Busco un tema

Explica el mètode socràtic (ironia i maièutica, de caràcter inductiu, davant del deductiu) i els conceptes de consciència i daimon: la veu interior que no mana res sinó que impedeix fer el mal i que constitueix una exigència de solidaritat amb la ciutat. Passa després al judici: acusat d'impietat i de corrompre els joves per acusadors que volien fer-ne un delicte polític, Sòcrates no es defensa i aprofita l'Apologia per explicar què és un filòsof; la seva condemna demostra que Atenes ja no suporta la crítica. Tanca amb la lectura posterior de la seva figura: Ciceró, que diu que va fer baixar la filosofia del cel a la terra, i Aristòtil, que li atribueix el descobriment de la universalitat del concepte.

Obre el tema de la filosofia hel·lenística explicant-ne el context: la mort d'Alexandre trenca la polis i, amb ella, el marc del pensament clàssic; la filosofia deixa la metafísica i es concentra en la pregunta pràctica de com ser feliç. Presenta els dos primers moviments: els cínics de Diògenes, que renuncien a la vida social, la política i la riquesa i busquen la felicitat en l'autosuficiència, i l'escepticisme radical de Pirró, que davant la incertesa absoluta proposa suspendre el judici i cultivar la indiferència i la impertorbabilitat, amb el risc de caure en una actitud perillosa o passiva.

Sistematitza l'escepticisme de Pirró en tres preguntes i tres respostes —no podem conèixer el món, cal suspendre el judici i així ens lliurem de la preocupació— i n'assenyala el punt dèbil: ignorar els instints és perillós, per la qual cosa la filosofia s'ha de basar en un escepticisme moderat. Tot seguit introdueix l'epicureisme: Epicur funda El Jardí, aplica l'atomisme de Demòcrit a la recerca de la felicitat i defineix el plaer moderat com a absència de dolor, amb l'objectiu pràctic de perdre la por a la mort i viure una vida senzilla, amable i envoltada d'amics.

Exposa la cosmologia aristotèlica: un univers d'esferes concèntriques mogudes per atracció cap a un primer motor immòbil, acte pur i immaterial, dividit en un món sublunar imperfecte i corruptible fet dels quatre elements i un món supralunar perfecte, etern i format d'èter. La segona meitat obre l'antropologia: l'ésser humà com a compost de cos (matèria, potència) i ànima (forma, acte), amb els tres nivells d'ànima —vegetativa, sensitiva i racional— i la distinció entre l'intel·lecte passiu, que assimila les formes intel·ligibles, i l'intel·lecte actiu, col·lectiu i no individual.

Tanca l'antropologia amb l'intel·lecte agent —allò que ens permet abstreure l'universal i ens diferencia dels animals— i exposa la teoria del coneixement: tot comença per la sensació, passa per la imaginació i culmina en l'enteniment, que per inducció arriba a l'essència universal; la ment és una pissarra en blanc i no hi ha innatisme. La darrera part obre l'ètica aristotèlica, eudaimonista i teleològica, que rebutja l'intel·lectualisme socràtic i afirma que el fi de tota acció és la felicitat, tria voluntària i pràctica que identifica ser feliç amb ser virtuós.

Quadre comparatiu de les teories polítiques de Plató i Aristòtil. Comparteixen la idea de la polis com a institució natural i únic marc de desenvolupament humà, la crítica als sofistes, la finalitat comuna de l'Estat, el seu paper educatiu i, també, l'acceptació de l'esclavatge. Es diferencien en qui governa i en quines condicions —filòsofs sense propietats ni família contra ciutadans lliures amb béns i llaços familiars—, en la causa que atribueixen al desordre social —incompliment de funcions o desigualtat econòmica— i en el seu enfocament: la utopia platònica davant l'anàlisi realista dels règims existents.

Completa els tres principis del moviment (privació, forma i substrat) i respon a les qüestions del lloc, el temps i l'infinit. Classifica després les quatre espècies de canvi: el substancial, que afecta l'essència, i els accidentals quantitatiu, qualitatiu i locatiu. La segona meitat exposa la doctrina de les quatre causes —formal, material, eficient i final—, necessàries per al coneixement científic i coincidents en els éssers vius, i conclou amb la necessitat d'un primer motor immòbil: el Déu cosmològic de la teologia, forma pura, immutable i origen de tot moviment.

Aristòtil, conegut també com l'Estagirita per haver nascut a Estagira, va ser deixeble de Plató i va estudiar a l'Acadèmia, però amb el temps va desenvolupar un pensament diferent i va decidir fundar la seva pròpia escola, el Liceu. També va ser mestre d'Alexandre el Gran. El seu pensament gira sempre entorn dels problemes plantejats per Plató, als quals critica la teoria de les idees. Aristòtil rebutja que els objectes existeixin separats de la seva essència: per a ell només hi ha un món, el sensible, compost de matèria i forma, i és aquest el que cal estudiar. Tampoc admet que allò dolent del món pugui tenir una idea perfecta, és a dir, no entén com d'una perfecció pugui néixer una imperfecció. Per a Aristòtil, les essències (les idees de Plató) estan dins i juntes amb les coses, de manera que la pròpia cosa ha de tenir l'essència, que es troba en la presència, feta de matèria i forma, de les coses. Aristòtil sosté que no es pot explicar l'origen, l'esdevenir o els canvis de les coses amb les idees, ja que per a Plató les idees eren les causes de les coses; per tant, no és possible que l'essència de les coses existeixi separada d'elles. L'argument del tercer home mostra els límits de la teoria platònica: si tots els homes són anomenats així perquè participen de la idea d'home (F1), que conté l'essència d'home, caldria crear una nova idea (F2) de la qual participessin tots els homes i la idea F1, i després una tercera idea (F3) que contingués els homes i F2, i així fins a l'infinit; per això Aristòtil considera invàlida la teoria de les idees de Plató. Quant al problema del canvi, Aristòtil dona solució a l'arché presocràtic i al conflicte entre Parmènides i Heràclit proposant que el canvi és conseqüència de l'actualització de la potència, amb tres termes: la privació (punt de partida, negatiu, allò que la cosa encara no és, per exemple un home sense estudis), la forma (punt d'arribada, positiu, allò que la cosa serà, per exemple un home amb estudis) i la matèria (allò que assegura la continuïtat del trànsit d'un estat a l'altre). Aristòtil no creu en el dualisme ni en l'idealisme, és a dir, no creu en l'existència de dos móns. El corrent que en resulta és el bidimensionalisme: l'essència d'un objecte es troba en el mateix món que l'objecte, de manera que hi ha un únic món, compost d'objectes i idees alhora, on el món ideal (amb les idees i la forma) i el món sensible (amb les coses i la matèria) conflueixen en la substància.

Exposa el nucli de la metafísica aristotèlica. Aristòtil és empiricoracional —observa amb els sentits i desxifra l'essència amb la raó— i identifica la realitat amb la substància, definida per l'hilemorfisme: tot ésser és un compost inseparable de matèria (hýle, principi passiu i potencial) i forma (morphé, principi actiu i perfectiu), amb les seves subdivisions de matèria primera i segona i de forma substancial i accidental. Distingeix la substància primera (l'individu concret) de la segona (l'espècie i el gènere que porta dins), i conclou que, com que l'essència no està separada de les coses, aquest món és el real i el canvi també ho és.

Aristòtil (384-322 a.C.) va ser un filòsof atenenc, deixeble de Plató, del qual va agafar les teories per criticar-les. Va fundar un espai per ensenyar anomenat Liceu. Igual que Sòcrates, va ser acusat de pertorbar la joventut, d'impietat i de criticar la democràcia atenenca, però a diferència de Sòcrates, Aristòtil va escapar. Va ser mestre d'Alexandre el Gran. Va escriure molts llibres sobre temes diversos, com biologia, política, ètica, física, metafísica i astronomia, i és el primer filòsof que s'ocupa de manera seriosa de conèixer mitjançant l'experiència. Aristòtil intenta explicar el concepte del canvi mitjançant tres premisses: la de forma i matèria, la d'acte i potència, i la de les quatre causes. Sobre forma i matèria: l'univers està compost de matèria, que és la substància, allò que sempre és, i de la qual estan formades totes les coses; la matèria és única. Tota entitat material té una forma o essència que configura aquesta matèria, i és la forma allò que fa que una cosa sigui aquesta i no una altra, encara que la matèria sigui la mateixa. La forma o essència de les coses té un punt d'universalitat, ja que cada matèria té la seva forma particular, però a la vegada les formes comunes, com «taula», són compartides; no es parla de forma física sinó de forma de l'essència. Sobre acte i potència: la forma és l'acte i la matèria és la potència; l'acte és com és la forma en el moment present, aquí i ara, mentre que la matèria no té la potencialitat de ser qualsevol cosa.

Completa la teoria de la substància amb els accidents —les nou categories exemplificades amb Sòcrates— i introdueix la parella acte/potència com a solució al problema presocràtic del canvi: l'acte és el que una cosa és ara i la potència el que pot arribar a ser, de manera que canviar és actualitzar la potència. L'únic que no fa aquest trànsit és Déu, forma pura, acte pur, immòbil i motor de tot. El full acaba obrint l'anàlisi del moviment, on l'ésser es presenta alhora u i múltiple, i n'enumera els tres principis, començant per la privació.

Desenvolupa l'ètica aristotèlica de la virtut: la felicitat s'assoleix amb la vida contemplativa i amb la pràctica del bé, no només amb el seu coneixement, i la virtut és l'hàbit de trobar el terme mitjà entre l'excés i el defecte. Distingeix les virtuts intel·lectuals, que s'ensenyen, de les morals, que s'adquireixen pel costum, i repassa el sentit de la fortalesa, la temprança, la prudència —guia de les altres— i la justícia, la més important, amb les seves modalitats distributiva, commutativa i equitativa. El full acaba obrint la política: l'home és un animal social, l'ètica i la política són inseparables i hi ha tres formes de govern que poden degenerar.

Desenvolupa la proposta pràctica d'Epicur: una teràpia basada en plaers assequibles i en el record dels plaers passats per alleujar el dolor present, i tot un argumentari per perdre la por a la mort —no l'experimentarem, els àtoms es dissolen i els déus no castiguen—, resumit en la màxima «No era, he sido, no soy, no me importa». D'aquí neix l'estil de vida epicuri: l'ataràxia, absència de dolor i pertorbacions assolida amb plaers indispensables i amistat, entesa com un domini intel·lectual del món. El full acaba contraposant l'epicureisme a l'espiritualisme de Plató i Aristòtil.

Els apunts descomponen el principi de causalitat en tres idees —causa, efecte i connexió necessària— i en les tres circumstàncies que l'acompanyen: contigüitat espai-temporal, prioritat de la causa en el temps i conjunció constant. Un parèntesi sobre Aristòtil recorda què entenia la tradició per substància: el substrat que roman inalterable sota els canvis accidentals, allò que fa que una cosa sigui el que és. En tornar a Hume, el contrast queda clar: des del nominalisme i el principi de la còpia, de la substància no en tenim cap impressió, de manera que és només una idea complexa que la imaginació fabrica per economia mental.

Classifica les formes de govern per la quantitat de governants i per la seva finalitat, amb dues taules del dossier que no coincideixen del tot sobre el lloc de la democràcia. Defensa la república o politeia de les classes mitjanes com la millor forma de govern, un règim mig que combina elements monàrquics, democràtics i aristocràtics, admet la propietat privada —a diferència de Plató— i manté les desigualtats entre ciutadans, dones i esclaus; el seu límit és que com més gran és la població, més difícil és aplicar-lo. Tanca el tema comparant Plató i Aristòtil: la inspiració contra el realisme científic, l'Acadèmia política contra el Liceu filosòfic i la superació de la contradicció entre l'ens sensible i l'ens immutable.