Busco un tema

Tant les impressions com les idees poden ser simples (indivisibles) o complexes (amb parts distingibles). Tot plegat descansa en el principi de la còpia: tota idea prové d'una impressió, de manera que no existeixen idees innates. D'aquí surt el criteri de veritat: una idea és vertadera només si li correspon una impressió. El coneixement es divideix en relacions d'idees —necessàries, universals i independents de l'experiència, com les matemàtiques— i qüestions de fet —contingents i basades en l'experiència, on la nostra convicció només deriva del costum—. Les qüestions de fet es fonamenten en la relació causa-efecte, però la suposada connexió necessària entre causa i efecte és una idea de la qual no tenim cap impressió: només veiem la successió i, per hàbit, esperem l'efecte. Amb això comencen les crítiques, la primera de les quals és a la idea de substància.

Completa la teoria del coneixement de Locke amb la noció de substància —un substrat desconegut sumat a un conjunt d'idees simples, de l'existència del qual no podem estar segurs— i amb un organigrama que resumeix tota la classificació de les idees. Defineix la identitat personal com a cosa de la consciència i la memòria, i per tant variable, i n'assenyala el punt dèbil: l'evidència del jo i de la consciència no s'obté per experiència. El tercer llibre de l'Assaig aplica el mateix esquema al llenguatge: les paraules són signes de les idees, no de les coses.

Locke pertany a l'empirisme, moviment filosòfic modern que situa l'experiència sensible com l'única font vàlida del coneixement i alhora com el seu límit. Per al coneixement del món utilitza el mètode inductiu, que consisteix a extreure una conclusió general a partir d'algunes idees particulars, a diferència del mètode cartesià de Descartes, que és deductiu i més lògic i matemàtic. Locke és també un dels principals iniciadors del liberalisme polític. Les seves obres importants són l'Assaig sobre l'enteniment humà, dedicat a la teoria del coneixement, i els Tractats sobre el govern civil, dedicats a la concepció política. En el primer llibre de l'Assaig, Locke critica les teories defensores de l'innatisme, ja que creu que coneixem a través de les idees, però aquestes no són innates: quan naixem, la nostra ment és com una tabula rasa, és a dir, una pissarra en blanc. En el segon llibre estableix dos tipus d'idees: les idees simples, que són els àtoms del coneixement i impliquen un enteniment passiu, i les idees complexes, que són combinacions d'idees simples i impliquen un enteniment actiu.

Full breu que tanca Rousseau amb la seva definició de societat ideal —cap ric prou ric per comprar un pobre i cap pobre prou pobre per deixar-se comprar— i amb un esquema que resumeix tot el seu diagnòstic: l'estat natural (amor a si mateix, innocència, igualtat i llibertat) es converteix en estat social (amor propi, egoisme, desigualtat, despotisme i esclavitud) per efecte de la propietat privada. Acaba assenyalant el límit de la seva proposta: defensa el sufragi universal, però només per als homes.

Un cop demostrat que de la causalitat només en tenim la impressió de la successió, i no de la connexió necessària, Hume aplica la mateixa crítica a les tres grans idees de la metafísica. De Déu no en tenim cap impressió i els arguments que el defensen com a causa del Jo i del Món depenen del principi de causalitat, ja qüestionat. Del Món tampoc no en tenim impressió: només coneixem les impressions, sense saber d'on provenen. I del Jo no hi ha cap impressió permanent, sinó un conjunt de percepcions canviants, de manera que la continuïtat personal només ve de la memòria o la imaginació. La conseqüència és l'escepticisme: no podem estar segurs de l'existència de res. Conscient d'això, Hume admet que podem creure en l'experiència del món i afirmar les creences pròpies si ens basem en la constància i la coherència de les nostres percepcions.

Tanca la teoria del coneixement de Locke amb la concepció convencional del llenguatge i amb els tres tipus de coneixement: intuïtiu (el jo), demostratiu (les matemàtiques i Déu per l'argument cosmològic) i sensible (el món, amb menor certesa). La segona meitat exposa la teoria política: un estat de naturalesa on l'home és bo i té drets de vida, llibertat i propietat, un contracte social pel qual es renuncia a part de la llibertat per protegir-los, la llei positiva que en resulta i la separació de poders com a garantia contra la tirania, dins d'una monarquia liberal parlamentària amb sufragi masculí restringit.

Desenvolupa la crítica social de Rousseau: distingeix les desigualtats naturals, irrellevants, de les morals o polítiques, causades per una societat civil artificial que va néixer de l'amor propi, l'evolució i, sobretot, de la propietat privada. L'estat social nega l'estat natural i fa l'home menys feliç, lliure i bo. La seva proposta és la democràcia directa amb el poble sobirà i lleis que reflecteixin la voluntat general —no la simple suma d'interessos particulars—, amb càrrecs administratius i un legislador que la interpreti, i el dret a rebel·lar-se si no es respecta. Planteja finalment la paradoxa de la representació i hi respon amb la ciutadania activa.

Tanca Locke amb el seu model institucional —monarquia liberal parlamentària amb el legislatiu com a poder principal i dret de rebel·lió si el monarca no vetlla pels drets naturals— i introdueix els altres dos contractualistes. Hobbes parteix d'un ésser humà malvat i d'un estat de naturalesa de guerra de tots contra tots, i en dedueix un contracte social que cedeix el poder a un sobirà absolut. Rousseau parteix de l'oposat: l'home és bo, amoral i asocial, el bon salvatge viu en innocència i igualtat, i la societat és precisament la negació d'aquest estat natural.

Quadre comparatiu complet entre Descartes i Locke, els dos caps de fila del racionalisme i de l'empirisme. Els confronta punt per punt en la caracterització, la font del coneixement, la tipologia de les idees, la posició davant l'innatisme, la noció de substància, la identitat personal i l'estatut del món exterior: mètode racional contra experiència, idees innates contra tabula rasa, tres substàncies contra una idea complexa indemostrable, res cogitans contra consciència canviant, i deducció mecanicista del món contra una existència només probable.