Busco un tema

Les conseqüències de la Setmana Tràgica van ser una repressió molt dura, en què es va responsabilitzar molts anarquistes sense gaires proves, amb centenars de detinguts i disset condemnes a mort, de les quals només se'n van executar cinc, i amb protestes generals en contra. A nivell estatal, les crítiques a Maura es van concretar en la campanya del «MAURA NO!», que va acabar amb la seva dimissió. A nivell de Catalunya, els lerrouxistes van perdre força, molts obrers republicans es van passar a l'anarquisme, Solidaritat Catalana es va dissoldre i la Lliga, que va donar suport a la repressió, va patir un retrocés electoral, mentre creixia l'esquerra del catalanisme: el 1910 es va fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana com a alternativa a la Lliga, amb bons resultats electorals aquell any tot i que després baixarien. Precisament la Lliga, per recuperar els vots i la força electoral perduts, va proposar la Mancomunitat. La pàgina es tanca amb una font, un fragment de l'article de Lerroux «El alma en los labios», publicat a La Publicidad el 9 de desembre de 1905, on afirma que, si hagués estat militar, hauria anat a cremar La Veu i El Cu-cut, la Lliga i el Palau del Bisbe, i on justifica els assalts amb l'argument que la llibertat i la pàtria són abans que la disciplina.

Tot i que la mort del rei va impedir que es traduís en mesures concretes, el Memorial de Greuges es considera el primer manifest del catalanisme polític. El 1886 Valentí Almirall escriu «Lo catalanisme» i participa en la lluita contra el projecte d'Exposició Universal de Barcelona de 1888, defensat per molts membres del Centre Català, cosa que provoca una escissió dins l'entitat i comporta la creació de la Lliga de Catalunya el 1887, que defensava els interessos morals i econòmics de Catalunya d'una forma conservadora. El 1888 aquest partit es va adreçar a la reina Maria Cristina d'Habsburg amb un missatge en català demanant la instauració del sistema autonòmic, un text que Almirall i Joan Mañé i Flaquer van considerar separatista, fet que va posar de manifest l'heterogeneïtat del moviment. El 1886 s'havia creat el Centre Escolar Catalanista, agrupació d'estudiants del Centre Català que va evolucionar del regionalisme al nacionalisme, i entre 1878 i finals del segle XIX les entitats catalanistes van proliferar arreu del Principat. El 1891 es funda la Unió Catalanista per unir l'heterogeni moviment catalanista i coordinar les accions en defensa dels interessos de Catalunya, amb Narcís Verdaguer i Callís entre els participants, Lluís Domènech i Montaner com a primer president i Enric Prat de la Riba com a secretari. Entre el 25 i el 27 de març de 1892 es va celebrar a l'Ajuntament de Manresa la primera assemblea per crear les Bases per a la constitució regional catalana, les Bases de Manresa: disset bases que proposaven reorganitzar les relacions entre Espanya i Catalunya i atorgar al Principat una àmplia autonomia política i econòmica. Les reaccions van ser immediates: al Parlament espanyol, el conservador Eduardo Dato les va qualificar de «tan utópico como el programa socialista; tan peligroso, quizá, como el anarquista», i el liberal Antoni Maura de «programa de disolución y de negación a la Patria». Els partidaris de l'estat centralista no podien acceptar l'existència de realitats nacionals diferents de la d'Espanya, mentre els catalanistes entenien l'estat centralista com un obstacle al desenvolupament ple de Catalunya; en el discurs de cloenda dels actes de Manresa, Domènech i Montaner va demanar desfer-se d'una administració centralista contrària als interessos de Catalunya. L'objectiu del catalanisme dels últims anys del segle XIX era l'autogovern, i entre 1885 i 1901 es van catalanitzar les institucions cíviques i jurídiques catalanes, amb els homes del catalanisme optant a la presidència de diverses entitats per aconseguir la projecció pública del programa catalanista.

La radicalització anarquista es tradueix en una sèrie d'atemptats: el 1893 Paulí Pallàs llança dues bombes contra Martínez Campos i Santiago Salvador en posa al Liceu; el 1896 hi ha l'atac a la processó del Corpus, que desencadena el procés de Montjuïc; i el 1897 l'italià Michele Angiolillo assassina Cánovas del Castillo. Pel que fa a la crisi del 98, les causes econòmiques arrenquen de l'aranzel de 1891: un govern conservador va gravar els productes estrangers amb un import elevat, cosa que va fer caure les importacions i va obligar la burgesia cubana a comprar productes espanyols en lloc de nord-americans, molestant tant els cubans com els Estats Units, que tenien molts interessos a Cuba. Les causes socials són la situació dels treballadors dels ingenios azucareros, gairebé esclaus, que veien en la guerra d'independència una possibilitat d'aconseguir una llibertat autèntica.

Davant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) Espanya es va declarar neutral, una situació que en un primer moment va afavorir l'economia amb una expansió provocada per la compra de productes agraris i industrials per part dels països bel·ligerants. Els problemes van ser que els beneficis no es van reinvertir, que l'augment de la demanda va fer pujar els preus —les patates, per exemple, un 90%— i que els sous no van pujar, de manera que l'augment del cost de la vida va perjudicar les classes menys afavorides i va fer créixer la conflictivitat social. El 1917, la Revolució Russa, en què els obrers «conquereixen» el poder, va fer créixer el moviment obrer però també el control i la repressió en contra, perquè les classes altes tenien por que aquí passés el mateix. La fi de la guerra va portar el moviment de fronteres i l'aparició de nous estats, cosa que va influir en el nacionalisme català i basc, que hi van veure una legitimació de les seves aspiracions, i va afavorir l'aparició de partits polítics més radicals com Estat Català. Alhora, els països bel·ligerants van tornar a produir i van deixar de comprar a Espanya: va caure la demanda, es van haver d'acomiadar treballadors, algunes fàbriques no podien col·locar tot l'estoc i van tancar, i l'augment de l'atur va comportar un augment de la conflictivitat social i l'empitjorament de les condicions de vida de les classes populars.

L'acord de la Canadenca incloïa també la promesa d'una jornada laboral de vuit hores, però l'incompliment de la promesa d'alliberar els presos va fer tornar a la vaga; la patronal hi va respondre amb el locaut, tancant les empreses, i la dura repressió va radicalitzar les posicions dels dos bàndols. Els obrers van optar per l'activisme violent i alguns anarquistes van atemptar contra autoritats i patrons, i els patrons van respondre amb la Federació Patronal, que va crear el Sindicat Lliure, grups armats contra els revolucionaris, amb protecció dels pistolers de la patronal i una forta repressió contra els sindicats i els sindicalistes. Aquesta radicalització és el que es coneix com a pistolerisme: unitat política de protecció dels pistolers patronals, repressió contra els sindicats, i uns carrers dominats pel caos, la inseguretat i la por, amb Barcelona com a punt on va ser més fort i important. Entre 1917 i 1923 hi va haver més de 800 atemptats, com el del governador civil de Barcelona, el d'Eduardo Dato el 1921, o els del dirigent de la CNT Salvador Seguí i de l'advocat dels obrers Francesc Layret. Paral·lelament es produeix la fallida dels governs de concentració: el partit conservador i el liberal s'han d'unir perquè cada vegada els és més difícil mantenir el torn de partits i han de fer front a problemes cada cop més importants, però aquests governs duren poc, amb divisió d'opinions i dimissions, i tot plegat genera inestabilitat política. La pàgina es tanca obrint l'apartat de la campanya per l'autonomia.

El programa de Canalejas es completava amb la Ley del Candado de 1910, que limitava i controlava el nombre d'ordres religioses que es volien crear i que va aixecar protestes organitzades per l'Església catòlica. Tot i aquestes reformes democràtiques, Canalejas no va dubtar a reprimir durament les vagues, i el 1912 va ser assassinat per l'anarquista Manuel Pardiñas, que després es va suïcidar; el fet va portar el comte de Romanones i Santiago Alba al lideratge del partit i va fer trontollar el govern. Les seves idees les va intentar recollir el Partit Reformista, que va fracassar a les eleccions de 1912 pel control electoral que encara exercien els cacics. Pel que fa a la dinàmica social, el sector republicà havia perdut força amb l'inici de la Restauració, però amb les primeres eleccions per sufragi universal de 1892 va millorar amb l'aparició de la Unió Republicana; aquell creixement va durar poc per la reacció del caciquisme, les divisions internes i la repressió social de l'estat. Aleshores apareix Alejandro Lerroux, conegut a Barcelona com a periodista per criticar les arbitrarietats de l'estat durant el procés de Montjuïc de 1897, que el 1901 va tornar a la ciutat, es va integrar a l'arcaica Unió Republicana i va revolucionar el republicanisme barceloní creant nuclis agressius com la Federació Revolucionària. El nucli dels seus actes era la Casa del Pueblo de 1903, cooperativa de consum popular i centre de lleure nocturn per als afiliats, on es feia propaganda electoral i on va començar els seus discursos demagogs de to revolucionari incitant a la violència anticlerical. A partir de 1902 el republicanisme va ser la primera força a Barcelona. El lerrouxisme es caracteritzava pel radicalisme verbal, l'anticlericalisme i l'anticatalanisme, i va ser l'únic partit català que no es va adherir a Solidaritat Catalana; el 1908 Lerroux va crear el Partit Republicà Radical, amb una branca juvenil violenta, els «jóvenes bárbaros». Paral·lelament, el creixement industrial va anar lligat al creixement de les organitzacions obreres, amb Barcelona com a pionera de l'anarcosindicalisme, que rebutjava l'actuació política. El 1888 s'havia creat la UGT, en decadència a principis de segle a Catalunya però guanyant força a Madrid, el País Basc i Astúries, perquè els paradigmes ben estructurats del marxisme no encaixaven amb la tradició anarquista catalana; no seria fins després de la Gran Guerra que el moviment guanyaria una força autèntica. El PSOE no va portar cap diputat a les Corts fins al 1910, en un sistema on calia manipular les eleccions mitjançant cacics i on se'ls intentava excloure de la política.

El 1908 els anarquistes van crear la Federació Regional Solidaritat Obrera, que va quedar molt tocada pels fets de la Setmana Tràgica de 1909. El 1910 es va fer un congrés a Barcelona del qual va sorgir una nova organització, la Confederació General del Treball, que el 1911 va canviar el nom per Confederació Nacional del Treball, la CNT. Aquest sindicat era el resultat de la coordinació de petits sindicats de fàbrica que es van unir per tenir més força: al principi el 70% dels afiliats eren a Barcelona, però amb el temps s'hi van afegir treballadors del País Valencià i d'Andalusia. Pel que fa als republicans, al començament el republicanisme el liderava Nicolás Salmerón, que cap al 1890 va aconseguir un cert èxit electoral, però els atemptats anarquistes de finals del segle XIX van fer que molts seguidors tinguessin por i abandonessin el partit. La situació va canviar el 1903 amb l'aparició d'Alejandro Lerroux García, un periodista popular que va reorganitzar el partit republicà a partir de «la casa del pueblo», un centre creat a Barcelona que funcionava com a cooperativa de temps de lleure i esbarjo, oferia classes nocturnes i es va convertir en un espai per difondre la seva ideologia i pronunciar discursos polítics.

Entre 1913 i 1915 hi va haver un govern conservador, i el 1914 va esclatar la Gran Guerra, davant la qual Espanya es va mantenir neutral; aquest fet va provocar una divisió dins del mateix partit conservador entre Eduardo Dato i Maura. El 1916 va arribar un govern liberal presidit pel comte de Romanones, amb Santiago Alba com a ministre d'Hisenda: volia modernitzar l'economia espanyola i millorar les infraestructures, i per fer-ho va crear un impost sobre els beneficis extraordinaris que gravava les activitats industrials i comercials, cosa que Catalunya i el País Basc van considerar una pressió fiscal discriminatòria. Amb això s'obre l'apartat de la triple crisi de 1917: el sistema polític de la Restauració no tenia els instruments necessaris per integrar el moviment obrer ni tampoc representava els interessos dels sectors més moderns del país, i aquest desequilibri es va fer evident quan el 1917 es van obrir tres fronts o crisis que van estar a punt d'ensorrar el règim.

La tercera de les crisis de 1917 va ser la vaga revolucionària. El creixement de l'obrerisme a les grans ciutats havia fet créixer exponencialment els principals sindicats, i les demandes sindicals, fins aleshores enteses com a petites reivindicacions socials, van adquirir una dimensió política quan la UGT i la CNT van decidir apostar per una mobilització conjunta. L'estiu de 1917 es va arribar a un acord entre els sindicats i alguns sectors polítics, sobretot socialistes i republicans; la vaga va esclatar el 13 d'agost i el 19 estava pràcticament sufocada, amb Astúries, el País Basc i Catalunya com a focus principals, i amb una repressió duríssima que va arribar a 33 morts només a l'àrea barcelonina, un centenar de ferits i múltiples detencions que van afectar els sectors esquerrans de la política. El fracàs de les mobilitzacions, lligat a la repressió governamental, va radicalitzar l'obrerisme, i sota l'impuls de la Internacional Comunista creada a Rússia el 1919 es va crear el Partido Comunista de España el 1921. La CNT, per fer front al gran creixement d'afiliats, va convocar el congrés de Sants el juny de 1918, on es van crear els Sindicats Únics d'Indústria per permetre una acció més eficaç, amb Ángel Pestaña com un dels dirigents del portaveu Solidaridad Obrera. La primera vaga important organitzada per la CNT va ser la de La Canadenca el 1919, com a reacció a uns acomiadaments: dirigida per Salvador Seguí, es va escampar per la ciutat i va paralitzar Barcelona prop d'una setmana. El govern, atemorit per una possible revolució, va emprendre una repressió duríssima que la patronal va considerar insuficient: es va agrupar la Federació Patronal de Barcelona, majoritàriament partidària de l'enfrontament armat, i es van armar grups de pistolers pagats per la patronal, contestats pels pistolers dels Sindicats Únics; entre 1918 i 1923 van morir 424 persones, entre elles Francesc Layret i Salvador Seguí. En un intent desesperat de restablir el sistema, es va recórrer a Maura, que el març de 1918 va formar un govern de concentració nacional amb conservadors, liberals i fins i tot el regionalista Cambó, centrat en la modernització parlamentària, la reforma de l'exèrcit, l'amnistia social i la modernització del país; no va tenir èxit i el nou intent de 1919 va fracassar per les diferències internes i els interessos personals. Finalment, la guerra del Marroc, focus de grans despeses des del principi de segle, va ser un dels principals motius del descontentament social: l'ofensiva precipitada sobre Abarrán va deixar desprotegides altres zones i va possibilitar la contraofensiva d'Abd-el-Krim sobre Annual el 1921, una derrota total amb 12.980 morts i grans pèrdues de material bèl·lic que va generar una opinió pública molt negativa. El ministre de guerra Picasso va crear una comissió de responsabilitats que implicava el rei, i aquest va ser el detonant que va acabar desfermant la crisi de la Restauració.

La pàgina tanca la crisi de la Restauració —el Desastre d'Annual de 1921 i una època, 1918-1923, amb més de deu canvis de govern— i obre el tema de la dictadura, que s'estructura en tres apartats: causes i cop d'estat; segona etapa, amb el Directori Militar (1923-1925), el Directori Civil (1925-1930) i la Dictablanda (1930-1931); i l'oposició a la dictadura, amb el Pacte de Sant Sebastià. Tot seguit enumera les causes externes o d'ordre internacional del cop: el descrèdit del sistema parlamentari a molts països d'Europa per la corrupció i l'egoisme dels líders polítics, l'èxit de Mussolini a Itàlia el 1922 amb la Marxa sobre Roma, i la creació de la URSS amb l'auge del comunisme entre el proletariat.

El moviment obrer es dividia en tres blocs ideològics: socialistes, anarquistes i republicans. El sindicat socialista era la UGT, que no tenia gaires afiliats a Catalunya perquè els obrers hi eren majoritàriament anarquistes; en canvi, a Madrid, el País Basc i Astúries, llocs amb menys cultura obrera on era més fàcil crear organitzacions de tipus marxista, el sindicat va anar creixent: dels 26.000 afiliats de 1900 va passar als 119.000 de 1914. Per la seva banda, el PSOE va aconseguir el seu primer diputat socialista a les corts, que va ser Pablo Iglesias. L'anarcosindicalisme tenia molta força a Catalunya, en especial a Barcelona, malgrat la competència del lerrouxisme, és a dir, dels republicans; els anarquistes van iniciar accions per coordinar-se, com ara el congrés obrer de 1907.

L'Assemblea de Parlamentaris va quedar dissolta per la Guàrdia Civil mentre els diputats estaven reunits, i el moviment va morir sense haver aconseguit cap reforma, perquè els conservadors i els liberals no s'hi van adherir, les Juntes de Defensa no hi van donar suport i, alhora, va esclatar el problema social. A l'agost va arribar la crisi social: els sous reals baixaven per l'augment dels preus mentre creixien els beneficis dels empresaris, des de 1916 hi havia un important moviment vaguístic, i la CNT i la UGT van redactar un manifest conjunt demanant solucions al govern. L'agost de 1917 es va convocar una vaga general amb incidents violents a Barcelona, Madrid, el País Basc i Astúries; per por d'una revolució obrera com la de Rússia, el govern va enviar l'exèrcit a reprimir-la, amb una repressió molt dura que va deixar un balanç de més de setanta morts, dos-cents ferits i més de dos mil detinguts. Els moviments de 1917 no van aconseguir canviar ni acabar amb el sistema polític de la Restauració perquè els sectors implicats tenien objectius molt diferents, no confiaven els uns amb els altres i no van actuar coordinadament. Les conseqüències de la triple crisi van ser que cap dels sectors no va aconseguir els seus objectius, que Dato va dimitir, que es van formar governs de concentració dels partits monàrquics per salvar el sistema polític i que, socialment, va empitjorar el nivell de vida de la classe popular i va augmentar l'atur, cosa que va provocar un fort increment de la tensió social: el pistolerisme.

El general Weyler contraataca amb una violència enorme i reconquereix parcialment l'illa, però la seva actuació és durament criticada tant pels Estats Units com per intel·lectuals espanyols com Unamuno, Pi i Margall o Joaquim Costa. El 1896 la insurrecció s'estén a les Filipines i agreuja la situació. El 1897 Sagasta, ja primer ministre, atorga un govern autònom a Cuba, però la mesura arriba tard. El president nord-americà William McKinley envia el cuirassat Maine al port de l'Havana en qualitat d'observador i el 15 de febrer de 1898 el vaixell explota i s'enfonsa, amb 266 morts i unes causes que mai no es van aclarir. L'incident desencadena una campanya contra Espanya i a favor de la intervenció nord-americana. Espanya només tenia dues opcions: cedir Cuba als Estats Units, cosa que hauria equivalgut a admetre que havia bombardejat el Maine, o anar a la guerra per sostenir que no ho havia fet. Va escollir la guerra.

En els orígens del catalanisme destaquen tres figures: Valentí Almirall, que encapçalava els plantejaments progressistes amb un projecte laic, republicà i federal per vertebrar Catalunya; el polític Enric Prat de la Riba, gran teòric del catalanisme conservador; i el bisbe Josep Torras i Bages, del catalanisme regionalista catòlic. L'acció política del catalanisme durant la Restauració es va basar en la creació de plataformes cíviques i associacions, l'organització de campanyes en defensa dels interessos de Catalunya i l'elaboració de manifestos per donar a conèixer la realitat catalana i demanar-ne el reconeixement a l'Estat espanyol. Entre les plataformes hi ha l'Associació Jove Catalunya, que va impulsar publicacions periòdiques en català com La Gramalla (1870) i La Renaixença (1871); el Primer Congrés Catalanista de 1880, d'on va sortir la proposta de fundar una acadèmia de la llengua catalana; i el Centre Català de 1882, impulsat per Valentí Almirall, amb l'autor teatral Frederic Soler com a primer president, el lema «Catalunya i avant, avui, demà i sempre» i l'organització del Segon Congrés Catalanista el 1883. La campanya contra el procés d'unificació del Codi civil va ser una de les grans mobilitzacions: els sectors catalanistes van reaccionar contra els intents dels polítics centralistes i el Congrés Català de Jurisconsults, reunit a Barcelona, va acordar oposar-s'hi. El 1888 el Senat va aprovar el Codi amb un article 15 contrari als drets forals, segons el qual totes les persones nascudes fora del territori foral i les que hi haguessin viscut un mínim de dos anys es regirien pel nou codi i no pel dret foral; els sectors jurídics catalans van reaccionar amb una campanya dirigida per la Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista i liderada per l'advocat Narcís Verdaguer, amb el setmanari catòlic La Veu del Montserrat fent-ne ressò. L'article es va aprovar, però va ser reformat en sentit favorable a les regions forals gràcies a la reina regent, i Verdaguer va dir que havia estat la «primera victòria del catalanisme». Un altre document clau va ser la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, el Memorial de Greuges, adreçat al rei Alfons XII el 1885 i escrit entre altres per Àngel Guimerà i Valentí Almirall, on la burgesia catalana manifestava el descontentament per la signatura de convenis comercials amb França i el Regne Unit i pels intents d'unificació del Codi civil; no es va acabar traduint en mesures concretes pels recels dels cercles governants.

Conseqüències del Desastre del 98 en tres plans. En l'econòmic, la pèrdua del mercat colonial i el deute de guerra, amortits per la inversió dels indians (una font del dossier mostra que el 65% dels comerciants de Santiago de Cuba eren catalans). En el polític, es denuncia la corrupció electoral però el sistema sobreviu i, a Catalunya, creix el catalanisme polític i el país es desvincula de la Restauració. En el social, una crisi moral i ideològica que dona la imatge d'Espanya com a desastre i la Generació del 98. D'aquí en surt el regeneracionisme, que vol modernitzar el país sense sortir del sistema i que marcarà el regnat d'Alfons XIII.

Les causes internes del cop són la crisi del sistema de la Restauració, incapaç de donar solució a les crisis socials com el pistolerisme, el problema del Marroc amb el desastre d'Annual i la fallida dels governs de concentració nacional, que no havien pogut estabilitzar el país. Això va fer que alguns sectors socials donessin suport al general colpista, Primo de Rivera, perquè creien que ell posaria fi a la situació. L'11 de setembre hi va haver aldarulls amb crema de banderes i càrregues policials, i Miguel Primo de Rivera va utilitzar aquests fets per argumentar la necessitat d'un cop d'estat, que va executar com a Capità General de Catalunya la matinada del dotze al tretze de setembre, amb un alçament militar recolzat per bona part de l'exèrcit i per les classes altes catalanes. Va prometre la pau social i el respecte a l'obra del catalanisme, i va comptar amb el suport de l'Església catòlica i del Rei.

El tema 10 tracta la crisi del sistema de la Restauració entre 1898 i 1931; el període complet es divideix en la Restauració borbònica (1875-1898) i aquesta crisi. Els governs regeneracionistes comencen sota la regència de Maria Cristina, mare d'Alfons XIII, amb el conservador Francisco Silvela: intenta introduir noves reformes, però els deutes de la guerra de Cuba l'obliguen a imposar nous impostos, cosa que a Catalunya provoca el Tancament de Caixes; quan el govern ordena embargar els comptes dels morosos, l'alcalde de Barcelona s'hi nega i dimiteix, i s'arriba a una vaga general, amb el trencament de la burgesia amb el joc de la Restauració. El 1902 s'inicia el regnat d'Alfons XIII. Els partits dinàstics són els conservadors, amb Maura i més endavant Eduardo Dato, i els liberals, amb José Canalejas: tots dos impulsaran projectes de reforma —el regeneracionisme— però sense sortir del sistema, mantenint el torn de partits tot i l'augment de les crítiques i les denúncies. Els governs regeneracionistes intenten resoldre els problemes derivats de la pèrdua de les colònies, del moviment obrer, de les dificultats al camp i del sistema electoral corrupte.

El regnat d'Alfons XIII està marcat per una sèrie de fets clau, amb el pistolerisme com a fenomen present al llarg de tot el període. El 1902 Alfons XIII és proclamat rei. El 1909 té lloc la Setmana Tràgica. El 1912 s'assassina Canalejas. El 1917 esclata la Triple Crisi. El 1918 comencen els governs de concentració nacional, que es perllonguen fins al 1921-1923. El 1921 té lloc el desastre d'Annual. El 1923 comença la dictadura de Primo de Rivera.

Els discursos de Lerroux tenien un to anticlerical, revolucionari i anticatalanista, van tenir molt d'èxit i li van valdre el sobrenom d'Emperador del Paral·lel. El 1908 va crear el seu propi partit polític, el Partido Republicano Radical, i la Setmana Tràgica va demostrar la importància que tenia entre els obrers de Barcelona. L'apartat de vagues i mobilitzacions enumera les cinc grans fites del període: la vaga de 1902, la Setmana Tràgica, la crisi de 1917 amb la vaga revolucionària, les vagues de la Canadenca i el pistolerisme. A finals del segle XIX el moviment obrer havia quedat sotmès pels esdeveniments provocats pels anarquistes i la seva estructura n'havia sortit afeblida, però als inicis del segle XX es va anar recuperant, com mostren les diverses vagues que va protagonitzar: el 1901 les vagues a la conca del riu Ter, que es van estendre fins al 1902.

Per a alguns historiadors la crisi comença abans del 98: es tracta d'un període de transició entre dos segles en què la guerra de Cuba seria una manifestació més de la decadència del país. És l'època del declivi dels vells imperis i de l'ascens de les noves potències, com els Estats Units. Aquest pessimisme va quedar reflectit també en la literatura, amb la generació del 98. Com a resposta apareix el regeneracionisme, un corrent ideològic de finals del segle XIX i principis del XX que reflexiona sobre la decadència espanyola i busca solucions sota el nom de regeneració nacional. El seu màxim representant és Joaquim Costa, que el 1901 publica «Oligarquía y Caciquismo», on critica el sistema polític de la Restauració, la corrupció, el pes dels cacics i l'analfabetisme. El moviment va influir en moltes ideologies polítiques i programes de govern.

El conflicte del pistolerisme acaba amb el cop d'estat de Primo de Rivera, al qual el Sindicat Lliure va donar suport. Els governs de concentració nacional, entre el març de 1918 i el 1923, van ser governs formats per tots els partits afins al sistema de la Restauració —els partits monàrquics: liberals, conservadors i regionalistes—, sent els regionalistes els que defensaven una regió concreta com la catalana o la basca; el líder nacionalista català era Francesc Cambó. El seu objectiu era controlar millor les reivindicacions obreres, donar sortida a les dels nacionalistes i resoldre els problemes amb el Marroc, i el seu programa polític incloïa la modernització parlamentària, la reforma de l'exèrcit, l'amnistia i la pau social i un pressupost ampli per modernitzar el país. El problema va ser que els partits tenien ideologies massa diferents i no es posaven d'acord per fer un autèntic programa reformista que servís per mantenir l'ordre social i contenir la inflació. Com a prova d'aquesta inestabilitat hi ha la vaga de la Canadenca a Barcelona, el pistolerisme i, a Andalusia, el «Trienni Bolxevic», amb revoltes de camperols i la prohibició de les formacions obreres: no tenien una solució fàcil.

A les causes econòmiques i socials del 98 s'hi afegeixen les polítiques: bona part dels cubans ja havia demostrat el seu interès per la independència durant la guerra llarga i la chiquita, i aquesta vegada fins i tot la burgesia de l'illa s'hi va afegir. El desastre del 98 consisteix en la derrota a la guerra hispanonord-americana (1895-1898), que va posar de manifest la incapacitat de l'estat per mantenir les restes del seu imperi colonial d'ultramar —Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam— i va obrir una profunda crisi de consciència entre els intel·lectuals espanyols, que la van viure com una decadència nacional. La guerra arrenca el 1895, quan els independentistes cubans liderats per José Martí i Máximo Gómez s'aixequen en armes amb el «Grito de Baire»; la insurrecció avança de l'orient de l'illa cap a l'oest, en direcció a l'Havana. El general Martínez Campos intenta una política conciliadora que fracassa i el substitueix el general Valeriano Weyler.

A més del vapor, la indústria catalana va optar per l'energia hidràulica i es va establir a les conques del Llobregat i del Ter creant colònies industrials. Una colònia industrial era un recinte que funcionava com un nucli urbà autosuficient, perquè comptava amb les fàbriques, els habitatges dels obrers, l'església, l'escola, la botiga i la cantina; d'aquesta manera l'empresari tenia un control absolut sobre els seus treballadors, i a Catalunya n'existien més de seixanta. El País Basc, per la seva banda, es va especialitzar en la indústria del ferro, especialment la ciutat de Bilbao amb els alts forns, aprofitant el comerç del ferro amb la Gran Bretanya; a més, estava a prop de la zona minera d'Astúries, on es va desenvolupar una indústria mineromatal·lúrgica important gràcies a capitals estrangers, sobretot francesos. Pel que fa a la mineria, Espanya era un país exportador de plom, zinc, coure, ferro i mercuri gràcies a la mineria espanyola, però el problema era que moltes explotacions s'havien donat en concessió a capitals estrangers.

El bàndol carlí alimenta l'oposició catòlica al règim després que la Constitució de 1876 establís la tolerància religiosa, i nega la legitimitat d'Alfons. El 1879 esclata a Cuba la revolta anomenada guerra Chiquita, sufocada amb certa facilitat.

L'oposició republicana està molt fragmentada en diversos partits, amb diferències sobretot per la personalitat dels seus líders. Només el Partit Republicà Progressista confia en una insurrecció armada de l'exèrcit per arribar al poder; la resta accepta la legalitat establerta. A causa de la repressió dels primers anys de la Restauració, molts republicans s'exilien, i els que es queden no participen en les eleccions, amb excepcions.

El 1879 es funda el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Pablo Iglesias, amb pocs seguidors inicials a causa, en part, de la ràpida implantació de l'anarquisme; amb els liberals al poder creix una mica, però no obtindrà un diputat fins al 1910.

Pel descontentament social: a finals del segle XIX el creixement de la classe obrera industrial, amb gran precarietat laboral i augment de preus, impulsa l'anarquisme i el socialisme. La Llei d'associacions de 1887 permet la lliure sindicació i dona un impuls a aquests moviments. D'aquí neix el 1888 la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat marxista de posició moderada centrat en la jornada de vuit hores. Els anarquistes, en un congrés obrer a Barcelona, reconstrueixen la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que guanya força ràpidament, però desapareix el 1888 quan els assassinats atribuïts a la suposada organització La Mano Negra —de la qual no s'ha provat mai l'existència— permeten al règim desencadenar la repressió. Aquell mateix any s'inicia un període de radicalisme anarquista basat en l'acció directa i el terrorisme individual: Santiago Salvador llança dues bombes al teatre del Liceu, i l'italià Michele Angiolillo assassina Cánovas del Castillo com a resposta a la intensificació de la repressió amb el judici conegut com a procés de Montjuïc.

Sobre els regionalismes peninsulars i el catalanisme: al llarg del segle XIX es desenvolupen moviments regionalistes com el valencià i el gallec, que promouen el conreu literari de la llengua pròpia. Al País Basc, els fueristas demanen la recuperació dels furs, i els euskaros defensen la llengua i la tradició basconavarresa; Sabino de Arana impulsa el nacionalisme basc.

Full inicial del dossier del Tema 7. Situa els dos trams de la Restauració (1875-1898 i 1898-1931), recorda la línia successòria borbònica i explica l'inici del període: el manifest de Sandhurst, el pronunciament de Martínez Campos i el paper de Cánovas del Castillo com a dissenyador d'un sistema pensat per apartar l'exèrcit de la política mitjançant el bipartidisme i el torn pacífic. Alfons XII governa fins al 1885 i el sistema es dota d'una constitució el 1876.

La crisi agrària de finals de segle va fer trontollar l'agricultura europea i especialment l'espanyola, que depenia del conreu del cereal. Els seus orígens eren la baixa rendibilitat dels conreus tradicionals de cereals, la impossibilitat de competir amb els nous preus —que va portar molts agricultors a la fallida—, la fil·loxera, plaga procedent d'Amèrica que va fer desaparèixer gran part de les vinyes catalanes, i la crisi social entre rabassaires i propietaris vinculats a les vinyes. Tot això va generar una gran pressió política perquè el Govern establís una política proteccionista: el 1891 va aprovar un aranzel molt elevat que afectava sobretot el blat i el carbó, cosa que va encarir els productes bàsics i va reduir el pressupost familiar dedicat al consum, mentre la manca d'inversió al camp i a les manufactures impedia augmentar la producció. El mercat interior era pobre i no incentivava el creixement, excepte el cubà, protegit amb aranzels especials. Quant a la modernització social, la població espanyola va passar de 18,5 milions el 1900 a 23,5 el 1930 gràcies al descens de la mortalitat lligat als avenços mèdics i sanitaris i a la millora del transport d'aliments, amb un augment de l'esperança de vida sobretot a les zones urbanes. Espanya continuava sent majoritàriament rural, però el camp començava a patir una despoblació alarmant cap a la perifèria peninsular i les zones urbanes, i molta gent emigrava a l'Amèrica Llatina o a França. La desigualtat social es reflectia en l'analfabetisme —el 63% de la població el 1900, més accentuat al camp i entre les dones— i en una societat dividida en tres classes: l'alta, la més reduïda, formada per l'alta aristocràcia, els grans terratinents i els magnats de l'economia; la mitjana, evidència de la modernització, amb petits i mitjans propietaris rurals, professionals liberals com advocats, enginyers o metges, personal d'administració, periodistes i mestres; i la baixa, la majoria de la població, sobretot treballadors del camp analfabets i en situacions molt precàries, sovint obligats a emigrar, a més dels artesans, obrers industrials i treballadors dels serveis, que no paraven d'augmentar.

Pàgina inicial del dossier del tema 2, dedicat al catalanisme polític entre 1833 i 1931. El catalanisme es defineix com un moviment reivindicatiu nacional iniciat a la segona meitat del segle XIX, amb l'objectiu inicial de defensar els valors històrics i culturals catalans dins un marc de relacions polítiques i administratives amb l'Estat espanyol; els seus antecedents són la Renaixença, la defensa dels interessos econòmics del model de desenvolupament català i la descentralització de l'estat. La Renaixença és el moviment cultural desenvolupat a Catalunya en el marc del romanticisme, amb l'objectiu de reconèixer la cultura catalana i recuperar el català com a llengua literària; en destaquen la publicació de «La Pàtria» d'Aribau el 1833 i la celebració dels primers Jocs Florals en llengua catalana el 1859. El proteccionisme, és a dir, la defensa de la indústria catalana mitjançant polítiques proteccionistes per reduir l'impacte dels productes estrangers, sobretot britànics, va caracteritzar els diputats catalans a les Corts espanyoles durant la primera meitat del segle XIX: polítics, industrials i publicistes van desenvolupar els arguments que justificaven la necessitat d'un mercat nacional espanyol protegit, i això va esdevenir un tret identitari del catalanisme. Finalment, l'últim quart del segle XIX el catalanisme adopta formes polítiques.

La pàgina completa les causes de la febre d'or: l'augment de les inversions en les indústries metal·lúrgica i tèxtil, l'estabilitat política de la Restauració, la fundació de fins a vint bancs i l'Exposició Universal de 1888. L'Exposició va donar projecció internacional a Barcelona i va servir per urbanitzar l'actual zona de l'Arc de Triomf, però socialment va tenir repercussions negatives: va encarir la vida a la ciutat i va provocar una pujada de preus. Tot seguit s'obre l'apartat de la demografia. La transició demogràfica consisteix en el pas del cicle demogràfic antic o preindustrial, caracteritzat per una elevada natalitat i mortalitat, al cicle demogràfic modern o industrial, que es caracteritza per un augment de població. A Espanya aquest augment es deu a diversos factors: una elevada taxa de natalitat i la reducció de la taxa de mortalitat, en especial la mortalitat catastròfica provocada per malalties com la pesta, que va ser substituïda per altres malalties com la verola, la tuberculosi, el còlera o la febre groga, totes elles agreujades per les pèssimes condicions higièniques de la ciutat.

A final del segle XIX la forta repressió sobre l'obrerisme n'havia afeblit l'organització; l'anarcosindicalisme va rebre un impuls a partir de 1902 però va tornar a perdre força en part per l'atracció de les masses revolucionàries cap al lerrouxisme. El Congrés Obrer de 1907 va donar mostres de recuperació i poc després es va crear la Federació Regional Solidaritat Obrera, molt afeblida després de la Setmana Tràgica; l'octubre de 1910, d'un congrés a Barcelona, en va sorgir la CNT, hereva del sindicalisme del segle XIX i resultat de la coordinació de petits sindicats. El 1903 s'havia iniciat la campanya colonial al Marroc, amb grans desastres militars inicials i, en conseqüència, un reclutament extra de tropes i reservistes que es va centrar exclusivament a Catalunya, entès com un càstig contra la zona amb més moviments revolucionaris: es posaven en risc vides i els joves en edat de treballar marxaven, deixant les famílies en situacions complicades. El 24 de juliol de 1909 es va constituir un comitè revolucionari per a una vaga prevista pel dia 26, amb representants socialistes, anarquistes i lerrouxistes, però la radicalització dels més exaltats va obligar a dissoldre'l i el que havia de ser una vaga es va convertir en una revolta urbana realment violenta. La gran perjudicada va ser l'Església, amb seixanta-set edificis assaltats, saquejats o cremats, mentre els carrers es convertien en barricades. La revolta es va estendre a Sitges, Vilanova, Mataró, Terrassa, Badalona i sobretot Manresa, Granollers i Sabadell. El governador de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, es va negar a treure les tropes perquè pensava que parlant amb el comitè evitaria encendre els ànims, i quan el govern el va obligar a reprimir va preferir dimitir, cosa que li va donar gran popularitat entre els republicans catalans. Les tropes no van arribar per mar fins al cap de quatre dies, i el balanç va ser de dos guàrdies civils, tres soldats i 82 civils morts, amb molts ferits. Nou dies després, el 2 d'agost, amb la ciutat pacificada, va començar una duríssima repressió que va detenir centenars de persones, en va desterrar dues-centes i en va afusellar cinc, entre elles Francesc Ferrer i Guàrdia, mestre relacionat amb maçons, anarquistes i lerrouxistes, acusat sense proves de promoure la revolta i recordat com a fundador de l'Escola Moderna: la seva execució pretenia servir d'exemple als sectors més revolucionaris. L'afusellament va aixecar una onada de protestes a les grans ciutats d'Europa, va causar un gran desprestigi a Espanya i a la monarquia i va acabar amb el govern conservador de Maura. A més, el procés de constitució de la CNT es va interrompre però l'obrerisme es va radicalitzar; els lerrouxistes, poc afectats, van estendre el partit a tot Espanya i van iniciar la seva davallada a Catalunya; i dins del catalanisme, el compromís de Prat de la Riba amb la repressió va suposar una davallada electoral de la Lliga i l'auge de l'esquerra catalanista.

La primera reacció a l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'agost de 1914 va ser de preocupació, perquè es creia que els efectes a Espanya serien devastadors, però la idea va canviar ràpidament cap a l'eufòria: la guerra va esdevenir un conflicte de desgast i la seva prolongació va beneficiar l'economia espanyola, ja que les potències implicades van haver de buscar subministrament als països neutrals. Espanya, veïna de França i directament implicada amb el bàndol aliat, va augmentar les exportacions, va reduir les importacions i va fer créixer les reserves d'or del Banc d'Espanya. Aquesta onada de creixement no va estar regulada per la intervenció directa de l'estat, de manera que la prosperitat no es va allargar un cop acabada la guerra i desapareguda la demanda: la patronal enriquida no va reinvertir en la millora tècnica de les fàbriques i els obrers van quedar majoritàriament a la misèria per la pujada de preus dels productes de primera necessitat. L'augment de producció va exigir més mà d'obra i va encarir els lloguers per als immigrants, en un procés inflacionista que va reduir el poder adquisitiu de les famílies i va afectar sobretot els sectors més humils. El creixement dels negocis va demanar una circulació més gran de capitals i va consolidar el País Basc com a principal centre financer de l'Estat; en una segona fase la indústria manufacturera i agrícola va dinamitzar la indústria catalana i l'horta valenciana, i a partir de 1916 la indústria catalana funcionava a ple rendiment 24 hores al dia, amb la construcció creixent lligada a l'expansió de Bilbao, Barcelona, Madrid, Sevilla i València. Quan els països bel·ligerants van recuperar la producció, l'exportació espanyola va caure i el 1918 va començar a Andalusia el període de conflictes conegut com el Trienni Bolxevic. Durant la guerra l'emigració exterior es va aturar pel tancament de fronteres i la migració més important va ser interior, del camp a la ciutat: Barcelona en va ser especialment afectada, l'Hospitalet i Badalona es van convertir en ciutats, i els obrers barcelonins van passar de 150.000 el 1910 a 400.000 el 1920, vivint en situacions molt precàries que van generar una tensió social que faria créixer el sindicalisme obrer. L'opinió pública es va dividir entre aliadòfils, gent d'idees democràtiques i esquerranes; germanòfils, conservadors defensors de la societat estamental i l'ordre jeràrquic; i comunistes, que defensaven que la guerra era pels interessos burgesos i que els obrers no hi havien de participar. Culturalment, van aparèixer les avantguardes, que van posar fi a les convencions sobre les quals s'havia fonamentat l'art i la literatura del passat, entès com un acte revolucionari.

A la dècada del 1880 la crisi de la fil·loxera a França va beneficiar la producció dels vins espanyols, però a la dècada dels 90 la plaga va arribar a Espanya i va destruir bona part dels ceps, cosa que va afectar els contractes de lloguer anomenats «de rabassa morta». En aquests contractes els propietaris llogaven un tros de terra a un camperol o rabassaire perquè hi plantés vinya fins que morissin dos terços dels ceps; quan els propietaris van reclamar les terres i els rabassaires s'hi van negar, es va generar el conflicte rabassaire, que finalment es va resoldre amb nous contractes de lloguer d'uns cinquanta anys de durada. Pel que fa al procés industrialitzador, alguns historiadors consideren que la industrialització espanyola va ser un fracàs relatiu, perquè no va aconseguir els mateixos resultats que la del Regne Unit, amb l'excepció de Catalunya i el País Basc, que sí que es van industrialitzar durant el segle XIX. Catalunya es va especialitzar en la indústria tèxtil i també en la metal·lúrgica, afavorida per les mesures proteccionistes; la principal font d'energia era el vapor, que va donar nom a companyies com «el vapor vell» o «L'Espanya industrial».

El 1905 la revista satírica Cu-Cut! va voler publicar un acudit que ridiculitzava Weyler i la pèrdua de Cuba, i un grup d'oficials va assaltar la redacció del Cu-Cut! i la del diari La Veu de Catalunya, cosa que va causar una gran indignació. El 1906 el rei es va casar amb Victòria Eugènia de Battenberg i el dia de la boda hi va haver un intent d'atemptat anarquista. Alfons XIII es va negar a sancionar els militars i aquell mateix 1906 es va aprovar la Llei de Jurisdiccions, per la qual els delictes o les ofenses contra l'exèrcit o els símbols de la pàtria passaven a ser jutjats per tribunals militars: es va considerar un atac contra Catalunya i va provocar una crisi al partit liberal. El govern llarg de 1906 a 1909, presidit per Maura, va aplicar el seu programa polític anomenat «La revolució des de dalt», d'inspiració regeneracionista, que no va poder completar a causa dels fets de la Setmana Tràgica. La primera de les seves mesures va ser la llei electoral de 1907, amb la qual es buscava la netedat electoral i l'erradicació del caciquisme: per això establia que el cens no l'havien d'elaborar els ajuntaments sinó una institució independent, l'Instituto Geográfico y Estadístico.

El règim va assolir èxits que en van garantir la consolidació: el final de la Tercera Guerra Carlina amb la fugida de Carles VII, la Pau de Zanjón de 1878 que va donar una treva a Cuba, i la dura repressió del moviment obrer amb la il·legalització de les associacions internacionalistes. Fins al 1881 van governar només els conservadors, però Cánovas —recolzat per alts funcionaris, noblesa, església, gran burgesia i terratinents— va integrar els liberals per estabilitzar el sistema: és el sistema canovista, amb tres peces. Primera, el bipartidisme dinàstic entre el Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta. Segona, el torn pacífic, renunciant als pronunciaments militars. Tercera, la corrupció política i electoral: caciquisme, tupinada i encasillado, que a més deixaven fora qualsevol opció aliena als dos partits. Tots dos compartien un ampli acord ideològic: monarquia, propietat privada, liberalisme econòmic, drets restringits, centralisme i repressió obrera. Del costat liberal destaquen tres lleis: l'abolició de l'esclavitud (1888), la Llei d'Associacions (1879) i el sufragi universal masculí (1890). Amb la mort d'Alfons XII el 1885 es va signar el Pacte d'El Pardo per legitimar la regència de Maria Cristina; el príncep nascut poc després seria Alfons XIII, coronat el 1902. Cánovas, però, va ser assassinat abans per un anarquista italià com a revenja pels processos de Montjuïc.

El catalanisme obté èxits electorals el 1901, tant a les estatals com a les municipals, i es forma la Lliga Regionalista. El 1902, davant la vaga general obrera, la Lliga s'ha de posicionar i ho fa al costat dels burgesos; a les eleccions de 1903 i 1905 perd vots a favor dels republicans i de Lerroux, i els fracassos provoquen discrepàncies internes entre un sector més crític —intel·lectuals, metges, advocats— contrari a negociar amb Madrid i un altre grup partidari d'arribar-hi a acords. El 1904 el sector crític s'escindeix i funda el Centre Nacionalista Republicà, mentre la Lliga continua amb l'ideari conservador definit per Enric Prat de la Riba a «La nacionalitat catalana»: un partit nacionalista, defensor de l'autogovern i partidari d'intervenir en la política espanyola, on també destaca Francesc Cambó. El 1906 es crea Solidaritat Catalana, una candidatura conjunta de tots els partits amb alguna característica catalanista —Lliga, republicans, federals, carlins—, per tres causes: la reacció a la política anticatalanista que es feia des de Madrid, l'oposició a la Llei de Jurisdiccions especials, que posava sota jurisdicció militar els «delictes» contra la pàtria espanyola o les ofenses contra l'exèrcit, i els incidents del Cu-cut! de 1905, quan la revista va publicar un acudit mal acceptat per l'exèrcit i membres de la milícia van assaltar les redaccions d'El Cu-cut! i de La Veu de Catalunya; el govern va suspendre les edicions de totes dues publicacions i va aprovar la Llei de Jurisdiccions per poder-la aplicar als redactors. Solidaritat Catalana es presenta a les eleccions de 1907 amb un programa polític comú, el programa del Tívoli.

El tema 3 tracta la crisi de la Restauració. La segona etapa del règim es caracteritza per una crisi per mantenir el sistema, deguda a tres causes: la mort dels dos dirigents històrics, Cánovas del Castillo i Sagasta; l'aparició de nous partits polítics —socialistes, republicans i nacionalistes catalans i bascos—; i les reivindicacions obreres amb l'augment del sindicalisme. Aquesta inestabilitat política es va reflectir en els dotze canvis de govern entre 1901 i 1916-17 i en dos moments de tensió especial: la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona i la triple crisi de 1917. El període de 1901 a 1917 es divideix en dues etapes: la primera de predomini conservador (1901-1909) i la segona de predomini liberal, a partir de 1910. La primera etapa, al seu torn, se subdivideix en el govern curt (1903-1904) i el govern llarg (1906-1909).

Amb la llei electoral de 1907 els ajuntaments deixaven de controlar el procés electoral. Maura també va iniciar una sèrie de reformes socials: la creació de l'Instituto Nacional de Previsión, la llei de descans dominical, la legalització de la vaga i, per afavorir la indústria nacional, una política econòmica intervencionista. Va presentar a més un projecte de llei de repressió del terrorisme que finalment no es va aprovar, perquè republicans i socialistes deien que anava en contra de les llibertats individuals. Un altre paquet de reformes s'adreçava a l'administració local, amb un projecte de llei que havia de permetre la unió de diputacions per crear Mancomunitats, però que no es va poder aprovar a causa de la Setmana Tràgica.

Els joves catalanistes demanaven des de 1891 l'entrada del moviment catalanista a la política de la Restauració, però el sistema canovista ho feia realment difícil; la crisi del 98 els va donar una oportunitat i van aprofitar el sentiment d'engany per apropar-se als industrials, comerciants i classes mitjanes. Eren joves acabats de sortir de la universitat com Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch o Francesc Cambó, i el 1901 van aconseguir presentar una candidatura que, amb cert èxit, va posar en marxa la plataforma electoral de la Lliga Regionalista, amb dificultats inicials davant el radicalisme de Lerroux. El 25 de novembre de 1905 un grup d'oficials militars van assaltar i destrossar la redacció del setmanari satíric Cu-cut!, que havia volgut publicar un acudit ridiculitzant l'exèrcit, i també La Veu de Catalunya, el portaveu de la Lliga, cosa que va desencadenar una seqüència de protestes barcelonines. Les protestes catalanistes es van radicalitzar amb la llei de jurisdiccions especials aprovada pels liberals, que en comptes de condemnar els fets dictava que els atacs a la pàtria o als seus símbols passessin sota jurisdicció militar, i la majoria de diputats catalans van abandonar les Corts abans de la votació. El moviment va guanyar visibilitat amb la figura de Cambó i va organitzar una manifestació de 200.000 persones; aprofitant l'èxit, el Comitè de Solidaritat Catalana, que agrupava els partits catalans tret dels dinàstics i del de Lerroux, es va presentar a les eleccions provincials i després generals de 1907, guanyant en 32 dels 36 districtes electorals tot i seguir sent minoria a les Corts. El catalanisme va ser molt important en la defensa de la cultura catalana, intentant modernitzar i catalanitzar la universitat i creant l'Associació Protectora de l'Ensenyament Català; «La nacionalitat catalana», escrita el 1906 per Prat de la Riba, va ser el llibre més influent, i el seu autor, escollit president de la Diputació de Barcelona, va impulsar la política cultural catalanista amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans. L'arribada de Solidaritat Catalana va fer néixer entre els polítics espanyols la por que el moviment s'estengués a altres regions, i van radicalitzar els atacs verbals i fins i tot físics contra els catalanistes, com l'atemptat d'uns joves lerrouxistes contra Cambó, que li va fer guanyar prestigi i poder dins la Lliga. El 1906 el Centre Nacionalista Republicà va agrupar els sectors discriminats per la Lliga, com els obrers i els republicans catalanistes d'esquerres; la crisi de la Lliga amb la Setmana Tràgica va afavorir la Unió Federal Nacionalista Republicana, però el seu pacte amb els anticatalanistes de Lerroux la va fer fracassar a les eleccions. No seria fins al 1931, amb la fundació d'ERC, que l'esquerra catalanista tindria una representació política amb força.

La Restauració és el període de la història d'Espanya que va del 1874 al 1931 i que correspon als regnats d'Alfons XII i Alfons XIII. Es divideix en dues etapes clarament diferenciades. La primera es caracteritza per una certa estabilitat política —el sistema canovista— sostinguda pel bipartidisme i pel caciquisme. La segona, en canvi, és una etapa de crisi del sistema i de conflictivitat social provocada per la incapacitat del règim de resoldre els problemes del país, i acaba desembocant en la dictadura de Primo de Rivera. El bipartidisme el formen el partit Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, i el Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta.

L'impacte econòmic de la Primera Guerra Mundial es relaciona amb la crisi de 1917. Aquest impacte es va traduir en un augment de la demanda, que al seu torn va comportar un augment de la producció industrial. Com a conseqüència, també va augmentar el nombre d'obrers i, amb ell, el nombre d'afiliats als sindicats, tant a la UGT com a la CNT.

La Restauració és el període històric que va de 1874 a 1931, durant el qual van regnar a Espanya Alfons XII i Alfons XIII, i que acaba amb la dictadura de Primo de Rivera. Té dues etapes: la primera es caracteritza per una certa estabilitat política gràcies al bipartidisme i el caciquisme; la segona, per una crisi del sistema de la Restauració i per la conflictivitat social, causada per la incapacitat del sistema per solucionar els problemes del país. El bipartidisme enfronta dos partits: el Conservador, liderat per Cánovas del Castillo, i el Liberal, liderat per Mateo Sagasta. El Manifest de Sandhurst és el document que Cánovas del Castillo va preparar per facilitar la tornada dels Borbons: el príncep el va enviar a totes les persones que l'havien felicitat pel seu aniversari, i s'hi presentava com l'únic i legítim representant del dret a la monarquia a Espanya. El text original de la pàgina atribueix aquest manifest a Alfons XIII, però pel context es tracta d'Alfons XII, que és qui el signa el 1874.

Les promeses de rebaixa fiscal després del desastre no es van complir i, al contrari, es van augmentar els impostos per recuperar-se de la guerra. La indústria catalana ho va considerar un acte discriminatori i el 1899 es va estendre a Barcelona l'acció de no pagar-los, coneguda com el Tancament de Caixes; quan van arribar les detencions, l'alcalde de Barcelona va dimitir en senyal de suport als resistents, fet que va fer veure al sector conservador la necessitat d'un canvi polític. Aquestes tensions van portar a la coronació d'Alfons XIII el maig de 1902, amb setze anys, per consolidar la monarquia; a diferència de la seva mare, el nou rei va adoptar un model intervencionista en la vida política —una de les causes de la seva caiguda el 1931—, que també es va reflectir en la confiança dipositada en comandaments militars i altes jerarquies eclesiàstiques i en el poder econòmic que els va donar introduint-los als consells de les grans empreses. Controlar el sistema no va ser fàcil: amb els dos antics líders dinàstics morts, les reivindicacions obreres arribant al món urbà i els partits socialistes, republicans i nacionalistes creixent, la inestabilitat es va traduir en dotze caps de govern diferents entre 1901 i 1916. Aquesta etapa es divideix en l'hegemonia conservadora, amb Antonio Maura assumint la direcció el 1903 i governant en dues etapes (1903-1904 i 1906-1909) fins a convertir el seu partit en hegemònic amb el suport del monarca; en el segon mandat va voler aplicar un programa regeneracionista amb tres objectius: revitalitzar l'economia impulsant la indústria i refent l'armada aniquilada a Cuba, normalitzar la vida política amb una reforma electoral que frenés la corrupció dels cacics, i modernitzar l'administració amb un projecte de reforma local que creava mancomunitats. Va comptar amb el suport de la Lliga Regionalista, però el programa va quedar frustrat quan va haver de dimitir per la gestió de la Setmana Tràgica. Va seguir el predomini liberal: Alfons XIII va cridar els liberals amb Moret, incapaç d'aturar les dificultats internes del partit, que va dimitir el 1910, i aleshores va entrar José Canalejas, el representant més reformista i demòcrata, amb un programa atrevit: un nou impost sobre les rendes urbanes, una llei de reclutament militar i l'aprovació del projecte de llei de mancomunitats.

Tot i l'èxode rural de principis de segle, dos terços de la població ocupaven encara el sector primari —agricultura, ramaderia i pesca—. Entre 1900 i 1930 el món agrícola va perdre treballadors per l'emigració però va guanyar rendibilitat gràcies a la tecnificació i la mecanització, tot i que la modernització no va resoldre els problemes de fons: el 1900 el 2% dels propietaris posseïen el 47% de les terres i 2,5 milions de treballadors no tenien cap propietat, de manera que predominava el latifundi, amb una rendibilitat baixa perquè gran part dels camps es reservaven per a la pastura, mentre els minifundis gallecs i càntabres suposaven un endeutament permanent, la submissió als cacics i sovint l'emigració. El 1900 el sector secundari i terciari només predominava a Barcelona, Madrid, Guipúscoa i Biscaia: a Catalunya s'hi concentrava l'àrea industrial més important de tota Espanya, amb predomini de la indústria química, mecànica, alimentària i del ciment, i el gran canvi arribaria amb l'electricitat i la metal·lúrgia, amb un paper destacat de les indústries petites i mitjanes. L'àrea industrial basca es centrava en la mineria de ferro i carbó, la siderometal·lúrgia i la mecànica, amb complexos molt grans que requerien molta mà d'obra aportada per la immigració, originalment de Castella i Lleó; les grans inversions que exigien van portar a la creació dels primers bancs. A totes dues zones la construcció donava feina a milers de persones pel creixement de les ciutats. L'activitat industrial va rebre un impuls amb el desastre colonial gràcies al retorn de capitals, i després un creixement moderat amb el proteccionisme adoptat a partir de 1906, però no seria fins a la Gran Guerra que Espanya experimentaria un creixement notable, en proveir de productes alimentaris, manufacturats i primeres matèries els països bel·ligerants; aquell creixement no tindria continuïtat, sobretot per la recessió de la postguerra i també per la mala gestió del capital per part dels industrials, que no van modernitzar les seves empreses. Políticament, el desastre colonial no va suposar cap crisi important: els líders dels dos partits dinàstics havien mort —Cánovas el 1897 i Sagasta el 1903— i ni la Constitució ni el sistema d'alternança pacífica es van modificar. Van aparèixer polítics com Francisco Silvela, Camilo Polavieja o Eduardo Dato, inspirats en el regeneracionisme, i el general Polavieja, que havia fracassat en la gestió de la guerra de Filipines, va convèncer el sector conservador amb un manifest regeneracionista que prometia la modernització política i econòmica i la descentralització administrativa, cosa que va agradar també als catalans.

El cop d'estat de Primo de Rivera respon a diverses causes. Després de la Gran Guerra s'havia estès el descrèdit del sistema parlamentari, vinculat a la corrupció i a l'egoisme econòmic considerat culpable de la guerra; apareixen moviments antiparlamentaris com el feixisme de Mussolini, i a Portugal, Espanya o Grècia el rei i l'exèrcit s'imposen al poder. També hi ha una gran inestabilitat social i política acumulada, amb la triple crisi de 1917, la guerra social barcelonina de 1918-1923 i el desastre d'Annual de 1921. Tot i les conspiracions que es gestaven a Madrid, és el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, qui fa el cop el 13 de setembre de 1923, amb el vistiplau d'Alfons XIII i el suport de la majoria de l'exèrcit. Anys abans ja havia defensat la necessitat d'un cop que assegurés la pau social i modernitzés el país, i havia promès respectar l'obra catalanista, cosa que li va donar el suport de bona part de la burgesia catalana, promesa que no compliria.

La dictadura es divideix en el Directori militar (1923-1925), en què els militars es fan càrrec del govern estatal, els governs civils, les diputacions i les alcaldies, amb l'objectiu d'acabar amb el sistema de la Restauració, els partits polítics i la corrupció caciquista; el dictador viatja a Itàlia per inspirar-se en el feixisme, crea el Consell del Treball, el Consell d'Economia Nacional, el Consell d'Estat i el partit únic Unión Patriótica, i el 1925 acaba amb les tropes d'Abd-el-Krim amb el desembarcament d'Alhucemas. I el Directori civil (1925-1929), amb polítics conservadors i tècnics com José Calvo Sotelo a Hisenda o Eduardo Aunós a Treball, tot i que Governació segueix en mans del militar Martínez Anido; el govern civil origina la xarxa radial de carreteres nacionals, la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, la reordenació del sistema financer i la Companyia Telefònica, i cap al final, per donar aparença de normalitat, crea l'Assemblea Nacional Consultiva, sense capacitat legislativa.

Un dels grans objectius del dictador és acabar amb el catalanisme: el 18 de setembre de 1923 aplica un decret contra el separatisme que prohibeix l'ús del català en actes públics, persegueix i censura la premsa catalana, i porta al control i la clausura de moltes institucions, com l'Orfeó Català o el camp del FC Barcelona.

El Grito de Baire de 1895 obre la Segona Guerra de Cuba sota el lideratge de José Martí i Antonio Maceo. Martínez Campos, partidari de negociar, fracassa i és substituït pel general Weyler, que adopta mesures duríssimes; el 1896 la sublevació s'estén a les Filipines. La premsa nord-americana aprofita l'actuació de Weyler per justificar la intervenció, i l'enviament i la destrucció misteriosa del cuirassat Maine a l'Havana acaben de decantar l'opinió pública. Els EUA plantegen a Espanya cedir l'illa o la guerra; el govern de Sagasta rebutja la cessió i el conflicte esclata. No dura ni quatre mesos: la superioritat naval nord-americana s'imposa a Cavite i a Santiago de Cuba i Espanya ha de rendir-se. El Tractat de París, signat el desembre de 1898, reconeix la independència de Cuba i cedeix Puerto Rico, les Filipines i Guam als Estats Units. Les conseqüències es reparteixen en quatre nivells: econòmic —impacte immediat però no desastrós, compensat pel retorn de capitals—, polític —el règim es manté sense grans canvis—, internacional —fi de l'imperi i pèrdua de prestigi, amb una imatge de debilitat, corrupció i endarreriment— i moral —frustració i desengany, que obren el desig de regeneració de Joaquín Costa i la Generación del 98—.

Característiques de la Constitució de 1876 —moderada, sobirania compartida, Corts bicamerals, confessionalitat catòlica amb tolerància de cultes i drets a desenvolupar per llei— i evolució del sufragi (censatari el 1879, universal masculí el 1890). El full sintetitza els tres punts clau del període: el torn de partits, el paper arbitral de la monarquia i l'allunyament de l'exèrcit de la política, tres pilars als quals cal sumar el final de les guerres carlines i de la Guerra de Cuba per explicar l'estabilitat de la Restauració.

El 25 d'abril de 1898 Sagasta opta per la guerra i Espanya encaixa derrotes decisives a Santiago de Cuba i a Cavite, a les Filipines. El 10 de desembre de 1898 es signa el Tractat de París, pel qual Espanya reconeix la independència de Cuba i cedeix Puerto Rico, les Filipines i l'illa de Guam als Estats Units. L'any següent ven a l'imperi alemany les illes Carolines, les Marianes —excepte Guam— i les Palau a canvi de 25 milions de dòlars. Amb això Espanya perd tant els territoris d'ultramar com el prestigi internacional. Les conseqüències es resumeixen en quatre punts: pèrdues territorials, pèrdues econòmiques i humanes, pèrdua del prestigi espanyol i la crisi del 98.

Entre la fi de la Primera Guerra Mundial el 1918 i la dictadura de Primo de Rivera el 1923 s'acumulen problemes diversos que provoquen la fallida de la Restauració. Des de principis del segle XX augmenta la conflictivitat obrera per les causes de sempre: sous baixos, jornades laborals molt llargues i absència de garanties socials. El 1902 hi ha una vaga general seguida d'una forta repressió, el 1907 es funda Solidaritat Obrera com a unió de diverses organitzacions obreres i el 1911 es funda la CNT, un sindicat anarquista amb forta implantació a Catalunya, d'ideologia basada en la independència del proletariat respecte de la burgesia i de l'estat, partidari de la unitat sindicalista i amb l'objectiu d'acabar amb el capitalisme mitjançant la vaga general revolucionària; els seus líders són Salvador Seguí, Àngel Pestaña i Joan Peiró. A partir de la Primera Guerra Mundial la situació de la classe obrera empitjora, i amb el final del conflicte els països bel·ligerants tornen a produir, baixa la demanda, augmenta l'atur i creix la conflictivitat social. El 1918 la CNT celebra el Congrés de Sants, on crea sindicats únics per tenir més força, defensa la necessitat de negociació directa entre obrers i patrons i es reafirma en l'apoliticisme. El 1919 esclata la vaga de la Canadenca, l'empresa que subministrava l'electricitat i la llum: una vaga d'un mes i mig que va paralitzar Barcelona, amb enfrontaments al carrer i l'exèrcit ocupant la fàbrica, i que va acabar amb un acord que preveia la readmissió dels acomiadats, l'alliberament dels detinguts i la promesa d'un augment de sou.

Quadre comparatiu dels dos partits dinàstics —nom, líder, model de sufragi, punts en comú, base social, programa i diari afí— i explicació del mecanisme del torn de partits. El torn no es basava en la voluntat dels electors sinó en un procés electoral manipulat: el ministre de governació confeccionava l'encasillado, els governadors civils el traslladaven a alcaldes i cacics, i el resultat s'assegurava amb el caciquisme al camp i la tupinada a la ciutat.

La triple crisi de 1917 està directament relacionada amb la Primera Guerra Mundial: l'augment de la demanda i de la producció va anar acompanyat d'un augment dels preus i d'un empitjorament de les condicions de vida de les classes populars. Aquest clima de tensió va esclatar l'estiu de 1917, entre juny i agost, ajuntant tres problemes diferents —militars, polítics i socials— que van fer trontollar el sistema de la Restauració. Al juny va arribar la crisi militar: hi havia descontentament a l'exèrcit pels ascensos per mèrits, que les guerres colonials permetien obtenir als africanistes i que perjudicaven els soldats peninsulars, provocant un nombre excessiu d'oficials en relació amb els soldats, i per la disminució del poder adquisitiu a causa de la pujada dels preus. Aquest descontentament va portar a crear una mena de sindicats, les Juntes de Defensa, associacions militars que reclamaven una pujada de sous i s'oposaven als ascensos per mèrits, reivindicant només els ascensos per antiguitat; van redactar un manifest que culpava el govern dels mals de l'exèrcit i demanava una renovació política, tot i que les seves reivindicacions corporatives no tenien res a veure amb les aspiracions polítiques dels altres sectors socials. Al juliol va arribar la crisi política: davant la protesta militar, Dato va tancar les Corts i va imposar la censura de premsa, i com a reacció els parlamentaris catalans van convocar a Barcelona una assemblea de parlamentaris catalans que demanava la formació d'un govern provisional, i tot seguit una nova assemblea de tots els diputats i senadors espanyols, també a Barcelona, amb pocs assistents de fora de Catalunya.

Presentació del tema, dividit en dues parts: la Restauració borbònica (1875-1898) i la crisi amb la dictadura de Primo de Rivera (1898-1931). El 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos executa un cop d'estat i proclama Alfons XII, fill de la desterrada Isabel II, com a rei, cosa que posa fi al govern de Serrano i al Sexenni Democràtic. Prèviament el príncep havia signat el Manifest de Sandhurst, on es reconeixia com a legítim rei. El projecte no va ser improvisat: Antonio Cánovas del Castillo va liderar la causa alfonsina amb el suport de les classes dominants, atemorides pel creixement del moviment obrer. Per consolidar el règim es va redactar la Constitució de 1876, que fa de la monarquia l'àrbitre de la política nacional amb dret de vet i de dissolució, estableix la sobirania compartida i unes Corts bicamerals, declara la confessionalitat catòlica amb llibertat de cultes, restringeix les llibertats d'opinió, expressió i associació i imposa una política centralista. El sufragi el van regular dues lleis posteriors: la censatària de 1878 i la del sufragi universal masculí de 1890.

El sistema funcionava a l'inrevés del que caldria esperar: el rei escollia el partit que havia de governar i només després es convocaven eleccions, que el ministre de governació s'encarregava que donessin la majoria necessària. L'instrument era el clientelisme, articulat en tres eixos: els alts càrrecs de Madrid, els governadors civils de les províncies i els alcaldes dels pobles, ajudats pels cacics. Els cacics eren propietaris rics amb una gran influència política sobre els municipis i, de vegades, sobre províncies senceres; per damunt d'ells hi havia els oligarques, un grup reduït de famílies riques i influents que controlaven els interessos polítics i econòmics de territoris extensos. El 1885, arran de la crisi provocada per la mort d'Alfons XII, els líders dels dos partits majoritaris es van reunir al Pardo i van ratificar l'alternança amb el que es coneix com a «Torn Pacífic».

La Primera Guerra Mundial i la revolució russa van afectar el conjunt de la societat espanyola i van ser el rerefons de la crisi de 1917. La primera de les tres crisis és la militar, que pren forma en les Juntas Militares de Defensa. L'exèrcit espanyol es dividia en tres sectors molt desiguals: el sector privilegiat dels alts càrrecs; l'exèrcit africanista destinat al Marroc, un exèrcit colonial que rebia el 90% del pressupost i tenia moltes més possibilitats de promoció; i l'exèrcit de caserna o guarnició, el més nombrós, amb sous més baixos, socialment desprestigiat i amb molta més dificultat per promocionar. D'aquesta desigualtat interna en va sortir el malestar que va donar lloc a les Juntas.

El carlisme comença a perdre el seu caràcter radical i evoluciona cap al conservadurisme: són conservadors, a favor de l'església i de la monarquia, i estan dividits en integristes —el Partido Integrista de Ramón Nocedal—, tradicionalistes —el Partido Católico Tradicionalista— i jaumistes, partidaris de Jaume de Borbó; amb la Segona República els tres es reunificaran en la Comunió Tradicionalista. Pel que fa a l'obrerisme, entre els partits polítics hi ha el PSOE, amb força a Madrid i al nord de la Península i un nombre d'afiliats creixent a principis del segle XX, el líder del qual, Pablo Iglesias, aconsegueix ser escollit diputat; i el PCE, fundat després que la Revolució Russa de 1917 fes marxar del PSOE alguns dels seus militants, amb força a Biscaia i Astúries. Entre els sindicats, el socialista és la Unió General de Treballadors, amb creixement d'afiliats i amb Francisco Largo Caballero com a líder. L'anarcosindicalisme, per la seva banda, va promoure el 1907 la creació de Solidaritat Obrera, una federació d'associacions de treballadors apolítics i partidaris de la lluita revolucionària, que el 1910 va impulsar la creació de la Confederació Nacional del Treball; la CNT va créixer al primer quart del segle XX, sobretot a Catalunya i Andalusia, i hi van destacar Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Àngel Pestaña i Joan Peiró.

La nova colonització al nord d'Àfrica va topar amb la resistència dels autòctons i amb la derrota espanyola del «Barranco del Lobo»; davant d'aquesta derrota, Maura va enviar noves tropes formades per reservistes catalans. La protesta va començar al port de Barcelona el 18 de juliol, quan les tropes de reservistes sortien cap al Marroc, iniciada per les dones dels militars que se n'anaven a la guerra per expressar el malestar general i la injustícia. L'oposició —anarquistes, socialistes i republicans— va convocar una vaga general aprofitant el malestar, però la resposta popular va desbordar els mateixos convocants i el moviment de protesta se'ls va escapar de les mans: enfrontaments amb la policia, barricades i la crema de més de vuitanta edificis religiosos a Barcelona, sense direcció ni coordinació. Finalment es va decretar l'estat de guerra i l'exèrcit va aconseguir aturar la revolta al cap d'una setmana; el 2 d'agost es va tornar a la normalitat. La pàgina il·lustra els fets amb tres fotografies d'època: gent al carrer entre runes, una barricada de llambordes defensada per soldats i dues vistes aèries de Barcelona amb edificis cremats i columnes de fum.

Eduardo Dato va governar pel Partit Conservador entre 1913 i 1915, quan es va declarar la neutralitat davant la Gran Guerra amb recursos poc democràtics. Entre els liberals, després de l'assassinat de Canalejas, es va fer fort el comte de Romanones, un cacic polític incapaç d'estabilitzar el poder, mentre per la part més progressista apareixia Santiago Alba, nomenat ministre d'Hisenda el 1916, que va crear un nou impost sobre els beneficis extraordinaris obtinguts durant la guerra; aquell impost perjudicava el sector comercial i industrial, que havia estat el més beneficiat, i va generar tensions, amb Cambó, dirigent de la conservadora Lliga, defensant els interessos industrials catalans. Totes aquestes tensions, que feien evident que el sistema de la Restauració necessitava una reforma integral, es van concretar el 1917 en la triple crisi. La primera va ser la de les Juntes Militars de Defensa, provocada per la divisió interna entre els alts càrrecs i els africanistes, d'una banda, i els militars de casernes o exèrcit de guarnició, de l'altra: aquests malvivien amb salaris reduïts que es destinaven als africanistes, que a més rebien honors. Les primeres juntes es van organitzar a Barcelona i es van estendre ràpidament a tota Espanya amb proclames i manifestos que van radicalitzar el sector militar fins al punt que es va témer un moviment subversiu; el govern va reaccionar empresonant alguns dels caps el maig de 1917, però quan els militars van donar suport al govern per aturar les grans vagues obreres van obtenir l'aprovació de la reforma del reglament militar, que introduïa l'escalafó, l'ascens de graduació i de salari per antiguitat. La segona crisi va ser la de l'Assemblea de Parlamentaris: animats per la protesta militar, alguns polítics van difondre la necessitat de modernitzar la política espanyola, i un dels promotors va ser Cambó, que pensava aprofitar la reforma per aconseguir l'autonomia de Catalunya, cosa que va aïllar Maura, contrari a qualsevol concessió als catalanistes. Cambó va proposar una reunió de parlamentaris per discutir una possible reforma de la Constitució, posant la caiguda del tsar a Rússia com a exemple del que podia passar si un poder no cedia cap reforma. Com que les Corts no es van reobrir el juliol de 1917, es va convocar l'Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, que el govern va declarar il·legal; tot i així es va reunir i els diputats van ser dissolts per la policia, no sense abans proposar l'inici d'un procés constituent i la creació d'un govern d'emergència amb totes les forces polítiques. A l'octubre l'Assemblea es va dissoldre perquè els diputats conservadors es van retirar davant la creixent mobilització obrera i la por que allò portés a una revolució obrera.

Entre les pèssimes condicions higièniques de les ciutats hi havia la dificultat d'obtenir aigua potable i d'eliminar les aigües residuals. Les autoritats municipals van promoure l'elaboració de plans per aportar-hi solucions i, com a resultat, es van aprovar els plans dels eixamples, com el de Barcelona o els de Madrid, Bilbao i Sant Sebastià. També va disminuir l'impacte de les crisis de subsistència i de les fams, gràcies a l'augment de les terres de conreu i a les noves tècniques de conreu, que van provocar un augment de la producció. Un dels efectes d'aquest augment demogràfic van ser els canvis de model econòmic: d'una banda, la migració del camp a la ciutat, que va fer créixer el perímetre urbà amb àrees sense serveis; de l'altra, les migracions externes cap a altres països, d'Espanya a Amèrica, especialment a l'Argentina, el Brasil, Cuba, l'Uruguai i Puerto Rico.

Maura, conservador, intenta la «revolució des de dalt» introduint algunes reformes: reformar l'exèrcit, reformar l'administració local per donar més autonomia als ajuntaments i pactar amb el catalanisme conservador; el seu projecte polític de reforma va fracassar, i tot i promulgar la Llei electoral de 1907 no va aconseguir acabar amb el frau. Canalejas, liberal, intenta atreure els sectors més populars amb reformes socials: la Ley del Candado de 1910, que limitava l'establiment d'ordres religioses a Espanya; la Llei de Lleves de 1912, que feia obligatori el servei militar i eliminava la possibilitat de lliurar-se'n a canvi d'un pagament; i l'abolició de l'impost de consums. Entre els partits de l'oposició hi ha els republicans, units majoritàriament dins la Unió Republicana, i el lerrouxisme, una nova força política encapçalada per Alejandro Lerroux, periodista i polític enviat a Catalunya des de Madrid per contrarestar la força de la Lliga Regionalista: anticlerical i amb un discurs anticatalanista amb què volia atreure els obrers procedents de la immigració, va obtenir èxits electorals el 1903 i el 1905 i el 1908 va fundar el Partido Radical. Una anotació al peu recorda que després de la Setmana Tràgica de 1909 va decidir traslladar-se a Madrid, molt criticat a Catalunya per haver incentivat l'anticlericalisme, i que va perdre força a Catalunya.

El programa del Tívoli amb què Solidaritat Catalana es va presentar el 1907 defensava que s'anul·lés la Llei de Jurisdiccions, que s'acabessin els falsejaments i la corrupció electoral, que els ajuntaments tinguessin funcions, autonomia i diners per exercir-les i que Catalunya tingués òrgans d'autogovern; el resultat va ser un gran èxit electoral, amb 41 escons dels 44 possibles a les eleccions estatals. Els seus problemes venien de la unió de partits amb ideologies molt diferents, amb tres punts principals de discòrdia que acabarien amb la seva dissolució: les diferències polítiques al voltant del projecte de Llei de l'Administració local, que els de la Lliga volien negociar i els més d'esquerra rebutjaven; el pressupost de Cultura que el sector d'esquerra va presentar per a l'ajuntament de Barcelona, que proposava la cooficialitat del català i la neutralitat religiosa, aquesta última inacceptable per a la Lliga; i finalment els fets de la Setmana Tràgica. La Setmana Tràgica de 1909 es defineix com una violenta protesta anticlerical i antimilitarista que té lloc a Catalunya, sobretot a Barcelona, on comença, i que va durar una setmana. Les seves causes van ser la gran influència de l'Església, aliada de les classes benestants i propietària de moltes riqueses i privilegis; la nova política colonial orientada cap al nord d'Àfrica, que exigia enviar-hi exèrcits per interessos econòmics i per recuperar prestigi; i el record de la guerra de Cuba.

La vaga de 1902 a Barcelona va començar el febrer com a vaga general, tot i que sectors com el metal·lúrgic i els forners ja hi eren. La ciutat va quedar paralitzada i van tenir lloc greus enfrontaments entre els agents de l'ordre i els manifestants, amb dotze morts i molts ferits. El Govern va respondre declarant l'estat de guerra, tancant els locals de reunió dels obrers i empresonant més de tres-cents dirigents sindicals. La vaga s'havia estès a altres ciutats com Sabadell, Terrassa, Reus i Tarragona, es va focalitzar a Catalunya i reclamava la reducció de la jornada laboral; la UGT no hi va participar. La Setmana Tràgica va començar amb una vaga general a Barcelona el 24 de juliol de 1909 i es va convertir en una revolta urbana anticlerical, radical i violenta, que es va estendre a Terrassa, Sabadell i Vilanova, on es van tallar les vies de tren per evitar l'arribada dels militars. Nou dies després es va pacificar i es va desencadenar una gran repressió.

La reforma agrària liberal va ser un conjunt de lleis desamortitzadores —és a dir, de desapropiació— i d'abolició de senyorius, així com d'expropiació de terres comunals, que els governs liberals van dur a terme al llarg del segle XIX per afavorir la creació de grans latifundis. Va augmentar la superfície de conreu i, amb ella, la producció agrícola i l'especialització regional, però aquestes mesures no van beneficiar els camperols més pobres, que no van aconseguir comprar les terres; en canvi, els grans propietaris agrícoles sí que van poder obtenir-les. Els historiadors consideren que en realitat la reforma no va ser prou important, perquè no hi va haver cap criteri de redistribució de la terra ni es van fer millores tècniques importants. Pel que fa a la crisi agrària de finals de segle, entre 1880 i 1910 va tenir lloc a l'Europa occidental una crisi provocada per la baixada dels preus agrícoles a causa de la importació de cereals com el blat procedents d'altres països, a la qual s'hi va afegir la crisi de la fil·loxera.

La Mancomunitat de Catalunya va passar a mans de l'anticatalanista Alfons Sala i Argemí i el 1925 va quedar dissolta definitivament. L'oposició a l'inici de la dictadura va ser gairebé nul·la per la forta repressió patida per republicans, catalanistes i anarcosindicalistes, la majoria a la presó, a l'exili o en la clandestinitat, mentre els socialistes hi col·laboraven inicialment. El primer acte públic contra el règim va ser la proposta de Francesc Macià d'envair Catalunya des de la frontera; jutjat pels intents frustrats, en va sortir amb un fort prestigi dins del sector. Van aparèixer altres oposicions: intel·lectuals, el moviment estudiantil dirigit per la Federació Universitària Espanyola, alguns grups econòmics i complots militars i polítics, però va ser decisiu el creixement de l'oposició dins l'exèrcit, sobretot entre els artillers reprimits pel dictador. Diversos capitans generals i el mateix rei li van retirar la confiança i Primo de Rivera va ser exiliat a París el 28 de gener de 1930. El rei va voler continuar el règim amb el general Berenguer, a qui va demanar un retorn a la normalitat constitucional i una suavització de la repressió; com que això no va canviar res, l'oposició va batejar el règim com a Dictablanda i es va reorganitzar amb força a partir del març de 1930, amb complots antimonàrquics de la CNT, nous partits republicans i la reconversió al republicanisme de vells polítics moderats com Niceto Alcalá Zamora. A l'agost de 1930 gran part de l'oposició es va reunir a Sant Sebastià per pactar una estratègia que enderroqués la corona i proclamés la república després d'unes eleccions per sufragi universal masculí i un procés constituent. Del pacte en va sorgir un comitè revolucionari que va coordinar el moviment que va esclatar el desembre i va iniciar la caiguda definitiva del règim, i que a més significava l'inici d'un procés pel reconeixement de l'autonomia de Catalunya.

El catalanisme polític és fruit de la suma de diversos factors: la Renaixença, el proteccionisme, el regionalisme i el federalisme. A l'inici de la Restauració va adoptar formes polítiques amb la creació d'associacions que organitzaven campanyes per defensar els interessos de Catalunya, elaboraven manifestos i demanaven el reconeixement de la seva singularitat dins l'Estat espanyol: d'aquí que es parli de plataformes catalanistes al segle XIX, la pluralitat de les quals posa de manifest l'heterogeneïtat del moviment. El 1880 es va organitzar el primer Congrés Catalanista per debatre l'ideari: fundar una acadèmia de la llengua catalana, revitalitzar el dret català i crear el Centre Català. Després de la I República, el 1874, el Partido Federal de Pi i Margall va patir una escissió quan un sector del republicanisme federal encapçalat per Valentí Almirall es va posicionar cap al catalanisme, i el 1882 Almirall va crear el Centre Català, una entitat que volia difondre el catalanisme i pressionar el govern. Va organitzar el Segon Congrés Catalanista el 1883 i va reaccionar contra els intents centralistes d'uniformar el Codi Civil, i el 1885 va presentar al rei el Memorial de Greuges, convertit en el primer manifest del catalanisme polític: un document adreçat a Alfons XII per una comissió de personalitats com Àngel Guimerà i Valentí Almirall, on es manifestava el descontentament de la burgesia catalana pels convenis comercials signats amb França i el Regne Unit i el desacord amb les propostes unificadores del Codi Civil; la mort del rei va impedir que les reivindicacions es traduïssin en mesures concretes. El 1886 Almirall va publicar «Lo catalanisme», primera formulació àmplia del regionalisme català des d'una òptica laica i progressista, motiu pel qual és considerat el fundador del catalanisme polític. El 1887 el Centre Català va patir una crisi interna que el va dividir en dos sectors: el d'esquerra federalista, liderat per Almirall, contrari a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 —tot i que la majoria dels integrants la defensaven—, i el més conservador i catalanista, lligat al diari La Renaixença fundat el 1881, els integrants del qual van abandonar el Centre Català i van crear la Lliga de Catalunya, a la qual es va sumar el Centre Escolar de Catalunya, una associació d'estudiants universitaris que va evolucionar del regionalisme al nacionalisme. La Lliga de Catalunya, fundada el 1887, era una organització catalanista de caire conservador que defensava els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya i que a partir de llavors va tenir l'hegemonia catalanista, amb Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch entre els seus membres. El 1888 van proposar a la reina regent Maria Cristina el segon memorial de greuges, on demanaven l'ús del català.