Busco un tema

La literatura catalana entre 1890 i 1939 es divideix en quatre etapes. La primera, el Modernisme i primeres dècades del segle XX (1890-1911, data corregida a mà en vermell), sorgeix de la crisi de la Renaixença, la voluntat de superar el provincialisme cultural, la consolidació del catalanisme polític i cultural, la influència del simbolisme, el parnassianisme i el decadentisme, i la industrialització i el creixement urbà, sobretot a Barcelona; busca modernitzar la literatura, rebutja la moral burgesa i el realisme social, i s'interessa per l'art total i el mite de l'artista maleït: en narrativa hi domina l'estètica decadent i simbolista amb temàtiques existencials i de rebel·lia, en poesia el simbolisme i el decadentisme amb estètica refinada, i en teatre la renovació inspirada en models europeus i la comèdia burgesa. La segona etapa, el Noucentisme i primera vanguarda (1911-1923, amb l'anotació manuscrita «1906-1923»), es lliga a la consolidació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, la voluntat d'ordenar la cultura catalana i la reacció contra l'excés emocional del Modernisme, amb racionalisme, claredat, defensa de l'ordre i l'europeisme: en narrativa hi predomina el relat breu i l'assaig, en poesia la precisió formal i el sentit cívic, i en teatre l'intel·lectualisme poc popular. La tercera etapa, segona vanguarda i República (1923-1936), es dona sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la proclamació de la República el 1931, amb eclosió cultural i irrupció de les avantguardes europees —futurisme, expressionisme, dadaisme, surrealisme—: en narrativa hi predomina el conte i l'experimentació, en poesia la influència avantguardista amb cal·ligrames, i en teatre la renovació formal i la professionalització, amb emissió per ràdio. La quarta etapa, Guerra Civil i ruptura cultural (1936-1939), coincideix amb la Guerra Civil espanyola i porta una literatura de combat i compromís ideològic, amb publicacions de guerra, teatre de trinxera i poesia revolucionària; en narrativa hi ha testimonis importants tot i la producció limitada, en poesia domina la combativitat i en teatre la propaganda i la resistència.

Esquema de doble pàgina que recorre la literatura catalana de 1939 fins a l'actualitat en quatre etapes: postguerra i franquisme, revifada cultural i resistència, transició i normalització, i literatura contemporània. De cada etapa en dona el context històric, les característiques generals i el desplegament per gèneres —narrativa, poesia i teatre— amb els autors i les obres representatives, des de Rodoreda, Sales i Espriu fins a Monzó, Margarit, Benet i Jornet i Sánchez Piñol.

Full de llibreta amb el títol de l'apartat de literatura catalana i només dues línies escrites sobre el Modernisme: que comença el 1892 amb la primera festa modernista a Sitges. La frase queda interrompuda i la resta de la pàgina va quedar en blanc.

Primera meitat del dossier de Bruixa de dol. Situa l'obra en el recorregut de la poesia catalana des del realisme social dels anys 60 fins a la poesia de l'experiència de Ferrater i, sobretot, fins a la Generació del Mall dels anys 70, amb la col·lecció Llibres del Mall que Marçal va cofundar el 1973. Segueix la fitxa de l'autora: la infantesa a Ivars d'Urgell, el compromís feminista i independentista, l'estil que uneix folklore i mite amb reivindicació femenina, l'evolució de Cau de llunes a La passió segons Renée Vivien i les influències de Plath, Akhmàtova i Tsvetàieva. Acaba amb el resum de l'obra i el seu simbolisme central de la bruixa i la lluna.

Quadre resum de tota la història de la literatura catalana contemporània, organitzat per segle, corrent, característiques, gèneres, autors i obres principals. Recorre la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme amb l'Escola Mallorquina, les Avantguardes, la literatura dels anys 20 i 30, la de guerra, exili i postguerra —amb la disjuntiva entre clandestinitat i exili— i la dels anys 60 en la fase del desarrollismo. És la taula de referència del curs per situar cada autor i cada obra dins el seu moviment.

Dossier complet sobre El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. La columna esquerra en dona el context històric (1923, dictadura de Primo, Barcelona obrera) i literari (avantguardes contra Noucentisme), la biografia del poeta mort als 30 anys, l'estil futurista, l'evolució literària i les influències, i després la fitxa de l'obra: resum, estructura en epigrama, vint seccions i apèndix, personatges, temàtiques, estil, simbolisme de la rosa i els llavis, i valoració crítica. La columna dreta desplega l'anàlisi poema per poema de les seccions I a XII, amb el tema, els símbols i els recursos de cada composició.

Segona part de la fitxa d'El cafè de la Granota, amb el resum, els personatges i el significat dels contes restants del recull —el de l'oliver robat, la correguda d'Elies, el partit de futbol inundat pel Segre, la carta del barquer a la Senyora Mort— i dels sis últims, numerats del 9 al 14: Els delfins, Un enigma i set tricornis, Amarga reflexió sobre un manat de cebes, L'assassinat del Roger Ackroy, Amor fatal en decúbit supí i Guardeu-vos de somiar genives esdentegades. Tanca amb la valoració crítica de l'obra com a peça clau de la narrativa catalana moderna i com a projecció universal d'una comunitat local.

Segona part del dossier d'Antígona. Completa la galeria de personatges amb Ismene, Eumolp —creació d'Espriu que substitueix el pes de Tirèsias—, el Lúcid Conseller de la segona edició, les mainaderes Euriganeia i Astimedusa com a pessimisme i optimisme, i els germans Etèocles i Polínices com a imatge dels dos bàndols. Sistematitza després les cinc temàtiques principals (guerra fratricida, tirania, sacrifici, justícia divina contra humana i fatalitat), el punt de vista, l'estil simbòlic i al·legòric, el simbolisme de cada figura i la valoració crítica de l'obra com a resistència contra la repressió franquista.

Dossier complet sobre L'alegria que passa de Santiago Rusiñol. La primera meitat situa el Modernisme com a reacció estètica i política contra la burgesia industrial, en repassa la ruptura amb el Realisme i el paper renovador del teatre, i dedica a Rusiñol una fitxa d'autor amb biografia, estil, evolució en dues etapes (simbolista i realista) i influències (Maeterlinck, decadentisme, l'artista romàntic solitari). La segona meitat analitza l'obra: el resum de l'acció en una plaça d'un poble sense nom on irromp una companyia ambulant, el temps d'una sola tarda i l'espai tancat com a metàfores de la fugacitat i el confinament, l'estructura en un acte i tres parts, i la caracterització dels personatges principals, l'Alcalde com a antagonista i Joanet com a personatge que es transforma.

Dossier d'Antígona de Salvador Espriu. Comença amb el context del teatre de postguerra —prohibició del català, censura, teatre oficial propagandístic i aparició dels grups independents— i amb la fitxa de l'autor: la biografia entre Barcelona i Arenys que dona els mites de Lavínia i Sinera, la «mort civil» del 1936, l'estil simbòlic i exigent del seu teatre intel·lectual i les fonts clàssiques, bíbliques i dramàtiques. Del text n'exposa el sentit —el mite grec com a anàlisi de la lluita fratricida entre les dues Espanyes, amb el Lúcid Conseller com a alter ego de l'autor—, l'estructura en prefaci, pròleg i tres parts, i la caracterització d'Antígona, Creont i Eurídice.

Dossier d'El cafè de la Granota de Jesús Moncada. Situa l'obra en la postguerra i el franquisme, amb la desaparició de Mequinensa sota el pantà de Riba-roja com a rerefons, i presenta l'autor, el seu estil d'humor, ironia i nostàlgia i les seves influències, de la memòria oral a García Márquez i Calders. Analitza el llibre com un recull de catorze relats units per l'espai del cafè i uns personatges recurrents, amb narrador col·lectiu i un simbolisme que fa del cafè el cor de la memòria del poble. Acaba amb la fitxa detallada dels tres primers contes: resum, personatges i significat de «Un barril de sabó moll», «La Plaga de la Ribera» i «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana».

Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor, s'inscriu en el període d'entreguerres, en plena Segona República, i en l'obertura de la novel·la catalana dels anys 20 i 30 a les tendències europees. Miquel Llor i Forcada va néixer a Barcelona el 3 de maig de 1894 i va morir el 2 de maig de 1966; va estudiar a l'Institut Balmes de Barcelona i va treballar de bibliotecari a la Biblioteca de Catalunya, feina que li va permetre conèixer la literatura europea contemporània, amb influència de Marcel Proust, Sigmund Freud, Fiódor Dostoievski i James Joyce. La seva obra s'inscriu en el Noucentisme, amb influències del Modernisme i de la novel·la psicològica europea. La novel·la narra la història de Laura, jove barcelonina òrfena criada per la seva tia Amèlia, que es casa amb Tomàs Muntanyola, hereu de Comarquinal (ciutat fictícia que simbolitza Vic). Allà és rebuda amb hostilitat, especialment per Teresa, germana de Tomàs; el seu marit resulta groller, fred i autoritari, i la filla que tenen mor poc després de néixer, cosa que la sumeix en depressió, amb el consol del mossèn i de Beatriu. Amb l'arribada de Pere Gifreda, notari nebot de mossèn Joan, Laura hi inicia una relació extramatrimonial que també acaba en decepció, i finalment torna a Barcelona i es refugia en un convent. L'estructura és simètrica, en dues parts sense capítols que representen dos anys, començant i acabant totes dues a la tardor. Entre els personatges hi ha Laura, Tomàs Muntanyola, Teresa, Pere Gifreda, mossèn Joan Serra, Beatriu i Lliborí Terra Negra. Les temàtiques principals són la crítica a la societat tradicional, el conflicte entre modernitat i tradició, la repressió sexual i la hipocresia social, i la denúncia de la repressió de les dones. El narrador és extern i omniscient en tercera persona, amb tècniques com la memòria involuntària, el discurs indirecte lliure i el monòleg interior. La boira és el leitmotiv que simbolitza el tancament de Comarquinal, mentre Barcelona representa la modernitat i la llibertat; la tardor coincideix amb la mort de la filla. L'obra va causar un escàndol a Vic i és considerada una anticipació al debat sobre el feminisme.

Segona part del dossier de L'alegria que passa. Detalla els personatges secundaris de tots dos mons —Agneta, Tòfol i Tuies del poble; Zaira, el Clown i Cop de Puny de la companyia; Jeroni, el pagès, el vell i els animals— amb el que simbolitza cadascun. Després sistematitza les cinc temàtiques principals (art contra societat, bellesa efímera, incomprensió de l'artista, desig reprimit de llibertat i poder transformador de l'art), el punt de vista teatral sense narrador, el contrast estilístic entre el llenguatge poètic dels artistes i el sec dels vilatans, el simbolisme de cada figura i la valoració crítica final de l'obra com a defensa de l'art com a acte de resistència.

Segona meitat del dossier de Bruixa de dol, dedicada a l'anàlisi del llibre. Detalla les vuit seccions que el componen —de la Divisa inicial a Vuit de març—, amb el nombre i la forma dels poemes de cadascuna, i explica que no hi ha personatges sinó una veu poètica que, a través de la figura de la bruixa, reivindica una identitat femenina empoderada. Sistematitza les quatre temàtiques principals, el punt de vista en primera persona, l'estil que fon lírica popular i culta, el simbolisme de la bruixa i la lluna, i la rellevància de l'obra com a punt d'inflexió feminista en la poesia catalana.