Busco un tema

Les Brigades Internacionals van ser homes i dones d'idees comunistes, anarquistes, republicanes o simplement defensores de la democràcia que van viatjar a Espanya per unir-se al bàndol republicà; es diu que en van venir més de 35.000. L'acció del govern republicà durant la guerra es va repartir entre tres presidents. José Giral, de juliol a setembre de 1936, va tenir un mandat molt breu: no va aconseguir controlar la situació i va decidir lliurar armes a les milícies perquè fessin front als nacionals, ja que no disposava d'un exèrcit organitzat. Francisco Largo Caballero, de setembre de 1936 a maig de 1937, representant socialista, va comptar excepcionalment amb ministres anarquistes com Joan Peiró o Federica Montseny amb l'objectiu de formar un govern de coalició; la seva intenció era militaritzar les milícies i crear un exèrcit, però els fets de maig de 1937 el van fer dimitir. Juan Negrín, de maig de 1937 a març de 1939, va governar amb els comunistes com a partit dominant i va aconseguir la creació de l'Exèrcit Popular, organitzat i efectiu, sota les grans crítiques dels revolucionaris anarquistes partidaris de la revolució; va tenir greus problemes de finançament i va traslladar el Govern de València a Barcelona. L'organització del bàndol nacional es va veure afectada per la mort del general Sanjurjo, que s'havia de fer amb el poder un cop triomfés l'alçament: l'1 d'octubre de 1936 es va nomenar Franco cap del govern i Generalíssim de l'exèrcit, l'abril de 1937 va unir els partits que li donaven suport en la Falange Española Tradicionalista y de las JONS com a partit únic inspirat en el feixisme de Mussolini, i el 31 de gener de 1938 va constituir a Burgos el primer govern amb un intent d'aparentar legalitat. Va rebre finançament de grans empreses alemanyes, angleses i estatunidenques, i també de Joan March, un contrabandista que havia estat condemnat per la República. Les característiques del bàndol franquista van ser la unió sota el control militar d'un exèrcit professional i majoritàriament experimentat, la concentració de poder sobre Francisco Franco i un únic objectiu: guanyar la guerra per acabar amb el govern republicà. A Catalunya, que va tenir un paper important en la guerra, l'alçament de Barcelona va ser combatut per grups de civils armats, forces de Guàrdies d'Assalt i forces locals de la Guàrdia Civil; van fer presoners els dirigents insurrectes, amb el general Goded al capdavant, que va emetre un comunicat de rendició per ràdio convençut per Companys, tot i que els combats van seguir.

La literatura catalana entre 1890 i 1939 es divideix en quatre etapes. La primera, el Modernisme i primeres dècades del segle XX (1890-1911, data corregida a mà en vermell), sorgeix de la crisi de la Renaixença, la voluntat de superar el provincialisme cultural, la consolidació del catalanisme polític i cultural, la influència del simbolisme, el parnassianisme i el decadentisme, i la industrialització i el creixement urbà, sobretot a Barcelona; busca modernitzar la literatura, rebutja la moral burgesa i el realisme social, i s'interessa per l'art total i el mite de l'artista maleït: en narrativa hi domina l'estètica decadent i simbolista amb temàtiques existencials i de rebel·lia, en poesia el simbolisme i el decadentisme amb estètica refinada, i en teatre la renovació inspirada en models europeus i la comèdia burgesa. La segona etapa, el Noucentisme i primera vanguarda (1911-1923, amb l'anotació manuscrita «1906-1923»), es lliga a la consolidació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, la voluntat d'ordenar la cultura catalana i la reacció contra l'excés emocional del Modernisme, amb racionalisme, claredat, defensa de l'ordre i l'europeisme: en narrativa hi predomina el relat breu i l'assaig, en poesia la precisió formal i el sentit cívic, i en teatre l'intel·lectualisme poc popular. La tercera etapa, segona vanguarda i República (1923-1936), es dona sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la proclamació de la República el 1931, amb eclosió cultural i irrupció de les avantguardes europees —futurisme, expressionisme, dadaisme, surrealisme—: en narrativa hi predomina el conte i l'experimentació, en poesia la influència avantguardista amb cal·ligrames, i en teatre la renovació formal i la professionalització, amb emissió per ràdio. La quarta etapa, Guerra Civil i ruptura cultural (1936-1939), coincideix amb la Guerra Civil espanyola i porta una literatura de combat i compromís ideològic, amb publicacions de guerra, teatre de trinxera i poesia revolucionària; en narrativa hi ha testimonis importants tot i la producció limitada, en poesia domina la combativitat i en teatre la propaganda i la resistència.

Durant la segona meitat del 37 el bàndol franquista completa la conquesta del Nord —Bilbao, Santander i Astúries— i s'assegura una zona industrial i minera decisiva, mentre els republicans només obtenen petites victòries a Brunete i Belchite i reorganitzen les milícies en un exèrcit popular dirigit per militars professionals. La batalla de Terol acaba en retirada i obre l'ofensiva final franquista de 1938: la campanya d'Aragó porta el front a Catalunya, cauen Lleida i les centrals del Pirineu i l'ocupació de Vinaròs parteix la zona republicana en dues, cosa que empeny la República a llançar la batalla de l'Ebre el juliol del 38.

L'economia de guerra republicana es basa en les col·lectivitzacions: fàbriques, terres, serveis i transports passen a comitès d'autogestió, legalitzats pel Decret de Col·lectivitzacions d'octubre del 36 després de la creació del Consell d'Economia de Catalunya (11 d'agost). En paral·lel, la República canvia de govern quatre vegades en dos mesos fins a arribar a Largo Caballero, que forma un govern d'unitat antifeixista amb quatre ministres anarquistes, mentre a Catalunya es dissol el Comitè de Milícies i Tarradellas presideix un govern d'unitat.

La batalla de l'Ebre acaba el 16 de novembre del 38 amb la victòria franquista i un desànim enorme a la rereguarda. El desembre comença l'ocupació de Catalunya, que amb prou feines resisteix: Tarragona cau el 15 de gener i Barcelona el 26, i l'11 de febrer les tropes de Franco arriben a la frontera francesa, ja creuada per uns 450.000 exiliats. A finals de març cauen Madrid, València i Alacant, i l'1 d'abril del 1939 l'últim comunicat de guerra proclama la victòria i el final de les hostilitats: comença la postguerra.

El govern de la Generalitat del 26 de setembre del 36 reuneix totes les forces antifeixistes, però les dues postures enfrontades —guanyar primer la guerra o fer primer la revolució— acaben esclatant als Fets de Maig del 37, quan la Generalitat intenta desallotjar la CNT i el POUM de la Telefònica. Una setmana d'enfrontaments dins de la rereguarda republicana acaba amb la intervenció de 5.000 guàrdies d'assalt enviats pel govern estatal, la suspensió de les competències d'ordre públic de la Generalitat i el reforçament del PSUC.

Final del bloc de suports internacionals (15 brigades internacionals, Orwell i Homenatge a Catalunya; Alemanya i Itàlia a favor dels militars, amb la Legió Còndor i soldats voluntaris italians) i inici de l'organització de la zona republicana: la revolució social de l'estiu del 36, l'armament de partits i sindicats, les milícies, els organismes populars i, a Catalunya, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes creat per Companys. El problema de fons és la desunió entre els qui volen fer la revolució i els qui volen guanyar la guerra.

Amb Negrín (maig 1937 - març 1939) la República gira cap a la centralització: el POUM és il·legalitzat i Andreu Nin assassinat, les milícies s'integren obligatòriament a l'exèrcit popular, es controla la producció i es dissol el Consell de Defensa d'Aragó. El Programa dels 13 punts, que buscava una sortida negociada, és rebutjat per Franco, i el reconeixement anglofrancès de les ocupacions de Hitler tanca la porta al suport internacional. Al bàndol insurrecte, la Junta de Defensa Nacional governa el territori ocupat prohibint els partits, anul·lant la Constitució i paralitzant les reformes republicanes.

Les primeres operacions rebels van ser assegurar l'Estret de Gibraltar per poder enviar tropes i armament des de l'Àfrica i prendre Badajoz per unir la zona oriental d'Andalusia amb Castella i Lleó, cosa que van aconseguir el 14 d'agost de 1936 amb una repressió accentuada; la tercera ofensiva va ser l'atac sobre Irun i Sant Sebastià el setembre de 1936 i, per últim, la presa de Madrid i Toledo des de l'oest, amb derrota nacional el novembre de 1936 i derrotes importants a Jarama i Guadalajara. Aleshores el bàndol franquista es va centrar en el nord, amb un gran paper de l'aviació italiana i de la Legió Còndor i el bombardeig de Gernika, un assaig contra poblacions civils de cara a la Segona Guerra Mundial: Bilbao va caure el juny de 1937 i Astúries, l'última zona republicana del nord, l'octubre del mateix any. L'estiu de 1937 les tropes republicanes havien intentat sense èxit les ofensives de Brunete i Belchite, i només van conquerir Terol, l'única capital de província que recuperarien. A finals de 1937 la situació era favorable als nacionals. El febrer de 1938 els rebels van recuperar Terol i van iniciar l'ofensiva cap a València amb la intenció d'aïllar Catalunya de la resta de la zona republicana; a l'abril entraven a Lleida i arribaven al Mediterrani a Vinaròs. El 25 de juliol els republicans, per trencar el front nacional, van sorprendre les tropes rebels i es va iniciar la batalla de l'Ebre, una de les més sagnants, amb uns 30.000 morts i 100.000 ferits, que va acabar amb victòria nacional el novembre. Després va venir l'ofensiva final sobre Catalunya, amb múltiples bombardeigs de l'aviació italiana des de Mallorca: el 15 de gener entraven a Tarragona, el 26 a Barcelona i el 9 de febrer arribaven a la frontera francesa. Amb Catalunya derrotada la derrota era imminent, i l'1 d'abril de 1939, amb Madrid i Alacant sota control nacional, s'anunciava el final de la Guerra Civil i el triomf del franquisme; la victòria va suposar l'inici d'una sagnant repressió i uns 500.000 exiliats a França. Pel que fa als suports internacionals, hi va haver tres factors decisius: el comitè de no intervenció de les democràcies europees, que es comprometien a no ajudar cap dels dos bàndols per por a l'esclat d'una Segona Guerra Mundial i que va perjudicar la República, ja que els seus ideals eren els més propers als de les democràcies; la signatura de l'Eix Roma-Berlín, que va aportar al bàndol nacional la Legió Còndor amb 5.000 homes i un centenar d'avions i el Corpo di Truppe Volontarie amb 70.000 homes, a més d'una gran quantitat de material bèl·lic; i les ajudes a la República, que van venir de Rússia a un cost de gairebé totes les reserves d'or del Banc d'Espanya i de Mèxic, i que van ser de llarg inferiors a les rebudes pels rebels.

Després de la dissolució de l'exèrcit, el poder va quedar en mans dels milicians de la CNT i el POUM: es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va servir de govern paral·lel i va organitzar les milícies que marxaven cap al front d'Aragó, i abans de restablir l'ordre múltiples edificis religiosos van ser atacats i cremats per patrulles incontrolades. La Generalitat va aplicar el Decret de col·lectivitzacions i de control obrer i va crear el Comitè d'Indústries de Guerra, que permetien el control dels treballadors sobre les empreses i l'adaptació d'aquestes a les necessitats del conflicte. Companys va encarregar a Josep Tarradellas ser el nou conseller primer i formar un govern que integrés totes les forces obreres, inclosa la CNT; un dels afers més complicats va ser l'assegurament de l'ordre públic, per al qual es van crear els tribunals populars, i un altre front va ser el de la cultura, amb una molt bona organització per protegir i preservar gran part del patrimoni català. Es va crear el Consell de l'Escola Nova Unificada, que va permetre un bon nivell educatiu durant la guerra, i l'acció per acollir el gran nombre de refugiats —prop d'un milió el 1938— amb el Comitè d'Ajut als Refugiats va ser prou bona. Els esdeveniments que van marcar la guerra es van protagonitzar a Catalunya: els fets de Maig de 1937 van enfrontar la CNT-FAI i el POUM, que defensaven l'inici de la revolució excloent-ne els partits burgesos, amb ERC, el PSUC i la UGT, que consideraven més important recuperar l'ordre i guanyar la guerra. El 3 de maig la Generalitat va intentar ocupar la Telefònica de la plaça de Catalunya, aleshores en mans dels anarquistes, i a partir d'aquí es va iniciar el conflicte armat per Barcelona, que va deixar uns 300 morts i la victòria dels comunistes.

El tema 12 comença amb la conspiració i el cop d'estat. Les causes profundes són l'enfrontament profund entre dos sectors de la societat, dreta i esquerra, la radicalització del moviment obrer i la tradició colpista. Les immediates arrenquen el febrer de 1936 amb la victòria del Front Popular, que provoca el descontentament d'amplis sectors de l'exèrcit i de la classe conservadora —carlins, falange, grups monàrquics liderats per Calvo Sotelo i antics membres de la CEDA, que veien el cop d'estat com l'única forma d'aturar el comunisme—, i continuen amb l'inici de les reunions de sectors de la dreta i militars contraris a la República. Els governants del Front Popular sabien que s'estaven coordinant per planejar el cop, i la resposta del govern va ser aïllar els generals sospitosos, enviant Franco a les Canàries, Goded a les Balears i Mola a Navarra. Mola era el principal conspirador i tenia la idea d'un cop militar violent i coordinat que havia de triomfar ràpidament, però Franco també era una peça clau perquè des de les Canàries controlava l'Àfrica, on hi havia l'exèrcit més ben armat. El detonant va ser l'assassinat del líder de dretes José Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936, com a resposta a l'assassinat d'un líder d'esquerra. L'aixecament militar, l'Alzamiento Nacional, es va iniciar el 17 de juliol de 1936 a Melilla, liderat pel general Yagüe i seguit per Franco a les Canàries, i el 18 i 19 de juliol es va estendre per la Península. L'alçament era una oposició armada a un règim no acceptat del qual es temien més reformes no desitjades, i els militars el van justificar per acabar amb el desordre social —vagues i manifestacions— i amb la desmembració de la unitat d'Espanya. Davant del cop, els sectors conservadors hi eren a favor, mentre la República comptava amb el suport d'alguns cossos policials, com la guàrdia d'assalt i la guàrdia civil, i d'una part de l'exèrcit, a més de la resistència popular.

Les operacions militars comencen amb dos models d'exèrcit oposats: organitzat allà on triomfa el cop, milicià i revolucionari allà on fracassa. Des de Catalunya les columnes de milícies fracassen a l'Aragó i a Mallorca i només recuperen Menorca, mentre les tropes d'Àfrica de Yagüe pugen pel sud, derroten Badajoz i s'uneixen a l'exèrcit de Mola, que aïlla el País Basc. L'intent de prendre Madrid s'atura amb la Batalla de Madrid i el «No pasaran», i Franco opta per aïllar la capital: el 1937 fracassa al Jarama i a Guadalajara i gira cap al Nord, on els bombardejos d'Ochandio i Guernica estrenen el bombardeig massiu de població civil.

Franco es converteix en líder únic del bàndol insurrecte per l'eliminació dels seus rivals i pel reconeixement de Hitler i Mussolini: Cap de l'Estat, Generalísimo i, amb el Decret d'unificació, Jefe Nacional de FET y de las JONS, l'únic partit legal. El gener del 38 forma el primer govern de la zona nacional i es nomena Caudillo de España, sobre un estat conservador i catòlic que suprimeix llibertats, estatuts d'autonomia i lleis republicanes, aprova el Fuero del Trabajo i privilegia l'església. La repressió és extremadament violenta i busca imposar un clima de terror; els pocs catalans del bàndol nacional són mirats amb desconfiança.

Fragment final d'una pàgina, fotografiat de prop i amb el marge esquerre fora de l'enquadrament. Recull que la conspiració comptava amb el suport dels polítics de dreta, tant polític com econòmic; que al juliol va ser assassinat a Madrid José Calvo Sotelo, líder de dretes; que aquest fet va accelerar els plans colpistes; i que la insurrecció va començar al Marroc el dia 17 de juliol, donant inici a la Guerra Civil.

Territorialment, el cop va triomfar a l'Espanya agrària i a l'Espanya interior i va fracassar a les principals ciutats i a les àrees industrials més desenvolupades: el País Basc, Catalunya, Madrid i València. A Catalunya, el general Goded va ser l'encarregat de dirigir el cop militar, però hi va tenir molt poc suport social —només alguns membres de la falange i algun burgès—, i la Lliga no li va donar suport. La reacció contra el cop va venir de la Generalitat, que va mobilitzar les forces policials, la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt, i de la resistència popular, amb una mobilització de treballadors organitzats en tropes pels seus partits i sindicats d'esquerres que va derivar en una revolució social. Goded va ser detingut i obligat a rendir-se per ràdio, fet que va provocar que la resta d'insurrectes a Catalunya abandonessin la lluita, i aquella victòria es va viure com un triomf popular perquè s'havia aconseguit aturar el cop gràcies a la mobilització i la resistència del poble. A nivell internacional, «La Guerra d'Espanya» es va veure com un enfrontament entre la democràcia i els règims feixistes. A favor de la República, l'opinió pública dels països democràtics es manifestava favorable a la legalitat republicana, però França i la Gran Bretanya van optar per declarar-se no bel·ligerants dins el comitè de no-intervenció per por a la reacció de Hitler; l'URSS va proporcionar ajut militar, que després s'havia de pagar, i des de diversos llocs del món van arribar aproximadament 60.000 voluntaris antifeixistes en defensa de la República, les Brigades Internacionals, organitzades pels partits comunistes i d'esquerres i amb el quarter general a Albacete.

Les causes de llarga durada de la Guerra Civil tindrien l'origen al segle XIX i es poden relacionar amb les guerres carlines, per la defensa de la laïcitat i l'ateisme dels republicans i, en contra, la defensa de la religió catòlica dels nacionals: es considera l'enfrontament entre dues tradicions ja enfrontades anys enrere, una hereva de l'Antic Règim, del clericalisme i del tradicionalisme, amb el suport de les jerarquies eclesiàstiques i militars, els grans terratinents i la corona, i l'altra hereva dels nous sistemes liberals que representen la nova societat industrial, partidària d'una societat laica i moderna, amb suport des de la burgesia fins als obrers i camperols. La causa immediata va ser el complot organitzat per propietaris agraris, la jerarquia eclesiàstica, un gran nombre d'oficials militars i sectors de la dreta i de l'extrema dreta, especialment el partit feixista Falange Española, contra el nou govern reformista del Front Popular. Aquell complot portava mesos organitzant-se, dirigit pel general Mola a Pamplona amb el suport de Manuel Goded, Gonzalo Queipo de Llano o Miguel Cabanellas, i el seu objectiu no era la guerra sinó un aixecament armat i ràpid que acabés amb el govern republicà i els moviments d'esquerres per implantar un nou sistema autoritari. La notícia de l'execució de l'ultradretà José Calvo Sotelo va precipitar l'alçament, que es va iniciar a les Canàries el 17 de juliol de 1936 amb les tropes dirigides pel general Franco; aquest va volar al nord del Marroc, on bona part de l'exèrcit es va sumar a la causa, i entre el 18 i el 19 ja van entrar a la Península. L'alçament no va triomfar a tota Espanya com es volia, però sí a Navarra, Galícia, gran part de Castella i Lleó i Aragó, Mallorca, Eivissa i el nord d'Extremadura, i a ciutats importants com Sevilla, Oviedo, Vitòria o Còrdova. Espanya va quedar dividida en la zona republicana i la zona rebel després que el cop fracassés, i inicialment semblava que la República, havent aconseguit detenir l'alçament als llocs estratègics més importants —Catalunya, Madrid, Astúries, Cantàbria, la Manxa, Menorca, el País Valencià, la part oriental d'Aragó, Múrcia i la majoria d'Andalusia—, tenia més possibilitats de guanyar la guerra.