L'oposició antifranquista

…campanya pels detinguts pels fets del Palau, al 1960, quan un grup de joves van entonar la [al] Palau de la Música El cant del Senyera, prohibit per Franco; un dels detinguts va ser Jordi Pujol.

En aquest sentit van ser importants les protestes universitàries, que ja s'havien inciat a partir de 1956 però que a la següent dècada van ser molt més massives, especialment quan van començar a qüestionar el sindicant únic SEU vinculat a la Falange (Sindicato Español Universitario) i van crear clandestinament el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona al 1966 (SDEUB) al convent dels caputxins de Sarrià, que va se assetjat durant 3 dies ("La caputxinada") però que va ser recolçat per altres universitats, com ara la de Madrid i que va aconseguir la dissolució de la SEU. Els estudiants van ser recolçats per molts intel.lectuals i reclamaven la llibertat i la fi de la Dictadura, això s'ha d'englobar dins les protestes del Maig del 68 a París.

A més del món estudiantil, també en el món eclesiàstic destaquen les declaracions de l' abat de Montserrat Aureli M. Escarré al diari francès "Le Monde", on criticava obertament la dictadura franquista (1963) atès que no actuava amb els principis cristians (Va ser exiliat). Al 1966 va iniciar-se una campanya per nomenar bisbes catalans. El moviment obrer sempre s'havia caracteritzat per qüestionar el poder i ara, no podia ser diferent: hi havia militants obrers i catòlics, vinculats a CCOO (Comissions Obreres), creades al 1964 que van intentar participar dins el sindicat oficial (Central Nacional Sindicalista) per tal de demanar millores.

En el marc polític, els fets coneguts com 'la caputxinada' van engegar un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la plataforma: La Taula Rodona (1966-1973): primera plataforma multipartidista antifranquista que agrupava a tots els grups polítics clandestins d'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), van formar part intel.lectuals, advocats, militats de diverses tendències... que es reunien per què volien proposar mesures per ajudar als universitaris tancats a Sarrià. Al 1969 es va crear la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, on hi havien representats els principals grups d'oposició al fraquisme (ERC, PSUC, etc), entre els seus objectius estaven la creació de l'Assemblea. Posteriorment, el moviment polític, social i sindical va unificar-se en una nova organització (clandestina) que aplegava a tot l' antifranquisme català: l' Assemblea de Catalunya (1971-1977) , comptava amb una base molt àmplia ja que estava oberta a la participació de plataformes socials i ciutadanes, no només polítiques, i va establir un programa basat en 4 punts per aconseguir la democràcia i l'autogovern:

1. Consecució de Llibertats públiques.
2. Promulgació d'una amnistia per als presos polítics.
3. Reinstauració de l' Estatut d' Atonomia de 1932.
4. Coordinació amb la resta de pobles d'Espanya per lluitar per la democràcia.

El sistema polític català en la clandestinitat era molt diferent del de la resta d' Espanya. Als setanta ja es veia pròxima la fi del franquisme i a més dels partits històrics: ERC, PSUC , que era el que tenia més presència, es van crear partits nous:

• —Convergència Democràtica de Catalunya, Jordi Pujol, de caire catòlic i catalanista.
• —Esquerra Democràtica de Catalunya, liderat per Ramon Trias Fargas.

No s'ha d'oblidar la figura de Josep Tarradelles, president de la Generalitat a l'exili des de 1954, cap d'una insititució que només existia nominalment. Les relacions de Tarradelles i els antifranquistes catalans no van ser gaire bones, ja que es produïa el xoc de dues legitimitats.

Als anys 70 va teir lloc una reivindicació de la cultura catalana, com ara la "Nova Cançó" on cantants com Serrat, Lluis Llach o Raimon van mordernitzar la cançó catalana. Al 1975 es va…