Busco un tema

Full breu que tanca el tema hel·lenístic amb les semblances entre estoics i epicuris: tots dos busquen la moderació i l'autocontrol, es mantenen al marge de la societat i entenen la filosofia com l'art de posar límits al desig. Coincideixen també en un diagnòstic d'època —l'època dels déus ja ha passat i la filosofia és cosa d'humans— que deixa l'home hel·lenístic sol, sense l'aixopluc d'un déu ni d'una polis. I tots dos neguen que l'ànima sigui un principi immaterial, encara que la conceben de manera diferent.

Completa l'estoïcisme amb Ciceró, que accepta l'envelliment sense pessimisme, i Sèneca, per a qui la vida no és curta sinó mal gestionada i la veritable forma d'estar viu és estudiar filosofia allunyat del món. Defineix l'apatheia, l'absència total de passió que caracteritza el savi estoic, i la compara amb l'ataràxia epicúria: totes dues busquen la impertorbabilitat, però l'una rebutja tot desig i l'altra admet un gaudi moderat. Un quadre confronta punt per punt les dues escoles en política, plaer, divinitat i el paper del plaer i el dolor.

Obre el tema de la filosofia hel·lenística explicant-ne el context: la mort d'Alexandre trenca la polis i, amb ella, el marc del pensament clàssic; la filosofia deixa la metafísica i es concentra en la pregunta pràctica de com ser feliç. Presenta els dos primers moviments: els cínics de Diògenes, que renuncien a la vida social, la política i la riquesa i busquen la felicitat en l'autosuficiència, i l'escepticisme radical de Pirró, que davant la incertesa absoluta proposa suspendre el judici i cultivar la indiferència i la impertorbabilitat, amb el risc de caure en una actitud perillosa o passiva.

Sistematitza l'escepticisme de Pirró en tres preguntes i tres respostes —no podem conèixer el món, cal suspendre el judici i així ens lliurem de la preocupació— i n'assenyala el punt dèbil: ignorar els instints és perillós, per la qual cosa la filosofia s'ha de basar en un escepticisme moderat. Tot seguit introdueix l'epicureisme: Epicur funda El Jardí, aplica l'atomisme de Demòcrit a la recerca de la felicitat i defineix el plaer moderat com a absència de dolor, amb l'objectiu pràctic de perdre la por a la mort i viure una vida senzilla, amable i envoltada d'amics.

Desenvolupa la proposta pràctica d'Epicur: una teràpia basada en plaers assequibles i en el record dels plaers passats per alleujar el dolor present, i tot un argumentari per perdre la por a la mort —no l'experimentarem, els àtoms es dissolen i els déus no castiguen—, resumit en la màxima «No era, he sido, no soy, no me importa». D'aquí neix l'estil de vida epicuri: l'ataràxia, absència de dolor i pertorbacions assolida amb plaers indispensables i amistat, entesa com un domini intel·lectual del món. El full acaba contraposant l'epicureisme a l'espiritualisme de Plató i Aristòtil.

Tanca l'epicureisme valorant-ne l'aportació —argument contra l'espiritualisme, remei contra la por a la mort, obertura a l'atzar i vida a escala humana— i la seva utilitat segons si es creu o no en una ànima immortal. Presenta després l'estoïcisme d'Epictet, Zenó, Ciceró i Sèneca, centrat en la serenitat i el control mental: només cal preocupar-se pel que es pot canviar i, per a la resta, escollir què se sent. Les emocions són decisió nostra; Epictet ho demostra amb la seva pròpia esclavitud i Ciceró aplica el mateix criteri als quatre problemes de l'envelliment.