Busco un tema

Descartes pertany al racionalisme: la raó és l'única font vàlida de coneixement, les idees innates existeixen i no provenen de l'experiència sensible ni de la imaginació, i les matemàtiques són el model de coneixement a seguir. Descartes és el primer filòsof modern que dona importància al jo com a subjecte de coneixement. El seu objectiu és aconseguir un saber universal per allunyar-se de l'escepticisme, és a dir, no dubtar. El primer principi de la seva filosofia és «penso, aleshores existeixo», perquè no se'n pot dubtar. La seva filosofia es basa en el mètode científic, per la qual cosa defineix un mètode de coneixement, el mètode cartesià, basat en una sèrie de passos deduïts a partir del Discurs del mètode i de les Meditacions metafísiques: l'evidència, segons la qual totes les idees que se'ns presenten de manera clara i distinta són vertaderes; l'anàlisi, que consisteix a descompondre els problemes o dificultats per analitzar-ne els elements més simples; la síntesi, que consisteix a partir d'aquests elements simples per arribar a coneixements més complexos; i l'enumeració, que consisteix a comprovar i revisar tot el procés per evitar errors. A les Meditacions metafísiques, Descartes segueix el procés que el va portar a definir aquest mètode, partint de l'escepticisme per després proposar una solució. En la primera meditació sosté que cal dubtar de tot, mitjançant el dubte hiperbòlic o generalitzat, de manera que si es troba una veritat dins d'aquest dubte, aquesta serà irrefutable. En la segona meditació troba la primera veritat: el jo, com a res cogitans; si dubto, he d'existir, perquè algú està pensant, la qual cosa dona lloc al «penso, llavors existeixo» (cogito, ergo sum), que apareix per primer cop al Discurs del mètode. També hi apareix l'exemple del tros de cera que es desfà, per il·lustrar que la substància estàtica no canvia.

Recorre les meditacions tercera a sisena. La tercera reafirma el jo com a intuïció clara i distinta, en treu el criteri d'evidència, classifica les idees en adventícies, factícies i innates i, a partir de la idea de Déu, demostra la segona veritat amb els arguments de la infinitud i de la causalitat. La quarta refuta el geni maligne perquè Déu és bondadós i no enganya, i explica l'error com a voluntat de conèixer més enllà de l'enteniment. La cinquena reafirma Déu amb l'argument ontològic i la sisena estableix la tercera veritat, l'existència del món com a res extensa, amb la bifurcació entre ment i cos i una visió mecanicista de la natura.

Locke pertany a l'empirisme, moviment filosòfic modern que situa l'experiència sensible com l'única font vàlida del coneixement i alhora com el seu límit. Per al coneixement del món utilitza el mètode inductiu, que consisteix a extreure una conclusió general a partir d'algunes idees particulars, a diferència del mètode cartesià de Descartes, que és deductiu i més lògic i matemàtic. Locke és també un dels principals iniciadors del liberalisme polític. Les seves obres importants són l'Assaig sobre l'enteniment humà, dedicat a la teoria del coneixement, i els Tractats sobre el govern civil, dedicats a la concepció política. En el primer llibre de l'Assaig, Locke critica les teories defensores de l'innatisme, ja que creu que coneixem a través de les idees, però aquestes no són innates: quan naixem, la nostra ment és com una tabula rasa, és a dir, una pissarra en blanc. En el segon llibre estableix dos tipus d'idees: les idees simples, que són els àtoms del coneixement i impliquen un enteniment passiu, i les idees complexes, que són combinacions d'idees simples i impliquen un enteniment actiu.

Fotocòpia mecanografiada amb el glossari d'expressions llatines d'ús actual, ordenat alfabèticament de la a a la m. Recull des de les fórmules del raonament (a priori, a posteriori, ipso facto, grosso modo) fins a les jurídiques (de iure, de facto, in dubio pro reo, dura lex sed lex), les acadèmiques (curriculum vitae, honoris causa, cum laude), les literàries i filosòfiques (carpe diem, locus amoenus, cogito ergo sum, homo homini lupus) i les d'ús quotidià (agenda, campus, hàbitat, memoràndum), cadascuna amb la seva traducció literal i el seu ús actual.

Tanca el tema de Descartes. Recorda la distinció entre idees clares i distintes i obscures i confuses, i resumeix en un esquema el camí de l'escepticisme fins al mètode a través de les tres veritats —jo, Déu i món—, totes substàncies estàtiques. Assenyala el punt feble de la seva antropologia: ànima i cos haurien de ser independents però els connecta la glàndula pineal. Acaba amb un quadre comparatiu amb Plató sobre l'ànima, els tipus d'idees, la idea superior, l'estatut de les idees, la influència de les matemàtiques i el paper de Déu, amb un punt en comú final: la desconfiança envers el coneixement sensible.

Tanca la teoria del coneixement de Locke amb la concepció convencional del llenguatge i amb els tres tipus de coneixement: intuïtiu (el jo), demostratiu (les matemàtiques i Déu per l'argument cosmològic) i sensible (el món, amb menor certesa). La segona meitat exposa la teoria política: un estat de naturalesa on l'home és bo i té drets de vida, llibertat i propietat, un contracte social pel qual es renuncia a part de la llibertat per protegir-los, la llei positiva que en resulta i la separació de poders com a garantia contra la tirania, dins d'una monarquia liberal parlamentària amb sufragi masculí restringit.

Quadre comparatiu complet entre Descartes i Locke, els dos caps de fila del racionalisme i de l'empirisme. Els confronta punt per punt en la caracterització, la font del coneixement, la tipologia de les idees, la posició davant l'innatisme, la noció de substància, la identitat personal i l'estatut del món exterior: mètode racional contra experiència, idees innates contra tabula rasa, tres substàncies contra una idea complexa indemostrable, res cogitans contra consciència canviant, i deducció mecanicista del món contra una existència només probable.