Busco un tema

Tant les impressions com les idees poden ser simples (indivisibles) o complexes (amb parts distingibles). Tot plegat descansa en el principi de la còpia: tota idea prové d'una impressió, de manera que no existeixen idees innates. D'aquí surt el criteri de veritat: una idea és vertadera només si li correspon una impressió. El coneixement es divideix en relacions d'idees —necessàries, universals i independents de l'experiència, com les matemàtiques— i qüestions de fet —contingents i basades en l'experiència, on la nostra convicció només deriva del costum—. Les qüestions de fet es fonamenten en la relació causa-efecte, però la suposada connexió necessària entre causa i efecte és una idea de la qual no tenim cap impressió: només veiem la successió i, per hàbit, esperem l'efecte. Amb això comencen les crítiques, la primera de les quals és a la idea de substància.

La divisió del coneixement en relacions d'idees i qüestions de fet, amb els seus exemples canònics. Les relacions d'idees són pròpies de les matemàtiques i la lògica: analítiques, necessàries i a priori, però buides d'informació nova. Les qüestions de fet provenen de l'experiència, són contingents i a posteriori, i la nostra certesa sobre elles («el sol sortirà demà») només deriva del costum. La conseqüència inevitable d'aquest plantejament és l'escepticisme: no podem confiar en l'existència de res, ni del món exterior ni de nosaltres mateixos. Hume intenta evitar-ho distingint entre demostrar i creure, i apuntala la creença en el món exterior amb dos supòsits, la constància i la coherència de les nostres percepcions.

Un cop demostrat que de la causalitat només en tenim la impressió de la successió, i no de la connexió necessària, Hume aplica la mateixa crítica a les tres grans idees de la metafísica. De Déu no en tenim cap impressió i els arguments que el defensen com a causa del Jo i del Món depenen del principi de causalitat, ja qüestionat. Del Món tampoc no en tenim impressió: només coneixem les impressions, sense saber d'on provenen. I del Jo no hi ha cap impressió permanent, sinó un conjunt de percepcions canviants, de manera que la continuïtat personal només ve de la memòria o la imaginació. La conseqüència és l'escepticisme: no podem estar segurs de l'existència de res. Conscient d'això, Hume admet que podem creure en l'experiència del món i afirmar les creences pròpies si ens basem en la constància i la coherència de les nostres percepcions.

Versió resumida de la teoria del coneixement de Hume, amb els exemples de classe. El principi de la còpia serveix de criteri de veracitat: una idea només és verdadera si prové d'una impressió. A partir d'aquí distingeix dos tipus de coneixement: les relacions d'idees, analítiques i a priori, pròpies de les matemàtiques i la geometria, on n'hi ha prou d'analitzar el subjecte de la proposició; i les qüestions de fet, sintètiques, que exigeixen recórrer a l'experiència i el contrari de les quals sempre és possible. Les qüestions de fet es regeixen per les tres lleis d'associació d'idees: semblança, continuïtat temporal o local i causa-efecte.

Els apunts descomponen el principi de causalitat en tres idees —causa, efecte i connexió necessària— i en les tres circumstàncies que l'acompanyen: contigüitat espai-temporal, prioritat de la causa en el temps i conjunció constant. Un parèntesi sobre Aristòtil recorda què entenia la tradició per substància: el substrat que roman inalterable sota els canvis accidentals, allò que fa que una cosa sigui el que és. En tornar a Hume, el contrast queda clar: des del nominalisme i el principi de la còpia, de la substància no en tenim cap impressió, de manera que és només una idea complexa que la imaginació fabrica per economia mental.

Hume, empirista, sosté que tot el coneixement neix de l'experiència sensorial. Els materials bàsics de la ment són les percepcions, que es classifiquen de dues maneres: per la seva força —impressions (vives, presents, resultat directe de l'experiència) i idees (còpies debilitades, records del passat)— i per la seva composició —simples i complexes—. Dins les impressions distingeix la sensació, que ve dels objectes externs a través dels sentits, i la reflexió, que sorgeix davant una idea abstracta. Dins les idees distingeix la memòria, que conserva impressions passades, i la imaginació, que les combina seguint tres lleis d'associació: semblança, contigüitat en l'espai i el temps, i causalitat.

Aplicació detallada del principi de la còpia a la relació causa-efecte. Com que negar que una causa vagi seguida del seu efecte no és contradictori, la relació no pot ser una relació d'idees: ha de ser una qüestió de fet. En descompondre la idea complexa de causa-efecte trobem tres components —causa, efecte i connexió necessària—, i mentre que dels dos primers en tenim impressió, del tercer no: dels cossos només en coneixem les qualitats sensibles. El que ens fa esperar l'efecte és el costum, i el que uneix les dues idees és la imaginació, a partir d'haver observat repetidament la contigüitat espai-temporal. Per tant, la relació causa-efecte no té ni valor ontològic ni valor demostratiu, i suposar la uniformitat de la naturalesa és igualment indemostrable.

Glossari dels conceptes bàsics de la teoria del coneixement de Hume. Les percepcions són els materials bàsics del coneixement i es divideixen en impressions —resultat immediat de l'experiència sensible, vives i intenses, classificables per origen (sensació i reflexió) i per complexitat (simples i complexes)— i idees —representacions mentals de les impressions que han perdut força, també simples o complexes, procedents de la memòria o de la imaginació—. Tot això descansa en el principi de la còpia i en el criteri de veritat que se'n deriva. La imaginació relaciona les idees mitjançant tres lleis d'associació: semblança, contigüitat en l'espai o el temps i causa i efecte.