Dossier: les reformes del Bienni i l'auge de l'extrema dreta
revisado contra el originalVer el original- La reforma militar: Es van reduir els efectius, se'ls va limitar l'autonomia i es va reduir el pressupost de defensa. El compromís monàrquic de gran part dels militars va fer dimitir 12.000 oficials quan se'ls va obligar a jurar fidelitat a la República. Les tropes africanistes que gaudien de millors condicions i es van veure més perjudicats, serien els que prepararien el futur aixecament de 1936.
- La política religiosa: Es va controlar l'ensenyament a les escoles catòliques, es van suprimir assignacions estatals a l'Església i es va aprovar la llibertat d'exercir diverses confessions. La llei de confessions i congregacions religioses, la qual forçava la clausura de molts centres educatius catòlics va acabar d'evidenciar el trencament entre la jerarquia eclesiàstica i el govern d'Azaña.
- La reforma agrària: L'aprovació de la Llei de reforma agrària i la creació de l'Institut de Reforma Agrària va implantar un sistema d'expropiacions amb una indemnització, l'enviament de treballadors a les terres expropiades i la modernització i tecnificació de l'agricultura. Abans ja s'havien expropiat múltiples terres sense indemnitzar a 65 terratinents que havien recolzat a Sanjurjo. Aquesta reforma no es va executar amb èxit, degut a la manca de recursos, la lentitud en que es va aplicar, la resistència dels vells propietaris i els aixecaments dels camperols frustrats.
- La reforma autonòmica: Després de la proclamació de la República Catalana, el govern provisional va anular la iniciativa i va instaurar la Generalitat de Catalunya amb un caràcter provisional mentre no s'aprovés l'estatut. La comissió redactora de l'estatut va presentar l'Estatut de Núria a la ciutadania catalana que mitjançant un referèndum (encara sufragi universal masculí) la va aprovar amb el 75% de participació i 99% a favor. Al presentar-lo a Madrid es van començar a retallar mesures i competències sobretot en l'àmbit financer de la Generalitat. L'estatut català es va aprovar el setembre de 1932.
Els polítics bascos ho van intentar amb l'Estatut d'Estella però es va endarrerir fins l'esclat de la Guerra Civil, acabant per no ser aprovat. També es va intentar en el cas gallec i valencià però no arribarien a ser ni presentats a les Corts.
El 1933 el descontentament popular dels afectats per la crisi i l'atur i per aquells que havien vist frustrades les iniciatives del govern reformistes era evident. A més, l'anarquisme es va radicalitzar amb accions directes entre la CNT i la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). La resposta del govern va ser la Llei de defensa de la República que li donava competències per respondre a aquestes accions.
Mentrestant, dins el govern es van generar tensions, i el president catòlic Alcalá Zamora s'havia distanciat del govern amb la seva política religiosa. Els socialistes es van radicalitzar i la figura de Largo Caballero del PSOE es va imposar, partidari d'acabar la coalició amb republicans.
L'extrema dreta va crear diferents partits d'inspiració carlina, feixista o el partit fundat pel fill de l'antic dictador, José Antonio Primo de Rivera de la Falange Española. La dreta conservadora amb domini dels catòlics van guanyar pes el Partido Radical de Lerroux o la CEDA de Gil Robles que va triomfar a les eleccions municipals del 1933.
Finalment la situació va portar a Alcalá Zamora a dissoldre les Corts i convocar eleccions generals per al novembre de 1933.