviment de reconciliació nacional. Grups més radicals de maoistes i trotskistes van tenir un fort paper en els conflictes obrers i estudiantils.

La organització d'un moviment unitari per acabar amb la dictadura es va veure interrompuda per la voluntat de liderar aquest projecte comú. El PCE va crear la Junta Democrática i el PSOE la Plataforma de Convergencia Democràtica. No seria fins 1976, després de la mort de Franco que es van unir en la Coordinación Democrática.

El catalanisme al final del franquisme

Les forces catalanistes es van unir en l'àmbit polític els moviments socials i culturals que ja s'estaven duent a terme. L'Assemblea de Catalunya i la unió de diferents ideologies va representar l'antifranquisme català. L'àmbit cultural va tenir un paper important amb la Nova Cançó i importants cantautors com Raimon, Lluis Llach o Joan Manuel Serrat, els quals van captar els seguidors més joves.

Les forces polítiques continuaven sent el PSUC, ERC i Unió Democràtica. Amb el final del franquisme proper es van precipitar la creació de nous partits com Convergència Democràtica de Catalunya o el Front Nacional de Catalunya. Es va reviure la imatge de Josep Tarradellas, president de la Generalitat des de 1954, candidat de continuar amb aquest poder.

El govern d'Arias Navarro no va poder aturar la decadència del règim, es va obrir un debat a Espanya sobre la situació de les dones, la divisió franquista seguia viva i la posició d'alguns dirigents eclesiàstics s'allunyava del règim. La Unión Militar Democrática rebia recolzament d'alguns oficials, tot i la petita dimensió de l'organització. Un altre esdeveniment que va xocar amb el règim va ser la signatura que declarava el Sàhara Occidental possessió marroquina i mauritana.

L'estiu de 1975 van augmentar els actes terroristes d'ETA i del FRAP, mentre el dictador cada vegada estava més dèbil. La imatge internacional d'Espanya era cada vegada pitjor, evident en l'execució de tres membres del FRAP i dos d'ETA.

El règim es veia acorralat, continuava amb una dura repressió però sense arguments polítics que asseguressin la continuïtat de la dictadura. Les discrepàncies internes continuaven presents, mentre el 30 d'octubre Franco cedia els seus poders a Joan Carles. El 20 de novembre de 1975 Franco moria i les Corts convocaven una sessió extraordinària en la que es coronava al rei Joan Carles I.