…basant-nos exclusivament en el principi de no-contradicció. Però no és impossible lògicament concebre que es pugui donar causa i que no es doni l'efecte. Per tant, no podem dir que entre la causa i l'efecte hi hagi una relació necessària, es a dir, que aquesta relació tingui un valor demostratiu.
Si no és una relació d'idees, haurà de ser una qüestió de fet basada en l'experiència. Per analitzar el valor o realitat de qualsevol idea d'aquest tipus, Hume utilitza el principi de la còpia. Segons aquest principi, tota idea ha d'aparèixer com a còpia d'una impressió. Si la idea que volem analitzar és complexa, l'haurem de descompondre en les idees simples que la formen i comprovar que tenim impressió de cada una d'aquestes. La relació causa-efecte és una idea complexa formada per la idea de la causa, la idea de l'efecte i la idea d'una connexió necessària que les uneix. Molt sovint, aquesta connexió necessària s'entén com un poder o una força que ja és present en la causa i que és transmet a l'efecte. Si apliquem el principi de la còpia, constatem que tenim impressió tant de la causa com de l'efecte, però no de cap poder, força o connexió necessària. Segons Hume, dels cossos només coneixem les seves qualitats sensibles, i no tenim impressió de cap poder o força: per tant, si aquesta existeix, és indemostrable i incognoscible.
No obstant això, quan moltes vegades hem observat una determinada causa i, a continuació, hem observat un mateix efecte, la ment tendeix a creure que el que ha estat d'una manera en el passat seguirà sent igual en el futur. Aquesta creença no és cap idea nova que observem, sinó que és un sentiment que neix del costum, de l'hàbit d'haver observat repetidament aquest mateix ordre en els fets. Però com és possible si no la raó ni l'experiència, com hem vist, no ens aporten cap prova en aquest sentit?
És la imaginació que, a partir d'observar repetidament la contigüitat espai-temporal entre els dos fets, tendeix a unir en el pensament les seves idees respectives en una relació de causa-efecte. Per tant, no podem dir que aquesta relació existeixi realment entre els cossos (valor ontològic), ni podem afirmar amb total seguretat (valor demostratiu) que a una causa la seguirà l'efecte corresponent ni que sempre el futur serà conforme al passat. Per afirmar això últim, hauríem de suposar la uniformitat de la naturalesa, cosa que també és indemostrable.
Quant al fet que el futur serà conforme al passat, el màxim que podem tenir és una creença raonable basada en l'experiència passada i fonamentada en…