Busco un tema

Pàgina del dossier imprès sobre la dictadura. El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, fa un cop d'estat per resoldre els problemes que afectaven Espanya i suspèn la constitució i els partits polítics. Publica un manifest justificatiu que enumera el pistolerisme, la guerra del Marroc, la corrupció política i el perill del separatisme català, i promet que en uns tres mesos, resolts aquests problemes, tornarà el poder a la societat civil; molts polítics i el rei ho accepten. La dictadura es divideix en tres etapes: Directori militar (1923-25), Directori civil (25-1930) i la «Dictablanda» de D. Berenguer (1930). Durant el Directori militar, Primo de Rivera es converteix en Cap del Govern amb un gabinet exclusivament militar i aplica les primeres mesures: suspensió de la Constitució i del Parlament, cessament de les autoritats civils i dissolució dels ajuntaments —els alcaldes substituïts per delegats governatius—, prohibició dels partits polítics i els sindicats amb repressió dels més radicals, el decret contra el separatisme català del 18 de setembre de 1923 i la substitució dels governadors civils per militars. Crea també un partit únic, la Unió Patriòtica, amb afiliats procedents del catolicisme, funcionaris i cacics rurals, i afronta el conflicte del Marroc.

La literatura catalana entre 1890 i 1939 es divideix en quatre etapes. La primera, el Modernisme i primeres dècades del segle XX (1890-1911, data corregida a mà en vermell), sorgeix de la crisi de la Renaixença, la voluntat de superar el provincialisme cultural, la consolidació del catalanisme polític i cultural, la influència del simbolisme, el parnassianisme i el decadentisme, i la industrialització i el creixement urbà, sobretot a Barcelona; busca modernitzar la literatura, rebutja la moral burgesa i el realisme social, i s'interessa per l'art total i el mite de l'artista maleït: en narrativa hi domina l'estètica decadent i simbolista amb temàtiques existencials i de rebel·lia, en poesia el simbolisme i el decadentisme amb estètica refinada, i en teatre la renovació inspirada en models europeus i la comèdia burgesa. La segona etapa, el Noucentisme i primera vanguarda (1911-1923, amb l'anotació manuscrita «1906-1923»), es lliga a la consolidació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, la voluntat d'ordenar la cultura catalana i la reacció contra l'excés emocional del Modernisme, amb racionalisme, claredat, defensa de l'ordre i l'europeisme: en narrativa hi predomina el relat breu i l'assaig, en poesia la precisió formal i el sentit cívic, i en teatre l'intel·lectualisme poc popular. La tercera etapa, segona vanguarda i República (1923-1936), es dona sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la proclamació de la República el 1931, amb eclosió cultural i irrupció de les avantguardes europees —futurisme, expressionisme, dadaisme, surrealisme—: en narrativa hi predomina el conte i l'experimentació, en poesia la influència avantguardista amb cal·ligrames, i en teatre la renovació formal i la professionalització, amb emissió per ràdio. La quarta etapa, Guerra Civil i ruptura cultural (1936-1939), coincideix amb la Guerra Civil espanyola i porta una literatura de combat i compromís ideològic, amb publicacions de guerra, teatre de trinxera i poesia revolucionària; en narrativa hi ha testimonis importants tot i la producció limitada, en poesia domina la combativitat i en teatre la propaganda i la resistència.

Esquema manuscrit a dues columnes de tota la dictadura. A dalt, la data del cop: 13 de setembre de 1923, aprovat pel rei Alfons XIII. La columna esquerra recull els suports del cop —militars, monàrquics, classe dirigent, burgesia rural i urbana i Església, amb el PSOE/UGT ratllat— i, a sota, la cronologia de la guerra del Marroc: el desembarcament d'Alhucemas de 1925 com a èxit espanyol i el final del conflicte el 1927. La columna dreta enumera primer les justificacions del cop —inestabilitat del sistema polític amb frau electoral i caciquisme, desordre i conflictivitat social, perill de trencament de la unitat d'Espanya i la derrota d'Annual— i després el Directori Militar de 1923 a 1925, amb un ministre únic i militars, i les seves mesures: suspensió de la constitució, dissolució de les Corts, cessament de les autoritats, prohibició de partits polítics i sindicats, censura de premsa, militarització de l'ordre públic, repressió i dissolució dels ajuntaments, substituïts per juntes.

Primo de Rivera va acordar amb Pétain una operació militar conjunta per derrotar Abd el-Krim: la campanya va tenir lloc el setembre de 1925 a Alhucemas, va ser un èxit total i va retornar el prestigi als militars espanyols. Al desembre de 1925 els militars del govern van ser substituïts per polítics conservadors civils, entre els quals José Calvo Sotelo a Hisenda i Eduardo Aunós com a ministre de Treball. L'etapa coincideix amb l'expansió de l'economia mundial, els feliços anys 20, i es caracteritza per un intervencionisme econòmic en què l'estat intervé mitjançant l'obra pública: la urbanització de Montjuïc per a l'exposició internacional de 1929, la creació de la xarxa de carreteres, la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, la CAMPSA amb el monopoli del petroli, la companyia telefònica (CNTE) i la construcció de pantans d'aigua.

El tema 11 tracta la Segona República i la Catalunya autònoma entre 1931 i 1936, dividida en quatre etapes: la proclamació de la República i la formació del govern provisional durant el període constituent; el Bienni Reformista d'esquerres (1931-1933); el Bienni Negre o conservador de dretes (1933-1935); i la victòria del Front Popular d'esquerres el 1936. El procés arrenca amb la convocatòria d'eleccions municipals per al 12 d'abril de 1931, feta per l'almirall Aznar després de la dictadura de Primo de Rivera, i amb la victòria dels partits republicans del Pacte de Sant Sebastià a les principals ciutats: el triomf de la República equivalia al rebuig de la monarquia. El 14 d'abril la República es va proclamar des de diversos ajuntaments de l'Estat, sent el primer el d'Eibar, al País Basc; a Catalunya, al migdia, primer Lluís Companys la va proclamar des de l'Ajuntament i després Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la federació de Repúbliques Ibèriques des del Palau de la Diputació, i al vespre es va proclamar oficialment a Madrid des de la Puerta del Sol. Alfons XIII es va exiliar a Itàlia. Els signants del Pacte de Sant Sebastià —republicans, socialistes i catalanistes d'esquerra— van formar un govern provisional sota la presidència d'Alcalá Zamora, republicà moderat i catòlic, que va convocar eleccions per al 28 de juny.

La pàgina tanca la crisi de la Restauració —el Desastre d'Annual de 1921 i una època, 1918-1923, amb més de deu canvis de govern— i obre el tema de la dictadura, que s'estructura en tres apartats: causes i cop d'estat; segona etapa, amb el Directori Militar (1923-1925), el Directori Civil (1925-1930) i la Dictablanda (1930-1931); i l'oposició a la dictadura, amb el Pacte de Sant Sebastià. Tot seguit enumera les causes externes o d'ordre internacional del cop: el descrèdit del sistema parlamentari a molts països d'Europa per la corrupció i l'egoisme dels líders polítics, l'èxit de Mussolini a Itàlia el 1922 amb la Marxa sobre Roma, i la creació de la URSS amb l'auge del comunisme entre el proletariat.

Entre els anarquistes hi ha accions armades contra la dictadura, i dins la CNT es produeix un conflicte entre els partidaris de l'acció violenta, que fundaran la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), i els partidaris d'una política més conciliadora, oberta a arribar a acords. Els socialistes, agrupats al PSOE i la UGT, mantenen una posició indecisa i al principi col·laboren amb el règim; a partir de 1929 el PSOE passa directament a l'oposició i es pronuncia a favor de la República.

Entre els catalanistes creix el desengany respecte al catalanisme conservador, sobretot de la Lliga, que al principi havia pensat que Primo de Rivera podia ser una solució al problema del pistolerisme. Guanya força el catalanisme d'esquerres amb la creació d'Estat Català, les principals accions del qual són l'atemptat a les costes del Garraf contra el tren en què viatjava el rei, la creació clandestina d'una Societat d'Estudis Militars i d'un Tribunal Revolucionari per prendre represàlies contra els enemics del catalanisme, i el complot de Prats de Molló (1926), un intent d'invasió armada de Catalunya per un grup de 500 voluntaris encapçalats per Francesc Macià des de la Catalunya Nord. També té lloc la reunió de l'Assemblea Separatista de l'Havana, amb l'objectiu de redactar la Constitució de la República Catalana, d'on surt l'estelada, resultat de la unió de la bandera cubana i la senyera. Finalment, intel·lectuals de la resta de l'Estat donen suport al catalanisme amb el Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana.

Les causes internes del cop són la crisi del sistema de la Restauració, incapaç de donar solució a les crisis socials com el pistolerisme, el problema del Marroc amb el desastre d'Annual i la fallida dels governs de concentració nacional, que no havien pogut estabilitzar el país. Això va fer que alguns sectors socials donessin suport al general colpista, Primo de Rivera, perquè creien que ell posaria fi a la situació. L'11 de setembre hi va haver aldarulls amb crema de banderes i càrregues policials, i Miguel Primo de Rivera va utilitzar aquests fets per argumentar la necessitat d'un cop d'estat, que va executar com a Capità General de Catalunya la matinada del dotze al tretze de setembre, amb un alçament militar recolzat per bona part de l'exèrcit i per les classes altes catalanes. Va prometre la pau social i el respecte a l'obra del catalanisme, i va comptar amb el suport de l'Església catòlica i del Rei.

El regnat d'Alfons XIII està marcat per una sèrie de fets clau, amb el pistolerisme com a fenomen present al llarg de tot el període. El 1902 Alfons XIII és proclamat rei. El 1909 té lloc la Setmana Tràgica. El 1912 s'assassina Canalejas. El 1917 esclata la Triple Crisi. El 1918 comencen els governs de concentració nacional, que es perllonguen fins al 1921-1923. El 1921 té lloc el desastre d'Annual. El 1923 comença la dictadura de Primo de Rivera.

Després de repassar la creació de l'Assemblea Nacional Consultiva, la pàgina obre l'última etapa: la Dictablanda de 1930-1931, el període de transició entre la fi de la dictadura i l'establiment de la segona república. Els presidents del consell de ministres d'aquesta etapa van ser Berenguer i l'almirall Aznar. El rei volia controlar la situació política amb un retorn lent a la normalitat constitucional de 1876: Alfons XIII va formar un govern provisional que va donar al general Berenguer, amb l'encàrrec de convocar eleccions. A l'agost de 1930, a Sant Sebastià, els representants dels principals partits polítics contraris a la dictadura i a la monarquia es van reunir i van signar un pacte on van acordar l'estratègia per posar fi a la monarquia i proclamar la segona república; per dirigir aquesta acció van formar un comitè revolucionari.

Un cop consumat el cop d'estat, Primo de Rivera va dissoldre el parlament i les corts, va suspendre la constitució i va prohibir els partits polítics i els sindicats; el Rei el va nomenar al front d'un directori militar i va començar un nou període de suspensió de les garanties constitucionals. El Directori Militar (1923-1925) rep aquest nom perquè el govern estava format per militars. El seu objectiu declarat era posar fi a la corrupció i al caciquisme, de manera que les diputacions i les alcaldies també van ser intervingudes. Influenciat per Mussolini, va crear diversos consells —el Consell del treball i el Consell d'Estat— i fins i tot un partit de suport, la Unió Patriòtica. El 18 de setembre va promulgar el decret «Contra el separatismo», que prohibia l'ús del català a la premsa i en actes públics; va tancar l'Orfeó Català i el FCB i, el 1925, va suspendre la Mancomunitat.

Primo de Rivera comença la seva dictadura amb el suport de diversos grups i del rei, però l'incompliment de la promesa de resoldre els problemes del país i de retornar el poder als governants civils va augmentant, a poc a poc, el desprestigi del règim. Cada cop més aïllat, el dictador fa una consulta als caps de les diverses regions militars per comprovar si encara el recolzen: cap militar respon la consulta, i el rei s'enfada perquè no li ha preguntat a ell. El rei el fa dimitir el 28 de gener de 1930 i nomena el general Dámaso Berenguer per substituir-lo, amb la missió de tornar al sistema democràtic i constitucional; el retorn és tan lent que rep el nom de Dictablanda. El malestar pels pocs canvis fa que les acusacions contra el dictador passin a ser contra el rei, i creix el sentiment antimonàrquic.

A l'agost de 1930, republicans, socialistes i catalanistes d'esquerra signen el Pacte de Sant Sebastià i formen un comitè revolucionari amb l'objectiu de convertir Espanya en una república i aconseguir el dret d'autonomia de Catalunya, Galícia i el País Basc. Al desembre de 1930 té lloc l'intent d'insurrecció militar de Jaca per proclamar la República, i els revolucionaris són detinguts i afusellats. Al febrer de 1931 Berenguer és destituït i substituït per l'almirall Aznar, que convoca eleccions municipals. El 12 d'abril de 1931 aquestes eleccions suposen la derrota dels partits monàrquics i la victòria dels partits del Pacte de Sant Sebastià: Alfons XIII veu que no té suport, s'exilia, i es proclama la Segona República.

El bàndol carlí alimenta l'oposició catòlica al règim després que la Constitució de 1876 establís la tolerància religiosa, i nega la legitimitat d'Alfons. El 1879 esclata a Cuba la revolta anomenada guerra Chiquita, sufocada amb certa facilitat.

L'oposició republicana està molt fragmentada en diversos partits, amb diferències sobretot per la personalitat dels seus líders. Només el Partit Republicà Progressista confia en una insurrecció armada de l'exèrcit per arribar al poder; la resta accepta la legalitat establerta. A causa de la repressió dels primers anys de la Restauració, molts republicans s'exilien, i els que es queden no participen en les eleccions, amb excepcions.

El 1879 es funda el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Pablo Iglesias, amb pocs seguidors inicials a causa, en part, de la ràpida implantació de l'anarquisme; amb els liberals al poder creix una mica, però no obtindrà un diputat fins al 1910.

Pel descontentament social: a finals del segle XIX el creixement de la classe obrera industrial, amb gran precarietat laboral i augment de preus, impulsa l'anarquisme i el socialisme. La Llei d'associacions de 1887 permet la lliure sindicació i dona un impuls a aquests moviments. D'aquí neix el 1888 la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat marxista de posició moderada centrat en la jornada de vuit hores. Els anarquistes, en un congrés obrer a Barcelona, reconstrueixen la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que guanya força ràpidament, però desapareix el 1888 quan els assassinats atribuïts a la suposada organització La Mano Negra —de la qual no s'ha provat mai l'existència— permeten al règim desencadenar la repressió. Aquell mateix any s'inicia un període de radicalisme anarquista basat en l'acció directa i el terrorisme individual: Santiago Salvador llança dues bombes al teatre del Liceu, i l'italià Michele Angiolillo assassina Cánovas del Castillo com a resposta a la intensificació de la repressió amb el judici conegut com a procés de Montjuïc.

Sobre els regionalismes peninsulars i el catalanisme: al llarg del segle XIX es desenvolupen moviments regionalistes com el valencià i el gallec, que promouen el conreu literari de la llengua pròpia. Al País Basc, els fueristas demanen la recuperació dels furs, i els euskaros defensen la llengua i la tradició basconavarresa; Sabino de Arana impulsa el nacionalisme basc.

El 1918 la Lliga i la Mancomunitat presenten a Madrid un projecte per aconseguir més autogovern; el govern central s'hi nega i el rei no els dona suport. Com a conseqüència, la Lliga es fa enrere, la qual cosa provoca malestar entre les altres forces catalanistes, que se senten traïdes, i també dins del mateix partit. Apareixen nous grups nacionalistes més radicals: Acció Catalana, escissió de la Lliga; Estat Català, de Francesc Macià; i el Partit Republicà Català, de Lluís Companys. Més endavant, el Partit Republicà Català i Estat Català s'uniran per formar ERC el 1931.

Pel que fa a la guerra del Marroc, continuen les accions militars al nord d'Àfrica; el 1921 té lloc la campanya militar del general Silvestre, contra els autòctons sota el comandament d'Abd-el-Krim. Es produeix el desastre d'Annual, una derrota espanyola amb moltíssimes baixes que demostra la deficient organització de l'exèrcit i n'augmenta el desprestigi. Se'n culpa el govern, que dimiteix, i l'exèrcit, i es busquen els responsables del desastre; les responsabilitats apunten fins i tot al mateix Alfons XIII, que era amic del general Silvestre i sembla que el va animar a iniciar l'ofensiva sense prendre massa precaucions.

El 1923 s'havia de parlar d'aquest tema a les corts i demanar responsabilitats, però abans Primo de Rivera fa un cop d'estat i inicia la dictadura, amb els arguments d'acabar amb la guerra del Marroc, la tensió social i el pistolerisme, i de preservar la unitat d'Espanya.

Dossier complet sobre El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. La columna esquerra en dona el context històric (1923, dictadura de Primo, Barcelona obrera) i literari (avantguardes contra Noucentisme), la biografia del poeta mort als 30 anys, l'estil futurista, l'evolució literària i les influències, i després la fitxa de l'obra: resum, estructura en epigrama, vint seccions i apèndix, personatges, temàtiques, estil, simbolisme de la rosa i els llavis, i valoració crítica. La columna dreta desplega l'anàlisi poema per poema de les seccions I a XII, amb el tema, els símbols i els recursos de cada composició.

El franquisme va tornar al Codi Civil de 1889, que considerava jurídicament la dona una persona incapaç sotmesa a l'autoritat masculina, i va reimposar la llicència marital: un document signat pel marit —o pel pare si era soltera— sense el qual no podia adquirir béns, disposar del patrimoni propi, treure's el permís de conduir o posar una denúncia. La legislació era dura amb la dona casada, restablia l'adulteri com a delicte quan el cometia una dona, condemnava durament l'avortament i prohibia els anticonceptius: es tractava d'establir un control sobre el cos femení mitjançant un fort intervencionisme estatal dins la vida privada. La Sección Femenina, creada el 1934 per dones de la Falange Espanyola i vigent fins al final del franquisme, compartia els valors, el pensament i l'estètica falangistes i va ser dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador; els seus models eren la reina catòlica Isabel I de Castella i la monja Teresa de Jesús, i l'ideal de dona falangista era femenina, abnegada, lliurada a les tasques pròpies del seu sexe, submisa, austera, bolcada en els altres, invisible, subordinada i complementària a l'home. La recuperació de drets va arribar amb l'article 14 de la Constitució de 1978, que estableix que els espanyols són iguals davant la llei sense discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició personal o social, i amb una sèrie de lleis de la Transició i els primers anys de la democràcia: la Llei 14/1975, que va eliminar la llicència marital i va retornar la capacitat jurídica a les dones casades; la supressió de l'adulteri i de l'«amancebamiento» del Codi Penal el 26 de maig de 1978, que fins llavors es castigaven amb penes de sis mesos i un dia fins a sis anys de presó; l'article 28 de l'Estatut dels Treballadors de 1980, que obliga a pagar la mateixa retribució per un treball d'igual valor sense discriminació per raó de sexe; la Llei de divorci de 1981; i la Llei orgànica 9/1985, que va despenalitzar l'avortament induït en tres supòsits —risc greu per a la salut física o mental de la dona (terapèutic), violació (criminològic) i malformacions o tares en el fetus (eugenèsic)—, mantenint penes de presó per als altres casos tant per a la dona com per als facultatius.

El Partit Republicà Català es va presentar a les eleccions municipals de 1917 dins una coalició i a les generals de 1918, on va obtenir quatre diputats, un resultat que va millorar el 1919. El 1920 va ser assassinat el seu líder, Francesc Layret, un dur cop per al partit, mentre Lluís Companys era elegit diputat per Sabadell el 1920 i el 1923. Durant els anys 20 els seus dirigents —Companys, Joan Casanovas i Ernest Ventós— van participar en complots contra la dictadura de Primo de Rivera, en uns anys de crisis internes per les discrepàncies entre membres i per la repressió. El 1930, després d'aproximar-se al grup de L'Opinió, va signar el Manifest d'Intel·ligència Republicana i el març de 1931 va participar en la Conferència d'Esquerres, que va donar lloc a la fusió de diversos partits i a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Estat Català és un partit fundat per Francesc Macià —el full en dona dues dates, el juliol de 1918 i el juliol de 1922, aquesta darrera després de la Conferència Nacional Catalana— i és el partit més antic de Catalunya perquè continua en actiu. A la Conferència es va concloure que mentre hi hagués una monarquia a Espanya Catalunya no podria obtenir autogovern i que, per tant, calia trencar qualsevol relació amb Espanya i proclamar l'Estat Català, que es podria confederar amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord i potser Occitània. És un partit nacionalista que, per finançar-se, es va adreçar als catalans de Cuba, ja que el moviment catalanista estava hegemonitzat per la Lliga Regionalista de Cambó. Convençuts que la via parlamentària no funcionaria, van optar per la lluita armada: durant la dictadura de Primo de Rivera van dur a terme accions armades, van passar a la clandestinitat i la cúpula va marxar als Pirineus Orientals, a Perpinyà. El 1925 Francesc Macià i Josep Carner van viatjar a l'URSS per entrevistar-se amb dirigents de la Internacional Comunista i, gràcies a la mediació d'Andreu Nin, van aconseguir les simpaties de Trotski però no de Stalin. El 1926 Estat Català va participar en l'intent d'invasió des de Prats de Molló, on Macià va organitzar una partida armada per envair Catalunya, però el pla va ser descobert per les autoritats franceses i Macià va ser condemnat i deportat a Bèlgica juntament amb la plana major del partit.

El règim va assolir èxits que en van garantir la consolidació: el final de la Tercera Guerra Carlina amb la fugida de Carles VII, la Pau de Zanjón de 1878 que va donar una treva a Cuba, i la dura repressió del moviment obrer amb la il·legalització de les associacions internacionalistes. Fins al 1881 van governar només els conservadors, però Cánovas —recolzat per alts funcionaris, noblesa, església, gran burgesia i terratinents— va integrar els liberals per estabilitzar el sistema: és el sistema canovista, amb tres peces. Primera, el bipartidisme dinàstic entre el Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta. Segona, el torn pacífic, renunciant als pronunciaments militars. Tercera, la corrupció política i electoral: caciquisme, tupinada i encasillado, que a més deixaven fora qualsevol opció aliena als dos partits. Tots dos compartien un ampli acord ideològic: monarquia, propietat privada, liberalisme econòmic, drets restringits, centralisme i repressió obrera. Del costat liberal destaquen tres lleis: l'abolició de l'esclavitud (1888), la Llei d'Associacions (1879) i el sufragi universal masculí (1890). Amb la mort d'Alfons XII el 1885 es va signar el Pacte d'El Pardo per legitimar la regència de Maria Cristina; el príncep nascut poc després seria Alfons XIII, coronat el 1902. Cánovas, però, va ser assassinat abans per un anarquista italià com a revenja pels processos de Montjuïc.

La Restauració és el període de la història d'Espanya que va del 1874 al 1931 i que correspon als regnats d'Alfons XII i Alfons XIII. Es divideix en dues etapes clarament diferenciades. La primera es caracteritza per una certa estabilitat política —el sistema canovista— sostinguda pel bipartidisme i pel caciquisme. La segona, en canvi, és una etapa de crisi del sistema i de conflictivitat social provocada per la incapacitat del règim de resoldre els problemes del país, i acaba desembocant en la dictadura de Primo de Rivera. El bipartidisme el formen el partit Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, i el Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta.

La Restauració és el període històric que va de 1874 a 1931, durant el qual van regnar a Espanya Alfons XII i Alfons XIII, i que acaba amb la dictadura de Primo de Rivera. Té dues etapes: la primera es caracteritza per una certa estabilitat política gràcies al bipartidisme i el caciquisme; la segona, per una crisi del sistema de la Restauració i per la conflictivitat social, causada per la incapacitat del sistema per solucionar els problemes del país. El bipartidisme enfronta dos partits: el Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, i el Liberal, liderat per Mateo Sagasta. El Manifest de Sandhurst és el document que Cánovas del Castillo va preparar per facilitar la tornada dels Borbons: el príncep el va enviar a totes les persones que l'havien felicitat pel seu aniversari, i s'hi presentava com l'únic i legítim representant del dret a la monarquia a Espanya. El text original de la pàgina atribueix aquest manifest a Alfons XIII, però pel context es tracta d'Alfons XII, que és qui el signa el 1874.

El cop d'estat de Primo de Rivera respon a diverses causes. Després de la Gran Guerra s'havia estès el descrèdit del sistema parlamentari, vinculat a la corrupció i a l'egoisme econòmic considerat culpable de la guerra; apareixen moviments antiparlamentaris com el feixisme de Mussolini, i a Portugal, Espanya o Grècia el rei i l'exèrcit s'imposen al poder. També hi ha una gran inestabilitat social i política acumulada, amb la triple crisi de 1917, la guerra social barcelonina de 1918-1923 i el desastre d'Annual de 1921. Tot i les conspiracions que es gestaven a Madrid, és el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, qui fa el cop el 13 de setembre de 1923, amb el vistiplau d'Alfons XIII i el suport de la majoria de l'exèrcit. Anys abans ja havia defensat la necessitat d'un cop que assegurés la pau social i modernitzés el país, i havia promès respectar l'obra catalanista, cosa que li va donar el suport de bona part de la burgesia catalana, promesa que no compliria.

La dictadura es divideix en el Directori militar (1923-1925), en què els militars es fan càrrec del govern estatal, els governs civils, les diputacions i les alcaldies, amb l'objectiu d'acabar amb el sistema de la Restauració, els partits polítics i la corrupció caciquista; el dictador viatja a Itàlia per inspirar-se en el feixisme, crea el Consell del Treball, el Consell d'Economia Nacional, el Consell d'Estat i el partit únic Unión Patriótica, i el 1925 acaba amb les tropes d'Abd-el-Krim amb el desembarcament d'Alhucemas. I el Directori civil (1925-1929), amb polítics conservadors i tècnics com José Calvo Sotelo a Hisenda o Eduardo Aunós a Treball, tot i que Governació segueix en mans del militar Martínez Anido; el govern civil origina la xarxa radial de carreteres nacionals, la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, la reordenació del sistema financer i la Companyia Telefònica, i cap al final, per donar aparença de normalitat, crea l'Assemblea Nacional Consultiva, sense capacitat legislativa.

Un dels grans objectius del dictador és acabar amb el catalanisme: el 18 de setembre de 1923 aplica un decret contra el separatisme que prohibeix l'ús del català en actes públics, persegueix i censura la premsa catalana, i porta al control i la clausura de moltes institucions, com l'Orfeó Català o el camp del FC Barcelona.

El Grito de Baire de 1895 obre la Segona Guerra de Cuba sota el lideratge de José Martí i Antonio Maceo. Martínez Campos, partidari de negociar, fracassa i és substituït pel general Weyler, que adopta mesures duríssimes; el 1896 la sublevació s'estén a les Filipines. La premsa nord-americana aprofita l'actuació de Weyler per justificar la intervenció, i l'enviament i la destrucció misteriosa del cuirassat Maine a l'Havana acaben de decantar l'opinió pública. Els EUA plantegen a Espanya cedir l'illa o la guerra; el govern de Sagasta rebutja la cessió i el conflicte esclata. No dura ni quatre mesos: la superioritat naval nord-americana s'imposa a Cavite i a Santiago de Cuba i Espanya ha de rendir-se. El Tractat de París, signat el desembre de 1898, reconeix la independència de Cuba i cedeix Puerto Rico, les Filipines i Guam als Estats Units. Les conseqüències es reparteixen en quatre nivells: econòmic —impacte immediat però no desastrós, compensat pel retorn de capitals—, polític —el règim es manté sense grans canvis—, internacional —fi de l'imperi i pèrdua de prestigi, amb una imatge de debilitat, corrupció i endarreriment— i moral —frustració i desengany, que obren el desig de regeneració de Joaquín Costa i la Generación del 98—.

Primo de Rivera pacta una col·laboració militar amb els francesos que porta al desembarcament d'Alhucemas de 1925, un gran èxit militar: Abd-el-Krim es rendeix i la guerra del Marroc s'acaba. Al desembre de 1925 se substitueix el directori militar per un directori civil format per membres de la Unió Patriòtica, que dura fins al gener de 1930. En el govern es crea l'Assemblea Nacional Consultiva (1927), que no és democràtica perquè els seus membres són persones properes a Primo de Rivera: és un parlament controlat que serveix per donar aparença de normalitat i més autoritat al règim, i que no agrada ni als contraris ni als defensors de la dictadura.

En economia s'aplica una política intervencionista amb l'objectiu de millorar les infraestructures i frenar l'atur: augment del proteccionisme, impuls al desenvolupament industrial, ajudes estatals a les empreses que no poden competir amb l'estranger i concessió de grans monopolis, com la Telefónica Nacional de España o la CAMPSA, encarregada de la importació, el refinatge i la distribució de petroli a Espanya. En agricultura es fomenta el regadiu, amb canalitzacions per convertir terres de secà en terres de regadiu amb més sortida al mercat, i es promouen obres públiques hidràuliques, ferroviàries i de carreteres, que també serveixen per frenar l'atur. Se celebren les exposicions universals de Sevilla i Barcelona, que generen llocs de feina, activitat econòmica i visitants. La conseqüència d'aquesta política és l'augment del dèficit pressupostari i un gran endeutament de l'estat. Donar feina, per exemple amb la construcció de pantans, serveix també com a instrument de control i estabilitat social.

Pàgina de dossier sobre la dictadura a Catalunya. Comença amb la política laboral del règim: forta repressió contra les organitzacions més radicals, creació de l'Organització Corporativa Nacional amb comitès de patrons i treballadors —amb el suport de la UGT— i prohibició de la CNT, que continua de forma clandestina però perd força. Abans del cop, Primo de Rivera era capità general de Catalunya i no havia manifestat mai hostilitat cap al catalanisme, de manera que en un primer moment bona part de la burgesia i la Lliga li van donar suport pensant que la dictadura acabaria amb la inestabilitat social i el pistolerisme i que seria una cosa temporal. Ben aviat, però, les seves decisions prenen un fort component anticatalanista amb la publicació del Decret Contra el Catalanisme: prohibició del català en actes públics, dels partits polítics, de les entitats catalanistes i de l'ús públic de la senyera; la Mancomunitat, primer controlada per un anticatalanista i clausurada el 1925; prohibició dels Jocs Florals i de la celebració de l'11 de setembre; castellanització de la justícia, els ajuntaments, l'escola, l'església i els noms dels carrers principals; prohibició de les publicacions en català i censura dels diaris i revistes publicats a Catalunya; i tancament, repressió i control del món associatiu —el camp del Barça va estar tancat sis mesos perquè el públic va xiular l'himne espanyol en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català, que també va ser clausurat—, a més de la censura de la premsa escrita. El decret s'aplica durant tota la dictadura. La pàgina acaba obrint l'apartat de l'oposició, que creix sobretot entre 1926 i 1929, amb els republicans units en l'Aliança Republicana i els anarquistes a la CNT.

Presentació del tema, dividit en dues parts: la Restauració borbònica (1875-1898) i la crisi amb la dictadura de Primo de Rivera (1898-1931). El 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos executa un cop d'estat i proclama Alfons XII, fill de la desterrada Isabel II, com a rei, cosa que posa fi al govern de Serrano i al Sexenni Democràtic. Prèviament el príncep havia signat el Manifest de Sandhurst, on es reconeixia com a legítim rei. El projecte no va ser improvisat: Antonio Cánovas del Castillo va liderar la causa alfonsina amb el suport de les classes dominants, atemorides pel creixement del moviment obrer. Per consolidar el règim es va redactar la Constitució de 1876, que fa de la monarquia l'àrbitre de la política nacional amb dret de vet i de dissolució, estableix la sobirania compartida i unes Corts bicamerals, declara la confessionalitat catòlica amb llibertat de cultes, restringeix les llibertats d'opinió, expressió i associació i imposa una política centralista. El sufragi el van regular dues lleis posteriors: la censatària de 1878 i la del sufragi universal masculí de 1890.

El cop d'estat va agafar per sorpresa anarquistes i comunistes, que van formar un comitè d'acció contra la dictadura, mentre el PSOE i la UGT advertien els seus afiliats que no intervinguessin en cap intent revolucionari. Al principi l'oposició va ser gairebé nul·la per dues raons: la pressió de l'exèrcit i la creença que seria un cop d'estat curt destinat a depurar els vicis de la Restauració. A mesura que la dictadura s'allargava, però, es va anar formant una oposició, com ara els fets de Prats de Molló de 1926, quan Francesc Macià va planejar una invasió de Catalunya des d'aquesta població fronterera i els seus caps van ser detinguts i jutjats. Altres grups descontents van ser els intel·lectuals, els estudiants, diversos grups econòmics contraris a la intervenció de l'estat i sectors del propi exèrcit, com els artillers. A mida que avançava la dictadura, els generals i el rei van deixar de donar-li suport i el 28 de gener de 1930 Primo de Rivera va ser apartat del govern.

El comitè revolucionari sortit del Pacte de Sant Sebastià el formaven Niceto Alcalá-Zamora, de la Derecha Liberal Republicana; Manuel Azaña, del Grupo Acción Republicana; Alejandro Lerroux, d'Alianza Republicana; Santiago Casares Quiroga, Largo Caballero, Indalecio Prieto i Eduardo Ortega y Gasset. A l'octubre s'hi van afegir el PSOE i la UGT. Al desembre hi va haver un intent d'aixecament militar per instaurar la república, el 12 de desembre a Jaca (Huesca), dirigit per Galán i García: va fracassar i tots dos van ser afusellats. Berenguer va convocar eleccions al març, però la major part dels representants polítics van dir que no hi volien participar mentre Berenguer i el rei no deixessin els seus càrrecs. Berenguer i el seu govern van dimitir el 14 de febrer i el rei va nomenar l'almirall Aznar, que va presidir un govern de concentració monàrquica en què Berenguer va quedar com a ministre de guerra. El nou govern va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril de 1931 i generals per al mes de juny, però els resultats d'abril van canviar els plans.

La Mancomunitat de Catalunya va passar a mans de l'anticatalanista Alfons Sala i Argemí i el 1925 va quedar dissolta definitivament. L'oposició a l'inici de la dictadura va ser gairebé nul·la per la forta repressió patida per republicans, catalanistes i anarcosindicalistes, la majoria a la presó, a l'exili o en la clandestinitat, mentre els socialistes hi col·laboraven inicialment. El primer acte públic contra el règim va ser la proposta de Francesc Macià d'envair Catalunya des de la frontera; jutjat pels intents frustrats, en va sortir amb un fort prestigi dins del sector. Van aparèixer altres oposicions: intel·lectuals, el moviment estudiantil dirigit per la Federació Universitària Espanyola, alguns grups econòmics i complots militars i polítics, però va ser decisiu el creixement de l'oposició dins l'exèrcit, sobretot entre els artillers reprimits pel dictador. Diversos capitans generals i el mateix rei li van retirar la confiança i Primo de Rivera va ser exiliat a París el 28 de gener de 1930. El rei va voler continuar el règim amb el general Berenguer, a qui va demanar un retorn a la normalitat constitucional i una suavització de la repressió; com que això no va canviar res, l'oposició va batejar el règim com a Dictablanda i es va reorganitzar amb força a partir del març de 1930, amb complots antimonàrquics de la CNT, nous partits republicans i la reconversió al republicanisme de vells polítics moderats com Niceto Alcalá Zamora. A l'agost de 1930 gran part de l'oposició es va reunir a Sant Sebastià per pactar una estratègia que enderroqués la corona i proclamés la república després d'unes eleccions per sufragi universal masculí i un procés constituent. Del pacte en va sorgir un comitè revolucionari que va coordinar el moviment que va esclatar el desembre i va iniciar la caiguda definitiva del règim, i que a més significava l'inici d'un procés pel reconeixement de l'autonomia de Catalunya.