Busco un tema

Explica el mètode socràtic (ironia i maièutica, de caràcter inductiu, davant del deductiu) i els conceptes de consciència i daimon: la veu interior que no mana res sinó que impedeix fer el mal i que constitueix una exigència de solidaritat amb la ciutat. Passa després al judici: acusat d'impietat i de corrompre els joves per acusadors que volien fer-ne un delicte polític, Sòcrates no es defensa i aprofita l'Apologia per explicar què és un filòsof; la seva condemna demostra que Atenes ja no suporta la crítica. Tanca amb la lectura posterior de la seva figura: Ciceró, que diu que va fer baixar la filosofia del cel a la terra, i Aristòtil, que li atribueix el descobriment de la universalitat del concepte.

Esquema general que presenta els pronoms com a classe de paraules sense significat lèxic propi i en distingeix quatre punts de vista d'anàlisi: morfològic (tipus i formes), sintàctic (substitució de sintagmes i funcions), textual (referent, anàfora i catàfora) i fonètic (mots àtons units al verb).

Presenta la funció de subjecte: argument obligatori (excepte amb verbs impersonals), que concorda amb el verb en nombre i persona, pot ser un SN, un pronom fort o una subordinada, i es pot ometre (subjecte el·líptic).

Pàgina de repàs inicial que recorda, amb exemples, la diferència entre categoria morfològica, sintagma i funció sintàctica, i introdueix els pronoms febles (les hi, li'n) com a mecanisme de cohesió textual.

Defineix el complement de règim verbal com a complement argumental introduït sempre per una preposició fixa exigida pel verb (preposicional o pronominal), i que sempre pren la forma de SPrep, amb quatre exemples.

Taula que relaciona la persona gramatical del CI amb el pronom feble corresponent (em/ens, et/us, li/els) i n'exemplifica l'ús, amb una advertència sobre l'error comú de tractar com a CD els complements dels verbs trucar, telefonar, importar i impedir.

Tanca l'antropologia amb l'intel·lecte agent —allò que ens permet abstreure l'universal i ens diferencia dels animals— i exposa la teoria del coneixement: tot comença per la sensació, passa per la imaginació i culmina en l'enteniment, que per inducció arriba a l'essència universal; la ment és una pissarra en blanc i no hi ha innatisme. La darrera part obre l'ètica aristotèlica, eudaimonista i teleològica, que rebutja l'intel·lectualisme socràtic i afirma que el fi de tota acció és la felicitat, tria voluntària i pràctica que identifica ser feliç amb ser virtuós.

Taula que relaciona els quatre tipus de complement directe (reflexiu, determinat, indeterminat i neutre) amb el pronom feble corresponent, amb exemples, i una advertència sobre la necessitat de repetir el quantificador quan es fa servir el pronom en.

Defineix el complement agent com a element propi de les passives perifràstiques que indica qui fa l'acció, introduït per «per»/«per part de» i que es correspon amb el subjecte de l'oració activa.

Taula breu que mostra la pronominalització del complement predicatiu: amb hi en general, i amb en quan se n'emfasitza el contingut.

Contraposa els sofistes i Sòcrates. Els sofistes ensenyen retòrica per a l'èxit polític i, amb Protàgores, defensen que «l'home és la mesura de totes les coses», de manera que no hi ha veritat garantida i les normes es fixen per acord majoritari. Sòcrates els acusa de negar amb el seu relativisme la virtut que diuen ensenyar i proposa la maièutica: arribar a veritats universals pel diàleg racional partint del no saber. D'aquí surt l'intel·lectualisme moral —Saviesa = Virtut = Felicitat—, segons el qual s'obra malament només per ignorància.

Defineix el complement directe com a argument obligatori dels verbs transitius, que expressa l'entitat afectada per l'acció, pot adoptar forma de SN, SPrep amb «a» o subordinada, i passa a ser subjecte en una oració passiva.

Explica el procés de passivització (subjecte→complement agent, CD→subjecte pacient) amb un exemple analitzat, adverteix que només és possible amb verbs transitius, i ofereix una taula de correspondència entre cada temps verbal actiu i la seva forma passiva (ser + participi), amb l'excepció de l'imperatiu.

Taula de classificació dels quantificadors en numerals, quantitatius i indefinits, amb els seus subtipus i les formes específiques de cadascun, com a complement a l'explicació del CD amb quantificadors.

Compara el complement del nom (argumental o adjunt, introduït per preposició, SPrep o subordinada) amb el complement de l'adjectiu (que en completa el significat, sovint argumental, amb preposició fixa segons l'adjectiu), amb exemples de cada un.

Aristòtil (384-322 a.C.) va ser un filòsof atenenc, deixeble de Plató, del qual va agafar les teories per criticar-les. Va fundar un espai per ensenyar anomenat Liceu. Igual que Sòcrates, va ser acusat de pertorbar la joventut, d'impietat i de criticar la democràcia atenenca, però a diferència de Sòcrates, Aristòtil va escapar. Va ser mestre d'Alexandre el Gran. Va escriure molts llibres sobre temes diversos, com biologia, política, ètica, física, metafísica i astronomia, i és el primer filòsof que s'ocupa de manera seriosa de conèixer mitjançant l'experiència. Aristòtil intenta explicar el concepte del canvi mitjançant tres premisses: la de forma i matèria, la d'acte i potència, i la de les quatre causes. Sobre forma i matèria: l'univers està compost de matèria, que és la substància, allò que sempre és, i de la qual estan formades totes les coses; la matèria és única. Tota entitat material té una forma o essència que configura aquesta matèria, i és la forma allò que fa que una cosa sigui aquesta i no una altra, encara que la matèria sigui la mateixa. La forma o essència de les coses té un punt d'universalitat, ja que cada matèria té la seva forma particular, però a la vegada les formes comunes, com «taula», són compartides; no es parla de forma física sinó de forma de l'essència. Sobre acte i potència: la forma és l'acte i la matèria és la potència; l'acte és com és la forma en el moment present, aquí i ara, mentre que la matèria no té la potencialitat de ser qualsevol cosa.

Taula que relaciona el CC introduït per «de» amb el pronom en, i el CC introduït per altres preposicions amb el pronom hi, amb exemples en forma de diàleg.

Distingeix els dos tipus de complement indirecte (experimentador i destinatari), n'explica la introducció per «a»/«per a» i el valor semàntic (destinatari, beneficiari o afectat), i en detalla les formes possibles.

Explica el punt de vista morfològic dels pronoms febles (paraules variables en gènere i nombre), en repassa els diferents tipus (personals forts i febles, demostratius, possessius, quantificadors, relatius, interrogatius/exclamatius) i presenta la taula completa de formes proclítiques i enclítiques (reforçades, elidides, plenes i reduïdes) per a cada pronom feble.

Tanca la comparació entre Sòcrates i els sofistes. Comparteixen l'interès pel llenguatge i la voluntat d'influir socialment, però ho fan de manera oposada: Sòcrates és un educador sense jerarquia i els sofistes, mestres de pagament. Les diferències es concreten en mètode (diàleg contra retòrica), ideal (felicitat i ètica contra èxit polític), pedagogia (gratuïta i informal contra institucionalitzada i de pagament) i conseqüències (filosofia i conceptes ètics contra escepticisme i relativisme), resumides en un quadre. El full acaba explicant els dos moviments del diàleg socràtic: la ironia, que fa caure l'interlocutor en contradicció, i la maièutica, que reconstrueix la definició fent de llevadora.

Taula que relaciona els tipus d'atribut (determinat, indeterminat, d'èmfasi i amb quasicopulatius locatius) amb el pronom feble corresponent, amb exemples, i repeteix l'advertència sobre el pronom en.

Segona part del dossier d'Antígona. Completa la galeria de personatges amb Ismene, Eumolp —creació d'Espriu que substitueix el pes de Tirèsias—, el Lúcid Conseller de la segona edició, les mainaderes Euriganeia i Astimedusa com a pessimisme i optimisme, i els germans Etèocles i Polínices com a imatge dels dos bàndols. Sistematitza després les cinc temàtiques principals (guerra fratricida, tirania, sacrifici, justícia divina contra humana i fatalitat), el punt de vista, l'estil simbòlic i al·legòric, el simbolisme de cada figura i la valoració crítica de l'obra com a resistència contra la repressió franquista.

Repassa els conceptes de referent, pronom anafòric i catafòric, i els aplica a dos textos on cal identificar a quin element es refereix cada pronom feble subratllat (llibre, la Marta, les amigues, la proposta de feina, l'empresa), amb els referents ja identificats i aclarits entre parèntesis.

Full inicial del Tema 2. Situa Plató a l'Atenes de Sòcrates i de la guerra del Peloponès, recorda la fundació de l'Acadèmia i classifica la seva obra en quatre períodes —socràtic, de transició, de maduresa (el que s'estudia) i crític. A continuació presenta el nucli del sistema: el dualisme ontològic entre un món sensible aparent, canviant i modelat pel demiürg, i un món intel·ligible on les Idees, eternes i immutables, són causa i model de les coses. La diferència decisiva amb Sòcrates és que les Idees existeixen per si soles, tant si algú les pensa com si no.

Mostra, amb la mateixa oració («Portaré els guions als meus alumnes demà»), com diferents sintagmes subratllats es poden substituir per un pronom feble segons la seva funció, per exemplificar el punt de vista sintàctic.

Explica el punt de vista fonètic dels pronoms febles (mots àtons i monosíl·labs que formen unitat fonètica amb el verb) i hi repeteix la taula de formes proclítiques i enclítiques com a suport visual.

Fotocòpia del quadre complet de combinació de dos pronoms febles: per a cada creuament de pronoms hi consten les quatre formes segons la posició respecte del verb. L'acompanyen dues llistes d'exemples —complement directe més indirecte i complement indirecte més directe— i tres requadres de regles: l'ordre en què s'han de col·locar els pronoms quan es combinen, la norma d'apostrofar tan a la dreta com sigui possible, i el repàs de les formes col·loquials i de la diferència entre «li» i «l'hi».

Dossier d'Antígona de Salvador Espriu. Comença amb el context del teatre de postguerra —prohibició del català, censura, teatre oficial propagandístic i aparició dels grups independents— i amb la fitxa de l'autor: la biografia entre Barcelona i Arenys que dona els mites de Lavínia i Sinera, la «mort civil» del 1936, l'estil simbòlic i exigent del seu teatre intel·lectual i les fonts clàssiques, bíbliques i dramàtiques. Del text n'exposa el sentit —el mite grec com a anàlisi de la lluita fratricida entre les dues Espanyes, amb el Lúcid Conseller com a alter ego de l'autor—, l'estructura en prefaci, pròleg i tres parts, i la caracterització d'Antígona, Creont i Eurídice.

Presenta el complement circumstancial com a adjunt del predicat que aporta informació sobre les circumstàncies de l'acció, en detalla les formes possibles i n'enumera vuit tipus (temporal, locatiu, manera, grau, companyia, instrumental, causa i final) amb un exemple cadascun.

Defineix el punt de vista textual dels pronoms febles com a mecanisme de cohesió que evita repeticions, introdueix el concepte de referent i distingeix entre pronoms anafòrics (referent abans) i catafòrics (referent després), amb un exemple de cada tipus.

Resum de l'ordre en què s'han de col·locar els pronoms febles quan n'hi ha més d'un a la mateixa oració (reflexius, CI, CD, CRV, C.Pred, CC) i de la combinació CD+CI, amb l'excepció que quan el CI és de 3a persona singular i el CD és determinat l'ordre s'inverteix (La hi dedico, no Li la dedico).

Desenvolupa l'ètica aristotèlica de la virtut: la felicitat s'assoleix amb la vida contemplativa i amb la pràctica del bé, no només amb el seu coneixement, i la virtut és l'hàbit de trobar el terme mitjà entre l'excés i el defecte. Distingeix les virtuts intel·lectuals, que s'ensenyen, de les morals, que s'adquireixen pel costum, i repassa el sentit de la fortalesa, la temprança, la prudència —guia de les altres— i la justícia, la més important, amb les seves modalitats distributiva, commutativa i equitativa. El full acaba obrint la política: l'home és un animal social, l'ètica i la política són inseparables i hi ha tres formes de govern que poden degenerar.

Tanca l'epicureisme valorant-ne l'aportació —argument contra l'espiritualisme, remei contra la por a la mort, obertura a l'atzar i vida a escala humana— i la seva utilitat segons si es creu o no en una ànima immortal. Presenta després l'estoïcisme d'Epictet, Zenó, Ciceró i Sèneca, centrat en la serenitat i el control mental: només cal preocupar-se pel que es pot canviar i, per a la resta, escollir què se sent. Les emocions són decisió nostra; Epictet ho demostra amb la seva pròpia esclavitud i Ciceró aplica el mateix criteri als quatre problemes de l'envelliment.

Trasllada la divisió de l'ànima al terreny de les virtuts: saviesa per a la part racional, valentia per a la irascible i temprança per a la concupiscible; quan cadascuna assoleix la seva virtut apareix la Justícia, que és harmonia. El mite del carro alat il·lustra la relació entre les tres parts: l'auriga racional condueix dos cavalls, un que l'ajuda i un altre que el desvia. La segona meitat aplica el mateix esquema a la polis, dividida en productors, guardians i governants filòsofs, cadascun amb la seva part de l'ànima, la seva funció i un règim de propietat diferent, en un sistema basat en el coneixement i no en la ideologia.

Desenvolupa el nucli del pensament socràtic. Del raonament «virtuós és qui coneix la virtut» en surt que ningú no és dolent sinó ignorant i que qui coneix la virtut està obligat a practicar-la, fins a la identitat Saviesa = Virtut = Felicitat. D'aquí que la filosofia no s'ensenyi sinó que s'ajudi a treure el que cadascú porta dins, seguint el «coneix-te a tu mateix». Defineix la docta ignorància, la dialèctica o maièutica i l'universalisme ètic, situa Sòcrates a l'era de Pèricles —amb el pensament sofista com una de les causes de la degradació d'Atenes— i obre la comparació amb els sofistes per la seva semblança de fons: l'interès per l'home.

Les lleis de la República. La llei de divorci reconeixia per la legislació civil la dissolució voluntària d'un matrimoni vàlid i permetia establir nous vincles: es va aprovar el 1932 juntament amb el matrimoni civil, i el divorci no es restabliria fins al 1981. Tot i el sentiment anticlerical que va portar al matrimoni civil, es van mantenir les clàusules de dependència i subordinació de les dones; a Catalunya, en canvi, el 1934 es va eliminar el principi d'autoritat marital amb la Llei sobre Capacitat Jurídica de Cònjuges, i es van suprimir del codi penal els delictes d'adulteri. El divorci va ser un fenomen de les grans ciutats i de les regions més d'esquerra, amb un índex molt baix. Pel que fa a la reforma sexual, mentre a la zona republicana es va despenalitzar l'avortament induït a partir de 1937, a Catalunya Josep Tarradellas ja havia signat el desembre de 1936 el Decret d'Interrupció Artificial de l'Embaràs, gràcies al suport dels anarquistes i de metges com Fèlix Martí Ibáñez, director general de Sanitat: permetia avortar a clíniques i hospitals per quatre motius —malformacions, malaltia de la mare, raons ètiques o maternitats no desitjades— i buscava una «maternitat conscient» contra la «maternitat contínua», entesa com una esclavitud per a la dona i el seu cos. El decret formava part de la «Reforma Sexual» anarquista, una nova ètica sexual enfront de la moral tradicional repressiva, però era massa innovador per a una societat amb rols de gènere molt imposats i moltes dones van continuar avortant clandestinament per vergonya. En educació, la República va iniciar una reforma escolar per evitar el control de l'església: des del ministeri d'Instrucció Pública, amb Marcelino Domingo i Rodolfo Llopis i el lema «més escoles i millors mestres», es buscava millor formació docent i escoles dignes; l'escolarització conjunta de nens i nenes, defensada pels sectors progressistes, va topar amb l'oposició dels conservadors i només una minoria de centres va ser mixta. Finalment, la veritable política d'inserció laboral de la dona va arribar durant la Guerra Civil per la manca de mà d'obra masculina: el govern català va crear l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona i es va legislar la igualtat salarial i d'oportunitats, amb Dolores Ibárruri com una de les figures que més va defensar que el treball de la dona no amenaçava el dels homes.

Taula breu que relaciona el CRV introduït per «de» amb el pronom en, i el CRV introduït per altres preposicions amb el pronom hi.

Esquema manuscrit que resumeix quin pronom feble substitueix cada funció sintàctica: el, la, els i les i també en i ho per al complement directe; li i els per a l'indirecte; hi i en per al circumstancial i el de règim verbal, amb dos exemples de substitució. La segona meitat defineix el complement agent, introduït per la preposició per, i el mostra amb el parell actiu-passiu «La mare ha fet el pastís» / «El pastís ha estat fet per la mare».

Classifica les formes de govern per la quantitat de governants i per la seva finalitat, amb dues taules del dossier que no coincideixen del tot sobre el lloc de la democràcia. Defensa la república o politeia de les classes mitjanes com la millor forma de govern, un règim mig que combina elements monàrquics, democràtics i aristocràtics, admet la propietat privada —a diferència de Plató— i manté les desigualtats entre ciutadans, dones i esclaus; el seu límit és que com més gran és la població, més difícil és aplicar-lo. Tanca el tema comparant Plató i Aristòtil: la inspiració contra el realisme científic, l'Acadèmia política contra el Liceu filosòfic i la superació de la contradicció entre l'ens sensible i l'ens immutable.

Defineix l'atribut com a complement obligatori de verbs copulatius i quasicopulatius que expressa qualitat, estat o identificació del subjecte, hi concorda en gènere i nombre, i pot ser SN, SAdj, SPrep o subordinada.

Explica el complement predicatiu com el complement que atribueix una propietat al subjecte o al CD amb un verb predicatiu, hi concorda en gènere i nombre, i pot tenir forma de SAdj, SN, SPrep o participi.