Busco un tema

Explica el mètode socràtic (ironia i maièutica, de caràcter inductiu, davant del deductiu) i els conceptes de consciència i daimon: la veu interior que no mana res sinó que impedeix fer el mal i que constitueix una exigència de solidaritat amb la ciutat. Passa després al judici: acusat d'impietat i de corrompre els joves per acusadors que volien fer-ne un delicte polític, Sòcrates no es defensa i aprofita l'Apologia per explicar què és un filòsof; la seva condemna demostra que Atenes ja no suporta la crítica. Tanca amb la lectura posterior de la seva figura: Ciceró, que diu que va fer baixar la filosofia del cel a la terra, i Aristòtil, que li atribueix el descobriment de la universalitat del concepte.

El mite és una forma oral d'expressar la vida de l'home: una narració, o un conjunt de narracions, que intenta explicar el món i l'origen de l'home mitjançant relats educadors i poetes. La seva intenció és ensenyar a superar situacions quotidianes mitjançant històries fictícies, i vincula el ciutadà amb el món de la divinitat, amb la divinització de les forces naturals que representen els déus que hi apareixen. Els fets que narra el mite no existeixen històricament, però sí allò que, com a símbols, representen: el mite permet arribar a una conclusió d'un fet que després es pot aprofitar a la vida quotidiana, de manera que és una història de ficció que explica una situació o un conflicte i dona eines per superar-lo. El mite no és ni veritat ni mentida, només un indici que indica coses profundes sobre l'home, el món i la vida. Té dos elements importants i es distingeixen tres tipus de mites, tot i que el full no en detalla el contingut; en un peu de pàgina s'aclareix que un dels termes emprats, «Sagues», prové de l'alemany Sagen (sagues o llegendes). L'expressió «el pas del mite al logos», que s'utilitza per expressar l'inici de la filosofia, és en realitat incorrecta, ja que el mite i el logos no són del tot contradictoris: el logos neix del mite, i és simplement una forma diferent d'intentar expressar les veritats profundes que també trobem en el mite. La filosofia és una eina que permet resoldre problemes que la ciència no pot resoldre, anant més enllà dels problemes empírics; es basa en el coneixement filosòfic, que es pregunta què és el bé, la veritat o l'amor, i neix quan les persones reflexionen de manera crítica i rigorosa. Hi ha altres tipus de coneixement: el coneixement vulgar, el més elemental, que s'adquireix a la infantesa i es basa en la tradició cultural del poble, sovint amb idees contradictòries; i el coneixement científic, amb múltiples branques com la física, la química o les matemàtiques, basat en mètodes rigorosos d'observació i de raonament.

Exposició dels dos pols de la metafísica grega. Parmènides representa la metafísica estàtica: només hi ha l'Ésser, únic, etern i immutable, i tot canvi és aparença dels sentits. Heràclit representa la dinàmica: la realitat és esdevenir, com un riu que flueix o un foc les flames del qual canvien mentre el foc perdura, i els contraris en tensió generen l'harmonia del cosmos. El full subratlla que tots dos pensen la unitat, per camins oposats, i obre l'apartat dedicat als sofistes, mestres itinerants i de pagament de retòrica i política.

Contraposa els sofistes i Sòcrates. Els sofistes ensenyen retòrica per a l'èxit polític i, amb Protàgores, defensen que «l'home és la mesura de totes les coses», de manera que no hi ha veritat garantida i les normes es fixen per acord majoritari. Sòcrates els acusa de negar amb el seu relativisme la virtut que diuen ensenyar i proposa la maièutica: arribar a veritats universals pel diàleg racional partint del no saber. D'aquí surt l'intel·lectualisme moral —Saviesa = Virtut = Felicitat—, segons el qual s'obra malament només per ignorància.

Tanca la comparació entre Sòcrates i els sofistes. Comparteixen l'interès pel llenguatge i la voluntat d'influir socialment, però ho fan de manera oposada: Sòcrates és un educador sense jerarquia i els sofistes, mestres de pagament. Les diferències es concreten en mètode (diàleg contra retòrica), ideal (felicitat i ètica contra èxit polític), pedagogia (gratuïta i informal contra institucionalitzada i de pagament) i conseqüències (filosofia i conceptes ètics contra escepticisme i relativisme), resumides en un quadre. El full acaba explicant els dos moviments del diàleg socràtic: la ironia, que fa caure l'interlocutor en contradicció, i la maièutica, que reconstrueix la definició fent de llevadora.

Completa la classificació dels coneixements (mític-màgic i religiós) i defineix el pensament racional, que neix quan l'home indaga les causes amb la seva pròpia raó i fa aparèixer la veritat entesa com a desvelament. A partir d'aquí comença el Tema 1: els presocràtics monistes busquen un únic arché (aigua en Tales, aire en Anaxímenes, àpeiron en Anaximandre) i els pluralistes defensen una realitat múltiple (els quatre elements d'Empèdocles mobilitzats per l'amor i l'odi, les partícules d'Anaxàgores i els àtoms de Demòcrit). El full acaba plantejant el gran problema següent —permanència o canvi— i la resposta de la metafísica estàtica.

Desenvolupa el nucli del pensament socràtic. Del raonament «virtuós és qui coneix la virtut» en surt que ningú no és dolent sinó ignorant i que qui coneix la virtut està obligat a practicar-la, fins a la identitat Saviesa = Virtut = Felicitat. D'aquí que la filosofia no s'ensenyi sinó que s'ajudi a treure el que cadascú porta dins, seguint el «coneix-te a tu mateix». Defineix la docta ignorància, la dialèctica o maièutica i l'universalisme ètic, situa Sòcrates a l'era de Pèricles —amb el pensament sofista com una de les causes de la degradació d'Atenes— i obre la comparació amb els sofistes per la seva semblança de fons: l'interès per l'home.