Busco un tema

El discurs predominant sobre la dona a finals del segle XIX es basava en la domesticitat, amb la «perfecta casada» com a prototip: dones modestes, submises, dedicades a la cura dels fills i de la llar, amb la procreació com a missió principal. Normes i lleis garantien la desigualtat entre sexes en forma de discriminació legal, segregació laboral i desigualtat d'oportunitats educatives —les dones no podien anar a la universitat—. Els codis civil i penal establien la subordinació femenina: en casar-se la dona renunciava a la seva autonomia i se sotmetia al marit (article 57 del Codi civil de 1889), que fixava la residència, administrava els béns i la representava en contractes, compres, vendes, herències i comptes bancaris a causa de la «llicència marital»; tampoc controlava el seu propi salari, i l'adulteri implicava pena de presó per a la dona, mentre que per al marit només comptava si amenaçava la família. La llicència marital va quedar legalitzada el 24 de juliol de 1889 amb el Reial decret del Codi signat per la regent María Cristina d'Habsburg, que es justificava en «la presumpta feblesa i necessitat de protecció de la dona», equiparant-la a la minoria d'edat o a una persona incapacitada. A Catalunya la situació era diferent, ja que l'antic dret civil català establia la separació de béns entre marit i esposa i atorgava una certa autonomia. L'analfabetisme femení era del 86% el 1860 i del 71% a inicis del segle XX, davant el 55,57% dels homes. El 1910 es va permetre la matriculació de dones a les universitats, tot i que abans algunes ja hi havien accedit disfressades d'home, com Concepción Arenal, o superant traves administratives, com María Elena Maseras, la primera dona matriculada en medicina. Pel que fa a la fàbrica, els homes acceptaven que la dona o les filles treballessin només quan era materialment impossible mantenir l'economia familiar, i s'entenia com un complement al salari masculí o com una feina temporal. La falta de formació limitava l'accés de les dones a treballs ben retribuïts, i els seus salaris eren entre un 50 i un 60% més baixos. Els sectors principals on treballaven eren el servei domèstic, el treball a domicili —cosir, tenir cura de persones a asils i hospicis— i la indústria tèxtil. La Primera Guerra Mundial i la neutralitat d'Espanya en el conflicte van portar una expansió productiva que també es va reflectir en l'ascens de la dona al món laboral fora de casa.

Conseqüències del Desastre del 98 en tres plans. En l'econòmic, la pèrdua del mercat colonial i el deute de guerra, amortits per la inversió dels indians (una font del dossier mostra que el 65% dels comerciants de Santiago de Cuba eren catalans). En el polític, es denuncia la corrupció electoral però el sistema sobreviu i, a Catalunya, creix el catalanisme polític i el país es desvincula de la Restauració. En el social, una crisi moral i ideològica que dona la imatge d'Espanya com a desastre i la Generació del 98. D'aquí en surt el regeneracionisme, que vol modernitzar el país sense sortir del sistema i que marcarà el regnat d'Alfons XIII.

El comerç colonial es basava en l'aiguardent que s'hi enviava i el sucre que se'n portava. Els governs intentaven millorar les infraestructures del país, especialment a les grans ciutats, amb estacions de ferrocarril i millores portuàries que a més generaven treball. El nou sistema social era classista: les diferències socials les fixava el nivell d'ingressos i, a més, era una societat masclista on la dona quedava al marge de la política. A diferència dels segles anteriors, però, existia un dinamisme social —es podia canviar de classe si es tenia èxit econòmic— i tothom era igual davant la llei. La classe més nombrosa era la baixa, formada per camperols, obrers, servei domèstic i miners, les condicions de vida i treball dels quals eren molt dures: acostumaven a viure en barris insalubres, cosa que creava un fort ressentiment i potenciava la conflictivitat social.

A més del vapor, la indústria catalana va optar per l'energia hidràulica i es va establir a les conques del Llobregat i del Ter creant colònies industrials. Una colònia industrial era un recinte que funcionava com un nucli urbà autosuficient, perquè comptava amb les fàbriques, els habitatges dels obrers, l'església, l'escola, la botiga i la cantina; d'aquesta manera l'empresari tenia un control absolut sobre els seus treballadors, i a Catalunya n'existien més de seixanta. El País Basc, per la seva banda, es va especialitzar en la indústria del ferro, especialment la ciutat de Bilbao amb els alts forns, aprofitant el comerç del ferro amb la Gran Bretanya; a més, estava a prop de la zona minera d'Astúries, on es va desenvolupar una indústria mineromatal·lúrgica important gràcies a capitals estrangers, sobretot francesos. Pel que fa a la mineria, Espanya era un país exportador de plom, zinc, coure, ferro i mercuri gràcies a la mineria espanyola, però el problema era que moltes explotacions s'havien donat en concessió a capitals estrangers.

La crisi agrària de finals de segle va fer trontollar l'agricultura europea i especialment l'espanyola, que depenia del conreu del cereal. Els seus orígens eren la baixa rendibilitat dels conreus tradicionals de cereals, la impossibilitat de competir amb els nous preus —que va portar molts agricultors a la fallida—, la fil·loxera, plaga procedent d'Amèrica que va fer desaparèixer gran part de les vinyes catalanes, i la crisi social entre rabassaires i propietaris vinculats a les vinyes. Tot això va generar una gran pressió política perquè el Govern establís una política proteccionista: el 1891 va aprovar un aranzel molt elevat que afectava sobretot el blat i el carbó, cosa que va encarir els productes bàsics i va reduir el pressupost familiar dedicat al consum, mentre la manca d'inversió al camp i a les manufactures impedia augmentar la producció. El mercat interior era pobre i no incentivava el creixement, excepte el cubà, protegit amb aranzels especials. Quant a la modernització social, la població espanyola va passar de 18,5 milions el 1900 a 23,5 el 1930 gràcies al descens de la mortalitat lligat als avenços mèdics i sanitaris i a la millora del transport d'aliments, amb un augment de l'esperança de vida sobretot a les zones urbanes. Espanya continuava sent majoritàriament rural, però el camp començava a patir una despoblació alarmant cap a la perifèria peninsular i les zones urbanes, i molta gent emigrava a l'Amèrica Llatina o a França. La desigualtat social es reflectia en l'analfabetisme —el 63% de la població el 1900, més accentuat al camp i entre les dones— i en una societat dividida en tres classes: l'alta, la més reduïda, formada per l'alta aristocràcia, els grans terratinents i els magnats de l'economia; la mitjana, evidència de la modernització, amb petits i mitjans propietaris rurals, professionals liberals com advocats, enginyers o metges, personal d'administració, periodistes i mestres; i la baixa, la majoria de la població, sobretot treballadors del camp analfabets i en situacions molt precàries, sovint obligats a emigrar, a més dels artesans, obrers industrials i treballadors dels serveis, que no paraven d'augmentar.

La pàgina completa les causes de la febre d'or: l'augment de les inversions en les indústries metal·lúrgica i tèxtil, l'estabilitat política de la Restauració, la fundació de fins a vint bancs i l'Exposició Universal de 1888. L'Exposició va donar projecció internacional a Barcelona i va servir per urbanitzar l'actual zona de l'Arc de Triomf, però socialment va tenir repercussions negatives: va encarir la vida a la ciutat i va provocar una pujada de preus. Tot seguit s'obre l'apartat de la demografia. La transició demogràfica consisteix en el pas del cicle demogràfic antic o preindustrial, caracteritzat per una elevada natalitat i mortalitat, al cicle demogràfic modern o industrial, que es caracteritza per un augment de població. A Espanya aquest augment es deu a diversos factors: una elevada taxa de natalitat i la reducció de la taxa de mortalitat, en especial la mortalitat catastròfica provocada per malalties com la pesta, que va ser substituïda per altres malalties com la verola, la tuberculosi, el còlera o la febre groga, totes elles agreujades per les pèssimes condicions higièniques de la ciutat.

La primera reacció a l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'agost de 1914 va ser de preocupació, perquè es creia que els efectes a Espanya serien devastadors, però la idea va canviar ràpidament cap a l'eufòria: la guerra va esdevenir un conflicte de desgast i la seva prolongació va beneficiar l'economia espanyola, ja que les potències implicades van haver de buscar subministrament als països neutrals. Espanya, veïna de França i directament implicada amb el bàndol aliat, va augmentar les exportacions, va reduir les importacions i va fer créixer les reserves d'or del Banc d'Espanya. Aquesta onada de creixement no va estar regulada per la intervenció directa de l'estat, de manera que la prosperitat no es va allargar un cop acabada la guerra i desapareguda la demanda: la patronal enriquida no va reinvertir en la millora tècnica de les fàbriques i els obrers van quedar majoritàriament a la misèria per la pujada de preus dels productes de primera necessitat. L'augment de producció va exigir més mà d'obra i va encarir els lloguers per als immigrants, en un procés inflacionista que va reduir el poder adquisitiu de les famílies i va afectar sobretot els sectors més humils. El creixement dels negocis va demanar una circulació més gran de capitals i va consolidar el País Basc com a principal centre financer de l'Estat; en una segona fase la indústria manufacturera i agrícola va dinamitzar la indústria catalana i l'horta valenciana, i a partir de 1916 la indústria catalana funcionava a ple rendiment 24 hores al dia, amb la construcció creixent lligada a l'expansió de Bilbao, Barcelona, Madrid, Sevilla i València. Quan els països bel·ligerants van recuperar la producció, l'exportació espanyola va caure i el 1918 va començar a Andalusia el període de conflictes conegut com el Trienni Bolxevic. Durant la guerra l'emigració exterior es va aturar pel tancament de fronteres i la migració més important va ser interior, del camp a la ciutat: Barcelona en va ser especialment afectada, l'Hospitalet i Badalona es van convertir en ciutats, i els obrers barcelonins van passar de 150.000 el 1910 a 400.000 el 1920, vivint en situacions molt precàries que van generar una tensió social que faria créixer el sindicalisme obrer. L'opinió pública es va dividir entre aliadòfils, gent d'idees democràtiques i esquerranes; germanòfils, conservadors defensors de la societat estamental i l'ordre jeràrquic; i comunistes, que defensaven que la guerra era pels interessos burgesos i que els obrers no hi havien de participar. Culturalment, van aparèixer les avantguardes, que van posar fi a les convencions sobre les quals s'havia fonamentat l'art i la literatura del passat, entès com un acte revolucionari.

A la dècada del 1880 la crisi de la fil·loxera a França va beneficiar la producció dels vins espanyols, però a la dècada dels 90 la plaga va arribar a Espanya i va destruir bona part dels ceps, cosa que va afectar els contractes de lloguer anomenats «de rabassa morta». En aquests contractes els propietaris llogaven un tros de terra a un camperol o rabassaire perquè hi plantés vinya fins que morissin dos terços dels ceps; quan els propietaris van reclamar les terres i els rabassaires s'hi van negar, es va generar el conflicte rabassaire, que finalment es va resoldre amb nous contractes de lloguer d'uns cinquanta anys de durada. Pel que fa al procés industrialitzador, alguns historiadors consideren que la industrialització espanyola va ser un fracàs relatiu, perquè no va aconseguir els mateixos resultats que la del Regne Unit, amb l'excepció de Catalunya i el País Basc, que sí que es van industrialitzar durant el segle XIX. Catalunya es va especialitzar en la indústria tèxtil i també en la metal·lúrgica, afavorida per les mesures proteccionistes; la principal font d'energia era el vapor, que va donar nom a companyies com «el vapor vell» o «L'Espanya industrial».

Tot i l'èxode rural de principis de segle, dos terços de la població ocupaven encara el sector primari —agricultura, ramaderia i pesca—. Entre 1900 i 1930 el món agrícola va perdre treballadors per l'emigració però va guanyar rendibilitat gràcies a la tecnificació i la mecanització, tot i que la modernització no va resoldre els problemes de fons: el 1900 el 2% dels propietaris posseïen el 47% de les terres i 2,5 milions de treballadors no tenien cap propietat, de manera que predominava el latifundi, amb una rendibilitat baixa perquè gran part dels camps es reservaven per a la pastura, mentre els minifundis gallecs i càntabres suposaven un endeutament permanent, la submissió als cacics i sovint l'emigració. El 1900 el sector secundari i terciari només predominava a Barcelona, Madrid, Guipúscoa i Biscaia: a Catalunya s'hi concentrava l'àrea industrial més important de tota Espanya, amb predomini de la indústria química, mecànica, alimentària i del ciment, i el gran canvi arribaria amb l'electricitat i la metal·lúrgia, amb un paper destacat de les indústries petites i mitjanes. L'àrea industrial basca es centrava en la mineria de ferro i carbó, la siderometal·lúrgia i la mecànica, amb complexos molt grans que requerien molta mà d'obra aportada per la immigració, originalment de Castella i Lleó; les grans inversions que exigien van portar a la creació dels primers bancs. A totes dues zones la construcció donava feina a milers de persones pel creixement de les ciutats. L'activitat industrial va rebre un impuls amb el desastre colonial gràcies al retorn de capitals, i després un creixement moderat amb el proteccionisme adoptat a partir de 1906, però no seria fins a la Gran Guerra que Espanya experimentaria un creixement notable, en proveir de productes alimentaris, manufacturats i primeres matèries els països bel·ligerants; aquell creixement no tindria continuïtat, sobretot per la recessió de la postguerra i també per la mala gestió del capital per part dels industrials, que no van modernitzar les seves empreses. Políticament, el desastre colonial no va suposar cap crisi important: els líders dels dos partits dinàstics havien mort —Cánovas el 1897 i Sagasta el 1903— i ni la Constitució ni el sistema d'alternança pacífica es van modificar. Van aparèixer polítics com Francisco Silvela, Camilo Polavieja o Eduardo Dato, inspirats en el regeneracionisme, i el general Polavieja, que havia fracassat en la gestió de la guerra de Filipines, va convèncer el sector conservador amb un manifest regeneracionista que prometia la modernització política i econòmica i la descentralització administrativa, cosa que va agradar també als catalans.

Entre les pèssimes condicions higièniques de les ciutats hi havia la dificultat d'obtenir aigua potable i d'eliminar les aigües residuals. Les autoritats municipals van promoure l'elaboració de plans per aportar-hi solucions i, com a resultat, es van aprovar els plans dels eixamples, com el de Barcelona o els de Madrid, Bilbao i Sant Sebastià. També va disminuir l'impacte de les crisis de subsistència i de les fams, gràcies a l'augment de les terres de conreu i a les noves tècniques de conreu, que van provocar un augment de la producció. Un dels efectes d'aquest augment demogràfic van ser els canvis de model econòmic: d'una banda, la migració del camp a la ciutat, que va fer créixer el perímetre urbà amb àrees sense serveis; de l'altra, les migracions externes cap a altres països, d'Espanya a Amèrica, especialment a l'Argentina, el Brasil, Cuba, l'Uruguai i Puerto Rico.

Pel que fa a l'economia espanyola del segle XX, el país continuava sent fonamentalment un país agrícola, amb només algunes àrees industrialitzades. Quant a la legislació social que limitava el treball infantil, tot i estar aprovada, no es va arribar a complir realment fins al 1907, i el motiu era la falta d'inspectors que la fessin respectar.

Els intents de desenvolupar la indústria siderúrgica a Andalusia van fracassar. Pel que fa a les comunicacions, la xarxa terrestre de carreteres era molt deficitària i condicionava el mercat interior. La primera línia de ferrocarril feta a Espanya era de capital privat i unia Mataró amb Barcelona, i a partir de 1855 la Llei general del ferrocarril va iniciar la construcció de línies arreu de l'estat. Hi havia dos problemes: la xarxa era radial i l'amplada de via, fixada en 1,455 metres, era diferent de l'europea. Quant al comerç exterior, la balança de pagaments era deficitària però s'equilibrava gràcies al comerç colonial: Espanya importava béns de consum i matèries primeres i exportava minerals i productes agraris com el vi, sobretot cap al Regne Unit i França.

La reforma agrària liberal va ser un conjunt de lleis desamortitzadores —és a dir, de desapropiació— i d'abolició de senyorius, així com d'expropiació de terres comunals, que els governs liberals van dur a terme al llarg del segle XIX per afavorir la creació de grans latifundis. Va augmentar la superfície de conreu i, amb ella, la producció agrícola i l'especialització regional, però aquestes mesures no van beneficiar els camperols més pobres, que no van aconseguir comprar les terres; en canvi, els grans propietaris agrícoles sí que van poder obtenir-les. Els historiadors consideren que en realitat la reforma no va ser prou important, perquè no hi va haver cap criteri de redistribució de la terra ni es van fer millores tècniques importants. Pel que fa a la crisi agrària de finals de segle, entre 1880 i 1910 va tenir lloc a l'Europa occidental una crisi provocada per la baixada dels preus agrícoles a causa de la importació de cereals com el blat procedents d'altres països, a la qual s'hi va afegir la crisi de la fil·loxera.

Les classes mitjanes estaven formades per la petita burgesia —petits propietaris, artesans—, els homes de professions liberals i els intel·lectuals com els professors d'universitat. La classe alta, l'alta burgesia, la componien els propietaris de grans fàbriques, els grans terratinents, els banquers i l'antiga noblesa. Pel que fa a la població de la segona part de la Restauració, entre 1900 i 1930 va continuar augmentant i va passar de 18,6 a 23,6 milions d'habitants, gràcies a una taxa de natalitat que continuava sent molt alta i a la baixada de la mortalitat provocada pels avenços mèdics i sanitaris com les vacunes i la penicil·lina; també va augmentar l'esperança de vida. La major part de la població vivia al camp i l'índex d'analfabetisme era molt alt, del 63% el 1900, i la societat continuava marcada per una forta desigualtat, de manera que els governs van iniciar una legislació social: la llei d'accidents laborals i la prohibició del treball infantil als menors de deu anys, mentre que entre els deu i els catorze no podien treballar més de sis hores en una fàbrica ni més de vuit en el comerç.

El Tancament de Caixes va ser un moviment de desobediència fiscal que va tenir lloc a Catalunya el 1899, quan el govern de Silvela va establir un impost sobre les activitats industrials i no sobre les agrícoles. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, es va solidaritzar amb els resistents, el ministre d'Indústria Duran i Bas va dimitir, igual que altres polítics, i molta gent de la classe conservadora catalana va deixar de donar suport al partit conservador. Amb això s'obre el tema 2, dedicat a l'economia i la societat de la Restauració, que comença amb la febre d'or: així s'anomena el període iniciat el 1876 en què els condicionants econòmics van afavorir la prosperitat de la burgesia catalana, un terme que va popularitzar Narcís Oller en una obra seva. Les causes van ser dues: l'arribada de la fil·loxera —que en arruïnar les vinyes franceses va afavorir l'exportació del vi nacional— i les mesures proteccionistes del govern, que afavorien la producció industrial catalana.