Salvador Espriu · Antígona

ESPRIU, ANTÍGONA (1939)

CONTEXT Context sociopolític i cultural, Tendències literàries de l'època, Situació de la llengua i la literatura:

El teatre de postguerra (1939-1954)

Després de la Guerra Civil, el règim franquista va prohibir el teatre en català, expulsant-lo dels espais públics i relegant-lo a àmbits privats i clandestins. Aquesta situació va afavorir la proliferació del teatre amateur a Catalunya, les Illes i el País Valencià. A partir de 1946, es van permetre algunes representacions en català, però sotmeses a una censura estricta que controlava el contingut ideològic i cultural de les obres. Es prohibien tant autors catalans exiliats com castellans progressistes (com Lorca o Valle-Inclán), així com dramaturgs europeus com Brecht o Ionesco.

En paral·lel, el règim impulsava un teatre oficial, banal i folklòric, amb finalitats propagandístiques. Les primeres obres en català autoritzades eren de to costumista i inofensiu, com les més trivials de Guimerà, Rusiñol o "Pitarra", i Els Pastorets. No obstant això, als anys 50 aparegueren grups de teatre independent que trencaren amb aquesta dinàmica, com mostra la representació clandestina de Primera història d'Esther (1952) de Salvador Espriu. Aquests grups, sovint amateurs, tot i ser menystinguts pel règim, patiren censura, multes i repressió.

L'AUTOR: SALVADOR ESPRIU Biografia bàsica / Estil literari / Evolució literària / Influències i fonts d'inspiració

Biografia bàsica: (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona el 1985). Va passar la seva infantesa entre Barcelona, on el seu pare tenia la notaria, i Arenys de Mar, el poble d'origen de la seva família. → símbols literaris en la seva obra, donant origen als mites de Lavínia (Barcelona) i Sinera (anagrama d'Arenys).

Va estudiar Dret (1935) i Història antiga (1936) a la universitat (anys més feliços de la seva vida)

El cop d'estat del 1936 i la posterior Guerra Civil van frustrar les seves aspiracions acadèmiques i vitals. El 1938 va morir el seu gran amic i poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, fet que el va afectar profundament. A partir de la caiguda de Barcelona, es va referir al 1936 com la seva "mort civil".

Estil literari: El seu estil es caracteritza per una gran profunditat simbòlica i una exigència formal molt elevada. Res en la seva obra és gratuït ni superficial, com va remarcar Josep M. Castellet. Fa servir el mite, l'al·legoria i la intertextualitat per reflexionar sobre temes universals com la mort, la justícia, la identitat i la reconciliació. La seva escriptura és compromesa, amb un fort component moral i polític, especialment en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Espriu crea un teatre intel·lectual, on la paraula és la protagonista, no pas les accions, i on els personatges i les situacions que viuen estan inspirats en episodis clàssics i bíblics, que utilitza per establir semblances amb la situació de la postguerra.

Evolució literària: Espriu comença escrivint narrativa, però després de la guerra centra els seus esforços en la poesia i el teatre, que considera els mitjans més adients per resistir culturalment la repressió franquista. El seu teatre té una funció cívica i ètica, com es veu en Antígona, mentre que la seva poesia, especialment a partir de La pell de brau (1960), esdevé un clam per la comprensió i la reconciliació. A partir dels anys seixanta, la seva obra assoleix una gran repercussió pública i Espriu esdevé un símbol de la continuïtat de la cultura catalana.

Influències i fonts d'inspiració: Es va relacionar amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel i altres joves universitaris → (estiu 1933) Creuer per Grècia, Palestina i Egipte.

La temàtica, els elements característics i els recursos estilístics de l'obra dramàtica d'Espriu són molt similars als de l'obra poètica i narrativa.

Les fonts són els clàssics grecs i llatins i els textos bíblics, així com l'obra de dramaturgs com Luigi Pirandello («l'home és una titella en mans del destí»), Bertolt Brecht, amb l'ús i recreació dels mites, i Valle-Inclán, amb els seus esperpents.

L'OBRA

Antígona (1939) recupera l'argument del mite grec per centrar-se en la denúncia de la guerra fratricida i en la crueltat del dictador. Antígona se sacrifica per donar sepultura al seu germà mort, perdedor de la batalla, a mans del seu altre germà. El personatge del Lúcid Conseller és l'alter ego d'Espriu.

Antígona, escrita el 1939 i publicada el 1955, és el mite clàssic que permet a l'autor de dur a terme l'anàlisi sintètica, però intensa, de la lluita fratricida entre les dues Espanyes històricament enfrontades per la Guerra Civil. Antígona es pot interpretar des de diferents punts de vista, perquè el que Espriu hi ha intentat és donar-nos les «raons dels personatges», les motivacions i les justificacions per les quals cada bàndol actua. I dins aquest context, una víctima innocent que només es regeix per l'amor: Antígona.

ESTRUCTURA Organització de l'obra, Punts clau, Temps i espai

L'obra s'inicia amb un prefaci escrit per Espriu el 1947, on expressa el seu desig d'amnistia i perdó, destacant que la llei divina ha de prevaldre sobre la civil. Espriu defensa que no s'ha de dividir el poble entre vencedors i vençuts, i que l'amnistia permetria començar una nova camí comuni. A continuació, es presenta un pròleg que situa l'espectador en el context de la tragèdia i introdueix la història. L'obra es divideix en tres parts:

1. Primera part: Situada a l'interior del palau dels reis de Tebes durant l'assetjament dels argius liderats per Polínices. La tensió augmenta amb les notícies de les lluites davant les set portes de la ciutat. El clímax es produeix quan Ismene informa Antígona de la mort dels seus germans, Etèocles i Polínices, en combat mutu. Creont es proclama rei i decreta honors fúnebres per a Etèocles, mentre prohibeix l'enterrament de Polínices, amenaçant amb la mort a qui desobeeixi.
2. Segona part: Transcorre als voltants de Tebes, on el cos de Polínices roman sense sepultura sota vigilància. Antígona, acompanyada per Ismene i Euriganeia, decideix enterrar el seu germà malgrat la prohibició. Tot i els intents de dissuasió, Antígona compleix el seu deure i, amb l'ajuda d'Eumolp, sepulta el cos. Després, és descoberta i portada a veure Creont.
3. Tercera part: Ambientada a l'interior del palau de Tebes a la matinada. Creont, reunit amb els seus consellers, analitza els esdeveniments. Malgrat les advertències de Tirèsias, decideix condemnar Antígona i Eumolp a mort. L'obra conclou amb un discurs del Lúcid Conseller, que ofereix una visió irònica i escèptica sobre el sacrifici d'Antígona.

PERSONATGES

Antígona (protagonista)

• Filla d'Èdip i Iocasta.
• Representa la llei natural/divina que s'enfrontarà a la llei civil/humana de Creont.
• Valenta, decidida, ferma, sense por (una mica de pena per no tenir marit ni fills).
• Germana gran dels 4. Estima a tots, especialment Polínices (el més desfavorit)
• Decideix enterrar el seu germà Polínices, desobeint l'edicte de Creont, per honorar els codis divins. Tot i les advertències, inclosa la del seu esclau Eumolp, que li ofereix ajuda per escapar, Antígona es lliura voluntàriament a Creont, acceptant la seva mort com a acte de sacrifici per Tebes.

Creont:

• Oncle d'Antígona
• Simbolitza la tirania i a Franco durant la guerra civil → el descriu despectivament (obès, mirada glaçadora...)
• Creont és una figura manipuladora i ambiciosa, que espera el moment oportú per aconseguir el poder.
• El diàleg amb Etèocles revela els propòsits egoistes de Creont per convertir-se en rei, fomentant l'enfrontament entre els seus germans.
• Etèocles, cegat pel desig de glòria, segueix els consells de Creont i decideix enfrontar-se amb Polínices, desencadenant la tragèdia.
• Creont actua com un tirà, castigant amb crueltat i sense dubtar.
• Imposa la llei civil per sobre de la llei divina, sense considerar el perdó ni l'amnistia.
• Divideix el poble entre vencedors i vençuts.
• La seva crueltat es manifesta en el càstig a Polínices, prohibint-li honors fúnebres i enterrament.
• Creont reafirma la seva autoritat tot humiliant i oprimint els vençuts.

Eurídice:

• Dona de Creont
• Representa l'equilibri entre les dues mainaderes (ni optimisme ni pessimisme → actitud neutral).
• 2a part → personatge cínic, preocupat per la possibilitat d'emparentar-se amb la família d'Èdip mitjançant matrimoni programat per Creont entre el seu fill i Antígona.
• Mentalitat que dona<home

Ismene:

• Germana petita d'Antígona. (segon pla)
• Indecisió, insegureta i oblit (oblit que, segons Espriu, porta a la mort)
• La seva personalitat temorosa = la de la gent que tenia por de la dictadura de Franco
• Antígona la rebutja i no vol saber res d'ella.

Eumolp:

• Introduït per Espriu (no està en la tragèdia de Sòfocles)
• Representa el pensament de l'autor quan escrivia l'obra i quan faltava poc per acabar la guerra.
• Esclau geperut (nivells més baixos societat).
• No respectes, només per Antígona.
• Representa la inclusió del grotesc, la rebel·lió contra l'ordre de Creont.
• Representat amb una ironia que el fa superior a la resta (veu més enllà que els altres).
• Bufó de la cort, actitud distant i sense passió.
• Còmplice d'Antígona (l'ajuda a sepultar el cos de Polínices) → jutjat i condemnat amb ella.
• Prefereix la mort a l'esclavatge.

Tirèsias:

• Cec endeví, prediu el futur (→ escèptics com Eumolp no creuen)
• Mai trairia el poder i ni desobeiria la llei de Creont.
• Encara que avisa Creont de les conseqüències funestes de les seves accions, no s'implica activament en els fets, a diferència d'Eumolp.
• En l'obra d'Espriu, Tirèsias té menys rellevància que en la tragèdia de Sòfocles, reflectint el caràcter agnòstic de l'escriptor.

Lúcid Conseller:

• Introduït per Espriu. Apareix en la 2a edició d'Antígona (1964)
• Representa el punt de vista d'Espriu, 25 anys després d'acabar la guerra.
• Pensament Espriu:

Euriganeia:

• Una les mainaderes dels fills d'Èdip.
• Simbolitza la fatalitat i el pessimisme (els seus fills van morir a la guerra → només veu desgràcies)
• També visió pessimista del futur (guerres tornaran per la ignorància dels homes)

Astimedusa:

• Una dida dels germans (+ Euriganeia).
• Simbolitza optimisme i esperit positiu. Esperança en la salvació de la ciutat.

Etèocles i Polínices:

• Els 2 germans d'Antígona.
• S'enfronten entre ells per aconseguir governar sols Tebes i lluiten fins matar-se mútuament.
• A l'obra, només Etèocles intervé directament.
• Representen els dos bàndols de la guerra civil.
• Des de petits ja rivalitzaven per l'amor de la seva mare, Iocasta.
• Mort d'Èdip → governen a torns → Etèocles trenca acord i expulsa a Polínices a un poble veí → Polínices forma un exèrcit per recuperar Tebes.
• Cap vol cedir. Antígona fa de força equilibradora per intentar convèncer-los, però és inútil, l'odi els cega.
• Creont aviva aquest odi i cauen en el seu parany.
• En certa manera, són responsables de la mort d'Antígona, que vol sacrificar-se per ser la darrera víctima d'aquesta guerra.
• Espriu: ambdós tenen culpa de l'enfrontament.

TEMÀTIQUES PRINCIPALS:

• La guerra fratricida: Espriu utilitza el mite d'Antígona per denunciar la guerra civil, reflectint els conflictes interns de la societat espanyola, la divisió entre els dos bàndols, i les conseqüències devastadores de la violència fraterna.
• El poder i la tirania: Creont és un símbol de la tirania i l'abús de poder, especialment en el context del règim franquista. La seva figura representa la imposició de la llei civil sobre la llei divina.
• L'honor i el sacrifici: Antígona representa el sacrifici personal per un bé més gran, posant l'honor i els deures familiars per sobre de les lleis del poder establert. El seu sacrifici es converteix en un acte de resistència.
• La justícia divina vs. la justícia humana: L'obra planteja el conflicte entre les lleis de Déu i les lleis dels homes. Antígona desafia la llei humana per complir amb la seva moral divina.
• La fatalitat i la responsabilitat personal: Els personatges es veuen atrapats en la fatalitat i les seves pròpies decisions. Espriu presenta la responsabilitat individual dins d'un context de determinisme.

PUNT DE VISTA I NARRADOR:

• L'obra està escrita en tercera persona, amb un punt de vista extern que permet conèixer les accions i motivacions dels personatges. Tot i així, l'ús de monòlegs interns i diàlegs que reflecteixen el conflicte intern dels personatges, especialment d'Antígona i Creont.
• La introducció de personatges com el Lúcid Conseller en la segona edició permet una reflexió més profunda sobre el valor del sacrifici d'Antígona, aportant una perspectiva escèptica sobre la tragèdia.

ESTIL I LLENGUATGE:

• Espriu utilitza un estil ric en simbolisme i al·legoria, amb un llenguatge formal i elevat, que inclou referències a la mitologia grega, la Bíblia, i altres textos clàssics.
• El seu estil destaca per la densitat i la profunditat dels significats, amb una gran càrrega emocional i moral, especialment en els diàlegs entre Antígona i Creont.
• L'ús de recursos literaris com la metàfora, l'ironia i la intertextualitat són fonamentals per transmetre els missatges morals i socials de l'obra.

SIMBOLISME I METÀFORES:

• Antígona: Representa la llei divina, l'amor, i el sacrifici personal per un bé més gran.
• Creont: Simbolitza el poder absolut i la tirania. És un reflex de la repressió política del règim franquista.
• La mort: La mort d'Antígona és una metàfora de la resistència contra la injustícia, i la mort dels seus germans simbolitza la destrucció generacional provocada per la guerra civil.
• El Lúcid Conseller: Representa l'escepticisme i la reflexió crítica, dubtant del valor de l'acte heroic d'Antígona i del sacrifici per la causa.

CRÍTICA, RELLEVÀNCIA I INFLUÈNCIA:

• Antígona és una de les obres més importants de la postguerra, representant la resistència contra la repressió franquista a través de la figura d'Antígona com a símbol de la lluita contra la injustícia.
• L'obra va ser una manera d'Espriu de reflexionar sobre les conseqüències de la Guerra Civil, les tensions socials i la necessitat de reconciliació.
• La crítica a l'obra destaca la capacitat d'Espriu per reinterpretar els mites clàssics amb una perspectiva contemporània i política, i la seva influència en la literatura catalana de l'època, especialment en l'àmbit del teatre independent.
• L'obra va tenir un gran impacte en la literatura catalana postfranquista, i va contribuir a la consolidació de Salvador Espriu com un dels autors més rellevants del segle XX en la cultura catalana.