Busco un tema

Segunda página del comentario. El primer apartado glosa los seis términos del texto que pueden resultar confusos —condición, cuidados, medrar, prisiones, lisonjero y frenesí—, con la precisión de a qué se refiere Segismundo al hablar de su «fiera condición». El segundo localiza el fragmento al final de la jornada segunda y resume el argumento completo del drama: el horóscopo del rey Basilio, el encierro de Segismundo con Clotaldo, la prueba en la corte y el regreso a la torre que desencadena su maduración espiritual.

Esquema general que presenta els pronoms com a classe de paraules sense significat lèxic propi i en distingeix quatre punts de vista d'anàlisi: morfològic (tipus i formes), sintàctic (substitució de sintagmes i funcions), textual (referent, anàfora i catàfora) i fonètic (mots àtons units al verb).

Presenta la funció de subjecte: argument obligatori (excepte amb verbs impersonals), que concorda amb el verb en nombre i persona, pot ser un SN, un pronom fort o una subordinada, i es pot ometre (subjecte el·líptic).

Pàgina de repàs inicial que recorda, amb exemples, la diferència entre categoria morfològica, sintagma i funció sintàctica, i introdueix els pronoms febles (les hi, li'n) com a mecanisme de cohesió textual.

Segona part de la teoria de l'oració composta. Completa la classificació de les subordinades amb les adjectives —especificatives i explicatives, que fan de complement del nom— i les adverbials, amb els nou tipus que fan de complement circumstancial i els seus correlatius. La segona meitat tracta les subordinades implícites: l'infinitiu, que pot fer totes les funcions d'un sintagma nominal, i el gerundi i el participi, que equivalen a subordinades temporals, causals o condicionals, amb la justificació que totes tres formes deixen veure pel context un subjecte i, per tant, formen veritables oracions.

Defineix el complement de règim verbal com a complement argumental introduït sempre per una preposició fixa exigida pel verb (preposicional o pronominal), i que sempre pren la forma de SPrep, amb quatre exemples.

Taula que relaciona la persona gramatical del CI amb el pronom feble corresponent (em/ens, et/us, li/els) i n'exemplifica l'ús, amb una advertència sobre l'error comú de tractar com a CD els complements dels verbs trucar, telefonar, importar i impedir.

Taula que relaciona els quatre tipus de complement directe (reflexiu, determinat, indeterminat i neutre) amb el pronom feble corresponent, amb exemples, i una advertència sobre la necessitat de repetir el quantificador quan es fa servir el pronom en.

Defineix el complement agent com a element propi de les passives perifràstiques que indica qui fa l'acció, introduït per «per»/«per part de» i que es correspon amb el subjecte de l'oració activa.

Taula breu que mostra la pronominalització del complement predicatiu: amb hi en general, i amb en quan se n'emfasitza el contingut.

Segona part del quadre de subjuncions, dedicada a quod, amb els seus tres blocs de valors: relatiu i interrogatiu (nominatiu-acusatiu neutre del pronom relatiu i de l'adjectiu interrogatiu), completiu amb indicatiu ('el hecho de que') i causal amb indicatiu o subjuntiu ('porque', 'puesto que'). Tanca amb les tres notes al peu del quadre: la inversió de significat d'ut i ne amb els verbs de temor, el criteri de modes en les oracions de relatiu i l'ús del subjuntiu causal quan la causa és l'opinió d'un tercer.

Fotocopia con el texto completo del gran monólogo de la jornada primera de La vida es sueño, el que la alumna anota como «monólogo desesperado». Segismundo, encadenado y vestido de pieles, pregunta a los cielos qué delito cometió al nacer y contrapone su encierro a la libertad del ave, el bruto, el pez y el arroyo, cada uno en una décima rematada por el mismo estribillo interrogativo. El texto va acompañado de doce notas que glosan los términos difíciles, entre ellas la alusión al Minotauro y al laberinto de Creta.

Doble página del dosier con el comentario del monólogo de la jornada primera. Localiza el fragmento en la escena segunda del planteamiento, fija el tema —la falta de libertad— y analiza la estructura externa: la acotación en prosa y el monólogo en décimas o espinelas, con la cita del Arte nuevo de Lope que las recomienda para las quejas. La estructura interna se divide en tres partes y se organiza como un razonamiento que parte del «delito de nacer», ligado al pecado original, presenta los ejemplos de libertad según los cuatro elementos clásicos y concluye generalizando la libertad como derecho del hombre.

Defineix el complement directe com a argument obligatori dels verbs transitius, que expressa l'entitat afectada per l'acció, pot adoptar forma de SN, SPrep amb «a» o subordinada, i passa a ser subjecte en una oració passiva.

Explica el procés de passivització (subjecte→complement agent, CD→subjecte pacient) amb un exemple analitzat, adverteix que només és possible amb verbs transitius, i ofereix una taula de correspondència entre cada temps verbal actiu i la seva forma passiva (ser + participi), amb l'excepció de l'imperatiu.

Taula de classificació dels quantificadors en numerals, quantitatius i indefinits, amb els seus subtipus i les formes específiques de cadascun, com a complement a l'explicació del CD amb quantificadors.

Compara el complement del nom (argumental o adjunt, introduït per preposició, SPrep o subordinada) amb el complement de l'adjectiu (que en completa el significat, sovint argumental, amb preposició fixa segons l'adjectiu), amb exemples de cada un.

Taula que relaciona el CC introduït per «de» amb el pronom en, i el CC introduït per altres preposicions amb el pronom hi, amb exemples en forma de diàleg.

Distingeix els dos tipus de complement indirecte (experimentador i destinatari), n'explica la introducció per «a»/«per a» i el valor semàntic (destinatari, beneficiari o afectat), i en detalla les formes possibles.

Full de teoria sobre l'oració composta. Defineix quan una oració deixa de ser simple i n'estableix els tres tipus: la juxtaposició, unida només per l'entonació; la coordinació, amb conjuncions i amb set subtipus (copulatives, distributives, disjuntives, adversatives, il·latives, continuatives i causals); i la subordinació, amb la distinció entre oració principal i subordinada i els mots que la introdueixen. Acaba amb el primer bloc de la classificació, les subordinades substantives, amb un exemple per a cadascuna de les set funcions sintàctiques que poden fer.

Página breve de libreta que abre el apartado de oraciones subordinadas: define la oración subordinada como oración compuesta con más de un verbo y caracteriza la subordinada sustantiva como la que desempeña las funciones propias del sustantivo o del sintagma nominal, funcionando como argumento e incrustada en la oración principal. La frase sobre su clasificación queda interrumpida y el resto de la página está en blanco.

Explica el punt de vista morfològic dels pronoms febles (paraules variables en gènere i nombre), en repassa els diferents tipus (personals forts i febles, demostratius, possessius, quantificadors, relatius, interrogatius/exclamatius) i presenta la taula completa de formes proclítiques i enclítiques (reforçades, elidides, plenes i reduïdes) per a cada pronom feble.

Página de libreta con tres términos del Listado de la PAU. Define el adverbio pronominal y sus cuatro clases (demostrativo, de relativo, interrogativo y exclamativo) con ejemplos ya preparados para el examen; el agente como papel temático del participante que realiza deliberadamente la acción; y el aspecto verbal, distinguiendo el gramatical, que aporta el tiempo verbal, del léxico, que aporta toda la oración, con un par mínimo para cada caso.

Última página del comentario. Analiza la interiorización del apartado tercero, con la contraposición entre el presente de las prisiones y el pasado lisonjero, y la meditación final: la doble pregunta anafórica «¿qué es la vida?» respondida con la cascada de sinónimos frenesí, ilusión, sombra y ficción, y la antítesis pesimista «el mayor bien es pequeño». La conclusión sitúa el texto como muestra característica del teatro barroco y de las obras filosóficas de Calderón, más próximas al conceptismo que al culteranismo.

Taula que relaciona els tipus d'atribut (determinat, indeterminat, d'èmfasi i amb quasicopulatius locatius) amb el pronom feble corresponent, amb exemples, i repeteix l'advertència sobre el pronom en.

Repassa els conceptes de referent, pronom anafòric i catafòric, i els aplica a dos textos on cal identificar a quin element es refereix cada pronom feble subratllat (llibre, la Marta, les amigues, la proposta de feina, l'empresa), amb els referents ja identificats i aclarits entre parèntesis.

Full manuscrit de repàs trimestral de català amb dues meitats. La primera és una llista de trenta-quatre derivats amb el mot base i la paraula derivada, la majoria verbs formats amb els prefixos en-, em-, a- i im-. La segona és un resum de fonètica: quan es pronuncia la essa sorda [s] i quan la sonora [z], amb totes les grafies i posicions de cada cas, l'excepció dels derivats de dins, trans i fons, i el quadre de les oclusives sordes i sonores amb el seu punt d'articulació.

Segunda página de términos lingüísticos. Tras una primera entrada sobre el caso que la fotografía no permite leer con seguridad, define los clíticos como palabras átonas que se apoyan en la palabra tónica vecina, enumera qué categorías pueden serlo y distingue los enclíticos de los proclíticos, con el aviso de que la conjunción «y» cuenta como enclítica. Cierra con la construcción comparativa y un ejemplo para cada tipo de sintagma: nominal, adjetival, verbal y adverbial.

Mostra, amb la mateixa oració («Portaré els guions als meus alumnes demà»), com diferents sintagmes subratllats es poden substituir per un pronom feble segons la seva funció, per exemplificar el punt de vista sintàctic.

Tercera página del comentario. Completa el argumento de la obra —la revuelta popular que libera a Segismundo y su decisión final de someterse al padre y gobernar con prudencia— y sitúa ahí el fragmento comentado. Comienza después el análisis de la estructura interna en cuatro apartados: el primero, la reflexión personal en presente de subjuntivo y primera persona del plural que incluye a todos los hombres; el segundo, la ejemplificación con casos concretos.

Explica el punt de vista fonètic dels pronoms febles (mots àtons i monosíl·labs que formen unitat fonètica amb el verb) i hi repeteix la taula de formes proclítiques i enclítiques com a suport visual.

Fotocòpia del quadre complet de combinació de dos pronoms febles: per a cada creuament de pronoms hi consten les quatre formes segons la posició respecte del verb. L'acompanyen dues llistes d'exemples —complement directe més indirecte i complement indirecte més directe— i tres requadres de regles: l'ordre en què s'han de col·locar els pronoms quan es combinen, la norma d'apostrofar tan a la dreta com sigui possible, i el repàs de les formes col·loquials i de la diferència entre «li» i «l'hi».

Quadre sinòptic dels valors de les subjuncions llatines. Per a ut/ne distingeix els tres valors amb indicatiu (temporal, comparatiu i interrogatiu-exclamatiu) dels cinc amb subjuntiu (completiu, final, consecutiu, concessiu i interrogativa indirecta), amb la negació ne per als dos primers. Per a cum, l'únic valor temporal amb indicatiu i els tres amb subjuntiu: el cum històric —amb les seves quatre traduccions possibles—, el causal i el concessiu. Cada valor va acompanyat d'un exemple llatí amb la seva traducció.

Presenta el complement circumstancial com a adjunt del predicat que aporta informació sobre les circumstàncies de l'acció, en detalla les formes possibles i n'enumera vuit tipus (temporal, locatiu, manera, grau, companyia, instrumental, causa i final) amb un exemple cadascun.

Defineix el punt de vista textual dels pronoms febles com a mecanisme de cohesió que evita repeticions, introdueix el concepte de referent i distingeix entre pronoms anafòrics (referent abans) i catafòrics (referent després), amb un exemple de cada tipus.

Resum de l'ordre en què s'han de col·locar els pronoms febles quan n'hi ha més d'un a la mateixa oració (reflexius, CI, CD, CRV, C.Pred, CC) i de la combinació CD+CI, amb l'excepció que quan el CI és de 3a persona singular i el CD és determinat l'ordre s'inverteix (La hi dedico, no Li la dedico).

Primera página del comentario de texto número 11, dedicado a Calderón. Reproduce íntegro el monólogo de Segismundo del final de la jornada segunda de La vida es sueño, en cuatro décimas numeradas verso a verso, desde la resolución de reprimir la fiera condición hasta la célebre meditación final sobre qué es la vida. Al pie arranca el primer apartado del comentario, dedicado a aclarar los términos confusos o desusados.

Cuarta página del comentario. Completa la estructura interna con los apartados c) —la aplicación de la reflexión a sí mismo en primera persona del singular— y d) —la meditación barroca que se abre con «¿Qué es la vida?» y se cierra sin verbo principal—, señalando el juego de personas verbales que recorre el monólogo. Describe después la estructura externa: cuatro décimas o espinelas de diez octosílabos con esquema 8a-8b-8b-8a-8a-8c-8c-8d-8d-8c, y arranca el resumen del contenido.

Página de libreta dedicada a las perífrasis verbales. Define la construcción como la unión de un verbo auxiliar conjugado y un verbo auxiliado en forma no personal que aporta el significado léxico, y explica que el auxiliado indica si la perífrasis es de infinitivo, gerundio o participio. Después clasifica las perífrasis por el significado del auxiliar: temporoaspectuales, con el ejemplo «Dejaron de gritar», y modales, subdivididas en radicales de obligación («Tienen que devolver el regalo») y epistémicas de probabilidad («Ella puede estar sorda»).

Página de libreta con tres términos sintácticos del Listado de la PAU: la estructura argumental, ilustrada con el contraste entre beber (dos argumentos) y donar (tres); la anáfora, con el pronombre que remite a un sintagma nominal ya aparecido; y la catáfora, con el pronombre que anticipa un sintagma nominal posterior. Cada definición va acompañada de ejemplos con las relaciones marcadas mediante flechas de color.

Taula breu que relaciona el CRV introduït per «de» amb el pronom en, i el CRV introduït per altres preposicions amb el pronom hi.

Full de referència amb l'inventari complet de les conjuncions i locucions conjuntives que introdueixen cada tipus de subordinada: interrogatives, relatives, temporals, locatives, modals, comparatives, consecutives, condicionals, concessives, causals i finals. És la llista de treball per identificar el tipus de subordinada a partir del nexe que la introdueix.

Esquema manuscrit que resumeix quin pronom feble substitueix cada funció sintàctica: el, la, els i les i també en i ho per al complement directe; li i els per a l'indirecte; hi i en per al circumstancial i el de règim verbal, amb dos exemples de substitució. La segona meitat defineix el complement agent, introduït per la preposició per, i el mostra amb el parell actiu-passiu «La mare ha fet el pastís» / «El pastís ha estat fet per la mare».

Sexta página del comentario, centrada en los recursos expresivos. Identifica la metáfora base del monólogo —el vivir es soñar, de raigambre barroca— y analiza la anáfora del verbo soñar en la ejemplificación, reforzada por el paralelismo sintáctico y semántico en series equilibradas de dos o tres miembros, con dos ejemplos concretos. Cierra con las metáforas de la fugacidad de lo mundano y con la más original: la identificación del despertar con la muerte, consecuencia lógica de la ecuación vida = sueño.

Doble página final del comentario del monólogo. Un cuadro empareja, décima a décima, el objeto real —ave, bruto, pez, arroyo— con el objeto imaginado que lo metaforiza, y muestra el paralelismo sintáctico NACE / QUE / CUANDO que las cuatro comparten, rematadas siempre por la misma pregunta. Señala después la vertiente conceptista de Calderón en los sustantivos abstractos y las parejas de casi sinónimos, y analiza la síntesis de la última décima. La conclusión define el texto como muestra del teatro de tesis o ideas, centrado en la libertad y el libre albedrío y con rasgos de culteranismo y conceptismo.

Defineix l'atribut com a complement obligatori de verbs copulatius i quasicopulatius que expressa qualitat, estat o identificació del subjecte, hi concorda en gènere i nombre, i pot ser SN, SAdj, SPrep o subordinada.

Quinta página del comentario. Cierra el resumen con la conclusión pesimista de Segismundo, formula el tema —la reflexión desengañada sobre el sentido de la vida— e identifica la forma de elocución como argumentativa de razonamiento inductivo. Abre después el análisis conjunto de contenido y expresión, señalando la reiteración formal y semántica —anáfora, paralelismo y sucesión de sinónimos— como el recurso con que Calderón graba la reflexión en el espectador.

Explica el complement predicatiu com el complement que atribueix una propietat al subjecte o al CD amb un verb predicatiu, hi concorda en gènere i nombre, i pot tenir forma de SAdj, SN, SPrep o participi.