Dossier imprès · Desarrollisme i vida política

Va ser el nou sector de l'activitat econòmica, anomenat boom turístic espanyol, aprofitat del creixement econòmic europeu. Si el 1961 arribaven 7 milions de turistes, el 1973 arribarien 34. Això va suposar la construcció d'hotels, càmpings i altres serveis, sobretot a les costes, com a les Canàries i les Balears, on el turisme es va convertir en l'activitat econòmica principal. En certes zones aquesta activitat va portar a una explotació excessiva del terreny fent malbé molts paisatges i faunes.

Les conseqüències van ser la urbanització de la societat, sobretot a Catalunya, el País Basc, Madrid o el País Valencià. Es van formar àrees metropolitanes dels treballadors de polígons industrials al voltant de les grans ciutats. Barcelona va passar de 3.900.000 habitants el 1960 a 5.300.000 el 1974 causat per l'arribada de persones de zones més empobrides. Aquestes persones vivien en condicions molt precàries, i serveis innecessaris. Els nouvinguts no van gaudir d'un ensenyament de la llengua i cultura catalana per la política franquista, fet que va dificultar la integració dels mal anomenats altres catalans.

L'emigració exterior es va centrar en França, Alemanya o Suïssa, juntament amb Amèrica.

Es va anar creant una nova classe mitjana amb els nous obrers qualificats, i la renda per habitant es va doblar entre 1960 i 1973.

La vida política

Aquestes reformes econòmiques van ser impulsades pels tecnòcrates, eren aquells que volien modernitzar el país, però no per la via democràtica. Molts d'aquests eren membres de l'Opus Dei, una organització catòlica membres de la elit econòmica i política del règim.

L'any 1964 es va commemorar els 25 anys de la victòria franquista mitjançant el lema XXV años de paz, fent propaganda del règim, però la pau evidentment no era real.

El 1966 es van aplicar la Ley de Prensa e Imprenta i la Ley Orgánica del Estado. La primera llei eliminava la supervisió de les obres abans de ser publicades, però podien rebre multes o inclús retirar-les del mercat a posteriori. La segona permetia les famílies de cada província representar un terç dels procuradors.

Al cap i a la fia eren lleis que suposaven petits canvis que no canviaven el total control de la Dictadura.

Franco va nomenar el 1969 Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó, com a successor un cop aquest morís. El nomenament i els 77 anys del dictador va iniciar una sensació d'incertesa pel que passaria amb la seva mort i amb discrepàncies entre falangistes i tecnòcrates. Els tecnòcrates van sortir millor posicionats i Carrero Blanco va ser nomenat vicepresident del nou govern amb Laureano López Rodó. Aquests volien continuar fomentant un creixement econòmic per mitjà dels plans de desenvolupament.

La Ley Orgánica del Movimiento y de su Consejo Nacional el 1969 va reiterar la importància del Movimiento com a única associació política legal. Els anomenats búnquers defensaven continuar amb la idea franquista i no permetre la creació de cap mena d'associació per por a acabar formant partits polítics i tornar a la situació insostenible que havia patit la República. Hi havia, però, qui veia necessaris reformar el règim formulant un sistema molt limitat d'associacions que a l'exterior semblaria un pas a la democràcia sense ser-ho realment.