Autarquia, intervencionisme i l'esgotament de la via autàrquica
revisado contra el originalVer el original3.2.La política econòmica: autarquia i intervencionisme
Forçats per la pròpia guerra civil, pel conflicte mundial, i després per l'aïllament internacional, la política d'aquests primers anys (econòmica) es podia definir amb els conceptes d'autarquia i intervencionisme estatal.
La política d'autarquia propugnava l'autosuficiència d'un determinat país, limitant al màxim la seva dependència respecte a l'exterior. En la formulació d'aquesta política van influir les tendències proteccionistes anteriors a la guerra, el propi procés bèl·lic, i la pròpia influència del feixisme que propugnava un nacionalisme econòmic que tenia com a objectiu l'autarquia.
La política d'autarquia es va acompanyar d'un fort intervencionisme de l'Estat: regulació estatal del comerç exterior, protecció de la indústria nacional. Es va regular la creació de noves empreses i es van impedir les inversions estrangeres que superessin el 25% d'una empresa. Això va crear una indústria feble, incapaç de competir amb l'exterior. Alhora l'Estat controlava el mercat interior per mitjà del racionament (fins a 1953), fixava els salaris i controlava els preus.
Es van constituir empreses públiques amb caràcter subsidiari de l'empresa privada com l'INI (Institut Nacional d'Indústria en 1940) o la RENFE (1940) que s'ocupaven de sectors no rendibles, però necessaris per al país. Finalment en 1940 es va fixar el denominat "statu quo" bancari, que limitava el nombre de bancs i sucursals als existents en aquests moments, cosa que significava el monopoli financer del país en benefici d'aquests bancs.
Aquesta intervenció, amb la burocràcia administrativa que comportava, era enormement costosa i implicava la disponibilitat de grans sumes de diners per part de l'Estat.
Com el sistema impositiu era ineficaç i gairebé inexistent, es recorria a l'emissió de deute públic per a finançar les despeses, deute que era adquirida obligatòriament pels bancs. Però aquesta forma de finançament provocava una alta inflació que reduïa cada vegada més el poder adquisitiu dels salaris.
3.3.L'esgotament de la via autàrquica (1951-1956)
a)Els canvis i les seves limitacions
Franco va canviar el seu govern al juliol de 1951. En el nou govern predominaven els catòlics sobre els falangistes i entren personalitats no tan compromeses amb el model autoritari (Ruiz-Jiménez en Educació i Martín *Artajo en Afers exteriors).
Els falangistes mantenien parcel·les de poder (*Girón, en el ministeri de Treball), però el to del nou govern, al qual s'incorporarà un personatge clau (*Carrero Blanco) pretenia una homologació internacional, el règim pretenia l'entesa amb l'exterior i va aconseguir uns èxits en política internacional que li feien falta.
Aquesta petita liberalització amagava una situació interior bastant preocupant.
Les ajudes internacionals entre 1951-56 no van aconseguir salvar l'angoixant situació econòmica mentre al carrer comencen a sorgir els primers signes clars de descontentament.
Cap a 1956 una sèrie de circumstàncies: males collites, dèficit de la balança comercial, vagues universitàries..., van posar de manifest que calia una mica més que un canvi de govern per a poder perpetuar un sistema que fora d'això romania intacte. Va ser llavors quan es va produir el primer gran gir en la gestió econòmica del règim franquista.