El franquisme a Catalunya

Franco va abolir l'Estatut d'Autonomia, així com les institucions que se'nderivaven (Generalitat) i va establir un règim especial d'ocupació deixant el poder en mans de militars. El president de la Generalitat, Lluís Companys, va se detingut a França i entregat per la Gestapo a Madrid, on va ser torturat, finalment va ser portat a Barcelona, Montjuïc, on va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 llavors la presidència de la Generalitat va passar a l'exili (presidida per Josep Irla i a la seva mort al 1954, per Josep Tarradelles) on es va mantenir el govern fins que al 1948 va quedar palesa la consolidació de Franco al poder; a partir de llavors es van fer moltes iniciatives de defensa política de Catalunya, com ara la petició que va fer el Consell Nacional Catalunya a la ONU o el Memorial presentat a la UNESCO per tal que Espanya no en formés part. També a l'exili va continuar l'obra cultural amb moltes publicacions o l'impuls dels Jocs Florals.

La repressió política entre el 1939 i el 1953 va ser molt intensa, amb l'afusellament de molts militants de la CNT i d' ERC, es calcula que uns 4.000 catalans (com Carles Rahola) ; a més, molts van ser presoners per partida doble: acusats de rojos i de separatistes. Els antics partits com ERC tenien moltes dificultats per reorganitzar-se i van sorgir nous grups, com ara el Front Nacional de Catalunya o bé van crear-se plataformes unitàries de partits catalans, com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1944) que agrupava a tots excepte el PCUS (marcadament comunista); als cinquanta va aparèixer una nova organització de caire catòlic: CC( Catalans Cristians o Catòlics Catalans) liderat per Jordi Pujol.

En l'ambit sindical, el protagonisme provenia del CNT que actuava des de la clandestinitat i distribuia la revista Solidaridad Obrera, al 1947 es va desmantellar. Entre el 1945 i el 1951 va ser importat l'acció del maquis: grups de guerrillers opositors al franquisme que s'havien mantigut com a resistència des del 1939 i col.lavoraven amb la resistència francesa, al 1944 van intentar fer un aixecament popular contra la dictadura de Franco des de la Vall d'Aran (Invasió de la Vall d'Aran), no va tenir èxit.

A tota Espanya Franco va prohibir qualsevol tipus d'entitat que pogués ser considerada progressista, d'esquerres o separatistes, com ara les catalanes, així que es van il.legalitzar ateneus, centres excursionistes, etc.

Es va prohibir l'ús del català, aixi com tots els símbols i senyals d'identitat propis, a tots els àmbits: escoles, administració pública, diaris, revistes, edició de llibres... fins al 1946, quan es va voler donar una imatge exterior menys repressora i es va permetre fer algunes edicions en català. Petits nuclis d'intel.lectuals van optar per fer una activitat cultura clandestina i permetre així que no es trenqués la transmissió de la cultura, algunes d'aquestes activitats consistien en classes ( del Estudis Universitaris Catalans 1942), sessions de debat i estudi ( grup Miramar), l'edició de la revista Ariel (1946). A finals dels quaranta i inicis dels cinquanta van sorgir iniciatives com ara els primers premis literaris entregats la Nit de Santa Llúcia, o la Coral Sant Jordi, ...

A Catalunya també va haver-hi ciutadans disposats a col.laborar amb el règim: els franquistes catalans ocupaven els càrrecs dels ajuntaments i de les diputacions; alguns fins i tot provenien del catalanisme, com Ferran Valls i Taberner ("la falsa ruta") , afiliat a la Lliga Regionalista, o bé Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona entre 1939 i 1945 o José María Porcioles, alcalde de Barcelona. Alguns d'aquests col.laboradors ho feien per oportunisme, per promoure negocis, establir contactes amb el poder i altres ho eren per convenciment ideològic. Als finals dels anys cinquanta i fins al 1973, la política catalana va ser conduïda per José María Porcioles, alcalde de Barcelona del 1957 fins al 1973, ell va promoure la presència de franquistes catalans en el poder central a la vegada que potenciava negocis.

Als anys seixanta es va configurar una nova oposició al règim franquista coincidint amb una renovació generacional: joves que no havien pariticipat en la Guerra Civil i que van protagoni[tzar] protestes de caràcter popular: la campanya contra el director de la Vanguardia al 1959 o bé la…