Busco un tema

El tema tracta la pintura com a art plàstic i s'organitza en cinc grans blocs. Primer es dona la definició de la pintura. Després s'explica la profunditat com una il·lusió que es crea amb la perspectiva i el clarobscur. El tercer bloc és la matèria pictòrica, és a dir, de què està feta la pintura: el pigment i l'aglutinant. El quart bloc repassa les tècniques pictòriques, com el fresc, el tremp i l'oli, entre d'altres. I el cinquè bloc parla d'altres tipologies emparentades amb la pintura, el mosaic i el vitrall, que sense ser tècniques pictòriques també creen imatges bidimensionals.

La pintura es defineix com la creació d'una imatge sobre una superfície de dues dimensions. Aquesta imatge pot ser figurativa, si representa formes reconeixibles, o abstracta, si no ho fa. El suport sobre el qual es crea pot ser de materials molt diversos: fusta, un mur, tela, paper, cartró, papir o pergamí, entre d'altres. A continuació la pàgina dona pas a un nou apartat, el de la profunditat entesa com una il·lusió, que s'hi anuncia com a portada sense desenvolupar encara el seu contingut.

Al llarg de la història s'han fet servir moltes tècniques pictòriques diferents, com el tremp, l'oli, l'aquarel·la o l'acrílic, cadascuna amb les seves pròpies propietats i característiques. El que distingeix fonamentalment cada tècnica és l'aglutinant que s'utilitza. Una taula resumeix nou tècniques segons el material, el procediment i el suport habitual. El fresc combina pigment i aigua de calç i s'aplica sobre un mur arrebossat en estuc. L'aquarel·la combina pigment i goma sobre paper en blanc, i l'aiguada, pigment i cola sobre paper i estuc. El tremp uneix pigment i ou i s'aplica sobre fusta i tela. L'oli barreja pigment amb oli de llinosa o de nou i es pot aplicar sobre fusta, tela, paper, metall i pedra. L'encàustica combina pigment, resina i ceres sobre mur, tela i fusta, mentre que la tècnica acrílica uneix pigment i àcid acrílic sobre els mateixos suports que l'oli. Finalment, el mosaic utilitza tessel·les diverses sobre mur i sòl, i el vitrall fa servir vidres de colors per a les obertures dels edificis.

Aquesta pàgina no conté cap text explicatiu, només una selecció de vuit imatges que exemplifiquen diferents obres i tècniques pictòriques ja tractades al tema. S'hi veuen, entre d'altres, un retrat realista d'una dona reclinada, un fresc antic amb figures esquemàtiques en tons ocres, un retrat pintat íntegrament en verds d'estil expressiu, i una pintura religiosa gòtica amb la Mare de Déu i l'Infant sobre fons daurat envoltats d'àngels. També hi ha una escena de carrer arbrat amb colors vius i molt contrastats, una composició abstracta feta de taques i vetes de color sense formes reconeixibles, i dos patrons geomètrics: un que recorda un vitrall o calidoscopi en tons blaus, i un mosaic de rajoles en forma d'estrella d'estil islàmic. En conjunt, la selecció mostra la diversitat d'estils, èpoques i tècniques (pintura figurativa i abstracta, fresc, mosaic, vitrall) que s'han anat presentant en aquest tema.

L'oli és la tècnica pictòrica més difosa i es pot fer servir sobre suports molt diversos: tela, fusta, cartró, pedra, ivori o metall. Va ser difosa pels pintors flamencs durant el segle XV i destaca per la seva versatilitat, ja que permet aplicar la pintura molt espessa o bé molt diluïda, donant textura a l'obra. Els pigments es barregen amb oli de llinosa o de nou, i com que aquest oli triga molt a assecar-se, la tècnica permet fer múltiples correccions i aconseguir un gran detallisme, amb colors que queden brillants i saturats; també permet superposar diverses capes transparents, les veladures. Com a inconvenient, amb el pas del temps la pintura a l'oli s'enfosqueix i necessita intervencions de restauració. Al segle XV, els pintors venecians i florentins van generalitzar l'ús de la tela com el suport més idoni per a la pintura a l'oli, i això va donar lloc a la pintura de cavallet. Els mateixos artistes barrejaven el pigment amb l'aglutinant al seu taller, i sovint comptaven amb aprenents que s'encarregaven d'aquesta feina de preparació.

Al segle XX l'experimentació artística va donar lloc a noves tècniques pictòriques caracteritzades per l'ús de materials i objectes aliens a la pràctica pictòrica tradicional. Una és el collage, que van iniciar Picasso i Braque dins el cubisme quan van començar a enganxar als seus quadres fragments de diaris, cartons, papers acolorits o fotografies. Aquesta tècnica és una de les grans aportacions de les avantguardes: en lloc de representar la realitat amb pinzellades, introdueix fragments reals directament dins l'obra. L'altra tècnica és la pintura matèrica, amb la qual els artistes creen superfícies pastoses afegint a la pintura materials molt diversos, com terra, pedres, pols, marbre, vidres, guix, serradures, fulles, palla, draps o llavors. Gràcies a aquesta barreja, les obres assoleixen una gran varietat de textures, que els aporten més expressivitat i una forta càrrega emocional.

El mosaic i el vitrall no són, en sentit estricte, tècniques pictòriques, però s'expliquen en aquest tema perquè, igual que la pintura, contribueixen a l'art creant imatges en dues dimensions. El mosaic no fa servir pigments: la imatge es configura combinant petites peces anomenades tessel·les. És una tècnica emprada des de l'antiguitat, que va assolir una notable esplendor durant l'època romana, quan es feia servir per decorar murs i parets de les cases dels ciutadans, i que va guanyar encara més popularitat durant l'imperi bizantí, quan es va utilitzar profusament en la construcció i decoració de les basíliques cristianes. El vitrall, o vidriera, utilitza vidres de colors que, units entre ells mitjançant barres de plom, es munten sobre una estructura de ferro. Normalment els vitralls serveixen per decorar les obertures dels murs, com els finestrals o les rosasses, d'esglésies i d'altres edificis.

La talla és una tècnica subtractiva: consisteix a treure o rebaixar la matèria sobrant d'un material dur, de manera que la forma final sorgeix d'eliminar «tot el que sobra» d'un bloc compacte. S'aplica principalment a la pedra o a la fusta, i les eines emprades varien segons el material. Com que aquesta tècnica no permet rectificar errors, les obres resultants solen ser definitives; per evitar errades, s'elabora abans un model preparatori amb materials tous com l'argila o el guix a mida real, i les seves mides es transporten al bloc de pedra marcant els punts on cal colpejar, operació que es coneix com a saca de punts. Un cop tallada, la peça es poleix amb diverses tècniques segons el material, per eliminar les marques deixades pels instruments, i en ocasions s'acaba afegint-hi una capa de pintura que policroma l'obra.

El fresc i el tremp són dues tècniques pictòriques antigues amb procediments molt diferents. El fresc és la tècnica més utilitzada sobre murs i parets: consisteix a pintar directament sobre una capa de calç o guix que encara està fresca, de manera que el pigment acaba formant part del mateix mur. Cal aplicar la pintura molt ràpidament, abans que s'assequi el suport, i per això la feina s'ha de planificar amb cura i es fragmenta per zones, sense possibilitat de rectificar. Es fa servir la sinòpia, un dibuix preparatori fet damunt l'arrebossat, i el resultat és molt durador perquè la pintura queda incrustada al suport. El tremp, en canvi, es va fer servir sobretot per pintar sobre fusta, com als retaules, i també sobre pergamí; va tenir el seu moment de màxima difusió als segles XIV i XV, i va anar caient en desús amb l'arribada de la pintura a l'oli. En el tremp, els pigments es dissolen en aigua temperada fent servir com a aglutinant el rovell d'ou, barrejat amb coles com el làtex de brot de figuera o la cola aràbiga. Abans de pintar es prepara el suport amb una capa fina de guix, sobre la qual es dibuixa amb un punxó el motiu a representar, que després s'omple de color en capes primes i fines que permeten fer veladures. L'acabat és llis i mat i, a diferència del fresc, sí que permet fer rectificacions un cop la pintura ja s'ha assecat.

L'aquarel·la i l'acrílic són dues tècniques que utilitzen l'aigua com a element clau, però amb resultats molt diferents. L'aquarel·la fa servir el paper com a suport i s'ha utilitzat sovint per prendre apunts ràpids de temes diversos, ja que destaca especialment per la transparència del color. Els pigments es barregen amb goma aràbiga i aigua i s'apliquen amb pinzell directament sobre el paper; és una tècnica ràpida i àgil, però que no permet fer correccions un cop aplicada. L'acrílic, en canvi, és una tècnica molt més moderna: es comença a utilitzar a partir dels anys 40 del segle XX, quan la pintura ja es fabrica industrialment, i movimeents com l'expressionisme abstracte o el pop art el van fer servir per a les seves obres. L'acrílic es dissol en aigua mentre està fresc, però un cop sec es torna resistent tant a l'aigua com a la resta d'agents atmosfèrics, tot i que en assecar-se modifica lleugerament el seu to. Segons el grau de dissolució amb què s'apliqui, el resultat final pot semblar-se més al d'una aquarel·la o més al d'una pintura a l'oli.

La matèria pictòrica és allò de què està feta físicament la pintura. La pàgina en distingeix tres components. El primer és el pigment, la substància en pols que dona el color a la pintura; pot tenir un origen natural, ja sigui orgànic o inorgànic, o bé ser sintètic. El segon és l'aglutinant, la substància que uneix les partícules del pigment entre elles i li dona una consistència pastosa; com a exemples s'esmenten les coles vegetals o animals, les ceres, la goma aràbiga, les resines, els olis, la clara i el rovell d'ou. El tercer és el dissolvent, un líquid que es barreja amb la pintura per fer-la més fluida a l'hora de pintar, com és el cas de l'aguarràs.

La pintura només té dues dimensions reals, alçada i amplada, però pot simular la tercera dimensió, la fondària, mitjançant diversos artificis. Un d'ells és la superposició: col·locar unes formes davant d'altres perquè sembli que hi ha profunditat. Un altre és el canvi de mida dels elements representats, fent-los més petits com més lluny es vulguin situar. També hi ha el clarobscur, que crea la sensació de volum i profunditat jugant amb els contrastos entre zones il·luminades i zones fosques. I finalment la perspectiva, que simula la tercera dimensió en el conjunt de l'obra. Aquestes quatre tècniques no s'exclouen entre elles: es poden fer servir juntes o per separat per augmentar la sensació de profunditat. Dins la perspectiva es distingeixen dos tipus. La perspectiva lineal organitza geomètricament la superfície del quadre amb un entramat de línies rectes que convergeixen en uns punts anomenats punts de fuga. La perspectiva aèria, en canvi, aconsegueix la sensació de profunditat difuminant els contorns de les figures a mesura que s'allunyen cap al fons i utilitzant contrastos molt marcats de lluminositat, amb la intenció de representar no només la profunditat sinó també l'atmosfera de l'escena.