Busco un tema

Tot i que la mort del rei va impedir que es traduís en mesures concretes, el Memorial de Greuges es considera el primer manifest del catalanisme polític. El 1886 Valentí Almirall escriu «Lo catalanisme» i participa en la lluita contra el projecte d'Exposició Universal de Barcelona de 1888, defensat per molts membres del Centre Català, cosa que provoca una escissió dins l'entitat i comporta la creació de la Lliga de Catalunya el 1887, que defensava els interessos morals i econòmics de Catalunya d'una forma conservadora. El 1888 aquest partit es va adreçar a la reina Maria Cristina d'Habsburg amb un missatge en català demanant la instauració del sistema autonòmic, un text que Almirall i Joan Mañé i Flaquer van considerar separatista, fet que va posar de manifest l'heterogeneïtat del moviment. El 1886 s'havia creat el Centre Escolar Catalanista, agrupació d'estudiants del Centre Català que va evolucionar del regionalisme al nacionalisme, i entre 1878 i finals del segle XIX les entitats catalanistes van proliferar arreu del Principat. El 1891 es funda la Unió Catalanista per unir l'heterogeni moviment catalanista i coordinar les accions en defensa dels interessos de Catalunya, amb Narcís Verdaguer i Callís entre els participants, Lluís Domènech i Montaner com a primer president i Enric Prat de la Riba com a secretari. Entre el 25 i el 27 de març de 1892 es va celebrar a l'Ajuntament de Manresa la primera assemblea per crear les Bases per a la constitució regional catalana, les Bases de Manresa: disset bases que proposaven reorganitzar les relacions entre Espanya i Catalunya i atorgar al Principat una àmplia autonomia política i econòmica. Les reaccions van ser immediates: al Parlament espanyol, el conservador Eduardo Dato les va qualificar de «tan utópico como el programa socialista; tan peligroso, quizá, como el anarquista», i el liberal Antoni Maura de «programa de disolución y de negación a la Patria». Els partidaris de l'estat centralista no podien acceptar l'existència de realitats nacionals diferents de la d'Espanya, mentre els catalanistes entenien l'estat centralista com un obstacle al desenvolupament ple de Catalunya; en el discurs de cloenda dels actes de Manresa, Domènech i Montaner va demanar desfer-se d'una administració centralista contrària als interessos de Catalunya. L'objectiu del catalanisme dels últims anys del segle XIX era l'autogovern, i entre 1885 i 1901 es van catalanitzar les institucions cíviques i jurídiques catalanes, amb els homes del catalanisme optant a la presidència de diverses entitats per aconseguir la projecció pública del programa catalanista.

Esquema manuscrit a dues columnes que contraposa les dues grans línies del catalanisme. A l'esquerra, Valentí Almirall: d'arrel republicana i defensor d'un catalanisme laic i progressista, que el 1886 publica «Lo Catalanisme», considerada la primera formulació del regionalisme català des d'un punt de vista laic i progressista; crea el Centre Català, funda el segon congrés catalanista el 1883, edita el Diari Català i està considerat el fundador del catalanisme polític. A la dreta, el bisbe Torras i Bages, vinculat al vigatanisme de Vic: representa un catalanisme catòlic i conservador, per a qui el catalanisme era l'esperit de Catalunya amb valors com la família, la propietat i la religió; el 1892 publica «La tradició catalana», on recull la seva doctrina, el seu lema era «Catalunya serà cristiana o no serà» i el seu objectiu, cristianitzar el catalanisme polític, difós a través del setmanari «La Veu de Montserrat».

La Lliga Regionalista va ser la primera formació política moderna de l'Estat espanyol: va trencar el monopoli de les classes benestants i es va dotar d'una organització eficaç. Va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona, i el seu programa polític aplegava la majoria dels sectors benestants del país com a resposta al corrupte sistema centralista de la Restauració. La pàgina inclou també una nota sobre Arenys de Munt: el rebuig del caciquisme i l'efervescència catalanista van impregnar la majoria d'actes de la pràctica totalitat de les poblacions catalanes al tombant de segle, i a Arenys de Munt s'havia anat gestant la creació d'un grup a l'entorn de la Societat Industrial Recreativa, que agrupava la majoria d'industrials, comerciants i terratinents del poble i que als anys finals de segle va passar a anomenar-se Agrupació Catalanista d'Arenys de Munt, amb Ramon Vernis com un dels seus dirigents.

Esquema manuscrit de repàs. A la part superior, en tinta lila, recorda que Solidaritat Catalana era una coalició política en què destacava la Lliga Regionalista, i que la Mancomunitat arrenca del projecte de llei d'administracions locals de 1909. Una franja decorativa d'aspes vermelles separa aquesta part de la segona, titulada «Forces polítiques catalanes · Restauració II», que classifica les forces en dos blocs: les conservadores, encapçalades per la Lliga Regionalista amb el seu èxit de 1917 i amb Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i la Mancomunitat com a elements associats; i les altres forces, entre les quals els republicans de la Unió Federal.

En els orígens del catalanisme destaquen tres figures: Valentí Almirall, que encapçalava els plantejaments progressistes amb un projecte laic, republicà i federal per vertebrar Catalunya; el polític Enric Prat de la Riba, gran teòric del catalanisme conservador; i el bisbe Josep Torras i Bages, del catalanisme regionalista catòlic. L'acció política del catalanisme durant la Restauració es va basar en la creació de plataformes cíviques i associacions, l'organització de campanyes en defensa dels interessos de Catalunya i l'elaboració de manifestos per donar a conèixer la realitat catalana i demanar-ne el reconeixement a l'Estat espanyol. Entre les plataformes hi ha l'Associació Jove Catalunya, que va impulsar publicacions periòdiques en català com La Gramalla (1870) i La Renaixença (1871); el Primer Congrés Catalanista de 1880, d'on va sortir la proposta de fundar una acadèmia de la llengua catalana; i el Centre Català de 1882, impulsat per Valentí Almirall, amb l'autor teatral Frederic Soler com a primer president, el lema «Catalunya i avant, avui, demà i sempre» i l'organització del Segon Congrés Catalanista el 1883. La campanya contra el procés d'unificació del Codi civil va ser una de les grans mobilitzacions: els sectors catalanistes van reaccionar contra els intents dels polítics centralistes i el Congrés Català de Jurisconsults, reunit a Barcelona, va acordar oposar-s'hi. El 1888 el Senat va aprovar el Codi amb un article 15 contrari als drets forals, segons el qual totes les persones nascudes fora del territori foral i les que hi haguessin viscut un mínim de dos anys es regirien pel nou codi i no pel dret foral; els sectors jurídics catalans van reaccionar amb una campanya dirigida per la Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista i liderada per l'advocat Narcís Verdaguer, amb el setmanari catòlic La Veu del Montserrat fent-ne ressò. L'article es va aprovar, però va ser reformat en sentit favorable a les regions forals gràcies a la reina regent, i Verdaguer va dir que havia estat la «primera victòria del catalanisme». Un altre document clau va ser la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, el Memorial de Greuges, adreçat al rei Alfons XII el 1885 i escrit entre altres per Àngel Guimerà i Valentí Almirall, on la burgesia catalana manifestava el descontentament per la signatura de convenis comercials amb França i el Regne Unit i pels intents d'unificació del Codi civil; no es va acabar traduint en mesures concretes pels recels dels cercles governants.

El catalanisme és un moviment de reivindicació nacional catalana que es va definir políticament a partir de la segona meitat del segle XIX: a l'inici tenia com a objectiu la defensa dels valors històrics i culturals de Catalunya, però va anar evolucionant cap a una reivindicació política. A la dècada dels 80 del XIX es van establir els símbols —la bandera, l'himne, la dansa i els patrons Sant Jordi i Montserrat—, i els seus antecedents es troben en la Renaixença, el moviment cultural desenvolupat a Catalunya en el marc del romanticisme durant la primera meitat del segle XIX, amb l'objectiu de recuperar el català com a llengua literària i el reconeixement de la identitat de la cultura catalana; el 1833 se'n publica el referent simbòlic, l'oda «La Pàtria» d'Aribau, el 1859 els Jocs Florals donen l'impuls definitiu com a primer certamen en llengua catalana, i el 1870 es funda Jove Catalunya, que impulsa publicacions periòdiques en català com La Gramalla i La Renaixença de 1871. El 1880 s'organitza el primer Congrés Catalanista. Un altre senyal d'identitat és el proteccionisme —impostos als comerços de fora per fomentar el local—, defensat pels diputats catalans a les Corts espanyoles per protegir la indústria catalana dels productes estrangers. El regionalisme sorgeix a la segona meitat del XIX a Catalunya, València, Galícia i el País Basc com a moviment favorable a la recuperació de la identitat cultural, les tradicions i la llengua, de caire conservador i descentralitzador, i a partir dels anys 90 evoluciona cap al nacionalisme, especialment a Catalunya i Biscaia; al País Basc s'expressa a través dels fueristas, que volien recuperar els furs, i dels euskaros, que defensaven la llengua i les tradicions, amb Sabino Arana com a impulsor del nacionalisme basc, mentre que a Catalunya els màxims exponents són Mañé i Flaquer, amb «El regionalismo» de 1887, i Torras i Bages, amb «La tradició catalana». Finalment, el republicanisme es va dividir durant la I República entre federalistes —partidaris d'un sistema de pactes entre pobles, nacions o estats per formar una unitat política més àmplia— i centralistes, partidaris d'un model republicà unitari; la major part dels republicans catalans eren federalistes i fins i tot hi va haver un intent de proclamar l'Estat català, que Pi i Margall, partidari del federalisme però gradualista, va impedir. El moviment insurreccional del cantonalisme, dirigit pels federalistes intransigents, tampoc no va aconseguir imposar el federalisme i va propiciar la dimissió de Pi i Margall i una forta repressió; la Primera República no va poder superar els problemes interns i l'intent de crear un model constitucional que reconegués l'autonomia política no va prosperar.

Un dels efectes destacats de la Gran Guerra va ser posar en primer pla el dret dels pobles a l'autodeterminació, és a dir, l'acció per la qual un poble decideix lliurement sobre el futur del seu territori i la seva forma de govern, en relació amb els territoris que havien estat domini de l'Imperi austrohongarès, i que va influir en llocs com Irlanda o Espanya. La crisi parlamentària de 1917, amb l'Assemblea de Parlamentaris, va posar de manifest la voluntat de reformar la constitució i modernitzar la política del país, plantejant l'autonomia de Catalunya —la capacitat d'un poble d'autogovernar-se dins un marc estatal descentralitzat— i la reforma de l'estat centralista, alhora que els nacionalismes basc i gallec ressorgien amb força. El catalanisme republicà va comptar amb figures com Francesc Layret, que el 1915 va fundar el Bloc Republicà Autonomista, vigent fins al 1917, quan es va radicalitzar i molts militants en van marxar per crear el Partit Republicà Català (1917-1931), liderat per Layret —assassinat el 1920— i per Lluís Companys, fins que el 1931 es va fusionar amb altres organitzacions per crear Esquerra Republicana de Catalunya. L'ambient nacionalista també va afectar partits més conservadors com la Lliga Regionalista, que el 1916, «el gran any de la Lliga», va obtenir l'hegemonia política dins el catalanisme aprofitant la crisi dels republicans, mentre la vella Unió Catalanista fracassava en el seu intent de convertir-se en partit. Durant els anys de la guerra va morir bona part d'una generació de líders catalanistes —Prat de la Riba, Torras i Bages, Narcís Verdaguer—, deixant Puig i Cadafalch com a president de la Mancomunitat i Francesc Cambó com a líder de la Lliga; tots dos van veure com el catalanisme es radicalitzava per la manca de concessions del govern de Madrid, i així es va iniciar la campanya autonomista catalana. El gener de 1919 l'assemblea de la Mancomunitat va aprovar al Palau de la Música el projecte d'Estatut d'Autonomia amb el suport de tots els partits catalans —fins i tot Francesc Macià opinava que era un estatut curt però el millor que es podia aconseguir—; Cambó el va defensar davant les Corts espanyoles, però no va ser aprovat i les Corts van ser dissoltes a causa de la complexa situació catalana de la Canadenca. Finalment, poc després del cop d'estat de gener de 1924 el govern de la Mancomunitat va ser destituït i substituït per un governador militar que en va buidar el contingut, i un decret del 20 de març de 1925 hi va posar fi.

El 1889 el Senat va aprovar el nou Codi Civil, que pretenia uniformar l'estat espanyol i que els sectors catalanistes van rebutjar perquè l'article 15 anava en contra dels drets forals, és a dir, del dret civil català; la Lliga de Catalunya va iniciar una campanya liderada per l'advocat Narcís Verdaguer i ajudada pel setmanari La Veu de Montserrat, i al juliol l'article 15 va ser reformat, cosa que es va considerar «la primera victòria del catalanisme». El 1891 es va formar a Barcelona la Unió Catalanista, un grup polític nascut de la unió de sindicats i associacions catalanistes que pretenia reunir l'heterogeni moviment català i coordinar les accions en defensa dels interessos de Catalunya: un dels seus impulsors va ser Joaquim Verdaguer, el primer president Lluís Domènech i Montaner i el secretari Enric Prat de la Riba, que el 1906 publicaria «La nacionalitat catalana», on defineix el nacionalisme català. Els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 es van reunir a l'ajuntament de Manresa en la primera assemblea de delegats per aprovar les Bases de Manresa o Bases per a la constitució regional catalana, un document de disset bases que proposava reorganitzar les relacions entre Espanya i Catalunya i atorgava al Principat una àmplia autonomia política i econòmica, amb l'autogovern com a objectiu polític, perquè consideraven que l'estat centralista espanyol posava en perill la identitat catalana; les Bases establien un sufragi corporatiu en què només votaven els caps de casa segons la seva feina. Els partidaris de l'estat centralista, Eduardo Dato i Antonio Maura, no ho van acceptar. Els anys següents els homes clau del catalanisme van ocupar la presidència d'institucions importants com l'Ateneu Barcelonès, amb Àngel Guimerà. El 1897 van lliurar al cònsol de Grècia un Missatge al Rei dels Hel·lens, Jordi I, felicitant-lo per enviar tropes a Creta per ajudar la insurrecció contra els turcs, un fet controvertit que les autoritats espanyoles van considerar separatista. El 1899, amb el tancament de caixes, es va mostrar el descontentament de bona part dels catalans. Finalment es defineix el catalanisme polític com el moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya, amb dos vessants: el conservador, un nacionalisme de base burgesa i catòlica partidari d'una solució política moderada, i el progressista, de base popular i partidari d'una solució més radical; i el catalanisme cultural com el conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura catalanes.

Torras i Bages rebutja el canvi social, proposa l'edat mitjana com a època ideal i defensa el regionalisme. Tornant a la Lliga de Catalunya, el seu dirigent Narcís Verdaguer proposa que totes les entitats catalanistes s'uneixin en una, i amb aquest objectiu es funda la Unió Catalanista l'any 1891, impulsada per la mateixa Lliga i vinculada a la burgesia. El seu objectiu és propagar les idees del catalanisme i tenir un programa comú per a totes les entitats catalanistes, és a dir, coordinar-les i seguir una estratègia comuna. Cada cop va triomfant més el catalanisme, que reivindica l'autonomia de Catalunya, per sobre del regionalisme, que reivindica l'autonomia per a totes les regions de l'estat. El punt feble de la Unió Catalanista és que hi ha un sector partidari de presentar-se com a partit polític i un altre que no, que només vol fer campanyes i discursos. L'acció més important de la Unió Catalanista va ser la redacció de les Bases de Manresa el 1892, un document polític que planteja com serien el govern i Catalunya: conté disset bases o articles, la primera de les quals tracta del govern central i de quines serien les atribucions d'Espanya si Catalunya fos autònoma, mentre que les altres setze tracten del poder regional i de quines serien les atribucions de Catalunya en aquest cas. Entre altres coses, proposen que Catalunya tingui el català com a llengua oficial.

Pàgina inicial del dossier del tema 2, dedicat al catalanisme polític entre 1833 i 1931. El catalanisme es defineix com un moviment reivindicatiu nacional iniciat a la segona meitat del segle XIX, amb l'objectiu inicial de defensar els valors històrics i culturals catalans dins un marc de relacions polítiques i administratives amb l'Estat espanyol; els seus antecedents són la Renaixença, la defensa dels interessos econòmics del model de desenvolupament català i la descentralització de l'estat. La Renaixença és el moviment cultural desenvolupat a Catalunya en el marc del romanticisme, amb l'objectiu de reconèixer la cultura catalana i recuperar el català com a llengua literària; en destaquen la publicació de «La Pàtria» d'Aribau el 1833 i la celebració dels primers Jocs Florals en llengua catalana el 1859. El proteccionisme, és a dir, la defensa de la indústria catalana mitjançant polítiques proteccionistes per reduir l'impacte dels productes estrangers, sobretot britànics, va caracteritzar els diputats catalans a les Corts espanyoles durant la primera meitat del segle XIX: polítics, industrials i publicistes van desenvolupar els arguments que justificaven la necessitat d'un mercat nacional espanyol protegit, i això va esdevenir un tret identitari del catalanisme. Finalment, l'últim quart del segle XIX el catalanisme adopta formes polítiques.

La Lliga Regionalista va ser un partit polític conservador català aparegut el 1901 per la fusió de la Unió Regionalista i altres organitzacions, que es va consolidar gràcies al triomf de la candidatura dels «quatre presidents» —Sebastià Torres, Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner— i a la qual es va unir la Lliga de Catalunya; el seu primer secretari va ser Ferran Agulló i Vidal. La base del seu programa era monàrquica i conservadora i als seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'Estat espanyol; el seu òrgan era el diari La Veu de Catalunya (1899-1936) i el seu gran any va ser el 1916, quan va obtenir l'hegemonia política aprofitant la crisi dels partits republicans. Amb tot, va ser força inestable i va patir moltes crisis internes, perquè estava formada per gent molt diversa unida pel sentiment catalanista i l'oposició al govern central; quan Francesc Cambó va ser ministre de Foment el 1918 i de Finances el 1921, la Lliga va quedar molt desprestigiada i va patir una davallada, i el 1922, després de la Conferència Nacional Catalana, una part de la gent es va escindir per crear Acció Catalana, que rebutjava col·laborar amb el govern de Madrid. El noucentisme és el corrent estètic i literari d'inicis del segle XX regit pel gust per les normes i l'ordre, la inspiració en el món clàssic grec i romà i la identificació amb el Mediterrani i la seva cultura; un dels seus principals teòrics va ser Eugeni d'Ors, que va difondre la seva teoria en les «gloses» de La Veu de Catalunya, i en aquell context es van crear l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya. L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, fundada el 1898, tenia l'objectiu d'impulsar el model d'escola catalana segons els corrents pedagògics moderns. Pel que fa a les figures, Prat de la Riba va ser advocat i periodista, director de La Veu de Catalunya, un dels fundadors de la Lliga, primer president de la Mancomunitat (1914-1917), un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català i fundador de l'Institut d'Estudis Catalans; va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa i la seva obra cabdal va ser «La nacionalitat catalana» (1906), on presentava Espanya com a decadent i arcaica, feia una petita història dels precedents del segle XIX i acabava amb un capítol sobre el creixement i la modernització de Catalunya. Francesc Cambó (1876-1947) va ser un empresari i polític conservador català, un dels fundadors de la Lliga, defensor que el catalanisme intervingués en la vida política espanyola, i ministre en els governs de concentració nacional.

El manifest sobre l'illa de Creta el va lliurar el president de la Unió Catalanista al cònsol grec a Barcelona. El punt feble de la Unió Catalanista era que hi havia un sector partidari de participar en política i un altre que no, que només volia fer campanyes i discursos; el sector que defensava presentar-se en política va fundar la Unió Regionalista. Aquesta formació tenia com a objectiu presentar-se en política creant un partit, i era un grup format per burgesos i industrials que demanaven autonomia política i administrativa per a Catalunya. A més, un grup d'intel·lectuals que redactaven La Veu de Catalunya també van sortir de la Unió Catalanista i van fundar el Centre Nacional Català, igualment favorable a la intervenció del catalanisme en la política. Les coincidències entre la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van fer que es presentessin conjuntament a les eleccions de 1901 amb la «candidatura dels quatre presidents», i l'èxit electoral va fer que els dos grups s'unissin formant un nou partit polític: la Lliga Regionalista. És el primer partit polític català, el seu diari i màxim òrgan de difusió és La Veu de Catalunya, i a les eleccions municipals del mateix any va obtenir molt d'èxit mentre els partits dinàstics no. A partir d'aquell moment el joc polític es disputarà entre republicans i catalanistes, una hegemonia electoral que dura fins al primer terç de segle.

El Partit Republicà Català es va presentar a les eleccions municipals de 1917 dins una coalició i a les generals de 1918, on va obtenir quatre diputats, un resultat que va millorar el 1919. El 1920 va ser assassinat el seu líder, Francesc Layret, un dur cop per al partit, mentre Lluís Companys era elegit diputat per Sabadell el 1920 i el 1923. Durant els anys 20 els seus dirigents —Companys, Joan Casanovas i Ernest Ventós— van participar en complots contra la dictadura de Primo de Rivera, en uns anys de crisis internes per les discrepàncies entre membres i per la repressió. El 1930, després d'aproximar-se al grup de L'Opinió, va signar el Manifest d'Intel·ligència Republicana i el març de 1931 va participar en la Conferència d'Esquerres, que va donar lloc a la fusió de diversos partits i a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Estat Català és un partit fundat per Francesc Macià —el full en dona dues dates, el juliol de 1918 i el juliol de 1922, aquesta darrera després de la Conferència Nacional Catalana— i és el partit més antic de Catalunya perquè continua en actiu. A la Conferència es va concloure que mentre hi hagués una monarquia a Espanya Catalunya no podria obtenir autogovern i que, per tant, calia trencar qualsevol relació amb Espanya i proclamar l'Estat Català, que es podria confederar amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord i potser Occitània. És un partit nacionalista que, per finançar-se, es va adreçar als catalans de Cuba, ja que el moviment catalanista estava hegemonitzat per la Lliga Regionalista de Cambó. Convençuts que la via parlamentària no funcionaria, van optar per la lluita armada: durant la dictadura de Primo de Rivera van dur a terme accions armades, van passar a la clandestinitat i la cúpula va marxar als Pirineus Orientals, a Perpinyà. El 1925 Francesc Macià i Josep Carner van viatjar a l'URSS per entrevistar-se amb dirigents de la Internacional Comunista i, gràcies a la mediació d'Andreu Nin, van aconseguir les simpaties de Trotski però no de Stalin. El 1926 Estat Català va participar en l'intent d'invasió des de Prats de Molló, on Macià va organitzar una partida armada per envair Catalunya, però el pla va ser descobert per les autoritats franceses i Macià va ser condemnat i deportat a Bèlgica juntament amb la plana major del partit.

El catalanisme demanava un organisme que abastés el territori català en la seva totalitat amb una diputació única. El 1907 el govern de Maura va presentar a les Corts un projecte de llei d'administracions locals orientat a modernitzar l'administració, però la seva caiguda va endarrerir el projecte; quan la Lliga es va recuperar cap al 1911 es va centrar en la demanda d'una Mancomunitat per a les quatre províncies catalanes, i les forces catalanes van redactar el projecte de bases aprofitant l'arribada del liberal Canalejas al govern. La seva trajectòria es divideix en tres períodes segons els presidents: Prat de la Riba (abril de 1914 - agost de 1917), Puig i Cadafalch (fins al setembre de 1923) i Alfons Sala i Argemí (fins a principi de 1925). Tot i la situació agitada de la postguerra en què es va crear, va aconseguir grans fites: modernització d'infraestructures i comunicacions, programa de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris, modernització del món agrari i dotació d'infraestructures culturals com les biblioteques populars. El seu àmbit preferit va ser l'educació: va fomentar l'alfabetització, va crear una escola de mestres, va introduir mètodes pedagògics avançats com el Montessori i va innovar l'ensenyament tècnic amb l'Escola del Treball. Pel que fa a la reivindicació autonòmica, les reformes que plantejava l'Assemblea de Parlamentaris també incloïen l'autonomia de Catalunya. Francesc Layret va fundar el Bloc Republicà Autonomista el 1915, i la radicalització del partit va acabar creant el Partit Republicà Català, mentre la dreta de la Lliga aprofitava l'agitació de la guerra per imposar-se a les forces catalanes d'esquerres. La Gran Guerra va portar la mort de grans líders catalanistes com Prat de la Riba o Torras i Bages, cosa que va fer que Cambó presidís la Lliga i Cadafalch la Mancomunitat; tots dos van veure la solució a la radicalització del catalanisme en la redacció d'unes bases per a l'autonomia, i tot i la negativa del govern central van redactar un Projecte d'Estatut de Catalunya. La reacció dels centralistes va ser molt negativa i dura, fins al punt que Cambó va proposar que els diputats catalans abandonessin les Corts. Un canvi important va ser la moderació del catalanisme conservador i el fet que Cambó acabés de ministre en els governs de concentració nacional el 1918 i el 1921: molts ho van veure com una traïció i alguns van abandonar la Lliga per formar Acció Catalana el 1922, una formació que rebutjava qualsevol pacte amb el govern central. Aleshores es va oficialitzar la primera força política separatista sota la figura de Francesc Macià, l'Estat Català, el 1922.

A partir dels anys 20 la Lliga inicia una davallada davant l'auge d'altres forces. La Unió Federal Nacionalista Republicana va ser un partit fundat a Barcelona l'abril de 1910: des de 1909 alguns sectors de tres partits republicans —la Unió Republicana, el Partit Republicà Democràtic Federal i el Centre Nacionalista Republicà— mantenien una aliança electoral coneguda com a Esquerra Catalana que va donar lloc al nou partit, presidit per Josep Maria Vallès. Hi convivien sectors liberals de la burgesia catalana amb fraccions federalistes, obreres o socialitzants sota un programa bàsicament autonomista, i entre els seus membres hi havia Andreu Nin, Francesc Layret i Pompeu Fabra. Va participar en les legislatives de Barcelona de 1910 amb una representació considerable i un any més tard va ingressar en la Conjunció Republicà-socialista, de caràcter més lerrouxista, però la mort de Vallès i el rebuig del republicanisme català a la ideologia de Lerroux van provocar la marxa dels antics membres d'Unió Republicana, com Lluís Companys, el 1912. Amb Pere Coromines de president i afectada pel gran descens de vots de 1913 davant l'increment de la Lliga, va buscar la coalició amb altres partits d'esquerra radical en el Pacte de Sant Gervasi. Amb la Primera Guerra Mundial va prendre una postura francòfila tot i haver-se postulat inicialment per la neutralitat, i després de la derrota de les legislatives d'abril de 1916 es va descompondre gairebé del tot: la majoria dels seus membres més representatius es van integrar el 1917 al Partit Republicà Català. Els seus portaveus havien estat El Poble Català, La Forja i La Publicidad. El Partit Republicà Català (1917-1931) va ser un partit republicà i catalanista fundat a Barcelona els dies 21 i 22 d'abril de 1917 per la fusió del Bloc Republicà Autonomista de Francesc Layret i Marcel·lí Domingo amb la Joventut Republicana de Lleida, amb la participació d'antics membres de la UFNR, de reformistes com Lluís Companys i de federalistes com August Pi i Sunyer. Les seves bases programàtiques eren l'acceptació del programa federal de Pi i Margall de 1894, el laïcisme i l'impuls de grans transformacions econòmiques i socials, i el seu portaveu era el diari La Lucha, distingit per les campanyes d'agitació contra la monarquia i pels articles antimonàrquics i antimilitaristes de Layret, Domingo i Companys. El 1931 es va fusionar amb altres organitzacions per formar Esquerra Republicana de Catalunya.

Els joves catalanistes demanaven des de 1891 l'entrada del moviment catalanista a la política de la Restauració, però el sistema canovista ho feia realment difícil; la crisi del 98 els va donar una oportunitat i van aprofitar el sentiment d'engany per apropar-se als industrials, comerciants i classes mitjanes. Eren joves acabats de sortir de la universitat com Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch o Francesc Cambó, i el 1901 van aconseguir presentar una candidatura que, amb cert èxit, va posar en marxa la plataforma electoral de la Lliga Regionalista, amb dificultats inicials davant el radicalisme de Lerroux. El 25 de novembre de 1905 un grup d'oficials militars van assaltar i destrossar la redacció del setmanari satíric Cu-cut!, que havia volgut publicar un acudit ridiculitzant l'exèrcit, i també La Veu de Catalunya, el portaveu de la Lliga, cosa que va desencadenar una seqüència de protestes barcelonines. Les protestes catalanistes es van radicalitzar amb la llei de jurisdiccions especials aprovada pels liberals, que en comptes de condemnar els fets dictava que els atacs a la pàtria o als seus símbols passessin sota jurisdicció militar, i la majoria de diputats catalans van abandonar les Corts abans de la votació. El moviment va guanyar visibilitat amb la figura de Cambó i va organitzar una manifestació de 200.000 persones; aprofitant l'èxit, el Comitè de Solidaritat Catalana, que agrupava els partits catalans tret dels dinàstics i del de Lerroux, es va presentar a les eleccions provincials i després generals de 1907, guanyant en 32 dels 36 districtes electorals tot i seguir sent minoria a les Corts. El catalanisme va ser molt important en la defensa de la cultura catalana, intentant modernitzar i catalanitzar la universitat i creant l'Associació Protectora de l'Ensenyament Català; «La nacionalitat catalana», escrita el 1906 per Prat de la Riba, va ser el llibre més influent, i el seu autor, escollit president de la Diputació de Barcelona, va impulsar la política cultural catalanista amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans. L'arribada de Solidaritat Catalana va fer néixer entre els polítics espanyols la por que el moviment s'estengués a altres regions, i van radicalitzar els atacs verbals i fins i tot físics contra els catalanistes, com l'atemptat d'uns joves lerrouxistes contra Cambó, que li va fer guanyar prestigi i poder dins la Lliga. El 1906 el Centre Nacionalista Republicà va agrupar els sectors discriminats per la Lliga, com els obrers i els republicans catalanistes d'esquerres; la crisi de la Lliga amb la Setmana Tràgica va afavorir la Unió Federal Nacionalista Republicana, però el seu pacte amb els anticatalanistes de Lerroux la va fer fracassar a les eleccions. No seria fins al 1931, amb la fundació d'ERC, que l'esquerra catalanista tindria una representació política amb força.

El catalanisme polític es va consolidar gràcies a esdeveniments com els fets del Cu-cut!: el 1905 el setmanari satíric va publicar, als exemplars de mostra per a la censura, un acudit que ridiculitzava les derrotes de l'exèrcit colonial espanyol; tot i no passar la censura, l'exèrcit el va conèixer i un grup nombrós d'oficials va assaltar i destrossar la redacció i la impremta del Cu-cut! i la redacció de La Veu de Catalunya. Els fets van causar un gran enrenou a Barcelona i van desencadenar protestes polítiques i catalanistes, encara més quan es va comprovar que el capità general i el governador civil simpatitzaven amb els revoltats; la revista va ser suspesa sis mesos. El govern liberal de Moret no va condemnar el vandalisme militar i va proposar a les Corts la Llei de Jurisdiccions especials de 1906, segons la qual els atacs a la pàtria i als seus símbols serien jutjats per la jurisdicció militar, més severa; els diputats catalans van abandonar les Corts abans de la votació i la llei, aprovada, es va mantenir fins a la II República. Com a resposta, Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, va organitzar un acte festiu per rebre els diputats que havien abandonat les Corts —la «festa de l'homenatge»—, que va culminar amb una gran manifestació el 20 de maig de 1906; el comitè organitzador es deia Comitè de la Solidaritat Catalana i agrupava les forces polítiques catalanes, amb la Lliga com a força principal, excepte els partits monàrquics i els republicans de Lerroux. Solidaritat Catalana va ser una coalició de partits i és considerada el primer gran moviment unitari català: va sorgir el 1906 i va durar fins al 1909, unint la Lliga Regionalista, la Unió Catalanista, carlins i republicans, tots units pel catalanisme des de posicions polítiques diferents, amb Enric Prat de la Riba com a dirigent. Els bons resultats de les eleccions provincials del març de 1907 els van decidir a presentar-se a les generals d'abril amb el Programa del Tívoli, el manifest electoral llegit al teatre del Tívoli el 14 d'abril de 1907, que demanava la regeneració del sistema polític, la derogació de la Llei de Jurisdiccions i un conjunt de reivindicacions d'autonomia municipal i regional en matèries com ensenyament, beneficència o obres públiques, tot i que no en precisava l'abast. Després d'una violenta campanya electoral —amb l'atemptat contra Cambó, que en va augmentar la popularitat—, Solidaritat va triomfar arreu de Catalunya amb el 67% dels vots i 41 escons dels 44 que s'elegien; Prat de la Riba es va convertir en president de la Diputació de Barcelona i va impulsar la cultura catalana amb l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i el diccionari de Pompeu Fabra. A causa dels fets de la Setmana Tràgica la coalició va desaparèixer, però el seu triomf va fer possible que el catalanisme polític tingués més protagonisme a les Corts espanyoles, cosa que va posar nerviosa una part de la classe política espanyola, que temia que el moviment s'estengués a altres territoris amb identitat cultural pròpia i va intensificar els atacs contra el catalanisme.

Una altra iniciativa de la Lliga de Catalunya va ser la campanya en contra de la reforma del dret civil català que s'estava discutint a les Corts de Madrid: el govern va accedir a no modificar el codi civil català, i aquest fet es considera la «primera victòria del catalanisme». Un aclariment del full recorda que el catalanisme té característiques comunes —la defensa del català, la descentralització i l'autogovern— però presenta diverses opcions polítiques: el catalanisme progressista, laic i de tendència federalista, i el catalanisme conservador, amb el suport de la burgesia i l'església, que és la tendència amb més força a finals del segle XIX, moment en què l'església catalana es desvincula del carlisme i li dona suport. Dins del catalanisme conservador apareix el vigatanisme, un moviment intel·lectual, cultural i catalanista de caràcter apolític, impulsat per membres de les institucions eclesiàstiques de Vic, sobretot pel bisbe Josep Torras i Bages. Defensaven un catalanisme d'arrel cristiana i creien que la societat catalana, industrialitzada des del segle XIX, estava perdent valors religiosos i tornant-se laica, de manera que calia cristianitzar-la: «Catalunya serà cristiana, o no serà». També demanaven que els bisbes de Catalunya fossin catalans. Torras i Bages és l'autor de «La tradició catalana», on exposa el seu ideari i defensa valors conservadors com la família, la propietat i la religió.

El bloc II del temari, dedicat al catalanisme entre 1899 i 1923, s'estructura en dotze apartats: el Tancament de Caixes, la Lliga Regionalista, Prat de la Riba, l'assalt al Cu-cut!, Solidaritat Catalana, el Programa del Tívoli, la Setmana Tràgica, la creació de la Mancomunitat, els efectes de la I Guerra Mundial amb la crisi parlamentària, la primera campanya autonòmica, els canvis al catalanisme —amb la UFNR, el Partit Republicà Català i Estat Català— i Prats de Molló. Entre 1901 i 1923 les forces polítiques catalanes es dividien en dos grans blocs. D'una banda, les forces d'esquerra més nacionalistes i republicanes, com la CADCI i el PRC de Lluís Companys: aquesta esquerra estava mancada d'una base electoral, perquè la burgesia es decantava per la Lliga i l'obrerisme era o bé anarquista o bé republicà lerrouxista i, per tant, anticatalanista. El 1902 es va crear la CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, una associació de dependents i gent d'oficina de tendència catalanista inscrita, però, com a entitat obrera; i el 1906 un grup d'intel·lectuals i homes de professions liberals van crear el Centre Nacionalista Republicà, que tot i aconseguir cert pes a l'Ajuntament de Barcelona es va veure afectat pels fets de la Setmana Tràgica. Així, l'esquerra catalanista va continuar existint en petits partits, ateneus, casals i centres de barri, amb una base molt dispersa, i no va fundar el seu gran partit fins al 1931 amb ERC. De l'altra banda hi havia les forces hegemòniques, conservadores, representades per la Lliga Regionalista i Francesc Cambó. La Lliga arrenca el 1899, quan Cambó, Prat de la Riba i Verdaguer van fundar el Centre Nacional Català, un partit catalanista que agrupava el sector més polític escindit d'Unió Catalanista; el 1901, a les eleccions legislatives i municipals, es va presentar la candidatura coneguda com «la dels quatre presidents», formada per Domènech i Montaner, Albert Rusiñol, el doctor Robert i Sebastià Torres.

El 1886 Valentí Almirall escriu el llibre «Lo catalanisme», on plasma la seva ideologia i el seu pensament polític progressista: s'hi mostra contrari al separatisme però defensa l'autogovern de cada regió i anima els catalans a participar en els partits polítics. El seu projecte de fer una organització interclassista no acaba de triomfar, perquè no guanya la burgesia —que el veu massa republicà— ni tampoc els obrers, a qui no agrada que intenti acostar-se tant a la burgesia; i les diferències ideològiques, entre els qui creuen que només s'ha de defensar la cultura i els qui volen intervenir en política, acaben provocant la desaparició del Centre Català. Després d'aquesta desaparició, el grup d'intel·lectuals conservadors que defensaven la participació en la política crea la Lliga de Catalunya el 1887: un grup de caràcter conservador i burgès en què hi ha Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba, que reivindica i defensa l'oficialitat de la llengua catalana, el dret civil català, el proteccionisme econòmic i una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres actuacions és enviar el Missatge a la Reina Regent, adreçat a Maria Cristina —mare d'Alfons XIII i dona d'Alfons XII—, on es demanava autonomia per a Catalunya.

Les esquerres dirigides per Layret i Companys van crear el Partit Republicà Català el 1917, més proper al republicanisme i al sector obrer, mentre de la branca del PSOE en sortia la Unió Socialista de Catalunya, tot i que el moviment republicà catalanista seguia centrat en els ateneus populars. Pel que fa als nacionalismes a la resta d'Espanya, la propaganda realitzada per la Lliga des de 1915 va ajudar a reactivar nacionalismes i regionalismes com el gallec, el basc o el valencià, que es van agrupar en el pacte Galeusca de 1923. L'origen del nacionalisme basc, amb la figura de Sabino de Arana, va acabar creant el grup inicial del que seria el Partit Nacionalista Basc —el full en dona una data errònia—, que diferenciava la raça basca de la castellana i que va fundar la Solidaritat d'Obrers Bascos abans de morir. A Galícia, tret dels primers moviments literaris com el de Rosalía de Castro, no va ser fins a finals del segle XIX que van sorgir les primeres organitzacions regionalistes, com Solidaridade Galega, que rebutjava el separatisme; la primera organització política van ser As Irmandades da Fala, i finalment l'Organización Republicana Gallega Autónoma es va implantar a la Corunya i va desaparèixer el 1934. A València es va crear el 1904 València Nova, reafirmada amb la Unió Valencianista Regional, i amb la fi de la dictadura el 1930 van néixer l'Acció Cultural Valenciana i l'Agrupació Valencianista Republicana; a Mallorca es va originar el Partit Regionalista de Mallorca. La pàgina es tanca obrint el tema 3, dedicat a la Segona República (1931-1936), que es divideix en quatre fases: de la proclamació de la República a la Constitució de 1931, el Bienni Reformista de 1931 a 1933, el Bienni Negre de 1933 a 1936 i el Front Popular amb la crisi republicana.

El 1909 Antonio Maura va presentar a les corts un projecte de llei d'administracions locals que pretenia modernitzar l'administració i preveia la possibilitat d'unir —mancomunar— diverses províncies; les forces polítiques catalanes, excepte els lerrouxistes, hi van donar suport, però els fets de la Setmana Tràgica van endarrerir la iniciativa. El 1911 la Lliga Regionalista va posar la creació de la Mancomunitat com a punt central del seu programa, les forces catalanes van redactar el projecte de bases i el van presentar al govern, i tot i la forta oposició va ser aprovat el 1912; l'assassinat de Canalejas el va ajornar fins al 18 de desembre de 1913, quan Alfons XIII va signar el reial decret que en permetia la creació. La Mancomunitat va ser una institució vigent entre 1914 i 1923/25 que agrupava les quatre diputacions catalanes —Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona— amb funcions administratives i competències pròpies de les diputacions provincials, però que va adquirir una gran importància política perquè va representar el primer reconeixement de la personalitat i la unitat territorial de Catalunya per part de l'Estat espanyol des de 1714; els seus dos primers presidents eren de la Lliga. S'organitzava en la presidència; el Consell Permanent, amb vuit conselleries —dos per província, per evitar el centralisme barceloní— més la presidència; i l'Assemblea General, sobirana, amb 96 diputats provincials, on destaca l'aprovació del Projecte d'Estatut d'Autonomia de 1919. La seva obra es divideix en tres períodes: el primer presidit per Prat de la Riba (1914-1917), el segon per Puig i Cadafalch (1917-1923), que acaba amb el cop d'estat, i el tercer per Alfons Sala i Argemí, ja intervinguda per la Dictadura fins que va ser abolida. Coincidint amb les dificultats de la Primera Guerra Mundial i la postguerra i amb una situació econòmica precària —fins al 1918 no va rebre un pressupost propi i depenia de l'Ajuntament de Barcelona i de la Diputació—, va intentar modernitzar el país en infraestructures i en l'àmbit educatiu i cultural: va millorar la xarxa telefònica, les carreteres i el ferrocarril, va dessecar pantans i fomentar el cooperativisme agrari, i va dotar Catalunya d'infraestructures culturals orientades a un públic popular, com biblioteques populars, el Servei Cartogràfic o el Servei Meteorològic. En educació va crear una Comissió d'Educació General per a campanyes d'higiene i cursos nocturns per a obrers i un Consell de Pedagogia per coordinar tots els àmbits davant l'alta taxa d'analfabetisme, amb una escola de mestres, la introducció del mètode Montessori, l'Escola de Treball i altres escoles professionals. El seu tema estrella va ser el projecte d'Estatut d'Autonomia de 1919.

Els tres acords del Primer Congrés Catalanista van ser defensar i conservar el dret civil català, crear una acadèmia de la llengua catalana i crear una entitat que difongués el catalanisme. Així es va crear el Centre Català el 1882, que s'encarregava de difondre la particularitat catalana i el patriotisme i de reivindicar la llengua, el dret civil i el proteccionisme econòmic, i que va crear nuclis propagandístics per donar-se a conèixer. El Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista el 1883, on es va acordar que els membres que en formaven part abandonessin els partits dinàstics —liberals i conservadors— i s'afiliessin a organitzacions catalanistes; també va convocar un míting amb la participació de la burgesia, les institucions culturals i altres entitats catalanistes, amb l'objectiu d'acostar la burgesia al catalanisme. En aquesta reunió es va aprovar el Memorial de Greuges de 1885, considerat el primer document polític del catalanisme, que es va enviar a Alfons XII: un llistat que recollia els arguments de Catalunya contra el centralisme espanyol, on es denunciava l'opressió d'Espanya cap a Catalunya i el centralisme, es demanava que es respectés la vida regional de Catalunya i es defensaven el proteccionisme econòmic i el dret civil català.

La Mancomunitat va ser impulsada per la Lliga per recuperar vots i consistia en la unió de les quatre diputacions provincials —mancomunar vol dir unir—; és la primera institució catalana des de 1714. El 1911 la Lliga va presentar al govern el projecte per mancomunar les diferents atribucions de les quatre diputacions catalanes; el liberal Canalejas ho va acceptar, però hi va haver oposició dels conservadors i hostilitat d'una part dels liberals, i el seu assassinat el 1912 va bloquejar el projecte. Els partits catalanistes van pressionar i protestar davant el bloqueig, i finalment Dato, president del govern i cap del partit Conservador, va publicar un projecte que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se amb finalitats administratives; la institució es va constituir el 6 d'abril de 1914. En l'organització es va escollir Prat de la Riba com a president, amb una assemblea de 96 diputats que triava un consell permanent de vuit membres, dos de cada província; es tractava d'una delegació de les funcions que ja tenien les diputacions i amb el mateix pressupost, de manera que no comportava la cessió de cap nova competència de govern. Els presidents van ser Enric Prat de la Riba (1914-1917), Puig i Cadafalch (fins al 1923) i Alfons Sala i Argemí, nomenat per Primo de Rivera fins al 1925. La seva tasca tenia com a objectiu modernitzar Catalunya en dues direccions: el desenvolupament de noves infraestructures i l'impuls de l'ensenyament i la cultura. En el primer àmbit, impulsar serveis públics administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic, amb un pla de millora de la xarxa viària, un pla de millora del sistema postal i telefònic i un pla d'acció agrària per millorar la producció i augmentar la productivitat.

El republicanisme federal defensa el model de república federal en què Catalunya seria un estat federal amb lleis i organització pròpies, i té un gran impuls durant el Sexenni Democràtic; a Catalunya hi destaca el Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Margall, de caràcter progressista. Alguns federalistes de Catalunya, Aragó, València i les Illes Balears van signar el Pacte de Tortosa, un acord pel qual, si Espanya arribés a tenir una estructura federal, aquests territoris formarien un estat federal; també Josep M. Vallès i Ribot va escriure un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola. La transició del federalisme al catalanisme arriba amb Valentí Almirall, que forma part del Partit Republicà Federal i n'és un dels dirigents més destacats: va fundar el diari «El estado catalán», on defensava l'estat català dins d'una república federal en què els territoris es poguessin autogestionar, perquè considerava que això modernitzaria Espanya i milloraria l'economia. El 1881 va decidir sortir del Partit Republicà Federal per crear una organització política pròpia, però abans ja havia convocat el 1r Congrés Catalanista, el 1880, que volia agrupar i recuperar tant el corrent de reivindicació cultural com el polític. En aquell congrés es va arribar a tres acords, el primer dels quals era defensar el dret civil català i conservar-lo.

El tema 8 tracta els orígens i la consolidació del catalanisme entre 1833 i 1901. A principis del segle XIX Catalunya era un conjunt de províncies que només tenien en comú un passat històric i la llengua, que malgrat algunes prohibicions es continuava emprant a nivell familiar; no hi havia cap òrgan de govern ni institució pròpia, perquè el 1714 Felip V havia guanyat la Guerra de Successió i havia proclamat el Decret de Nova Planta, pel qual s'imposaven la llengua i les lleis de Castella. Els antecedents del catalanisme són quatre. La Renaixença és un moviment cultural sorgit aproximadament el 1830 per reivindicar l'ús de la llengua catalana, la història i la cultura, i té dos tipus: la Renaixença literària i cultural, la més intel·lectual i culta, que vol recuperar el català medieval i s'escenifica amb els Jocs Florals; i la Renaixença popular, que reivindica obres literàries amb un català més usual, «el català que ara es parla». Les bullangues són revoltes populars iniciades a Barcelona, derivades del malestar polític, econòmic i social, que tenen un punt en comú amb el catalanisme: totes dues són contràries al centralisme de l'estat. El carlisme reivindica la recuperació dels furs o lleis pròpies catalanes. I el quart antecedent és el republicanisme federal.

El catalanisme polític és fruit de la suma de diversos factors: la Renaixença, el proteccionisme, el regionalisme i el federalisme. A l'inici de la Restauració va adoptar formes polítiques amb la creació d'associacions que organitzaven campanyes per defensar els interessos de Catalunya, elaboraven manifestos i demanaven el reconeixement de la seva singularitat dins l'Estat espanyol: d'aquí que es parli de plataformes catalanistes al segle XIX, la pluralitat de les quals posa de manifest l'heterogeneïtat del moviment. El 1880 es va organitzar el primer Congrés Catalanista per debatre l'ideari: fundar una acadèmia de la llengua catalana, revitalitzar el dret català i crear el Centre Català. Després de la I República, el 1874, el Partido Federal de Pi i Margall va patir una escissió quan un sector del republicanisme federal encapçalat per Valentí Almirall es va posicionar cap al catalanisme, i el 1882 Almirall va crear el Centre Català, una entitat que volia difondre el catalanisme i pressionar el govern. Va organitzar el Segon Congrés Catalanista el 1883 i va reaccionar contra els intents centralistes d'uniformar el Codi Civil, i el 1885 va presentar al rei el Memorial de Greuges, convertit en el primer manifest del catalanisme polític: un document adreçat a Alfons XII per una comissió de personalitats com Àngel Guimerà i Valentí Almirall, on es manifestava el descontentament de la burgesia catalana pels convenis comercials signats amb França i el Regne Unit i el desacord amb les propostes unificadores del Codi Civil; la mort del rei va impedir que les reivindicacions es traduïssin en mesures concretes. El 1886 Almirall va publicar «Lo catalanisme», primera formulació àmplia del regionalisme català des d'una òptica laica i progressista, motiu pel qual és considerat el fundador del catalanisme polític. El 1887 el Centre Català va patir una crisi interna que el va dividir en dos sectors: el d'esquerra federalista, liderat per Almirall, contrari a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 —tot i que la majoria dels integrants la defensaven—, i el més conservador i catalanista, lligat al diari La Renaixença fundat el 1881, els integrants del qual van abandonar el Centre Català i van crear la Lliga de Catalunya, a la qual es va sumar el Centre Escolar de Catalunya, una associació d'estudiants universitaris que va evolucionar del regionalisme al nacionalisme. La Lliga de Catalunya, fundada el 1887, era una organització catalanista de caire conservador que defensava els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya i que a partir de llavors va tenir l'hegemonia catalanista, amb Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch entre els seus membres. El 1888 van proposar a la reina regent Maria Cristina el segon memorial de greuges, on demanaven l'ús del català.