Dossier imprès · La Mancomunitat

La Mancomunitat de Catalunya

El catalanisme demanava un organisme que abastés el territori català en la seva totalitat amb una diputació única. El 1907 el govern de Maura va presentar a les Corts un projecte de llei d'administracions locals, orientada a modernitzar l'administració. La caiguda de Maura del govern va endarrerir el projecte, i quan la Lliga es va recuperar cap al 1911 es va centrar en la demanda d'una Mancomunitat per les quatre províncies catalanes. Les forces catalanes van redactar el projecte de bases d'una Mancomunitat, aprofitant l'arribada del liberal Canalejas al govern.

Dividim la seva trajectòria en tres períodes segons els seus presidents:

1. Prat de la Riba (abril de 1914- agost de 1917)
2. Puig i Cadafalch (fins al setembre de 1923)
3. Alfons Sala i Argemí (fins principi de 1925)

Tot i la situació agitada de la postguerra en la que es va crear, va aconseguir grans fites; modernització d'infraestructures i comunicacions, programa de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris, modernització del món agrari i la dotació d'unes infraestructures culturals com les biblioteques populars. L'àmbit preferit de la Mancomunitat va ser l'educació, va fomentar l'alfabetització dels ciutadans, va crear una escola de mestres, va introduir mètodes pedagògics avançats com el Montestsori i va innovar l'ensenyament tècnic amb l'Escola del Treball.

La reivindicació autonòmica

Les reformes que plantejava l'Assemblea de Parlamentaris també es plantejava l'autonomia de Catalunya. Francesc Layret va fundar el Bloc Republicà Autonomista el 1915. La radicalització del partit va acabar creant el Partit Republicà Català. La dreta de la Lliga també va aprofitar l'agitació de la guerra per agafar força i imposar-se a les eleccions a les forces catalanes d'esquerres.

A més, la Gran Guerra va portar les morts de grans líders catalanistes com Prat de la Riba o Torras i Bages. Això va suposar que Cambó presidís la Lliga i Cadafalch la Mancomunitat, els quals van veure la solució a la radicalització que estava patint el catalanisme en la redacció d'unes Bases per a l'autonomia de Catalunya. Tot i la negativa del govern central, aquests van redactar un Projecte d'Estatut de Catalunya. La reacció dels centralistes va ser molt negativa i dura, arribant a proposar Cambó que els diputats catalans abandonessin les Corts.

Un canvi important en la escena política va ser la moderació del catalanisme conservador, i Cambó va acabar de ministre en els governs de concentració nacional el 1918 i 1921. Molts ho van veure com una traïció, i alguns van abandonar la Lliga per formar Acció Catalana el 1922, formació que rebutjava cap pacte amb el govern central.

Aleshores es va oficialitzar la primera força política separatista sota la figura de Francesc Macià, l'Estat Català el 1922.