Amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial, molts espanyols es van exiliar majoritàriament a Amèrica, sobretot a Mèxic, i altres es van unir a la resistència francesa. Molts van acabar a camps de concentració o d'extermini nazi. A Mauthausen moririen uns 7.000 republicans.
La política des de l'exili es va centrar en pressionar les potències democràtiques perquè acabessin amb la dictadura per part dels republicans, però també per part de monàrquics que volien restaurar una monarquia amb la figura de Joan de Borbó, qui va signar el manifest de Lausana que proposava la restauració.
La oposició, tot i la dificultat per organitzar-la degut a la gran repressió que s'hi exercia, la van protagonitzar sobretot nuclis comunistes i anarquistes, exposats a la informació que podia proporcionar la població sobre els seus moviments per por a ser detinguts.
Els maquis eren grups guerrillers d'antics combatents del bàndol republicà que s'havien amagat a les muntanyes i, des d'allà organitzaven la resistència amb accions violentes contra les forces del règim, com l'intent fracassat d'envair la Vall d'Aran.
El reconeixement internacional del règim i la forta repressió policial van afeblir molt la resistència, però les dures condicions de vida durant la postguerra van originar nous moviments, sobretot vagues obreres. Les precàries condicions laborals o la pujada de preus de serveis de tramvies, com el cas de les vagues de tramvies de 1951 i 1957 a Barcelona, van originar importants protestes al País Basc, a Catalunya i Astúries.
La oposició borbònica també va acabar, i Joan es va apropar al dictador i el 1954 s'hi va afegir al Movimiento Nacional.
El PCE va proposar una reconciliació nacional el 1956 per mirar d'agrupar tots els opositors al règim i així actuar de manera més eficaç. La nova resistència la van escenificar els universitaris amb vagues estudiantil i vagues obreres que van donar lloc al nou sindicat de Comissions Obreres.
L'autarquia
Franco va decidir seguir una economia autàrquica, basada en l'autosuficiència espanyola amb el mínim contacte comercial amb l'exterior. Aquest sistema obligava una àmplia intervenció de l'estat en l'economia, controlant la producció i la distribució agrària i industrial. La Central Nacional Sindicalista, depenent de la Falange, fixava preus i salaris i reglamentava l'activitat econòmica que afavoria els empresaris. Suposava torns de treball llarguíssims, salaris baixos i nuls drets sindicals.
Les conseqüències de l'autarquia van ser el descens de la producció de productes bàsics, la producció industrial i la renda per habitant, que va afectar la majoria de la població. La creació de l'Instituto Nacional de Industria volia dinamitzar l'economia, però no ho va aconseguir. Els bancs privats van sortir beneficiats. A Catalunya la manca més gran va ser d'energia i de primeres matèries, aplicant restriccions elèctriques tant per la vida quotidiana com per la industrial.
La postguerra espanyola va ser especialment llarga, més de 15 anys de misèria, malalties i d'alta mortalitat infantil. Fins el 1952 va existir la cartilla de racionament, que limitava l'adquisició d'aliments per família. Aquest racionament era insuficient, i els que s'ho podien…