Busco un tema

La pàgina presenta dues figures polítiques i obre el retrocés franquista. Frederica Montseny i Mañé (1905-1994), líder anarquista, política i escriptora catalana, va ser la primera dona ministra d'Espanya, ministra de Sanitat durant la Guerra Civil; el seu projecte de llei d'avortament va topar amb l'oposició d'altres ministres i va quedar de banda quan va sortir del govern arran dels Fets de Maig de 1937. Veure una dona en un rol tradicionalment masculí era una novetat per al públic espanyol. Es va exiliar a França el febrer de 1939 i dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges amb Largo Caballero; el govern franquista en va reclamar l'extradició, però la Cort d'Apel·lació de Vichy la va denegar perquè estava embarassada de la seva tercera filla, Blanca, cosa que la va salvar d'una mort segura pocs dies després que Lluís Companys i altres fossin afusellats. Dolores Ibárruri Gómez (1895-1989), la Pasionaria, dirigent obrera i una de les fundadores del PCE, va unir a la seva lluita política la lluita pels drets de les dones per demostrar que eren éssers lliures per escollir el seu destí; va ser elegida vicepresidenta de les Corts republicanes el 1937 i màxima autoritat entre els membres del PCE exiliats, el seu únic fill home va morir als combats de Stalingrad, va ser membre del Secretariat de la Internacional Comunista i va tornar a Espanya el 1977 per ser escollida diputada per Astúries. El franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits per la II República i el retorn a un sistema que posava la dona en inferioritat jurídica, legal i social, obligada de nou a exercir de mare, esposa i «àngel de la llar». S'impedia l'accés laboral: el «Fuero del trabajo» especificava que calia «liberar a la mujer casada del taller y la fábrica» i s'usava l'«excedencia forzosa» per despatxar les dones en casar-se; segons el règim només havien de treballar les que ho necessitessin per desgràcia o pobresa extrema, però en realitat hi havia moltes obreres amb feines poc qualificades i sous fins a un 30% més baixos. En política, la dictadura només va permetre votar en dos referèndums, el de 1947 —només homes— i el de 1967 —també dones—, mentre a l'exili dones com Dolores Ibárruri continuaven defensant les seves idees. Jurídicament, les lleis franquistes van anul·lar les reformes del codi civil republicà: el 1938 es van suprimir el dret al divorci i el matrimoni civil i es van declarar nuls els divorcis.

El discurs predominant sobre la dona a finals del segle XIX es basava en la domesticitat, amb la «perfecta casada» com a prototip: dones modestes, submises, dedicades a la cura dels fills i de la llar, amb la procreació com a missió principal. Normes i lleis garantien la desigualtat entre sexes en forma de discriminació legal, segregació laboral i desigualtat d'oportunitats educatives —les dones no podien anar a la universitat—. Els codis civil i penal establien la subordinació femenina: en casar-se la dona renunciava a la seva autonomia i se sotmetia al marit (article 57 del Codi civil de 1889), que fixava la residència, administrava els béns i la representava en contractes, compres, vendes, herències i comptes bancaris a causa de la «llicència marital»; tampoc controlava el seu propi salari, i l'adulteri implicava pena de presó per a la dona, mentre que per al marit només comptava si amenaçava la família. La llicència marital va quedar legalitzada el 24 de juliol de 1889 amb el Reial decret del Codi signat per la regent María Cristina d'Habsburg, que es justificava en «la presumpta feblesa i necessitat de protecció de la dona», equiparant-la a la minoria d'edat o a una persona incapacitada. A Catalunya la situació era diferent, ja que l'antic dret civil català establia la separació de béns entre marit i esposa i atorgava una certa autonomia. L'analfabetisme femení era del 86% el 1860 i del 71% a inicis del segle XX, davant el 55,57% dels homes. El 1910 es va permetre la matriculació de dones a les universitats, tot i que abans algunes ja hi havien accedit disfressades d'home, com Concepción Arenal, o superant traves administratives, com María Elena Maseras, la primera dona matriculada en medicina. Pel que fa a la fàbrica, els homes acceptaven que la dona o les filles treballessin només quan era materialment impossible mantenir l'economia familiar, i s'entenia com un complement al salari masculí o com una feina temporal. La falta de formació limitava l'accés de les dones a treballs ben retribuïts, i els seus salaris eren entre un 50 i un 60% més baixos. Els sectors principals on treballaven eren el servei domèstic, el treball a domicili —cosir, tenir cura de persones a asils i hospicis— i la indústria tèxtil. La Primera Guerra Mundial i la neutralitat d'Espanya en el conflicte van portar una expansió productiva que també es va reflectir en l'ascens de la dona al món laboral fora de casa.

Els partits d'esquerres van ser els primers a acceptar el dret femení al treball remunerat, però la participació de la dona en el moviment obrer organitzat va ser menor: se l'acusava de mancar de consciència social i de tenir escassa militància sindical, tot i que no es va negar a participar en les mobilitzacions. A la Setmana Tràgica de 1909, a Barcelona, hi va haver una de les primeres mobilitzacions de dones treballadores, provocada per la competència deslleial dels convents, que feien tasques de confecció a preus molt baixos i permetien que els amos de les fàbriques explotessin les obreres; el caire anticlerical de la revolta i el ressentiment cap a les monges van desembocar en una rebel·lió de les dones de la classe obrera. La vaga del tèxtil de Barcelona de 1913 va estar protagonitzada per moltes més dones (56.788) que homes (23.286). Les causes de la menor participació femenina eren la doble jornada laboral —el treball domèstic— i la manca d'accés als cafès i tavernes on els homes preparaven les accions sindicals, sense que el moviment obrer es plantegés cap redistribució del treball domèstic. A les primeres dècades del segle XX el nombre d'afiliades va augmentar en els sindicats metal·lúrgics, tèxtils, de sabaters i sastres, tot i que tots eren governats per homes; el 1916 Virgínia González va entrar a la direcció d'un sindicat com a vocal del comitè de la UGT. L'associacionisme femení creixia sobretot en associacions ocultistes i espiritistes i en entitats benèfiques de caràcter conservador. El feminisme espanyol de finals del XIX i inicis del XX tenia una orientació més social que política, amb desconfiança cap a la política com a reflex de la corrupció; les pioneres van ser Concepción Arenal i Emilia Pardo Bazán, que exigien que les dones fossin reconegudes com a individus i no només com a mares i esposes. El 1921 les feministes van fer el seu primer acte públic repartint pels carrers un manifest que exigia drets civils i polítics i presentant-lo al Congrés i al Senat. La pàgina acaba obrint l'apartat de la Segona República, que va significar l'assoliment legal de la igualtat de drets amb quatre iniciatives: la llei de vot femení, la llei de divorci i matrimoni civil, la llei de dret a l'avortament i mesures en el món educatiu i laboral.

Al llarg del segle XX van aparèixer nous materials per fer escultures, com la silicona, la fibra de vidre o el formigó, cosa que va fer necessari desenvolupar noves tècniques, entre elles l'encofrat. L'encofrat s'utilitza per donar forma al formigó: consisteix a preparar un motlle de fusta dins del qual es vessa el formigó líquid, que s'endureix prenent la forma d'aquest motlle. Un exemple és una escultura monumental de formigó amb formes geomètriques corbades situada en un penya-segat vora el mar.

La Lliga Regionalista va ser un partit polític conservador català aparegut el 1901 per la fusió de la Unió Regionalista i altres organitzacions, que es va consolidar gràcies al triomf de la candidatura dels «quatre presidents» —Sebastià Torres, Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner— i a la qual es va unir la Lliga de Catalunya; el seu primer secretari va ser Ferran Agulló i Vidal. La base del seu programa era monàrquica i conservadora i als seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'Estat espanyol; el seu òrgan era el diari La Veu de Catalunya (1899-1936) i el seu gran any va ser el 1916, quan va obtenir l'hegemonia política aprofitant la crisi dels partits republicans. Amb tot, va ser força inestable i va patir moltes crisis internes, perquè estava formada per gent molt diversa unida pel sentiment catalanista i l'oposició al govern central; quan Francesc Cambó va ser ministre de Foment el 1918 i de Finances el 1921, la Lliga va quedar molt desprestigiada i va patir una davallada, i el 1922, després de la Conferència Nacional Catalana, una part de la gent es va escindir per crear Acció Catalana, que rebutjava col·laborar amb el govern de Madrid. El noucentisme és el corrent estètic i literari d'inicis del segle XX regit pel gust per les normes i l'ordre, la inspiració en el món clàssic grec i romà i la identificació amb el Mediterrani i la seva cultura; un dels seus principals teòrics va ser Eugeni d'Ors, que va difondre la seva teoria en les «gloses» de La Veu de Catalunya, i en aquell context es van crear l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, fundada el 1898, tenia l'objectiu d'impulsar el model d'escola catalana segons els corrents pedagògics moderns. Pel que fa a les figures, Prat de la Riba va ser advocat i periodista, director de La Veu de Catalunya, un dels fundadors de la Lliga, primer president de la Mancomunitat (1914-1917), un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català i fundador de l'Institut d'Estudis Catalans; va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa i la seva obra cabdal va ser «La nacionalitat catalana» (1906), on presentava Espanya com a decadent i arcaica, feia una petita història dels precedents del segle XIX i acabava amb un capítol sobre el creixement i la modernització de Catalunya. Francesc Cambó (1876-1947) va ser un empresari i polític conservador català, un dels fundadors de la Lliga, defensor que el catalanisme intervingués en la vida política espanyola, i ministre en els governs de concentració nacional.

Segona part de la fitxa d'El cafè de la Granota, amb el resum, els personatges i el significat dels contes restants del recull —el de l'oliver robat, la correguda d'Elies, el partit de futbol inundat pel Segre, la carta del barquer a la Senyora Mort— i dels sis últims, numerats del 9 al 14: Els delfins, Un enigma i set tricornis, Amarga reflexió sobre un manat de cebes, L'assassinat del Roger Ackroy, Amor fatal en decúbit supí i Guardeu-vos de somiar genives esdentegades. Tanca amb la valoració crítica de l'obra com a peça clau de la narrativa catalana moderna i com a projecció universal d'una comunitat local.

El franquisme va tornar al Codi Civil de 1889, que considerava jurídicament la dona una persona incapaç sotmesa a l'autoritat masculina, i va reimposar la llicència marital: un document signat pel marit —o pel pare si era soltera— sense el qual no podia adquirir béns, disposar del patrimoni propi, treure's el permís de conduir o posar una denúncia. La legislació era dura amb la dona casada, restablia l'adulteri com a delicte quan el cometia una dona, condemnava durament l'avortament i prohibia els anticonceptius: es tractava d'establir un control sobre el cos femení mitjançant un fort intervencionisme estatal dins la vida privada. La Sección Femenina, creada el 1934 per dones de la Falange Espanyola i vigent fins al final del franquisme, compartia els valors, el pensament i l'estètica falangistes i va ser dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador; els seus models eren la reina catòlica Isabel I de Castella i la monja Teresa de Jesús, i l'ideal de dona falangista era femenina, abnegada, lliurada a les tasques pròpies del seu sexe, submisa, austera, bolcada en els altres, invisible, subordinada i complementària a l'home. La recuperació de drets va arribar amb l'article 14 de la Constitució de 1978, que estableix que els espanyols són iguals davant la llei sense discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició personal o social, i amb una sèrie de lleis de la Transició i els primers anys de la democràcia: la Llei 14/1975, que va eliminar la llicència marital i va retornar la capacitat jurídica a les dones casades; la supressió de l'adulteri i de l'«amancebamiento» del Codi Penal el 26 de maig de 1978, que fins llavors es castigaven amb penes de sis mesos i un dia fins a sis anys de presó; l'article 28 de l'Estatut dels Treballadors de 1980, que obliga a pagar la mateixa retribució per un treball d'igual valor sense discriminació per raó de sexe; la Llei de divorci de 1981; i la Llei orgànica 9/1985, que va despenalitzar l'avortament induït en tres supòsits —risc greu per a la salut física o mental de la dona (terapèutic), violació (criminològic) i malformacions o tares en el fetus (eugenèsic)—, mantenint penes de presó per als altres casos tant per a la dona com per als facultatius.

L'1 d'octubre de 1931 les Corts Constituents van aprovar el sufragi universal per 161 vots a favor i 121 en contra, i la Constitució de 1931 el va establir en igualtat de condicions. La concessió d'aquest dret no es devia a la pressió del moviment feminista espanyol, que era minoritari, sinó a la necessitat d'una política coherent amb els pressupòsits democràtics d'igualtat, davant el desfasament evident entre el desenvolupament polític i social d'Espanya i el de bona part d'Europa. Hi havia grans discrepàncies entre les mateixes dones: dues de les tres diputades del Parlament, Victoria Kent (Partit Socialista Radical) i Margarita Nelken (Partit Socialista), s'hi van oposar perquè temien que el vot femení afavorís les forces conservadores atesa la dependència de la dona respecte de l'home i de l'església, i creien que el més important era defensar la República; en canvi, Clara Campoamor, diputada del Partit Radical, va defensar fermament el sufragi universal al·legant que la ciutadania política universal no admet cap restricció de gènere. En un parlament de presència gairebé exclusivament masculina s'utilitzava l'argument biològic per sostenir la desigualtat: Manuel Ayuso va arribar a proposar que les dones només poguessin votar a partir dels 45 anys mentre els homes ho farien des dels 23, mentre que diputats més progressistes, com el doctor Juarros Ortega, defensaven la seva presència activa perquè aportarien valors morals i polítics més humans derivats de la maternitat. Estudis recents confirmen que el sufragi femení no va alterar l'estabilitat política republicana —sovint el vot era una qüestió familiar i la dona votava influïda per les idees del marit—, que no sempre era conservador i que va ser decisiu en les eleccions de 1936.

Dossier d'El cafè de la Granota de Jesús Moncada. Situa l'obra en la postguerra i el franquisme, amb la desaparició de Mequinensa sota el pantà de Riba-roja com a rerefons, i presenta l'autor, el seu estil d'humor, ironia i nostàlgia i les seves influències, de la memòria oral a García Márquez i Calders. Analitza el llibre com un recull de catorze relats units per l'espai del cafè i uns personatges recurrents, amb narrador col·lectiu i un simbolisme que fa del cafè el cor de la memòria del poble. Acaba amb la fitxa detallada dels tres primers contes: resum, personatges i significat de «Un barril de sabó moll», «La Plaga de la Ribera» i «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana».

Les lleis de la República. La llei de divorci reconeixia per la legislació civil la dissolució voluntària d'un matrimoni vàlid i permetia establir nous vincles: es va aprovar el 1932 juntament amb el matrimoni civil, i el divorci no es restabliria fins al 1981. Tot i el sentiment anticlerical que va portar al matrimoni civil, es van mantenir les clàusules de dependència i subordinació de les dones; a Catalunya, en canvi, el 1934 es va eliminar el principi d'autoritat marital amb la Llei sobre Capacitat Jurídica de Cònjuges, i es van suprimir del codi penal els delictes d'adulteri. El divorci va ser un fenomen de les grans ciutats i de les regions més d'esquerra, amb un índex molt baix. Pel que fa a la reforma sexual, mentre a la zona republicana es va despenalitzar l'avortament induït a partir de 1937, a Catalunya Josep Tarradellas ja havia signat el desembre de 1936 el Decret d'Interrupció Artificial de l'Embaràs, gràcies al suport dels anarquistes i de metges com Fèlix Martí Ibáñez, director general de Sanitat: permetia avortar a clíniques i hospitals per quatre motius —malformacions, malaltia de la mare, raons ètiques o maternitats no desitjades— i buscava una «maternitat conscient» contra la «maternitat contínua», entesa com una esclavitud per a la dona i el seu cos. El decret formava part de la «Reforma Sexual» anarquista, una nova ètica sexual enfront de la moral tradicional repressiva, però era massa innovador per a una societat amb rols de gènere molt imposats i moltes dones van continuar avortant clandestinament per vergonya. En educació, la República va iniciar una reforma escolar per evitar el control de l'església: des del ministeri d'Instrucció Pública, amb Marcelino Domingo i Rodolfo Llopis i el lema «més escoles i millors mestres», es buscava millor formació docent i escoles dignes; l'escolarització conjunta de nens i nenes, defensada pels sectors progressistes, va topar amb l'oposició dels conservadors i només una minoria de centres va ser mixta. Finalment, la veritable política d'inserció laboral de la dona va arribar durant la Guerra Civil per la manca de mà d'obra masculina: el govern català va crear l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona i es va legislar la igualtat salarial i d'oportunitats, amb Dolores Ibárruri com una de les figures que més va defensar que el treball de la dona no amenaçava el dels homes.