Busco un tema

Esquema general que presenta els pronoms com a classe de paraules sense significat lèxic propi i en distingeix quatre punts de vista d'anàlisi: morfològic (tipus i formes), sintàctic (substitució de sintagmes i funcions), textual (referent, anàfora i catàfora) i fonètic (mots àtons units al verb).

Presenta la funció de subjecte: argument obligatori (excepte amb verbs impersonals), que concorda amb el verb en nombre i persona, pot ser un SN, un pronom fort o una subordinada, i es pot ometre (subjecte el·líptic).

Pàgina de repàs inicial que recorda, amb exemples, la diferència entre categoria morfològica, sintagma i funció sintàctica, i introdueix els pronoms febles (les hi, li'n) com a mecanisme de cohesió textual.

Defineix el complement de règim verbal com a complement argumental introduït sempre per una preposició fixa exigida pel verb (preposicional o pronominal), i que sempre pren la forma de SPrep, amb quatre exemples.

Taula que relaciona la persona gramatical del CI amb el pronom feble corresponent (em/ens, et/us, li/els) i n'exemplifica l'ús, amb una advertència sobre l'error comú de tractar com a CD els complements dels verbs trucar, telefonar, importar i impedir.

Taula que relaciona els quatre tipus de complement directe (reflexiu, determinat, indeterminat i neutre) amb el pronom feble corresponent, amb exemples, i una advertència sobre la necessitat de repetir el quantificador quan es fa servir el pronom en.

Defineix el complement agent com a element propi de les passives perifràstiques que indica qui fa l'acció, introduït per «per»/«per part de» i que es correspon amb el subjecte de l'oració activa.

Taula breu que mostra la pronominalització del complement predicatiu: amb hi en general, i amb en quan se n'emfasitza el contingut.

Defineix el complement directe com a argument obligatori dels verbs transitius, que expressa l'entitat afectada per l'acció, pot adoptar forma de SN, SPrep amb «a» o subordinada, i passa a ser subjecte en una oració passiva.

Explica el procés de passivització (subjecte→complement agent, CD→subjecte pacient) amb un exemple analitzat, adverteix que només és possible amb verbs transitius, i ofereix una taula de correspondència entre cada temps verbal actiu i la seva forma passiva (ser + participi), amb l'excepció de l'imperatiu.

Taula de classificació dels quantificadors en numerals, quantitatius i indefinits, amb els seus subtipus i les formes específiques de cadascun, com a complement a l'explicació del CD amb quantificadors.

Compara el complement del nom (argumental o adjunt, introduït per preposició, SPrep o subordinada) amb el complement de l'adjectiu (que en completa el significat, sovint argumental, amb preposició fixa segons l'adjectiu), amb exemples de cada un.

Taula que relaciona el CC introduït per «de» amb el pronom en, i el CC introduït per altres preposicions amb el pronom hi, amb exemples en forma de diàleg.

Distingeix els dos tipus de complement indirecte (experimentador i destinatari), n'explica la introducció per «a»/«per a» i el valor semàntic (destinatari, beneficiari o afectat), i en detalla les formes possibles.

Explica el punt de vista morfològic dels pronoms febles (paraules variables en gènere i nombre), en repassa els diferents tipus (personals forts i febles, demostratius, possessius, quantificadors, relatius, interrogatius/exclamatius) i presenta la taula completa de formes proclítiques i enclítiques (reforçades, elidides, plenes i reduïdes) per a cada pronom feble.

Taula que relaciona els tipus d'atribut (determinat, indeterminat, d'èmfasi i amb quasicopulatius locatius) amb el pronom feble corresponent, amb exemples, i repeteix l'advertència sobre el pronom en.

Repassa els conceptes de referent, pronom anafòric i catafòric, i els aplica a dos textos on cal identificar a quin element es refereix cada pronom feble subratllat (llibre, la Marta, les amigues, la proposta de feina, l'empresa), amb els referents ja identificats i aclarits entre parèntesis.

Segon full del repàs trimestral, dedicat a les consonants africades i fricatives. Per a cadascuna hi consta si és sorda o sonora, si és alveolar o palatal, el símbol fonètic i, anotada en vermell, la grafia amb què s'escriu en català: ts, tx/ig, tz, tj/tg per a les africades, i x i j per a les fricatives palatals.

Full manuscrit de repàs trimestral de català amb dues meitats. La primera és una llista de trenta-quatre derivats amb el mot base i la paraula derivada, la majoria verbs formats amb els prefixos en-, em-, a- i im-. La segona és un resum de fonètica: quan es pronuncia la essa sorda [s] i quan la sonora [z], amb totes les grafies i posicions de cada cas, l'excepció dels derivats de dins, trans i fons, i el quadre de les oclusives sordes i sonores amb el seu punt d'articulació.

Mostra, amb la mateixa oració («Portaré els guions als meus alumnes demà»), com diferents sintagmes subratllats es poden substituir per un pronom feble segons la seva funció, per exemplificar el punt de vista sintàctic.

Explica el punt de vista fonètic dels pronoms febles (mots àtons i monosíl·labs que formen unitat fonètica amb el verb) i hi repeteix la taula de formes proclítiques i enclítiques com a suport visual.

Fotocòpia del quadre complet de combinació de dos pronoms febles: per a cada creuament de pronoms hi consten les quatre formes segons la posició respecte del verb. L'acompanyen dues llistes d'exemples —complement directe més indirecte i complement indirecte més directe— i tres requadres de regles: l'ordre en què s'han de col·locar els pronoms quan es combinen, la norma d'apostrofar tan a la dreta com sigui possible, i el repàs de les formes col·loquials i de la diferència entre «li» i «l'hi».

Presenta el complement circumstancial com a adjunt del predicat que aporta informació sobre les circumstàncies de l'acció, en detalla les formes possibles i n'enumera vuit tipus (temporal, locatiu, manera, grau, companyia, instrumental, causa i final) amb un exemple cadascun.

Defineix el punt de vista textual dels pronoms febles com a mecanisme de cohesió que evita repeticions, introdueix el concepte de referent i distingeix entre pronoms anafòrics (referent abans) i catafòrics (referent després), amb un exemple de cada tipus.

Resum de l'ordre en què s'han de col·locar els pronoms febles quan n'hi ha més d'un a la mateixa oració (reflexius, CI, CD, CRV, C.Pred, CC) i de la combinació CD+CI, amb l'excepció que quan el CI és de 3a persona singular i el CD és determinat l'ordre s'inverteix (La hi dedico, no Li la dedico).

Quadre de referència de les consonants del català, creuant la manera d'articulació —oclusius, africats, fricatius, aproximants, nasals, laterals i ròtics— amb el punt d'articulació —bilabials, labiodentals, dentals, alveolars, palatals i velars— i amb la distinció entre sords i sonors. Cada casella conté el símbol fonètic, i el full hi afegeix a mà la grafia catalana corresponent en el cas dels africats i de la nasal palatal, la regla mnemotècnica «petaca / Bodega» per a les oclusives i les glosses que expliquen que grafia vol dir lletra de l'abecedari i que el punt d'articulació és el lloc de l'obstrucció.

Taula breu que relaciona el CRV introduït per «de» amb el pronom en, i el CRV introduït per altres preposicions amb el pronom hi.

Esquema manuscrit que resumeix quin pronom feble substitueix cada funció sintàctica: el, la, els i les i també en i ho per al complement directe; li i els per a l'indirecte; hi i en per al circumstancial i el de règim verbal, amb dos exemples de substitució. La segona meitat defineix el complement agent, introduït per la preposició per, i el mostra amb el parell actiu-passiu «La mare ha fet el pastís» / «El pastís ha estat fet per la mare».

Defineix l'atribut com a complement obligatori de verbs copulatius i quasicopulatius que expressa qualitat, estat o identificació del subjecte, hi concorda en gènere i nombre, i pot ser SN, SAdj, SPrep o subordinada.

Explica el complement predicatiu com el complement que atribueix una propietat al subjecte o al CD amb un verb predicatiu, hi concorda en gènere i nombre, i pot tenir forma de SAdj, SN, SPrep o participi.