Busco un tema

A les eleccions al Parlament de Catalunya va guanyar la coalició nacionalista Convergència i Unió, liderada per Jordi Pujol, que va governar en minoria, seguida del PSC i el PSUC. Per a un partit de govern, els resultats autonòmics de la UCD van ser nefastos: el nou PSOE havia guanyat terreny i el maig de 1980 va presentar una moció de censura contra Suárez, cosa que va generar tensions dins la UCD mentre l'atur i el terrorisme continuaven minant el país. El cop de gràcia va ser el projecte de llei del divorci, al qual la major part dels sectors de la UCD s'oposaven en un país amb molta influència de l'Església; qüestionat el seu lideratge, Suárez va dimitir el gener de 1981. El febrer de 1981 un congrés de la UCD va escollir Leopoldo Calvo Sotelo com a substitut, i el 23 de febrer, durant la segona votació de la investidura, es va produir l'intent de cop d'estat de Tejero: un grup de guàrdies civils va ocupar el Congrés dels Diputats i el tinent coronel va segrestar-hi els diputats mentre el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, treia tancs al carrer; a mitjanit el rei va condemnar el cop i l'endemà els insurrectes es van rendir. Com que semblava que la causa de tots els mals eren les autonomies, UCD i PSOE es van posar d'acord per aprovar la LOAPA, la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic per limitar les competències de les comunitats, que el 1983 seria revocada. Per garantir la pau social el govern va arribar a un pacte amb empresaris i sindicats i va fer aprovar la llei de divorci. L'octubre de 1981 les forces d'esquerra van rebutjar l'entrada d'Espanya a l'OTAN, però es va acabar produint; el mateix mes Alianza Popular va guanyar les autonòmiques de Galícia superant la UCD, clara mostra de l'erosió del partit, que va perdre molts militants, fins i tot Suárez. El maig de 1982 el PSOE va guanyar les autonòmiques d'Andalusia, deixant clar que la força de la dreta era d'Alianza Popular i no de la UCD, mentre el PCE, escindit, obtenia resultats molt pobres. Davant la situació, Calvo Sotelo va convocar eleccions per al 28 d'octubre de 1982.

La mort de Franco no va suposar cap mobilització popular massiva, tret d'alguns dels seus seguidors, i dos dies després es proclamava rei Joan Carles de Borbó, que en el seu discurs no va especificar les seves intencions: els franquistes el recolzaven perquè era l'escollit de Franco, alguns opositors el veien com a possible promotor de la democràcia i l'oposició d'esquerra el veia com la continuació del franquisme. El rei va confiar en Arias Navarro per seguir al capdavant del govern, amb franquistes oberturistes com Manuel Fraga, i aquell govern va mantenir la repressió política contra qualsevol protesta, cosa que es va intentar amagar autoritzant el XXX Congrés de la UGT sense que la repressió cessés. Arias es va posicionar com a immobilista mentre el seu govern acumulava posicions diferents i les mobilitzacions augmentaven; l'oposició demanava un govern provisional sense passat franquista i pensava en una ruptura pactada amb el sector reformista. El rei va intentar calmar el catalanisme amb un viatge a Catalunya i la proposta d'un organisme de descentralització administrativa, el Consell General de Catalunya, però l'Assemblea de Catalunya no la va recolzar: demanava el restabliment de la Generalitat i la tornada del seu president, Josep Tarradellas. Les campanyes a favor de l'amnistia guanyaven força, amb la Marxa de la Llibertat com a exemple, recorreguts de poble en poble demanant llibertat, amnistia i democràcia. L'Onze de Setembre de 1976 la manifestació de Barcelona no va ser autoritzada, però sí la de Sant Boi, on es van ajuntar cent mil persones demanant llibertat, democràcia i autogovern. El juliol de 1976 el rei va destituir Arias i va nomenar Adolfo Suárez, antic secretari general del Movimiento, la reforma política del qual partia de les lleis i institucions franquistes però implicava la seva desaparició progressiva, i que proposava llibertats públiques i d'expressió, llibertat sindical i l'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea.

El projecte de Suárez —reconèixer la diversitat de pobles dins la unitat d'Espanya, dissoldre les Corts franquistes i convocar-ne unes de democràtiques en un any, i una amnistia política limitada— s'havia d'executar mitjançant la Llei per a la reforma política. Les Corts franquistes en van aprovar el projecte el 18 de novembre, en certa mesura perquè no veien una altra sortida i en part perquè alguns defensaven democratitzar el país per adaptar-se als temps; un cop aprovada, es va sotmetre a referèndum en condicions democràtiques molt pobres i el 94,2% dels vots van ser afirmatius després que Suárez vinculés el referèndum amb l'inici de la democratització. Reforçat, el president va dissoldre el Tribunal d'Ordre Públic, símbol de la repressió franquista, però la tensió continuava: el GRAPO va segrestar el president del Consell d'Estat i poc després va arribar la Setmana Negra, amb l'assassinat d'un manifestant proamnistia, el segrest del president del Consell Suprem de Justícia Militar, la mort d'una manifestant a mans de la policia, la matança de cinc persones en un despatx d'advocats per part d'ultradretans i la resposta del GRAPO amb dos policies i un guàrdia civil assassinats. Pacificada la situació, es va crear la Comissió dels Nou, que agrupava les forces opositores i tractava la legalització dels partits, la llei d'amnistia i la preparació de les eleccions. El PCE es va legalitzar l'abril de 1977 i les eleccions es van convocar per al 15 de juny, encara amb presos polítics i partits il·legals com ERC. Les forces franquistes s'hi van presentar dividides entre l'Alianza Popular de Fraga i la UCD de Suárez, i els resultats van donar 165 diputats a la UCD, 118 al PSOE, 16 a AP i només 10 al PCE, del qual es creia que era la força hegemònica de l'oposició: van guanyar les forces moderades. Territorialment, el PSOE va guanyar a Andalusia i el País Valencià, al País Basc dominava el PNB i a Catalunya van guanyar les esquerres, amb la majoria de vots per a les forces que demanaven el restabliment de la Generalitat: el PSC primer, després el PSUC —vinculat al PCE però independent—, el Partit Democràtic de Catalunya i la UCD. El sistema electoral definit per Suárez beneficiava les forces conservadores dominants als pobles, perquè els senadors s'elegien per província sense tenir en compte la població i la Llei d'Hondt feia desproporcional l'elecció de diputats. El resultat a Catalunya va reafirmar la demanda del retorn de la Generalitat i de Tarradellas: els diputats catalans van formar l'Assemblea de Parlamentaris per negociar-ne la recuperació, amb la forta pressió social de l'Onze de Setembre de 1977, quan un milió de manifestants demanaven autonomia política. Suárez va contactar amb Tarradellas, van negociar la restauració de la Generalitat i a l'octubre en va reconèixer la legitimitat nomenant-lo president provisional.

Les eleccions anticipades d'octubre de 1982 van donar la majoria absoluta al PSOE de Felipe González. Suárez havia abandonat la UCD, que va desaparèixer, i ja abans de les eleccions havia fundat un nou partit, el Centro Democrático Social, que no va aconseguir gaires vots; el PCE també va baixar, mentre Alianza Popular de Fraga pujava com a partit de dreta i el PNB i CiU guanyaven pes a les estatals. El projecte de Felipe González era modernitzador i reformista, i durant el seu govern es van dur a terme un seguit de reformes: la reconversió industrial i la liberalització econòmica, amb l'objectiu d'impulsar la iniciativa privada i modernitzar la indústria; la reforma laboral, amb sous mínims, regulació de la jornada, lluita contra l'atur, sanitat pública gratuïta i pensions; la reforma del sistema fiscal, amb impostos directes en funció de la riquesa de cada persona; la reforma de l'ensenyament, per impulsar l'ensenyament públic i subvencionar les escoles privades que passen a ser concertades, amb l'escolarització obligatòria fins als 16 anys i una reforma universitària que millorava la situació del professorat i donava més autonomia; i les reformes de l'exèrcit, amb reducció d'efectius i professionalització. També es van declarar anticonstitucionals alguns articles de la LOAPA i es va aprovar una nova Llei del Procés Autonòmic. Finalment, l'any 1986 Espanya es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea.

L'organització de l'oposició i les protestes fan que el juny de 1976 Arias Navarro dimiteixi, forçat pel mateix rei i pels oberturistes i rupturistes; el substitueix Adolfo Suárez, un tecnòcrata que tindrà un paper important en la transició. Suárez inicia un procés de canvi polític, contacta amb l'oposició i elabora la Llei de Reforma Política, que proclama la democràcia i la sobirania popular. Durant 1977 es legalitzen tots els partits polítics, tot i l'oposició dels franquistes més durs, amb assassinats i violència contra el PCE, el PSUC i altres grups d'esquerres —la pàgina reprodueix la portada de La Vanguardia Española del 26 de gener de 1977 amb els assassinats d'Atocha—. També se suprimeixen el Movimiento Nacional i la Central Nacional Sindicalista, es concedeix una amnistia política i es convoquen eleccions a Corts per al 15 de juny de 1977, les primeres des de 1936.

Des de 1973 Espanya arrossega una crisi econòmica derivada de la crisi del petroli: pugen els preus, perquè el petroli és molt comú en molts productes i perquè el transport n'encareix el preu final, i puja l'atur, perquè les empreses retallen i acomiaden. A l'octubre de 1977 s'hi respon amb els Pactes de la Moncloa, signats pels principals partits polítics i per les organitzacions empresarials i sindicals: un conjunt de mesures per reduir la inflació i dur a terme reformes que permetessin superar la crisi, com les reformes de la seguretat social i tributària, la creació d'impostos sobre el patrimoni i sobre la renda de les persones físiques —l'IRPF— i el control monetari. La seva signatura va permetre reduir la conflictivitat obrera. Els obstacles per a la democràcia eren dos. El primer, l'involucionisme i el colpisme militar: les forces d'extrema dreta, nostàlgiques del franquisme, volien tornar a la dictadura provocant un cop d'estat militar, i van formar agrupacions de pistolers com els Guerrilleros de Cristo Rey i la Triple A, que actuaven contra grups i líders d'esquerra, com en l'assassinat de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE i a CCOO al seu despatx del carrer Atocha de Madrid el 1977. El segon, el terrorisme d'extrema esquerra, que també va incrementar les seves actuacions amb el GRAPO, el FRAP, ETA i Terra Lliure. Un cop aprovada la Constitució es van convocar noves eleccions per al març de 1979, amb un triomf de la UCD, però no tan ampli.

El tema 15 arrenca amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 i la proclamació de Joan Carles de Borbó com a rei d'Espanya dos dies després, tal com preveia la Llei de Successió. Després de la mort del dictador es dibuixen tres sectors: els immobilistes, partidaris que tot continuï igual; els oberturistes, partidaris d'una reforma des de dins que porti a una democratització lenta i limitada del règim; i els rupturistes, partidaris de trencar amb la dictadura i construir un sistema democràtic. En un primer moment no hi ha cap canvi: Carlos Arias Navarro és confirmat president del govern, no porta a terme cap intent de democratització i es continuen reprimint les mobilitzacions populars i l'oposició. Mentrestant, l'oposició antifranquista demana democràcia i impulsa mobilitzacions reivindicatives amb vagues i manifestacions. A Catalunya, a més de l'Assemblea de Catalunya, es crea el Consell de Forces Polítiques, format per onze partits de totes les tendències —dreta, esquerra i centre— que demanava el restabliment de la democràcia i l'autonomia per a les nacionalitats històriques; a Espanya, la Coordinadora Democràtica, coneguda com la «platajunta». Tots dos demanaven la creació d'un govern provisional que convoqués eleccions democràtiques i el restabliment de l'Estatut del 31 a Catalunya, acompanyat de vagues, reivindicacions populars i conflictivitat.

Franco va morir a la matinada del 20 de novembre de 1975 i dos dies després es va proclamar rei Joan Carles I: per als franquistes era el successor triat per Franco, per als antifranquistes d'esquerres representava la continuïtat del règim, i la situació general era d'incertesa. Joan Carles I va ratificar Carlos Arias Navarro com a president, amb un govern format pels franquistes més oberturistes com Manuel Fraga i J. M. Areilza, i que volia demostrar que controlava la situació: el febrer de 1976 la policia va reprimir durament dues manifestacions pro amnistia a Barcelona, es va mantenir una política repressiva contra tota protesta i Fraga va proclamar «la calle es mía» quan al març va esclatar la vaga general de Vitòria, que es va saldar amb quatre morts. Per compensar la imatge es va autoritzar a Madrid el XXX Congrés de la UGT, tot i que el sindicat no era legal, mentre l'1 de maig era durament reprimit, i pocs dies després van tenir lloc els fets de Montejurra, un enfrontament entre carlins ultraconservadors i una branca més democràtica. Dins el franquisme es perfilaven tres posicions: els immobilistes partidaris de continuar-lo (Arias Navarro), els partidaris de dialogar amb els antifranquistes (Areilza) i els que volien una reforma sorgida d'un pacte entre franquistes sense comptar gaire amb l'oposició; a tot això calia sumar-hi la possible reacció de l'exèrcit, perquè el franquisme era el resultat d'una victòria militar i el govern tenia ministres militars. Els conflictes obrers i ciutadans i la greu crisi econòmica van marcar els set mesos de govern d'Arias Navarro, amb la vaga de la metal·lúrgia i la dels miners asturians. L'oposició va demanar primer un govern provisional i un plebiscit per decidir entre monarquia i república, però el març de 1976, amb la creació de la Platajunta, va canviar d'objectiu i va demanar una ruptura pactada: trencar la legalitat franquista d'acord amb els franquistes reformistes, abandonant la idea del plebiscit sobre la forma d'estat. Com que Arias Navarro no va definir cap projecte de reforma, el rei el va fer dimitir el juliol de 1976 i va nomenar Adolfo Suárez, secretari general del Movimiento, per accelerar el canvi polític: una reforma feta des de les institucions i lleis franquistes però que implicava la seva desaparició futura, reconeixent les llibertats d'expressió i sindical, la integració a la CEE i la diversitat de pobles, i començant per la dissolució de les Corts franquistes i l'elecció d'unes de democràtiques en un any, amb una amnistia política limitada. El projecte passava per la Llei per a la reforma política, darrera de les Lleis Fonamentals, aprovada per les Corts espanyoles el 18 de novembre de 1976, el principal objectiu de la qual era fer el pas de la dictadura franquista a una monarquia constitucional.

Respecte a l'OTAN, es va convocar un referèndum el 12 de març de 1986 sobre si Espanya hi continuava: els partits conservadors i el PSOE en defensaven la continuïtat, mentre els grups pacifistes i la resta de partits d'esquerra s'hi oposaven amb moltes manifestacions, i el mateix president va intervenir als mitjans per demanar el vot a favor; el resultat final va ser un 52,5% de vots afirmatius, amb el no majoritari a Catalunya, el País Basc, Navarra i les Canàries. En economia, l'expropiació de RUMASA, el grup d'empreses i entitats financeres de José María Ruiz Mateos acusat de pràctiques irregulars, va ser molt controvertida perquè afectava més de 18 bancs, 200 empreses i 45.000 treballadors. El PSOE va implantar mesures populars com les 40 hores setmanals o els 30 dies de vacances, però també mesures impopulars per reduir el dèficit i contenir la inflació —que va passar del 14% el 1982 al 7% el 1985—, amb conseqüències socials com l'augment de l'atur: la reconversió industrial, que va consistir a tancar les factories que generaven pèrdues a l'estat, com les drassanes o la siderúrgia, amb acomiadaments massius, i que anava acompanyada d'una regulació restrictiva de les pensions. Això va provocar el distanciament amb la UGT, el líder de la qual, Nicolás Redondo, s'hi va oposar, i CCOO va convocar una vaga general el juny de 1985 amb un seguiment massiu. La pàgina es tanca amb una cronologia dels fets importants: la mort de Franco i la proclamació de Joan Carles I el novembre de 1975, la dimissió d'Arias Navarro i el nomenament de Suárez el juliol de 1976, la Llei de reforma política el novembre de 1976, les eleccions constituents de l'abril de 1977, els Pactes de la Moncloa d'octubre de 1977, la proclamació de la Constitució el desembre de 1978, la dimissió de Suárez i l'elecció de Calvo Sotelo el gener de 1981, l'intent de cop d'estat de Tejero el 23 de febrer de 1981, la victòria del PSOE el 28 d'octubre de 1982, l'entrada a la CEE el 12 de juny de 1985 i el referèndum de l'OTAN el 12 de març de 1986.

Tarradellas va tornar a Barcelona el 23 d'octubre, va formar govern i va proposar un nou estatut que s'aprovaria més endavant amb certes limitacions; el març de 1980 es van convocar eleccions al Parlament i Jordi Pujol el va substituir. La redacció de la Constitució de 1978, impulsada pel govern de Suárez, va comptar amb la majoria dels grups parlamentaris, d'Alianza Popular als catalanistes, i els seus principis són el sistema monàrquic parlamentari, la declaració dels drets a la llibertat, la igualtat i el pluralisme polític, la separació de poders, el sufragi universal i el sistema parlamentari bicameral. Les discussions es van centrar en el tractament de les autonomies, perquè un dels principis falangistes era acabar amb els sentiments nacionalistes i les eleccions havien demostrat que aquest sentiment continuava tenint força, mentre altres comunitats a més de la basca i la catalana demanaven accedir a l'autonomia. Finalment es va originar un sistema autonòmic generalitzat, sense especificar cada cas, excepte el basc i el navarrès, als quals es va concedir un finançament propi retornant-los els drets forals. El 6 de desembre de 1978 la Constitució va ser aprovada en referèndum, amb certa oposició basca. El nou govern de Suárez es va haver d'enfrontar a dos problemes protagonistes: el terrorisme, que havia crescut amb ETA, els GRAPO, el FRAP i l'ultradreta, i la crisi econòmica, amb inflació i atur creixents, on les mesures contra la inflació feien augmentar l'atur; per no quedar com a únic responsable, Suárez va buscar el suport de tots els partits amb els Pactes de la Moncloa d'octubre de 1977. També el preocupaven els sectors militars amb ideologies colpistes, amb gran suport a la ultradreta. Pel que fa a la consolidació de la democràcia, Suárez va dissoldre les Corts i va convocar eleccions legislatives el març de 1979: la UCD va tornar a guanyar amb tres diputats més però sense majoria absoluta, Alianza Popular —presentada com a Coalición Democrática— va seguir perdent suport, CiU va aconseguir vuit diputats i va aparèixer el grup radical basc Herri Batasuna. El màxim dirigent socialista, Felipe González, va proposar deixar enrere la ideologia marxista i adoptar una estratègia més moderada que permetés al partit guanyar força.

El 1982 el PSOE va guanyar per majoria absoluta amb el 48% dels vots i 202 diputats, beneficiat també per la crisi del PCE. La segona força va ser Alianza Popular, presentada en coalició amb el Partido Demócrata Popular, liderats per Fraga i Óscar Alzaga respectivament, amb 107 escons; la UCD només en va aconseguir 12, el PCE 4 i el nou partit de Suárez només 2. Al desembre de 1982 es va formar un govern d'orientació força moderada, amb un suport social molt ampli, format per Felipe González com a president, Alfonso Guerra com a vicepresident, Narcís Serra a Defensa, Miguel Boyer a Economia i Carlos Solchaga a Indústria. En política interior, l'objectiu era consolidar la democràcia: es va modernitzar l'exèrcit per neutralitzar els sectors més franquistes, amb lleis que regulaven el paper de la institució i la designació de militars demòcrates als llocs clau; es va regular la llei de l'avortament, admès només en tres supòsits —terapèutic, ètic i eugenèsic—, cosa que va portar a l'enfrontament amb l'Església, que tampoc va acceptar la LODE, la nova llei d'educació que afavoria l'ensenyament públic i estenia l'obligatorietat. El terrorisme va continuar sent un problema greu amb ETA, malgrat les extradicions aconseguides gràcies al govern francès, i amb el GAL, els Grupos Antiterroristas de Liberación, que actuaven contra membres d'ETA o del nacionalisme basc. En política exterior, l'entrada a la Comunitat Econòmica Europea es va signar el 12 de juny de 1985 i es va fer efectiva l'1 de gener de 1986, cosa que va obligar a reorganitzar les estructures productives, com la producció de llet, que es va haver d'adaptar als criteris comunitaris.

El model territorial de la Constitució no era ni centralista ni federal sinó un sistema autonòmic generalitzat, conegut com el «café para todos», que va estendre l'autonomia a comunitats diferents de les habituals com Canàries, Múrcia o Astúries, amb l'excepció del País Basc i Navarra, on es reconeixen els drets forals i un sistema de finançament propi, el concert econòmic. La proclamació de la Constitució suposava la derogació de les Lleis Fonamentals del franquisme: el 31 d'octubre de 1978 el Congrés i el Senat en van aprovar el projecte i el 6 de desembre es va sotmetre a referèndum popular, on va guanyar el sí, excepte al País Basc, on les abstencions i els vots negatius van ser elevats. Aprovada la Constitució, es van convocar eleccions legislatives per a l'1 de març de 1979: la UCD va tornar a guanyar sense majoria absoluta amb 168 diputats, el PSOE en va obtenir 121 i el PCE 23, Alianza Popular —presentada com a Coalición Democrática— va patir un greu retrocés i va irrompre la coalició basca Herri Batasuna. L'estancament del PSOE va provocar una reflexió interna: Felipe González volia un discurs més moderat i allunyat del marxisme, la majoria del partit no ho va acceptar i ell va dimitir, però al setembre va tornar i el partit va encarar una direcció més moderada. El record de les municipals de 1931, que van precipitar la República, va fer que Suárez ajornés les eleccions municipals, de manera que van coexistir alcaldes franquistes amb diputats escollits democràticament; finalment es van convocar per al 3 d'abril de 1979, i la UCD va guanyar als municipis de menys de 50.000 habitants mentre els socialistes i el PCE s'imposaven a les grans ciutats, amb alcaldes com Tierno Galván a Madrid, Narcís Serra a Barcelona o Julio Anguita a Còrdova. Pel que fa a l'organització autonòmica, les comunitats que s'acollien a l'article 151, que concedia més competències, havien de convocar referèndums, i les preautonomies que iniciaven el procés havien d'aprovar els seus estatuts: l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o Estatut de Sau, promulgat el 1979, atorgava a Catalunya el règim d'autonomia i esdevenia la seva norma institucional bàsica, definint els drets i deures de la ciutadania, les institucions polítiques, les seves competències i el finançament de la Generalitat. L'octubre de 1979 es van sotmetre a referèndum els estatuts basc i català, i el març de 1980 es van fer eleccions al Parlament Basc, on la major part dels diputats van ser del PNB, amb Carlos Garaikoetxea com a lehendakari i Herri Batasuna com a segona força.

La Llei per a la reforma política implantava un sistema parlamentari basat en la democràcia representativa, i Suárez necessitava que fossin les mateixes Corts franquistes les que l'aprovessin per mantenir-se dins el marc legal; amb l'acceptació de la llei, aquelles Corts desapareixien, i el 15 de setembre es va sotmetre a referèndum amb un sí majoritari. Aprovada la llei, el president va fer una sèrie de gestos democratitzadors —dissoldre el Tribunal d'Ordre Públic, concedir una nova amnistia política— per reforçar la seva imatge, però en els sis mesos entre el referèndum i les primeres eleccions generals van passar fets que van fer perillar el procés: el segrest del president del Consell d'Estat, Antonio de Oriol y Urquijo, per part del GRAPO el febrer de 1977, juntament amb el del tinent general Emilio Villaescusa; i la Setmana Negra, del 23 al 28 de gener, quan es va assassinar un estudiant en una manifestació i un grup d'ultradretans va matar cinc persones en un despatx d'advocats laboralistes del carrer Atocha, cosa que va provocar que el GRAPO matés dos policies i un guàrdia civil, mentre l'extrema dreta animava l'exèrcit a intervenir; finalment el GRAPO va alliberar els segrestats. Entre el desembre de 1976 i l'abril de 1977 Suárez va negociar la convocatòria electoral amb els representants de l'oposició aplegats en la Comissió dels Nou, formada per socialistes, comunistes, liberals, democratacristians, socialdemòcrates i un representant basc, un de gallec i un de català; s'hi va tractar la legalització dels partits i la llei d'amnistia, però no el sistema electoral, ja fixat per la Llei de reforma política. El tema més delicat era la legalització del Partit Comunista de Santiago Carrillo, inacceptable per a molts franquistes, que finalment es va produir a canvi de renunciar a la bandera republicana. Les eleccions es van convocar per al 15 de juny de 1977, tot i que partits com ERC encara no eren legals i hi havia presos polítics. Els franquistes s'hi van presentar en dues candidatures: Alianza Popular, de Manuel Fraga, amb el suport de gran part del franquisme, i la UCD, coalició d'Adolfo Suárez amb sectors franquistes i membres de l'oposició més moderada. L'oposició hi anava amb el PSOE, el PCE, el PSUC i el PSC, i a Catalunya les forces d'esquerra s'havien compromès a defensar el restabliment de la Generalitat, el retorn de Tarradellas i l'Estatut de 1932. La participació va ser del 80% del cens i va guanyar la UCD amb 165 diputats sense majoria absoluta; el PSOE, amb els diputats del PSC, en va obtenir 118, el PCE amb el PSUC només 20 i Alianza Popular 16. Era evident el triomf de les dues forces més moderades, amb el socialisme predominant a Catalunya, Andalusia i el País Valencià.

La Constitució de 1978 definia Espanya com un estat democràtic i social de dret organitzat com una monarquia parlamentària, amb les atribucions de la corona molt retallades i l'exèrcit sotmès al poder civil. Establia el caràcter no confessional de l'Estat i reconeixia els drets col·lectius i les llibertats individuals, abolia la pena de mort i reconeixia la llibertat de mercat. L'ordenació territorial deixava de ser centralista: definia nacionalitats —Catalunya, el País Basc i Galícia— i regions autònomes, obrint el camí a la formació de comunitats autònomes amb autogovern i institucions pròpies que s'haurien de definir en la redacció dels respectius estatuts, i reconeixia les llengües pròpies de les comunitats històriques com a cooficials amb el castellà. Va ser aprovada el 6 de desembre de 1978. L'esquema imprès de la pàgina desglossa la Constitució en cinc blocs: els propòsits, la part dogmàtica amb els drets i deures, la part orgànica amb els poders —la Corona com a cap d'estat, les Corts amb el poder legislatiu, el Govern amb l'executiu i els Tribunals de Justícia amb el judicial—, l'organització territorial de l'Estat en comunitats autònomes, províncies i municipis, i el sistema de defensa constitucional amb el Tribunal Constitucional com a guardià i intèrpret suprem i la reforma constitucional. A Catalunya, el procés va comportar el restabliment provisional de la Generalitat i el retorn de Tarradellas de l'exili l'octubre de 1977; el mateix va passar al País Basc amb el Consell General Basc i a Galícia amb la Xunta, i els estatuts de les tres comunitats es van aprovar el 1979.

A Espanya, Suárez i els franquistes més reformistes van fundar la Unión de Centro Democrático, mentre la dreta franquista fundava Alianza Popular amb Manuel Fraga i Laureano López Rodó; el PSOE representava el socialisme democràtic amb Felipe González i Alfonso Guerra, i el PCE, finalment legalitzat, tenia Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri al capdavant. El resultat va ser el triomf de la UCD amb el PSOE com a segona força política: a Espanya la UCD va obtenir 166 diputats i el 34,44% dels vots, el PSOE 118 i el 29,32%, el PCE 19 i el 9,33%, AP 16 i el 8,21%, i darrere el PSP-US, el PDPC, el PNB, UC-DCC i altres. A Catalunya van guanyar els partits d'esquerres: la coalició del Partit Socialista de Catalunya i el PSOE, encapçalada per Joan Raventós, amb 15 diputats i el 28,55%; la segona força més votada va ser el PSUC de Gregorio López Raimundo, amb 8 diputats i el 18,31%; i les seguien l'Entesa dels Catalans —socialistes, republicans i comunistes—, els Centristes de Catalunya-UCD amb 9 diputats i el 16,90%, el Pacte Democràtic entre CDC i UDC, origen de CiU amb Jordi Pujol, amb 11 diputats i el 16,88%, i altres minoritàries com Esquerra i AP. La primera actuació de les noves Corts havia de ser redactar una Constitució, la de 1978.

La UCD es va imposar a gairebé tot el territori, però al País Basc la força més votada va ser el PNB i a Catalunya la coalició Socialistes de Catalunya, formada pel PSOE i el PSC, seguida del PSUC, d'ideologia comunista, agermanat amb el PCE però independent. La tria de diputats es feia segons la Llei per a la reforma política aplicant la Llei d'Hondt, que beneficiava les províncies poc poblades —normalment les més rurals i conservadores—; al Senat totes les províncies triaven quatre senadors independentment dels habitants i el rei en podia nomenar directament 41, de manera que el sistema s'inclinava a la dreta. A Catalunya es va constituir l'Assemblea de Parlamentaris per negociar amb Suárez la recuperació de la Generalitat, i l'11 de setembre de 1977 va tenir lloc a Barcelona una manifestació sense precedents amb més d'un milió de persones reclamant l'autonomia política; el president es va posar en contacte amb Tarradellas, li va reconèixer la legitimitat nomenant-lo president de la Generalitat provisional, i el 23 d'octubre de 1977 va tornar a Barcelona. Després de les eleccions Suárez havia de centrar-se a fer la Constitució, però el terrorisme d'ETA, els GRAPO i el FRAP i la crisi econòmica amb un atur i una inflació elevats el van obligar a pactar: l'octubre de 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa, acords entre els partits recolzats pels sindicats per assegurar la pau social i les bases de la Constitució, en realitat dos acords, el del programa de sanejament i reforma econòmica i el del programa d'actuació jurídica i política; l'atur es va mantenir, però un any després la inflació havia baixat del 26 al 16%. Per desmuntar les trames conspiratives de l'exèrcit, Suárez va situar com a viceprimer ministre el militar Manuel Gutiérrez Mellado, que va desactivar la trama Galaxia. La Constitució de 1978 va ser fruit del consens entre tots els grups parlamentaris tret dels nacionalistes bascos, i els seus principis fonamentals són la monarquia parlamentària en què el rei regna però no governa, la separació de poders, el sufragi universal, el sistema parlamentari bicameral amb Congrés dels Diputats i Senat, i la declaració dels principis de llibertat, igualtat i pluralisme polític. Sobre la diversitat nacional, defensa la unitat de la Nació però reconeix el dret d'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren, i per això el 1978 van sorgir règims preautonòmics a altres comunitats.

La pàgina recull dos documents. El primer és la portada de La Vanguardia Española amb la fotografia de la multitud que va rebre Josep Tarradellas i el titular «Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí!». El segon és un mapa de l'Estat de les autonomies on cada comunitat apareix amb la seva bandera i la data d'aprovació de la Llei de l'Estatut d'Autonomia: el País Basc i Catalunya obren el procés el 18 de desembre de 1979, Galícia el segueix el 6 d'abril de 1981, i entre el desembre de 1981 i el febrer de 1983 s'hi afegeixen la resta —Astúries, Cantàbria i Andalusia el 30 de desembre de 1981; la Rioja i Múrcia el 9 de juny de 1982; la Comunitat Valenciana l'1 de juliol de 1982; Navarra, Aragó, Castella-la Manxa i les Canàries el 10 d'agost de 1982; i Castella i Lleó, Madrid, Extremadura i les Illes Balears el 25 de febrer de 1983—, mentre que Ceuta i Melilla no obtindrien els seus estatuts fins al 14 de març de 1995. Les anotacions del full indiquen que cal ampliar la informació amb la pàgina 380 del llibre de text i continuar a les pàgines 7 i 8 amb la Catalunya autònoma.

L'Estatut atorgava a la Generalitat competències en obres públiques, justícia, política lingüística i cultural i ordenació del territori, preveia la creació dels Mossos d'Esquadra, que s'anirien desplegant per tot Catalunya, i establia que els diputats del Parlament s'escollirien per sufragi universal. Després de la seva aprovació, el 20 de març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques, amb el triomf de CiU i Jordi Pujol amb el 28% dels vots; sense majoria absoluta, va governar en minoria amb el suport d'ERC. Les primeres actuacions van ser desenvolupar l'Estatut en els seus diferents àmbits, com la sanitat i l'educació, però el 1982 el govern central va aprovar la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, que retallava el procés autonòmic, i a partir d'aleshores CiU va haver de lluitar i negociar per defensar el caràcter nacional de Catalunya i el manteniment de les competències de la Generalitat. El 1984 CiU va obtenir majoria absoluta, que va revalidar el 1988 i el 1992, mentre que el 1995 i el 1999 no va aconseguir la majoria absoluta però sí la simple. La tasca de la Generalitat va consistir a consolidar les institucions pròpies de Catalunya —Generalitat, Parlament, Síndic de Greuges, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya—, desenvolupar l'ensenyament i la sanitat, i impulsar la llengua i la cultura catalanes amb la Llei de Normalització Lingüística de 1983, aprovada per tots els partits menys Alianza Popular, i amb la promoció del català a l'ensenyament, l'administració, la premsa, la ràdio i la televisió, amb la creació de TV3 i Catalunya Ràdio el 1983.