Busco un tema

La discussió sobre determinats temes com l'autonomia o la separació entre església i estat va crear una divisió entre les forces polítiques d'esquerra i de dreta, de manera que la constitució va néixer sense el suport de les forces de dreta, excepte a Catalunya amb Unió Democràtica de Catalunya. Aprovada la constitució, es va decidir formar govern amb Manuel Azaña com a president, amb el suport dels partits republicans, d'esquerres i socialistes. Comença així el Bienni Reformista (1931-1933): un cop acabada la fase constituent, el govern va iniciar una política reformista orientada a modernitzar el país, amb lleis que no agradarien a la dreta. La primera mesura, anterior fins i tot a la constitució, va ser la reforma militar, feta mitjançant el decret del 22 d'abril, que va provocar la reducció d'efectius —oficials, generals i caps havien de jurar fidelitat a la Segona República o retirar-se—, passant de 20.000 alts càrrecs a 8.000; molts oficials eren monàrquics i això posava en perill la República. També es van modernitzar els estudis d'accés a l'oficialitat per poder accedir a un càrrec més alt, van desaparèixer els Tribunals d'Honor i es va tancar l'Acadèmia de Saragossa. L'objectiu de tot plegat era democratitzar l'exèrcit.

A les eleccions del novembre de 1933 les dones ja podien votar, tot i que el seu vot estava molt influenciat, i la CNT va fer una campanya a favor de l'abstenció que va perjudicar el PSOE i va afavorir la CEDA. El resultat va ser un gir cap a la dreta —només a Catalunya va resistir l'esquerra—, amb 168 escons per al Partit Republicà Radical i 204 per a la CEDA, que van formar la coalició de govern. El Bienni Negre o Radical-Cedista (1933-36) es va dedicar a aturar les reformes de l'etapa anterior: es van retornar els sous dels eclesiàstics, es van fer retallades als sindicats i es va fer marxa enrere amb la llei de reforma agrària, cosa que va augmentar la conflictivitat social. A Catalunya hi havia un conflicte entre els pagesos rabassaires, agrupats a la Unió de Rabassaires, i els propietaris de la terra, perquè els primers volien una llei que facilités l'accés a la propietat. Es va arribar a un acord amb ERC per aprovar la Llei de contractes de conreu l'abril de 1934, però els propietaris, defensats per la Lliga Catalana, van recórrer al Tribunal de Garanties Constitucionals, que va acceptar el recurs; la Generalitat ho va veure com un atac.

La reforma de l'església tenia per objectiu limitar la seva influència en la societat. Ja s'inicia amb la Constitució, que defineix l'estat com a laic amb llibertat de culte i anul·la el pressupost de culte, i continua amb el matrimoni civil, el divorci i els cementiris laics, la dissolució de l'orde dels jesuïtes —per la seva gran influència en l'ensenyament, ja que controlava moltes escoles, i pel seu vot d'obediència al papa— i la Llei de Congregacions, que limitava la possessió de riqueses dels ordes religiosos. Les conseqüències van ser el descontentament dels sectors catòlics i també dels fidels, tot i que hi va haver sectors de l'església que van defensar la necessitat de pactar amb la República, com el clergat català encapçalat pel cardenal Vidal i Barraquer. La reforma agrària tenia per objectiu millorar les condicions de vida dels agricultors i acabar amb el repartiment injust de les terres, el latifundisme: d'uns 8,5 milions d'habitants, aproximadament la meitat eren pagesos, i d'aquests més de 2 milions eren jornalers que treballaven per a un latifundista, uns 800.000 arrendataris i la resta petits i mitjans propietaris. Les mesures van ser prohibir la rescissió dels contractes d'arrendament per donar més estabilitat als pagesos, fixar la jornada de vuit hores al camp i uns salaris mínims, i sobretot la Llei de Reforma Agrària de 1932, que permetia a l'estat expropiar sense indemnització les terres dels «Grandes d'Espanya» i, amb indemnització, les terres sense cultivar o mal cultivades, les que sempre estaven arrendades i les que es podien regar i no es regaven; per aplicar-la es va crear l'Institut de Reforma Agrària, que disposava d'un pressupost per pagar les expropiacions.

De cara a les noves eleccions del febrer de 1936 els partits es van reorganitzar. A l'esquerra, a Catalunya els partits catalanistes d'esquerres es van agrupar en el Front d'Esquerres, amb un programa que incloïa l'amnistia dels empresonats per la Revolució d'Octubre de 1934, el restabliment de l'Estatut d'Autonomia i de la Generalitat, el restabliment de la Llei de Contractes de Conreu i el suport al programa del Front Popular; a la resta de l'Estat es va crear el Front Popular, una coalició de republicans, socialistes i comunistes que pretenia conquerir el poder per tornar a ser una República d'Esquerres i restablir les reformes. A la dreta, a Catalunya es va crear el Front Català d'Ordre, una coalició electoral dirigida per la Lliga, i a la resta de l'Estat la dreta es va agrupar en el Bloque Nacional, format per la CEDA, republicans de dretes, monàrquics i tradicionalistes, tot i que no tenien ni una candidatura única ni un programa electoral comú. El resultat de les eleccions en el conjunt de l'Estat va ser que el Front Popular va obtenir el 48% dels vots, amb bons resultats a les ciutats industrialitzades i a la perifèria, i les dretes el 46%, amb bons resultats a les zones rurals.

La literatura catalana entre 1890 i 1939 es divideix en quatre etapes. La primera, el Modernisme i primeres dècades del segle XX (1890-1911, data corregida a mà en vermell), sorgeix de la crisi de la Renaixença, la voluntat de superar el provincialisme cultural, la consolidació del catalanisme polític i cultural, la influència del simbolisme, el parnassianisme i el decadentisme, i la industrialització i el creixement urbà, sobretot a Barcelona; busca modernitzar la literatura, rebutja la moral burgesa i el realisme social, i s'interessa per l'art total i el mite de l'artista maleït: en narrativa hi domina l'estètica decadent i simbolista amb temàtiques existencials i de rebel·lia, en poesia el simbolisme i el decadentisme amb estètica refinada, i en teatre la renovació inspirada en models europeus i la comèdia burgesa. La segona etapa, el Noucentisme i primera vanguarda (1911-1923, amb l'anotació manuscrita «1906-1923»), es lliga a la consolidació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, la voluntat d'ordenar la cultura catalana i la reacció contra l'excés emocional del Modernisme, amb racionalisme, claredat, defensa de l'ordre i l'europeisme: en narrativa hi predomina el relat breu i l'assaig, en poesia la precisió formal i el sentit cívic, i en teatre l'intel·lectualisme poc popular. La tercera etapa, segona vanguarda i República (1923-1936), es dona sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la proclamació de la República el 1931, amb eclosió cultural i irrupció de les avantguardes europees —futurisme, expressionisme, dadaisme, surrealisme—: en narrativa hi predomina el conte i l'experimentació, en poesia la influència avantguardista amb cal·ligrames, i en teatre la renovació formal i la professionalització, amb emissió per ràdio. La quarta etapa, Guerra Civil i ruptura cultural (1936-1939), coincideix amb la Guerra Civil espanyola i porta una literatura de combat i compromís ideològic, amb publicacions de guerra, teatre de trinxera i poesia revolucionària; en narrativa hi ha testimonis importants tot i la producció limitada, en poesia domina la combativitat i en teatre la propaganda i la resistència.

El 1933 va tenir lloc la revolta de Casas Viejas, una revolta de pagesos a Andalusia que es va reprimir de forma molt dura. Aquestes revoltes consistien a ocupar l'Ajuntament, cremar el registre de la propietat i declarar el comunisme llibertari, i acabaven amb l'arribada de la Guàrdia Civil o de la Guàrdia d'Assalt; el resultat va ser un desgast del govern, tant pel descontrol com pel descrèdit que li van suposar les dures mesures policials per controlar l'ordre públic. En conjunt, les reformes van provocar el descontentament dels sectors més conservadors de la societat i, alhora, la impaciència i la frustració dels sectors obrers i pagesos, de manera que els últims mesos del govern republicà d'esquerres van quedar marcats pel descontentament general, per la dura campanya de la dreta contra la República i les reformes i pel gran desgast del govern. Davant de tot això, Azaña va presentar la dimissió i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per al novembre de 1933.

La reforma religiosa va fer l'estat laic, va reconèixer el matrimoni civil i va aprovar el 1933 la llei de confessions i congregacions religioses. Aquesta llei va forçar el tancament de molts centres educatius religiosos, sobretot els de l'orde dels jesuïtes, que van ser obligats a dissoldre's perquè es deia que hi havia un poder estranger que els controlava, i els seus béns van ser nacionalitzats; a més, la llei limitava la possessió de béns dels ordes eclesiàstics i preveia la possibilitat de dissoldre'ls en cas de perill per a l'Estat. La reforma agrària de 1932 pretenia expropiar les terres que no estaven explotades, indemnitzar-ne els propietaris, establir-hi colons i aplicar mesures per modernitzar-les; anteriorment s'havia intentat fer la reforma sense indemnitzar, cosa que va portar problemes, com l'intent de cop d'estat de Sanjurjo, i es va crear l'Institut de Reforma Agrària per portar-la a terme. Els resultats van ser molt limitats per tres motius: els escassos recursos econòmics de l'institut, la lentitud de la reforma —la gent s'hi negava i els propietaris van organitzar una associació per no cedir les terres— i la frustració dels camperols, que tenien expectatives altes.

El president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, va dissoldre les corts i va convocar eleccions municipals l'abril de 1933 i generals el novembre del mateix any. Entre els partits de dreta que s'hi van presentar destaca la CEDA, la Confederación Española de Derechas Autónomas, una coalició de partits de dreta presidida per José María Gil Robles, obertament simpatitzant nazi; eren catòlics i molt conservadors i defensaven l'autoritat, la pàtria i la jerarquia, constituïen una força antimarxista i anticomunista i un gran partit de masses, i defensaven els interessos catòlics, dels grans terratinents i de la classe mitjana conservadora, així com una Espanya unitària. També s'hi va presentar el Partit Republicà Radical de Lerroux, anticatalanista, que es va convertir en president tot i que era Gil Robles qui li deia què havia de fer. Entre els partits d'esquerra, el PSOE es va dividir en dues faccions per tot el que estava succeint amb la URSS: una de moderada, liderada per Indalecio Prieto, i una de radical, liderada per Largo Caballero, que volia trencar amb els republicans.

Amb la suspensió de l'Estatut queda també suspesa la Generalitat, que es restablirà amb la victòria del Front Popular. Les actuacions de la Generalitat durant aquell període es divideixen en tres àmbits. En l'econòmic, es van crear els Serveis d'Estadística i l'Institut d'Investigacions Econòmiques, es van crear caixes de dipòsit, es va fomentar l'agricultura amb la creació de cooperatives agràries i de centres d'experimentació agrària, i es va proposar la nova divisió territorial de Catalunya en comarques, que no s'aprovaria fins un cop iniciada la Guerra. En el social, es va crear l'Institut Contra l'Atur Forçós i la Conselleria de Treball, i es van organitzar serveis d'assistència i previsió social. I en el cultural, es van crear nombroses escoles i centres d'ensenyament secundari i la Universitat Autònoma de Barcelona, es van millorar les condicions laborals i els sous dels mestres i es van crear noves places, es van implantar noves tendències educatives amb els Moviments de Renovació Pedagògica, es van organitzar colònies d'estiu i es van impulsar les biblioteques populars, els arxius i els museus.

El turisme va ser el nou sector de l'activitat econòmica, l'anomenat boom turístic espanyol, aprofitant el creixement europeu: dels 7 milions de turistes de 1961 es va passar als 34 milions de 1973, amb la construcció d'hotels, càmpings i serveis sobretot a les costes, les Canàries i les Balears, on va esdevenir l'activitat principal, amb una explotació excessiva del terreny que va fer malbé paisatges i fauna. Les conseqüències van ser la urbanització de la societat, sobretot a Catalunya, el País Basc, Madrid i el País Valencià, amb àrees metropolitanes de treballadors de polígons industrials al voltant de les grans ciutats: Barcelona va passar de 3.900.000 habitants el 1960 a 5.300.000 el 1974 per l'arribada de persones de zones empobrides, que vivien en condicions molt precàries i sense ensenyament de la llengua i la cultura catalanes, cosa que va dificultar la integració dels «mal anomenats altres catalans». L'emigració exterior es va dirigir a França, Alemanya i Suïssa a més d'Amèrica, i es va anar creant una nova classe mitjana amb els obrers qualificats, mentre la renda per habitant es doblava entre 1960 i 1973. Políticament, les reformes econòmiques les van impulsar els tecnòcrates, que volien modernitzar el país però no per la via democràtica, molts d'ells membres de l'Opus Dei i de l'elit econòmica i política del règim. El 1964 es van commemorar els 25 anys de la victòria amb el lema «XXV años de paz», pura propaganda. El 1966 es van aplicar la Ley de Prensa e Imprenta, que eliminava la censura prèvia però permetia multes i retirades posteriors, i la Ley Orgánica del Estado, que permetia a les famílies de cada província representar un terç dels procuradors: petits canvis que no alteraven el control total de la dictadura. El 1969 Franco va nomenar successor Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó, cosa que, amb els 77 anys del dictador, va obrir una sensació d'incertesa i discrepàncies entre falangistes i tecnòcrates; aquests últims van sortir-ne millor posicionats i Carrero Blanco va ser nomenat vicepresident amb Laureano López Rodó, decidits a continuar el creixement mitjançant els plans de desenvolupament. Aquell mateix any la Ley Orgánica del Movimiento y de su Consejo Nacional va reiterar el Movimiento com a única associació política legal: els búnquers volien mantenir la idea franquista sense permetre cap associació per por que acabessin sent partits, mentre altres veien necessari un sistema molt limitat d'associacions que semblés un pas cap a la democràcia sense ser-ho.

La notícia de la proclamació arriba a Madrid i la gent es reuneix al centre. El rei, que estava amb els polítics monàrquics i conservadors, decideix alliberar els membres del comitè revolucionari —Niceto Alcalá-Zamora, Manuel Azaña, Lerroux, Largo Caballero—, i ells, des del Ministeri de Governació, proclamen la II República; al vespre Alfons XIII marxa, però no abdica. El comitè revolucionari es converteix en un govern provisional sota la presidència de Niceto Alcalá-Zamora, que convoca eleccions generals per formar unes Corts Constituents. El procés constituent va del juny al 9 de desembre de 1931: les eleccions generals del 28 de juny de 1931 les guanya una conjunció republicanosocialista en què el partit principal és el PSOE, amb 116 escons, seguit del Partit Republicà Radical de Lerroux amb 90 i d'ERC amb 36.

Els partits d'esquerres van ser els primers a acceptar el dret femení al treball remunerat, però la participació de la dona en el moviment obrer organitzat va ser menor: se l'acusava de mancar de consciència social i de tenir escassa militància sindical, tot i que no es va negar a participar en les mobilitzacions. A la Setmana Tràgica de 1909, a Barcelona, hi va haver una de les primeres mobilitzacions de dones treballadores, provocada per la competència deslleial dels convents, que feien tasques de confecció a preus molt baixos i permetien que els amos de les fàbriques explotessin les obreres; el caire anticlerical de la revolta i el ressentiment cap a les monges van desembocar en una rebel·lió de les dones de la classe obrera. La vaga del tèxtil de Barcelona de 1913 va estar protagonitzada per moltes més dones (56.788) que homes (23.286). Les causes de la menor participació femenina eren la doble jornada laboral —el treball domèstic— i la manca d'accés als cafès i tavernes on els homes preparaven les accions sindicals, sense que el moviment obrer es plantegés cap redistribució del treball domèstic. A les primeres dècades del segle XX el nombre d'afiliades va augmentar en els sindicats metal·lúrgics, tèxtils, de sabaters i sastres, tot i que tots eren governats per homes; el 1916 Virgínia González va entrar a la direcció d'un sindicat com a vocal del comitè de la UGT. L'associacionisme femení creixia sobretot en associacions ocultistes i espiritistes i en entitats benèfiques de caràcter conservador. El feminisme espanyol de finals del XIX i inicis del XX tenia una orientació més social que política, amb desconfiança cap a la política com a reflex de la corrupció; les pioneres van ser Concepción Arenal i Emilia Pardo Bazán, que exigien que les dones fossin reconegudes com a individus i no només com a mares i esposes. El 1921 les feministes van fer el seu primer acte públic repartint pels carrers un manifest que exigia drets civils i polítics i presentant-lo al Congrés i al Senat. La pàgina acaba obrint l'apartat de la Segona República, que va significar l'assoliment legal de la igualtat de drets amb quatre iniciatives: la llei de vot femení, la llei de divorci i matrimoni civil, la llei de dret a l'avortament i mesures en el món educatiu i laboral.

La reforma militar es completava amb la reducció del pressupost de defensa, cosa que afectava el sector africanista, que era el que gaudia de més avantatges i que acabaria protagonitzant el cop d'estat de 1936 amb Franco al capdavant. El 1932 es va crear la guàrdia d'assalt, un cos de seguretat fidel a la república encarregat de mantenir l'ordre públic. La reforma educativa preveia la construcció d'escoles, sobretot rurals, i d'instituts, l'augment de la plantilla de mestres i professors, la creació d'una secció de pedagogia a la Universitat de Madrid i la figura de l'inspector d'educació. La reforma laboral la va dirigir el ministre de treball Largo Caballero, que volia enfortir el sindicalisme i va regular els contractes de treball buscant millorar la protecció social; la sanitat també va millorar. Es va aprovar el Decret de Termes Municipals de 1931, que fomentava la contractació de treballadors del mateix municipi i només permetia contractar gent de fora en cas que ja estiguessin ocupats tots els llocs de treball.

El tema 11 tracta la Segona República i la Catalunya autònoma entre 1931 i 1936, dividida en quatre etapes: la proclamació de la República i la formació del govern provisional durant el període constituent; el Bienni Reformista d'esquerres (1931-1933); el Bienni Negre o conservador de dretes (1933-1935); i la victòria del Front Popular d'esquerres el 1936. El procés arrenca amb la convocatòria d'eleccions municipals per al 12 d'abril de 1931, feta per l'almirall Aznar després de la dictadura de Primo de Rivera, i amb la victòria dels partits republicans del Pacte de Sant Sebastià a les principals ciutats: el triomf de la República equivalia al rebuig de la monarquia. El 14 d'abril la República es va proclamar des de diversos ajuntaments de l'Estat, sent el primer el d'Eibar, al País Basc; a Catalunya, al migdia, primer Lluís Companys la va proclamar des de l'Ajuntament i després Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la federació de Repúbliques Ibèriques des del Palau de la Diputació, i al vespre es va proclamar oficialment a Madrid des de la Puerta del Sol. Alfons XIII es va exiliar a Itàlia. Els signants del Pacte de Sant Sebastià —republicans, socialistes i catalanistes d'esquerra— van formar un govern provisional sota la presidència d'Alcalá Zamora, republicà moderat i catòlic, que va convocar eleccions per al 28 de juny.

El 4 d'octubre de 1934 es va formar un nou govern en què la CEDA va ocupar els ministeris de treball, justícia i agricultura, cosa que no va agradar a l'esquerra perquè dins la CEDA existien grups contraris a la República. El 6 d'octubre va tenir lloc una insurrecció a la conca minera d'Astúries, promoguda pel PSOE, que va durar fins al dia 18: dirigents de la UGT i la CNT van formar un comitè regional d'aliança obrera per dirigir les revoltes, que es van estendre a les principals ciutats asturianes —Oviedo, Gijón, Avilés i Mieres— i van passar de ser unes revoltes a gairebé una revolució. El govern central de Madrid va encarregar a Francisco Franco i a un cos del seu exèrcit africanista controlar la situació, que va acabar amb centenars de morts. El dia 5 d'octubre s'havia convocat una vaga general a tot l'Estat espanyol. Mentrestant, a Catalunya, Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la federació de la República Espanyola i va convidar altres comunitats a unir-s'hi; el govern de Madrid va ordenar al general Domènec Batet que neutralitzés la situació, es va declarar l'estat de guerra a Catalunya, es va ocupar el Palau de la Generalitat i es van empresonar els seus líders, i hi va haver revoltes socials.

El marxisme català —socialisme i comunisme— estava fragmentat en diverses organitzacions i durant la República va tenir poca influència, a causa del gran pes de la CNT, anarquista i apolítica, dins del moviment obrer català. Entre els socialistes hi havia la Unió Socialista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE; entre els comunistes, el Bloc Obrer i Camperol, l'Esquerra Comunista, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de Catalunya. El 1935 el Bloc i l'Esquerra Comunista es van unir i van formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista, el POUM, i el 1936 els altres grups es van unir en el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. A totes les eleccions celebrades a Catalunya, tant a les del govern central com a les de la Generalitat, hi va guanyar ERC. Pel que fa a la Generalitat, a partir de l'aprovació de l'Estatut s'acabava el govern provisional i calia convocar eleccions al Parlament de Catalunya, peça clau de la nova estructura política: es van celebrar el 20 de novembre de 1932, amb resultats semblants als anteriors i una victòria contundent d'ERC, que va obtenir 56 escons dels 85, mentre la Lliga quedava com a primera força de l'oposició amb 16, però a molta distància. Lluís Companys va ser president del Parlament i Francesc Macià president de la Generalitat, i aquest va nomenar un govern format íntegrament per consellers d'ERC. El Govern de la Generalitat només va durar des del setembre de 1932 fins a l'octubre de 1934, quan el govern estatal de centredreta va suspendre l'Estatut.

Les eleccions del novembre de 1933, les primeres en què les dones van poder votar, van significar el gir del govern cap a la dreta, amb 94 escons per a les forces d'esquerra, 168 per al centre i 204 per a la dreta. El govern de dretes, amb Alejandro Lerroux com a president escollit amb una certa reticència de la CEDA, es va centrar en l'àmbit religiós, laboral i agrari: van aturar la Llei de confessions i congregacions, van tornar els sous públics al clergat, els centres educatius catòlics van tornar a la normalitat i es van tornar les terres als grans propietaris, cosa que va provocar un creixent descontentament obrer i camperol mentre les dretes demanaven més duresa; Lerroux va ser destituït i el va substituir Ricardo Samper. L'estiu de 1934, una vaga general de camperols, el conflicte amb la Generalitat per la Llei de contractes de conreu i el gir revolucionari del PSOE van portar a la formació del nou govern de la CEDA, recolzat per Alcalá Zamora el 4 d'octubre de 1934. Immediatament les esquerres es van alarmar i organitzar: el 6 d'octubre va començar un moviment revolucionari a Astúries que duraria fins al 18, promogut per una aliança entre UGT, CNT i comunistes en el Comitè Regional de l'Aliança Obrera, i Francisco Franco es va encarregar de sufocar la revolta, que va acabar amb més de mil morts i gairebé 300 militars. El mateix 6 d'octubre Lluís Companys proclamava l'Estat Català i el govern central declarava l'estat de guerra i ocupava el palau de la Generalitat; la repressió va suposar milers de detencions, tortures, condemnes a mort i a cadena perpètua i l'empresonament d'Azaña i Companys, i el govern va suspendre l'Estatut de Catalunya. L'estiu de 1935 es va aprovar la llei de contrareforma agrària i es van donar responsabilitats militars a oficials antirepublicans. Alhora es feien públics casos de corrupció com el de l'estraperlo, que involucrava Lerroux en una manipulació del joc. Tots aquests escàndols i la possibilitat d'un govern de la CEDA i l'extrema dreta van portar Alcalá Zamora a encarregar la formació de govern a Manuel Portela Valladares i, en no aconseguir-ho, a dissoldre les Corts i convocar eleccions per al 16 de febrer de 1936. Els republicans, socialistes i comunistes van formar el Front Popular per reprendre les reformes i amnistiar els processats pels fets d'octubre, mentre la dreta de la CEDA proposava reformar la Constitució i l'extrema dreta del Bloc Nacional un nou sistema autoritari; a Catalunya s'hi van enfrontar el Front d'Esquerres i el Front Català d'Ordre, i el triomf de les esquerres va ser molt ajustat a Espanya però més evident a Catalunya. Manuel Azaña va formar govern amb republicans i socialistes, recolzant inicialment la continuïtat de la Constitució malgrat les demandes de Largo Caballero.

Les autoritats catalanes van crear una comissió que es va reunir a la Vall de Núria, on van escriure l'Estatut entre el 20 de juny i tot el juliol de 1931, i van decidir sotmetre'l a referèndum el 2 d'agost: va guanyar el sí amb un 99% dels vots. El 13 d'agost Francesc Macià va agafar el projecte i el va portar a Madrid per presentar-lo al president Alcalá-Zamora, i el 18 d'agost es va debatre, sent el finançament de la Generalitat el tema més important; finalment, al setembre de 1932 es va aprovar l'Estatut. El País Basc també tindria el seu, l'Estatut d'Estella. Entre els problemes del Bienni Reformista destaca la situació econòmica: la depressió econòmica mundial va afectar Espanya amb menys intensitat que altres països, en part perquè era bàsicament un país agrari orientat al comerç interior. Tot i així, la producció industrial va disminuir perquè la demanda va baixar i les exportacions van caure un 30% entre 1931 i 1933; com a conseqüència, l'atur es va duplicar, passant de 389.000 persones el 1931 a 801.000 el 1936, i la desconfiança dels sectors financers i dels empresaris va provocar una fuga de capital i una baixada dels beneficis empresarials.

Les eleccions van donar la victòria als partits de centredreta, amb dues forces destacades: el Partido Radical de Lerroux i la CEDA. El nou govern el va presidir Alejandro Lerroux i deixava de moment fora del govern el sector més antirepublicà de la CEDA. Les primeres accions van consistir a aturar la majoria de reformes engegades durant el Bienni anterior: es van retornar les terres confiscades a la noblesa, es va donar llibertat a l'hora de contractar sense sou ni jornada marcats, es va tornar el pressupost de culte a l'església, es van alliberar els militars empresonats per haver participat en el cop d'estat de Sanjurjo, es va retallar el pressupost d'educació i cultura i es va frenar el projecte autonòmic basc. El PSOE i la UGT hi van reaccionar en contra: el seu sector més radical, dirigit per Francisco Largo Caballero, va proposar la revolució social i, juntament amb els anarquistes, va iniciar una «guerra» contra el nou govern amb una proliferació de vagues i conflictes. Els de la CEDA, per la seva banda, demanaven més mà dura per aturar-ho i pressionaven per entrar al govern; Lerroux va acceptar i els va donar tres carteres, fet que va provocar rebuig i va donar pas als fets d'octubre de 1934. Contra l'entrada al govern de la CEDA, vista com a antirepublicana, hi va haver vagues a les grans ciutats, però les reaccions més importants van ser a Catalunya i a Astúries. A Astúries hi va haver un acord entre comunistes, anarquistes i socialistes que van protagonitzar una revolució social: columnes de miners armats van ocupar els pobles, els ajuntaments i les casernes de la Guàrdia Civil i van substituir els ajuntaments per comitès revolucionaris.

El catalanisme és un moviment de reivindicació nacional catalana que es va definir políticament a partir de la segona meitat del segle XIX: a l'inici tenia com a objectiu la defensa dels valors històrics i culturals de Catalunya, però va anar evolucionant cap a una reivindicació política. A la dècada dels 80 del XIX es van establir els símbols —la bandera, l'himne, la dansa i els patrons Sant Jordi i Montserrat—, i els seus antecedents es troben en la Renaixença, el moviment cultural desenvolupat a Catalunya en el marc del romanticisme durant la primera meitat del segle XIX, amb l'objectiu de recuperar el català com a llengua literària i el reconeixement de la identitat de la cultura catalana; el 1833 se'n publica el referent simbòlic, l'oda «La Pàtria» d'Aribau, el 1859 els Jocs Florals donen l'impuls definitiu com a primer certamen en llengua catalana, i el 1870 es funda Jove Catalunya, que impulsa publicacions periòdiques en català com La Gramalla i La Renaixença de 1871. El 1880 s'organitza el primer Congrés Catalanista. Un altre senyal d'identitat és el proteccionisme —impostos als comerços de fora per fomentar el local—, defensat pels diputats catalans a les Corts espanyoles per protegir la indústria catalana dels productes estrangers. El regionalisme sorgeix a la segona meitat del XIX a Catalunya, València, Galícia i el País Basc com a moviment favorable a la recuperació de la identitat cultural, les tradicions i la llengua, de caire conservador i descentralitzador, i a partir dels anys 90 evoluciona cap al nacionalisme, especialment a Catalunya i Biscaia; al País Basc s'expressa a través dels fueristas, que volien recuperar els furs, i dels euskaros, que defensaven la llengua i les tradicions, amb Sabino Arana com a impulsor del nacionalisme basc, mentre que a Catalunya els màxims exponents són Mañé i Flaquer, amb «El regionalismo» de 1887, i Torras i Bages, amb «La tradició catalana». Finalment, el republicanisme es va dividir durant la I República entre federalistes —partidaris d'un sistema de pactes entre pobles, nacions o estats per formar una unitat política més àmplia— i centralistes, partidaris d'un model republicà unitari; la major part dels republicans catalans eren federalistes i fins i tot hi va haver un intent de proclamar l'Estat català, que Pi i Margall, partidari del federalisme però gradualista, va impedir. El moviment insurreccional del cantonalisme, dirigit pels federalistes intransigents, tampoc no va aconseguir imposar el federalisme i va propiciar la dimissió de Pi i Margall i una forta repressió; la Primera República no va poder superar els problemes interns i l'intent de crear un model constitucional que reconegués l'autonomia política no va prosperar.

Després de repassar la creació de l'Assemblea Nacional Consultiva, la pàgina obre l'última etapa: la Dictablanda de 1930-1931, el període de transició entre la fi de la dictadura i l'establiment de la segona república. Els presidents del consell de ministres d'aquesta etapa van ser Berenguer i l'almirall Aznar. El rei volia controlar la situació política amb un retorn lent a la normalitat constitucional de 1876: Alfons XIII va formar un govern provisional que va donar al general Berenguer, amb l'encàrrec de convocar eleccions. A l'agost de 1930, a Sant Sebastià, els representants dels principals partits polítics contraris a la dictadura i a la monarquia es van reunir i van signar un pacte on van acordar l'estratègia per posar fi a la monarquia i proclamar la segona república; per dirigir aquesta acció van formar un comitè revolucionari.

Els partits d'esquerra, reflectits en el partit comunista de l'URSS, s'ajunten i es presenten amb el nom de Front Popular seguint el model francès del Front populaire: és una aliança electoral d'esquerres, republicans, socialistes i comunistes. El seu programa electoral defensava l'amnistia per als presos polítics de 1934 i continuar amb les reformes del Bienni Reformista. La dreta va tornar a presentar-se sota la CEDA i proposava una reforma de la Constitució de 1931, i a més va aparèixer un partit d'extrema dreta, el Bloque Nacional, dirigit per José Calvo Sotelo, l'objectiu del qual era crear un estat autoritari. A Catalunya hi va haver dues coalicions: la d'esquerra, el Front d'Esquerra encapçalat per ERC, que defensava la llibertat dels presos polítics, el restabliment de l'estatut d'autonomia i posar en vigor la llei de contractes de conreu; i la de dreta, el Front Dretà Català d'Ordre, format per la Lliga Catalana amb Francesc Cambó. A Catalunya va triomfar l'esquerra.

La repressió dels fets d'octubre va deixar 3.500 detinguts, entre ells Azaña, que estava a Barcelona; a més es va anul·lar la Llei de Contractes de Conreu i molts rabassaires van ser obligats a pagar la totalitat de les rendes amb els endarreriments des de 1931, sent desnonats de les terres i empresonats si s'hi resistien. Les conseqüències van ser l'augment de la influència de la CEDA al govern, la suspensió de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el nomenament de Gil Robles com a ministre de Guerra i de Franco com a cap de l'Estat Major de l'exèrcit, una dura repressió allà on hi havia hagut vagues i, com a reacció, que el tarannà molt conservador del govern provoqués que les forces d'esquerra s'unissin contra la seva política amb un programa comú. A la tardor de 1935 va arribar una forta crisi del govern per uns escàndols de corrupció: el cas de l'estraperlo, una ruleta trucada que per mitjà de suborns s'havia imposat a diferents casinos espanyols, i el cas Nombela, de malversació de fons per part de polítics radicals. Aquests escàndols van agreujar les diferències polítiques entre la CEDA i Lerroux, que va perdre legitimitat per governar; Gil Robles va intentar que el nomenessin president del govern, però el president de la República, Alcalá Zamora, s'hi va negar i va convocar noves eleccions legislatives per al febrer de 1936.

Manuel Azaña va ser nomenat cap de govern i va formar un govern amb els republicans i sectors d'esquerra com el PSOE d'Indalecio Prieto. De seguida es va fer l'amnistia als presos polítics i es va restablir l'autonomia a Catalunya, a finals de febrer; Lluís Companys va ser president de la Generalitat amb l'aprovació de la dreta catalana. El govern va iniciar un altre cop les reformes, com la reforma agrària, però els conflictes socials i els complots de la dreta van alterar la vida del país. Un grup de militars agrupats en la Unión Militar Española, una associació de militars contraris a la República, juntament amb la Falange Espanyola, van començar a preparar un complot: des del mes de març tenien decidit fer un aixecament militar. El govern d'Azaña no ho sabia, però la manca de fermesa dels dirigents republicans a l'hora d'apartar els oficials involucrats —Goded, Franco, Mola— sumada a la tensió social del moment va precipitar l'esclat del conflicte. El 12 de juliol de 1936 va ser assassinat el tinent republicà José Castillo, i el 13 de juliol, José Calvo Sotelo.

Catalunya es va recuperar, es va aprovar la llei d'amnistia i el govern va reprendre moderadament la política reformista per por a possibles complots. La violència social i els crims polítics augmentaven, en part per la radicalització tant de les esquerres com de les dretes; el suport de l'extrema dreta a la Unió Militar Espanyola es va fer evident mentre el govern, que coneixia la situació, no es movia amb la força necessària per aturar-ho, i l'assassinat de José Calvo Sotelo el 13 de juliol va portar al precoç aixecament militar. La República a Catalunya va tenir trets diferents, començant pel sistema de partits i sindicats propi consolidat a principis de segle, on dominaven el republicanisme, l'anarquisme i el catalanisme. Els catalanistes conservadors es concentraven a la Lliga Regionalista, defensora de la monarquia en els seus inicis; el catalanisme independentista, perseguit per Primo de Rivera, va optar per la via republicana amb Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, que es van ajuntar i el 1933 es van reorganitzar com a Acció Catalana Republicana. El 1931 va néixer Esquerra Republicana de Catalunya, dirigida per Francesc Macià, que va sorprendre pels resultats obtinguts aquell mateix any, amb 25 dels 50 regidors de Barcelona. Un cop proclamada la República Catalana per Macià, Madrid va enviar tres ministres a negociar, i d'aquella negociació en va sortir la Generalitat de Catalunya, de moment provisional, mentre l'Estatut hauria d'esperar l'aprovació de la Constitució. La Generalitat va crear un Consell de Cultura i es va centrar en l'educació, i la major part de les forces es van concentrar en la redacció de l'Estatut de Núria, aprovat amb múltiples retallades; després es van convocar eleccions autonòmiques per elegir el Parlament de Catalunya, amb majoria absoluta d'ERC i Macià de president, succeït per Companys a la seva mort el 1933. La CNT va tenir un paper clau apostant per la confrontació, com al gener de 1932 a l'Alt Llobregat, mentre els rabassaires creaven la Unió de Rabassaires per regular els contractes amb els propietaris; el Parlament va aprovar la Llei de contractes de conreu el 1934, però els propietaris, amb el suport de la Lliga, van recórrer al Tribunal de Garanties Constitucionals, que va acceptar el recurs. La situació va empènyer Companys a proclamar l'Estat Català l'octubre de 1934, intentant que l'esquerra tornés al govern, cosa que va suposar l'empresonament del govern català i la suspensió de la Generalitat i de l'Estatut d'Autonomia.

Quan Francesc Macià va declarar el 14 d'abril la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, tres ministres es van desplaçar a Barcelona per parlar amb ell i pactar que no tirés endavant aquella proclamació; Macià va quedar com a president provisional de la Generalitat. Pel que fa a les forces polítiques catalanes, els corrents predominants eren tres: els anarquistes; els republicans, seguidors de Lerroux i del Partit Republicà Radical, de caràcter anticatalanista; i el catalanisme, dividit entre els seguidors del Partit Republicà Català de Lluís Companys, Estat Català de Francesc Macià i la Lliga Regionalista. El 1931 el Partit Republicà Català i Estat Català es van fusionar i van formar Esquerra Republicana de Catalunya, i la Lliga Regionalista es va canviar el nom per Lliga Catalana.

Apunts manuscrits sobre les Guerres Púniques. La primera (264-241 a.C.) s'inicia amb la invasió cartaginesa de Messina i la petició d'ajuda dels messinesos a Roma; és un conflicte essencialment naval que Roma guanya construint una gran flota, i acaba amb la conquesta de Sicília, Còrsega i Sardenya i la formació del Mare Nostrum. El full obre després la segona guerra amb l'atac cartaginès a Sagunt el 218 a.C. sota el comandament d'Anníbal Barca.

Després dels fets d'octubre es va suspendre l'Estatut d'Autonomia i la major part dels ajuntaments i les institucions catalanes van ser intervinguts. El govern de Madrid va neutralitzar l'obra reformista de l'etapa anterior en tres direccions: la supressió de l'Estatut d'Autonomia; la promulgació el 1935 de la llei de contrareforma agrària, que eliminava les expropiacions del Bienni anterior; i una reforma militar que consistia a col·locar als llocs de màxima responsabilitat oficials antirepublicans, com Franco. Lerroux es va veure afectat per un cas de corrupció anomenat l'Estraperlo i va haver de dimitir: a partir del maig de 1935 va ser substituït, i José María Gil Robles va passar a ser ministre de guerra. Aquest gir cap a la dreta va fer que el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, dissolgués les corts i convoqués eleccions generals per al febrer de 1936.

Els sectors més radicals dels obrers i camperols, agrupats a la CNT-FAI, van començar a criticar la lentitud de les reformes i van protagonitzar una sèrie d'aixecaments. El primer van ser els fets de Fígols, el gener de 1932: un aixecament de miners de l'Alt Llobregat que es va convertir en una vaga general de caràcter revolucionari sota la bandera del comunisme llibertari i que va afectar el sector tèxtil; es va iniciar a Fígols i Berga i es va escampar per Cardona, Súria i Sallent fins arribar a Manresa, on el govern va ordenar la intervenció de l'exèrcit i la ciutat va ser ocupada militarment. El segon van ser els fets de Casas Viejas, el gener de 1933 a Cadis: un aixecament camperol de tipus anarquista en què els revoltats van intentar assetjar la caserna de la Guàrdia Civil i el govern hi va enviar la Guàrdia d'Assalt, que va respondre amb molta duresa deixant ferits, morts i dotze afusellats, cosa que va ser molt mal vista per la societat del moment. El tercer va ser l'hostilitat de l'exèrcit, l'agost de 1932, amb l'intent de cop d'estat del general Sanjurjo a Sevilla i Madrid, sense èxit, en què els terratinents donaven suport al general. L'església també estava incòmoda amb la República.

Les primeres operacions rebels van ser assegurar l'Estret de Gibraltar per poder enviar tropes i armament des de l'Àfrica i prendre Badajoz per unir la zona oriental d'Andalusia amb Castella i Lleó, cosa que van aconseguir el 14 d'agost de 1936 amb una repressió accentuada; la tercera ofensiva va ser l'atac sobre Irun i Sant Sebastià el setembre de 1936 i, per últim, la presa de Madrid i Toledo des de l'oest, amb derrota nacional el novembre de 1936 i derrotes importants a Jarama i Guadalajara. Aleshores el bàndol franquista es va centrar en el nord, amb un gran paper de l'aviació italiana i de la Legió Còndor i el bombardeig de Gernika, un assaig contra poblacions civils de cara a la Segona Guerra Mundial: Bilbao va caure el juny de 1937 i Astúries, l'última zona republicana del nord, l'octubre del mateix any. L'estiu de 1937 les tropes republicanes havien intentat sense èxit les ofensives de Brunete i Belchite, i només van conquerir Terol, l'única capital de província que recuperarien. A finals de 1937 la situació era favorable als nacionals. El febrer de 1938 els rebels van recuperar Terol i van iniciar l'ofensiva cap a València amb la intenció d'aïllar Catalunya de la resta de la zona republicana; a l'abril entraven a Lleida i arribaven al Mediterrani a Vinaròs. El 25 de juliol els republicans, per trencar el front nacional, van sorprendre les tropes rebels i es va iniciar la batalla de l'Ebre, una de les més sagnants, amb uns 30.000 morts i 100.000 ferits, que va acabar amb victòria nacional el novembre. Després va venir l'ofensiva final sobre Catalunya, amb múltiples bombardeigs de l'aviació italiana des de Mallorca: el 15 de gener entraven a Tarragona, el 26 a Barcelona i el 9 de febrer arribaven a la frontera francesa. Amb Catalunya derrotada la derrota era imminent, i l'1 d'abril de 1939, amb Madrid i Alacant sota control nacional, s'anunciava el final de la Guerra Civil i el triomf del franquisme; la victòria va suposar l'inici d'una sagnant repressió i uns 500.000 exiliats a França. Pel que fa als suports internacionals, hi va haver tres factors decisius: el comitè de no intervenció de les democràcies europees, que es comprometien a no ajudar cap dels dos bàndols per por a l'esclat d'una Segona Guerra Mundial i que va perjudicar la República, ja que els seus ideals eren els més propers als de les democràcies; la signatura de l'Eix Roma-Berlín, que va aportar al bàndol nacional la Legió Còndor amb 5.000 homes i un centenar d'avions i el Corpo di Truppe Volontarie amb 70.000 homes, a més d'una gran quantitat de material bèl·lic; i les ajudes a la República, que van venir de Rússia a un cost de gairebé totes les reserves d'or del Banc d'Espanya i de Mèxic, i que van ser de llarg inferiors a les rebudes pels rebels.

Pàgina inicial del tema de la II República. Les etapes són: les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, la Constitució, i la proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931 a Eibar, al País Basc, i a Barcelona. A partir d'aquí es distingeixen tres etapes: la primera, el Bienni Reformista de 1931 a 1933, d'esquerra; la segona, el Bienni Negre o Radical-Cedista, de 1933 a 1936; i la tercera, el Front Popular i la Guerra Civil. Entre els aconteixements previs hi ha, a l'estiu de 1930, el pacte de Sant Sebastià, on es reuneix un grup de polítics per decidir què faran amb el rei i amb la dictadura; el comitè revolucionari el formen Lerroux, Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña, i els seus objectius són establir la segona república, coordinar el canvi de règim i reconèixer l'autonomia de Catalunya. Després vénen els fets de Jaca: el 12 de desembre de 1930 dos militars de Jaca van intentar una insurrecció per establir la II República, van fracassar i van ser afusellats, i el 14 de desembre els membres del comitè revolucionari van ser empresonats, acusats pels fets de Jaca.

Ja abans de les eleccions del novembre de 1933 els partits de dreta s'havien anat reorganitzant. Al centre-dreta hi havia el Partido Radical de Lerroux, que ja no era tan «radical» i s'havia tornat més conservador, i la Derecha Liberal Republicana d'Alcalá Zamora. A la dreta i entre els monàrquics, la CEDA de Gil Robles, un partit de dreta catòlica tradicional; Acción Española, monàrquica; i els carlins de la Comunión Tradicionalista. A l'extrema dreta, Renovación Española, creada el 1933 i liderada per Calvo Sotelo, que defensava obertament la necessitat d'un cop d'estat per acabar amb la República; les JONS, creades el 1931, que més endavant es van unir amb la Falange Espanyola —fundada el 1933 i dirigida per José Antonio Primo de Rivera— per passar a dir-se FET y de las JONS, d'ideologia antidemocràtica, inspirada en el feixisme italià de Mussolini i partidària de formar grups paramilitars per enfrontar-se als militants d'esquerra. Dins l'exèrcit hi havia descontentament, que durant el Bienni Reformista va provocar alguns aixecaments militars com el del general Sanjurjo l'agost de 1932; a més, els militars van crear la Unión Militar Española, una organització clandestina de militars de dretes i antireformistes que s'organitzaven contra les reformes de la República i que tindrien molt protagonisme al cop d'estat. Amb aquest panorama es van convocar eleccions per al novembre de 1933.

El model territorial de la Constitució no era ni centralista ni federal sinó un sistema autonòmic generalitzat, conegut com el «café para todos», que va estendre l'autonomia a comunitats diferents de les habituals com Canàries, Múrcia o Astúries, amb l'excepció del País Basc i Navarra, on es reconeixen els drets forals i un sistema de finançament propi, el concert econòmic. La proclamació de la Constitució suposava la derogació de les Lleis Fonamentals del franquisme: el 31 d'octubre de 1978 el Congrés i el Senat en van aprovar el projecte i el 6 de desembre es va sotmetre a referèndum popular, on va guanyar el sí, excepte al País Basc, on les abstencions i els vots negatius van ser elevats. Aprovada la Constitució, es van convocar eleccions legislatives per a l'1 de març de 1979: la UCD va tornar a guanyar sense majoria absoluta amb 168 diputats, el PSOE en va obtenir 121 i el PCE 23, Alianza Popular —presentada com a Coalición Democrática— va patir un greu retrocés i va irrompre la coalició basca Herri Batasuna. L'estancament del PSOE va provocar una reflexió interna: Felipe González volia un discurs més moderat i allunyat del marxisme, la majoria del partit no ho va acceptar i ell va dimitir, però al setembre va tornar i el partit va encarar una direcció més moderada. El record de les municipals de 1931, que van precipitar la República, va fer que Suárez ajornés les eleccions municipals, de manera que van coexistir alcaldes franquistes amb diputats escollits democràticament; finalment es van convocar per al 3 d'abril de 1979, i la UCD va guanyar als municipis de menys de 50.000 habitants mentre els socialistes i el PCE s'imposaven a les grans ciutats, amb alcaldes com Tierno Galván a Madrid, Narcís Serra a Barcelona o Julio Anguita a Còrdova. Pel que fa a l'organització autonòmica, les comunitats que s'acollien a l'article 151, que concedia més competències, havien de convocar referèndums, i les preautonomies que iniciaven el procés havien d'aprovar els seus estatuts: l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o Estatut de Sau, promulgat el 1979, atorgava a Catalunya el règim d'autonomia i esdevenia la seva norma institucional bàsica, definint els drets i deures de la ciutadania, les institucions polítiques, les seves competències i el finançament de la Generalitat. L'octubre de 1979 es van sotmetre a referèndum els estatuts basc i català, i el març de 1980 es van fer eleccions al Parlament Basc, on la major part dels diputats van ser del PNB, amb Carlos Garaikoetxea com a lehendakari i Herri Batasuna com a segona força.

Llista de les deu característiques de la Constitució de 1931. La sobirania radica en el poble i s'estableix que el règim polític d'Espanya és una república democràtica i laica. El cap d'estat o president de la república té unes funcions limitades i el cap de govern és escollit per eleccions. El sistema és unicameral —Congrés, sense senat— i el sufragi és totalment universal, tant de dones com d'homes. El poder judicial és independent i compta amb un Tribunal de Garanties Constitucionals per controlar la constitucionalitat de les lleis i resoldre els problemes entre l'estat i les autonomies. S'estableix una nova organització territorial autonòmica, de la qual sortirà l'Estatut. Es reconeixen drets individuals i col·lectius: el dret al divorci civil, el matrimoni civil, el dret al treball i el dret a l'educació primària obligatòria, laica i gratuïta. I finalment es reconeix que algunes províncies puguin accedir a un règim d'autonomia mitjançant estatuts d'autonomia.

La redacció de la Constitució va fer que moltes característiques de l'Estatut no s'aprovessin o quedessin retallades: la Constitució definiria Espanya com un Estat integral, imposaria el castellà com a llengua oficial de tot l'estat i retallaria les competències que Catalunya havia reclamat. El maig de 1932 van començar els debats a Madrid, on dins el parlament hi havia tres postures: els representants catalans demanaven una autonomia àmplia, els representants del govern central —els del Pacte de Sant Sebastià— una autonomia moderada, i l'oposició de dreta era contrària a concedir cap tipus d'autonomia perquè volia una Espanya unitària. Finalment l'Estatut es va aprovar el setembre de 1932, un any després d'haver-se presentat, gràcies a la pressió del cap del govern, Manuel Azaña, i a l'intent de cop d'estat del general Sanjurjo, que va fer adonar els republicans de qui eren els veritables enemics de la República; el text definitiu es va aprovar el 9 de setembre de 1932. El resultat era molt diferent i molt retallat respecte de l'original: es conservaven les institucions bàsiques com la Generalitat, però Catalunya es constituïa com una regió autònoma dins de l'estat i no com un estat federal, s'establia la cooficialitat del castellà i el català, i les competències de la Generalitat quedaven molt retallades i majoritàriament compartides amb el govern central. Pel que fa als partits polítics catalans durant la Segona República, els principals del govern de Catalunya eren la Lliga, que accepta la legalitat catalana i passa a ser la segona força política, amb el suport dels burgesos industrials i propietaris agraris, i que es canvia el nom per Lliga Catalana; i ERC, nascuda a les eleccions de 1931 de la unificació d'Estat Català de Francesc Macià i el Partit Republicà Català de Lluís Companys, amb un programa avançat i rupturista.

L'1 d'octubre de 1931 les Corts Constituents van aprovar el sufragi universal per 161 vots a favor i 121 en contra, i la Constitució de 1931 el va establir en igualtat de condicions. La concessió d'aquest dret no es devia a la pressió del moviment feminista espanyol, que era minoritari, sinó a la necessitat d'una política coherent amb els pressupòsits democràtics d'igualtat, davant el desfasament evident entre el desenvolupament polític i social d'Espanya i el de bona part d'Europa. Hi havia grans discrepàncies entre les mateixes dones: dues de les tres diputades del Parlament, Victoria Kent (Partit Socialista Radical) i Margarita Nelken (Partit Socialista), s'hi van oposar perquè temien que el vot femení afavorís les forces conservadores atesa la dependència de la dona respecte de l'home i de l'església, i creien que el més important era defensar la República; en canvi, Clara Campoamor, diputada del Partit Radical, va defensar fermament el sufragi universal al·legant que la ciutadania política universal no admet cap restricció de gènere. En un parlament de presència gairebé exclusivament masculina s'utilitzava l'argument biològic per sostenir la desigualtat: Manuel Ayuso va arribar a proposar que les dones només poguessin votar a partir dels 45 anys mentre els homes ho farien des dels 23, mentre que diputats més progressistes, com el doctor Juarros Ortega, defensaven la seva presència activa perquè aportarien valors morals i polítics més humans derivats de la maternitat. Estudis recents confirmen que el sufragi femení no va alterar l'estabilitat política republicana —sovint el vot era una qüestió familiar i la dona votava influïda per les idees del marit—, que no sempre era conservador i que va ser decisiu en les eleccions de 1936.

Per frenar la revolució d'Astúries el govern hi va enviar l'exèrcit i finalment la Legió dirigida per Franco des d'Àfrica: després de deu dies de resistència minera els revoltats van ser derrotats i la repressió va ser molt dura, amb un balanç de 1.000 miners morts, 2.000 ferits i 5.000 detinguts. A Catalunya, els antecedents venien de lluny: ja abans del conflicte hi havia malestar entre Catalunya i el govern central, perquè a Catalunya el govern era d'esquerres i el central de dretes. El conflicte previ als fets d'octubre va ser el dels rabassaires: la majoria de pagesos estaven afiliats a la Unió de Rabassaires, un sindicat agrícola vinculat a ERC, i la Generalitat va aprovar una reducció a la meitat de les rendes que pagaven als propietaris, cosa que va provocar les protestes dels propietaris agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. L'abril de 1934 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de contractes de conreu, que permetia als pagesos accedir a la propietat de les terres que treballaven pagant als propietaris uns preus prèviament taxats pel govern; la Lliga va donar suport als propietaris i va denunciar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, que li va donar la raó i la va anul·lar, però la Generalitat no va acceptar l'anul·lació i al setembre del 34 va aprovar una altra llei pràcticament igual. Aquella posició política i social tan diferent entre Catalunya i Madrid va portar a l'enfrontament directe de l'octubre del 34. Amb l'entrada de la CEDA al govern espanyol, el 6 d'octubre de 1934 el president de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar la República Catalana dins la República Federal Espanyola, alhora que una aliança de forces obreres organitzava una vaga general. A Astúries la revolta va ser sobretot social; a Catalunya, en canvi, va ser sobretot política. Es va declarar l'estat de guerra i el Palau de la Generalitat va ser ocupat per l'exèrcit dirigit pel general Batet, que va aconseguir aturar la rebel·lió, amb una repressió també molt dura contra el govern de la Generalitat i l'Ajuntament que li havia donat suport.

El tema 3 tracta la crisi de la Restauració. La segona etapa del règim es caracteritza per una crisi per mantenir el sistema, deguda a tres causes: la mort dels dos dirigents històrics, Cánovas del Castillo i Sagasta; l'aparició de nous partits polítics —socialistes, republicans i nacionalistes catalans i bascos—; i les reivindicacions obreres amb l'augment del sindicalisme. Aquesta inestabilitat política es va reflectir en els dotze canvis de govern entre 1901 i 1916-17 i en dos moments de tensió especial: la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona i la triple crisi de 1917. El període de 1901 a 1917 es divideix en dues etapes: la primera de predomini conservador (1901-1909) i la segona de predomini liberal, a partir de 1910. La primera etapa, al seu torn, se subdivideix en el govern curt (1903-1904) i el govern llarg (1906-1909).

Desenvolupa l'ètica aristotèlica de la virtut: la felicitat s'assoleix amb la vida contemplativa i amb la pràctica del bé, no només amb el seu coneixement, i la virtut és l'hàbit de trobar el terme mitjà entre l'excés i el defecte. Distingeix les virtuts intel·lectuals, que s'ensenyen, de les morals, que s'adquireixen pel costum, i repassa el sentit de la fortalesa, la temprança, la prudència —guia de les altres— i la justícia, la més important, amb les seves modalitats distributiva, commutativa i equitativa. El full acaba obrint la política: l'home és un animal social, l'ètica i la política són inseparables i hi ha tres formes de govern que poden degenerar.

Les primeres actuacions del govern provisional van ser l'amnistia general per als presos polítics tancats durant la Dictadura, la proclamació de la llibertat dels sindicats i dels partits polítics i les primeres mesures econòmiques per frenar la crisi. A Catalunya, Francesc Macià havia proclamat la República Catalana dins d'una federació ibèrica, i el problema era que els signants del Pacte volien que fos la nova constitució la que establís quin tipus d'Estat seria Espanya —federal, unitari o un altre—; alguns representants del Pacte van viatjar a Barcelona i van aconseguir que Macià acceptés la futura decisió de les Corts a canvi d'un govern provisional autonòmic, és a dir, el restabliment de la Generalitat, i Alcalá Zamora, president provisional, va anar a Barcelona a ratificar l'acord. Les eleccions del 28 de juny de 1931 van tenir una gran participació, del 70,14%: va guanyar la coalició republicanosocialista amb 250 diputats, els partits del centre en van obtenir 100 i els de dretes 80, mentre els nacionalistes aconseguien 30 escons per a ERC i 14 per als basconavarresos. Manuel Azaña va ser cap de govern i Alcalá Zamora president de la República, i les Corts van crear una comissió per redactar la Constitució, aprovada el desembre de 1931. Aquella Constitució era força avançada, democràtica i progressista: definia l'Estat com «una República democràtica de treballadors de tota mena que s'organitza en règim de llibertat i de justícia», atribuïa el poder legislatiu a unes Corts amb atribucions molt grans, l'executiu al govern format pel consell de ministres, el cap de govern i el president de la República, i el judicial als jutges independents; l'Estat era centralista o integral, però s'acceptava constituir governs autònoms en algunes regions, les històriques.

Les reformes més transcendentals del Bienni van ser quatre. La militar va reduir els efectius, va limitar l'autonomia de l'exèrcit i va retallar el pressupost de defensa; el compromís monàrquic de gran part dels militars va fer dimitir 12.000 oficials quan se'ls va obligar a jurar fidelitat a la República, i les tropes africanistes, que gaudien de millors condicions i van sortir més perjudicades, serien les que prepararien el futur aixecament de 1936. La política religiosa va controlar l'ensenyament a les escoles catòliques, va suprimir les assignacions estatals a l'Església i va aprovar la llibertat de confessions; la llei de confessions i congregacions religioses, que forçava la clausura de molts centres educatius catòlics, va acabar d'evidenciar el trencament entre la jerarquia eclesiàstica i el govern d'Azaña. La reforma agrària, amb la Llei de reforma agrària i l'Institut de Reforma Agrària, va implantar un sistema d'expropiacions amb indemnització, l'enviament de treballadors a les terres expropiades i la modernització de l'agricultura, tot i que abans ja s'havien expropiat terres sense indemnitzar a 65 terratinents que havien recolzat Sanjurjo; no es va executar amb èxit per la manca de recursos, la lentitud, la resistència dels vells propietaris i els aixecaments dels camperols frustrats. La reforma autonòmica va anul·lar la proclamació de la República Catalana i va instaurar una Generalitat provisional fins a l'aprovació de l'estatut: l'Estatut de Núria es va presentar a la ciutadania i es va aprovar en referèndum —encara amb sufragi universal masculí— amb un 75% de participació i un 99% a favor, però en presentar-lo a Madrid es van retallar mesures i competències, sobretot en l'àmbit financer, i finalment es va aprovar el setembre de 1932. Els polítics bascos ho van intentar amb l'Estatut d'Estella, que es va endarrerir fins a l'esclat de la Guerra Civil i no va ser aprovat, i els casos gallec i valencià ni tan sols van arribar a presentar-se a les Corts. El 1933 el descontentament popular era evident entre els afectats per la crisi i l'atur i entre els qui havien vist frustrades les iniciatives reformistes; l'anarquisme es va radicalitzar amb accions directes de la CNT i la FAI, i el govern va respondre amb la Llei de defensa de la República. Dins el govern es van generar tensions, el president catòlic Alcalá Zamora s'havia distanciat per la política religiosa i els socialistes es van radicalitzar amb Largo Caballero imposant-se, partidari d'acabar la coalició amb els republicans. L'extrema dreta va crear diferents partits d'inspiració carlina i feixista, entre ells la Falange Española fundada pel fill de l'antic dictador, José Antonio Primo de Rivera, mentre la dreta conservadora guanyava pes amb el Partido Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles, que va triomfar a les municipals de 1933. Finalment, la situació va portar Alcalá Zamora a dissoldre les Corts i convocar eleccions generals per al novembre de 1933.

Després de dues insurreccions frustrades per proclamar la República, Alfons XIII va substituir el general Berenguer per l'almirall Aznar, que va convocar les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. Aquelles eleccions eren de fet un plebiscit sobre la monarquia: els resultats van evidenciar la divisió del país, amb 41.224 regidors monàrquics i 39.248 republicans i la influència persistent del caciquisme, tot i que a les grans ciutats el republicanisme va ser el clar guanyador. En un moment d'eufòria, el 14 d'abril es va proclamar la Segona República, inicialment a Eibar; a Barcelona el triomf republicà havia estat aclaparador gràcies a la nova força republicana i independentista creada el març, Esquerra Republicana de Catalunya, i Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament mentre Francesc Macià, poc més tard, proclamava la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, un fet que portaria grans discussions amb Madrid. A la capital es va alliberar el comitè revolucionari i cap a les set de la tarda es va proclamar la República Espanyola; aquell mateix vespre Alfons XIII i la família van marxar a l'exili sense haver abdicat formalment. El govern provisional presidit per Alcalá Zamora va convocar eleccions generals per formar les Corts constituents, celebrades el 18 de juny després d'un període agitat amb atacs anticlericals, i la conjunció republicanosocialista va obtenir el 90% dels escons i va crear una comissió per redactar la Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931 després de grans discussions sobre l'autonomia de Catalunya i la laïcitat de l'Estat, amb l'oposició dels monàrquics, dretans i catòlics. La Constitució establia una república democràtica i laica, l'elecció d'un president amb funcions limitades, un sistema monocameral, un poder judicial independent, una organització territorial autonòmica i una declaració de drets individuals i col·lectius com el sufragi universal masculí i femení o el divorci civil. El Bienni Reformista va començar amb una manca evident de suport social —Catalunya seria l'excepció— i una gran divisió entre esquerres i dretes: el suport de la CNT es va esvair ràpidament amb aixecaments obrers i camperols, i el desacord de gran part de l'exèrcit es va fer evident amb l'intent d'insurrecció del general Sanjurjo l'agost de 1932. Un cop aprovada la Constitució es van mantenir les mateixes Corts i el president Alcalá Zamora, que va escollir Manuel Azaña per formar govern sense convocar eleccions, amb el suport dels sectors d'esquerres i socialistes.

El 1931 Lluís Companys i Francesc Macià van crear Esquerra Republicana de Catalunya, que amb 29 dels 50 regidors seria el partit amb més seguidors. A l'esquerra hi havia també la Unió Socialista de Catalunya, menys majoritària; a la dreta, la Lliga Regionalista, que passava a dir-se Lliga Catalana, amb Francesc Cambó; i al centre, Acció Catalana Republicana. Pel que fa a l'obra inicial de la Generalitat, Francesc Macià n'era el president provisional i Lluís Companys el governador civil, i des de l'inici va tenir poc pressupost. Les seves tasques van ser l'estudi de la divisió del territori de Catalunya, amb el mapa de 38 comarques elaborat per Pau Vila; el Consell de Cultura, dedicat a l'educació; i la creació d'una comissió per elaborar el projecte d'estatut d'autonomia. L'Estatut es va aprovar el 9 de setembre de 1932, però amb moltes retallades, i un cop aprovat es van convocar eleccions autonòmiques: el 20 de novembre de 1932 es va constituir un nou parlament amb majoria d'ERC.

El centre va obtenir un 5,4% dels vots, de manera que els resultats van quedar molt igualats entre el Front Popular i les dretes, cosa que va evidenciar la fractura dreta-esquerra que desencadenaria la Guerra Civil. A Catalunya el Front d'Esquerres va obtenir el 59% dels vots i el Front Català d'Ordre el 41%, així que la fractura no era tan gran i, a més, la Lliga va acceptar el resultat de les eleccions. El nou govern va quedar format pels republicans d'esquerra, amb Manuel Azaña com a president de la República i Santiago Casares Quiroga com a cap del govern; els resultats tan ajustats a l'Estat van generar malestar entre la dreta i part de l'exèrcit, que des del mateix dia de les eleccions van començar a conspirar contra el nou govern. Les actuacions del govern van ser reprendre les reformes iniciades al Bienni d'esquerres, alliberar els presos polítics dels fets d'octubre de 1934 i restablir la Generalitat i les negociacions per a l'autonomia basca i gallega. A Catalunya es va tornar a nomenar Lluís Companys president de la Generalitat i es van restablir l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Contractes de Conreu, amb dreta i esquerra disposades a col·laborar per defensar l'autonomia, de manera que l'enfrontament no va ser tan gran; dins la CNT, a més, els sectors més moderats havien guanyat poder respecte de la FAI. La conspiració militar venia del malestar d'alguns sectors de la dreta i de l'exèrcit que no acceptaven el resultat de les eleccions ni la represa de les reformes i que van començar a conspirar contra la República mitjançant un cop d'estat; la dirigia Emilio Mola, que volia organitzar un cop simultani a totes les guarnicions militars possibles. El govern de la República en va tenir coneixement i, per aturar-ho, va aïllar els generals considerats més perillosos —Franco a les Canàries, Mola a Navarra i Goded a les Balears—, però no els va destituir. A més, en el context europeu augmentava el feixisme i creixia el pensament que amb més mà dura tot funciona millor, i els conspiradors van tenir contactes previs amb la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi.

El Bienni Reformista o Bienni d'Esquerres (1931-1933) el va presidir Manuel Azaña, amb un govern format bàsicament per republicans d'esquerra i socialistes, i hi comença el programa de reformes amb l'objectiu de modernitzar i democratitzar la societat, tot i que algunes reformes ja s'havien iniciat en el període constituent. La reforma de l'exèrcit —una institució que es veia com a culpable d'alguns dels problemes del país— tenia per objectiu crear un exèrcit professional i no polititzat, que no intervingués en política, reduir el nombre de militars i assegurar-ne l'obediència al poder civil. Les mesures van ser la Llei del retir de l'oficialitat, per la qual els oficials havien de prometre l'adhesió al règim republicà, jurant-li fidelitat, o bé retirar-se amb sou —més de la meitat va acceptar l'oferta—; la supressió de càrrecs, d'oficials i d'unitats; el tancament de l'Acadèmia Militar de Saragossa, d'on sortien els militars més conservadors; la desaparició de les capitanies generals i dels tribunals d'honor; la creació de la Guàrdia d'Assalt, un cos de policia de fidelitat republicana; i la reducció del pressupost. Les conseqüències van ser que no es va modernitzar el material, l'armament ni els equipaments, i que va créixer el descontentament d'alguns sectors de l'exèrcit, cosa que la dreta aprofitaria per fer campanya.

Francesc Macià va ser escollit president de la Generalitat fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933, i a partir de llavors el va substituir Lluís Companys. Pel que fa a les tensions socials, a Catalunya hi va haver un augment de treballadors a causa de la construcció del metro de Barcelona i de l'exposició universal de 1929; molts eren treballadors d'altres comunitats, com gent de Múrcia, seguidors dels anarquistes i de la FAI, la Federació Anarquista Ibèrica. En aquell moment, l'agost de 1931, va aparèixer una facció més moderada anomenada Trentisme: van signar un manifest amb 30 dirigents de la CNT catalana que estaven en contra del predomini de la FAI, defensaven un moviment sindicalista i eren partidaris de col·laborar amb ERC i la Generalitat. El 1932 el sector més moderat va ser expulsat de la CNT, de manera que es va imposar la facció més radical, cosa que va provocar més conflictes socials, com els fets de Fígols.

Les lleis de la República. La llei de divorci reconeixia per la legislació civil la dissolució voluntària d'un matrimoni vàlid i permetia establir nous vincles: es va aprovar el 1932 juntament amb el matrimoni civil, i el divorci no es restabliria fins al 1981. Tot i el sentiment anticlerical que va portar al matrimoni civil, es van mantenir les clàusules de dependència i subordinació de les dones; a Catalunya, en canvi, el 1934 es va eliminar el principi d'autoritat marital amb la Llei sobre Capacitat Jurídica de Cònjuges, i es van suprimir del codi penal els delictes d'adulteri. El divorci va ser un fenomen de les grans ciutats i de les regions més d'esquerra, amb un índex molt baix. Pel que fa a la reforma sexual, mentre a la zona republicana es va despenalitzar l'avortament induït a partir de 1937, a Catalunya Josep Tarradellas ja havia signat el desembre de 1936 el Decret d'Interrupció Artificial de l'Embaràs, gràcies al suport dels anarquistes i de metges com Fèlix Martí Ibáñez, director general de Sanitat: permetia avortar a clíniques i hospitals per quatre motius —malformacions, malaltia de la mare, raons ètiques o maternitats no desitjades— i buscava una «maternitat conscient» contra la «maternitat contínua», entesa com una esclavitud per a la dona i el seu cos. El decret formava part de la «Reforma Sexual» anarquista, una nova ètica sexual enfront de la moral tradicional repressiva, però era massa innovador per a una societat amb rols de gènere molt imposats i moltes dones van continuar avortant clandestinament per vergonya. En educació, la República va iniciar una reforma escolar per evitar el control de l'església: des del ministeri d'Instrucció Pública, amb Marcelino Domingo i Rodolfo Llopis i el lema «més escoles i millors mestres», es buscava millor formació docent i escoles dignes; l'escolarització conjunta de nens i nenes, defensada pels sectors progressistes, va topar amb l'oposició dels conservadors i només una minoria de centres va ser mixta. Finalment, la veritable política d'inserció laboral de la dona va arribar durant la Guerra Civil per la manca de mà d'obra masculina: el govern català va crear l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona i es va legislar la igualtat salarial i d'oportunitats, amb Dolores Ibárruri com una de les figures que més va defensar que el treball de la dona no amenaçava el dels homes.

Les esquerres dirigides per Layret i Companys van crear el Partit Republicà Català el 1917, més proper al republicanisme i al sector obrer, mentre de la branca del PSOE en sortia la Unió Socialista de Catalunya, tot i que el moviment republicà catalanista seguia centrat en els ateneus populars. Pel que fa als nacionalismes a la resta d'Espanya, la propaganda realitzada per la Lliga des de 1915 va ajudar a reactivar nacionalismes i regionalismes com el gallec, el basc o el valencià, que es van agrupar en el pacte Galeusca de 1923. L'origen del nacionalisme basc, amb la figura de Sabino de Arana, va acabar creant el grup inicial del que seria el Partit Nacionalista Basc —el full en dona una data errònia—, que diferenciava la raça basca de la castellana i que va fundar la Solidaritat d'Obrers Bascos abans de morir. A Galícia, tret dels primers moviments literaris com el de Rosalía de Castro, no va ser fins a finals del segle XIX que van sorgir les primeres organitzacions regionalistes, com Solidaridade Galega, que rebutjava el separatisme; la primera organització política van ser As Irmandades da Fala, i finalment l'Organización Republicana Gallega Autónoma es va implantar a la Corunya i va desaparèixer el 1934. A València es va crear el 1904 València Nova, reafirmada amb la Unió Valencianista Regional, i amb la fi de la dictadura el 1930 van néixer l'Acció Cultural Valenciana i l'Agrupació Valencianista Republicana; a Mallorca es va originar el Partit Regionalista de Mallorca. La pàgina es tanca obrint el tema 3, dedicat a la Segona República (1931-1936), que es divideix en quatre fases: de la proclamació de la República a la Constitució de 1931, el Bienni Reformista de 1931 a 1933, el Bienni Negre de 1933 a 1936 i el Front Popular amb la crisi republicana.

Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor, s'inscriu en el període d'entreguerres, en plena Segona República, i en l'obertura de la novel·la catalana dels anys 20 i 30 a les tendències europees. Miquel Llor i Forcada va néixer a Barcelona el 3 de maig de 1894 i va morir el 2 de maig de 1966; va estudiar a l'Institut Balmes de Barcelona i va treballar de bibliotecari a la Biblioteca de Catalunya, feina que li va permetre conèixer la literatura europea contemporània, amb influència de Marcel Proust, Sigmund Freud, Fiódor Dostoievski i James Joyce. La seva obra s'inscriu en el Noucentisme, amb influències del Modernisme i de la novel·la psicològica europea. La novel·la narra la història de Laura, jove barcelonina òrfena criada per la seva tia Amèlia, que es casa amb Tomàs Muntanyola, hereu de Comarquinal (ciutat fictícia que simbolitza Vic). Allà és rebuda amb hostilitat, especialment per Teresa, germana de Tomàs; el seu marit resulta groller, fred i autoritari, i la filla que tenen mor poc després de néixer, cosa que la sumeix en depressió, amb el consol del mossèn i de Beatriu. Amb l'arribada de Pere Gifreda, notari nebot de mossèn Joan, Laura hi inicia una relació extramatrimonial que també acaba en decepció, i finalment torna a Barcelona i es refugia en un convent. L'estructura és simètrica, en dues parts sense capítols que representen dos anys, començant i acabant totes dues a la tardor. Entre els personatges hi ha Laura, Tomàs Muntanyola, Teresa, Pere Gifreda, mossèn Joan Serra, Beatriu i Lliborí Terra Negra. Les temàtiques principals són la crítica a la societat tradicional, el conflicte entre modernitat i tradició, la repressió sexual i la hipocresia social, i la denúncia de la repressió de les dones. El narrador és extern i omniscient en tercera persona, amb tècniques com la memòria involuntària, el discurs indirecte lliure i el monòleg interior. La boira és el leitmotiv que simbolitza el tancament de Comarquinal, mentre Barcelona representa la modernitat i la llibertat; la tardor coincideix amb la mort de la filla. L'obra va causar un escàndol a Vic i és considerada una anticipació al debat sobre el feminisme.

La Constitució es completa amb una àmplia declaració de drets i llibertats, un Estat laic que reconeix el matrimoni civil i el divorci, la igualtat de tothom davant la llei i el sufragi universal per als majors de 23 anys, amb dret de vot també per a les dones a partir de 1933. La pàgina inclou un quadre imprès de partits i sindicats de la Segona República, dividit en dos blocs. A l'esquerra, partidària de la laïcitat de l'Estat, la democratització de l'exèrcit, la reforma agrària, els drets socials i laborals i la descentralització, hi ha els partits republicans —Acción Republicana d'Azaña, el Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i Al Servicio de la República d'Ortega y Gasset—, els autonomistes —ERC de Macià i Companys i l'ORGA de Casares Quiroga— i els partits obrers i sindicats —el PSOE de Prieto i Besteiro amb la UGT de Largo Caballero, la CNT i la FAI de Montseny, Durruti i Ascaso, el PCE de Díaz i Ibárruri i el POUM de Nin i Maurín—. A la dreta, partidària de l'Estat confessional, els privilegis de l'exèrcit, la propietat agrària tradicional i l'Estat unitari, hi ha el centredreta amb el Partit Radical de Lerroux i la Derecha Liberal Republicana d'Alcalá Zamora i la dreta amb el Partido Agrario i la CEDA de Gil Robles; els autonomistes de la Lliga Regionalista de Cambó —Lliga Catalana des de 1933— i el PNB d'Aguirre; els sindicats catòlics agraris i la STB; i, com a contraris a la República, els monàrquics de Renovación Española de Calvo Sotelo i la Comunió Tradicionalista dels antics carlins, i els autoritaris de les JONS i la Falange Española de José Antonio Primo de Rivera. Pel que fa a la situació econòmica, a nivell internacional la crisi derivada del Crack del 29 va tenir poca incidència a Espanya per la poca importància del comerç exterior, tot i que sí que la van notar sectors com el vi, l'oli, els cítrics i els minerals, i la pesseta es va devaluar. A nivell intern, la República heretava problemes anteriors com l'endeutament de l'estat, l'atur, el desigual repartiment de la terra i el poc dinamisme industrial.

El comitè revolucionari sortit del Pacte de Sant Sebastià el formaven Niceto Alcalá-Zamora, de la Derecha Liberal Republicana; Manuel Azaña, del Grupo Acción Republicana; Alejandro Lerroux, d'Alianza Republicana; Santiago Casares Quiroga, Largo Caballero, Indalecio Prieto i Eduardo Ortega y Gasset. A l'octubre s'hi van afegir el PSOE i la UGT. Al desembre hi va haver un intent d'aixecament militar per instaurar la república, el 12 de desembre a Jaca (Huesca), dirigit per Galán i García: va fracassar i tots dos van ser afusellats. Berenguer va convocar eleccions al març, però la major part dels representants polítics van dir que no hi volien participar mentre Berenguer i el rei no deixessin els seus càrrecs. Berenguer i el seu govern van dimitir el 14 de febrer i el rei va nomenar l'almirall Aznar, que va presidir un govern de concentració monàrquica en què Berenguer va quedar com a ministre de guerra. El nou govern va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril de 1931 i generals per al mes de juny, però els resultats d'abril van canviar els plans.

El 15 de desembre de 1930 Ramon Franco i Queipo de Llano van intentar un cop d'estat que va fracassar, i tots dos van fugir a Portugal. Per tots aquests fets, al febrer de 1931 Aznar va convocar les eleccions municipals per al 12 d'abril. No semblava que aquelles eleccions poguessin provocar un canvi de govern: van ser escollits més regidors monàrquics que republicans, per la influència del caciquisme a les zones rurals, però a les grans ciutats van guanyar els republicans. La proclamació va arribar el 14 d'abril de 1931 a les 6:30 h, quan a Eibar es va proclamar la República. Al migdia, a Barcelona, Lluís Companys va sortir al balcó de l'Ajuntament a proclamar-la, i una hora més tard Francesc Macià va sortir al balcó de la Diputació i va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

A les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 hi va haver un clar suport als republicans d'esquerra, que van superar la Lliga amb contundència. Després de la proclamació de la República Catalana per part de Macià es van fer negociacions amb els signants del Pacte de Sant Sebastià i es va acceptar el restabliment de la Generalitat com a govern autonòmic; el govern provisional, format pels partits d'esquerra, republicans i catalanistes, va convocar eleccions autonòmiques i va començar la redacció d'un Estatut d'Autonomia. Una comissió d'experts es va reunir a Núria i va redactar un avantprojecte, que el 20 de juny de 1931 va passar al govern català, i el 2 d'agost es va sotmetre a referèndum: el va aprovar el 99% dels electors amb una participació del 75%, i tot i que les dones encara no podien votar van recollir 400.000 firmes a favor. Les característiques de l'Estatut eren que definia la República com a federal; que definia Catalunya com un «Estat autònom dins de la República Espanyola», mentre que la Constitució definiria Espanya com un estat «integral»; que la sobirania l'havia de tenir el poble de Catalunya; que declarava el català llengua oficial de Catalunya, cosa que la Constitució no aprovaria perquè establiria el castellà com a llengua oficial de tot l'Estat; que Catalunya es podia federar amb els altres estats de parla catalana, València i Mallorca; i que dotava la Generalitat de competències en ensenyament, sanitat, obres públiques, policia i cultura. A finals de juny de 1931 es van celebrar les eleccions a Corts, amb triomf d'ERC a Catalunya, i el 18 d'agost Francesc Macià va presentar l'Estatut a les Corts de Madrid per sotmetre'l a discussió i aprovació. Les dificultats van ser grans: fora de Catalunya alguns sectors, sobretot de la dreta, s'hi oposaven perquè consideraven que posava en perill la unitat espanyola, i van fer mítings, manifestacions i boicot als productes catalans; a més, la redacció de la Constitució del 9 de desembre de 1931 faria que moltes característiques de l'Estatut no s'aprovessin o quedessin retallades.

Continuació de la segona Guerra Púnica: Anníbal creua els Alps amb infanteria, cavalleria i elefants perquè la flota romana domina el mar, arriba a les portes de Roma i hi resisteix setze anys, fins que l'atac romà a Cartago dirigit per Escipió l'obliga a tornar i el derrota a Zama el 202 a.C., amb la pèrdua de totes les colònies cartagineses. El full acaba amb la tercera guerra (149-146 a.C.), que Roma justifica amb el conflicte entre Cartago i Numídia i que arrenca amb unes condicions inacceptables: destrucció de la ciutat i trasllat de la població lluny del mar.

Amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial molts espanyols es van exiliar a Amèrica, sobretot a Mèxic, altres es van unir a la resistència francesa i molts van acabar en camps de concentració o d'extermini nazis —uns 7.000 republicans van morir a Mauthausen—. La política de l'exili es va centrar a pressionar les potències democràtiques perquè acabessin amb la dictadura, tant per part dels republicans com dels monàrquics, que volien restaurar la corona amb Joan de Borbó, signant del manifest de Lausana. L'oposició interior, difícil d'organitzar per la repressió, la van protagonitzar sobretot nuclis comunistes i anarquistes. Els maquis eren grups guerrillers d'antics combatents republicans amagats a les muntanyes que organitzaven accions violentes contra el règim, com l'intent fracassat d'envair la Vall d'Aran. El reconeixement internacional del règim i la repressió policial van afeblir molt la resistència, però les dures condicions de vida de la postguerra van generar nous moviments, sobretot vagues obreres: les vagues de tramvies de Barcelona de 1951 i 1957 van originar protestes importants al País Basc, Catalunya i Astúries. L'oposició borbònica es va apagar quan el 1954 Joan de Borbó es va apropar al dictador i es va afegir al Movimiento Nacional, i el 1956 el PCE va proposar una reconciliació nacional per agrupar tots els opositors; la nova resistència la van escenificar els universitaris amb vagues estudiantils i obreres que van donar lloc a Comissions Obreres. Econòmicament, Franco va optar per una economia autàrquica basada en l'autosuficiència amb el mínim contacte comercial exterior, cosa que obligava a una àmplia intervenció de l'estat en la producció i la distribució: la Central Nacional Sindicalista, dependent de la Falange, fixava preus i salaris i reglamentava una activitat econòmica que afavoria els empresaris, amb torns llarguíssims, salaris baixos i cap dret sindical. Les conseqüències van ser el descens de la producció de productes bàsics, de la producció industrial i de la renda per habitant; l'Instituto Nacional de Industria no va aconseguir dinamitzar l'economia i els bancs privats en van sortir beneficiats, mentre a Catalunya la manca d'energia i de primeres matèries obligava a restriccions elèctriques domèstiques i industrials. La postguerra va ser especialment llarga: més de quinze anys de misèria, malalties i alta mortalitat infantil, amb una cartilla de racionament vigent fins al 1952 que limitava l'adquisició d'aliments per família i que resultava insuficient.

Classifica les formes de govern per la quantitat de governants i per la seva finalitat, amb dues taules del dossier que no coincideixen del tot sobre el lloc de la democràcia. Defensa la república o politeia de les classes mitjanes com la millor forma de govern, un règim mig que combina elements monàrquics, democràtics i aristocràtics, admet la propietat privada —a diferència de Plató— i manté les desigualtats entre ciutadans, dones i esclaus; el seu límit és que com més gran és la població, més difícil és aplicar-lo. Tanca el tema comparant Plató i Aristòtil: la inspiració contra el realisme científic, l'Acadèmia política contra el Liceu filosòfic i la superació de la contradicció entre l'ens sensible i l'ens immutable.

L'Institut de Reforma Agrària disposava d'un pressupost per pagar les expropiacions i s'encarregava d'assentar famílies pageses a les terres expropiades, però els resultats de la reforma van ser força limitats: es van expropiar menys terres de les previstes i se'n van repartir menys de les previstes. Les causes van ser les dificultats burocràtiques i la lentitud administrativa, el poc pressupost per pagar les expropiacions, la resistència dels propietaris i la curta durada de la reforma. Les conseqüències van ser el descontentament dels grans propietaris i la decepció dels pagesos, que aspiraven a tenir terres i finalment no van poder ser assentats. La reforma cultural tenia com a objectiu millorar la cultura i l'educació: en educació, promoure una escola pública, laica i liberal i garantir-la a tota la població; en cultura, millorar-ne el nivell general. Es van crear 10.000 escoles noves i 7.000 places de mestre, es va augmentar un 50% el pressupost en educació i es va establir un model d'escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta. També es van promoure campanyes culturals dirigides als sectors econòmicament més febles —fins aleshores la cultura estava lligada a les classes altes—, amb les missions pedagògiques: grups ambulants d'estudiants, professors i intel·lectuals que portaven biblioteques, cinema, corals i teatre a les zones rurals, entre ells Federico García Lorca. La conseqüència van ser les crítiques d'alguns sectors pel pressupost tan elevat destinat a cultura i educació.

La reforma laboral tenia com a objectiu millorar les condicions dels treballadors i la va dirigir el socialista Largo Caballero: es va aprovar la Llei de Contractes de Treball i la Llei de Jurats Mixtos per arbitrar en cas de desacord entre patrons i obrers, es va promoure la creació d'assegurances socials, es va reduir la jornada al camp i es va reforçar el paper dels sindicats agrícoles, i es van establir set dies de vacances pagades a l'any i una jornada laboral setmanal de quaranta hores. Les conseqüències van ser el descontentament dels empresaris, que van intentar frenar algunes reformes, i la impaciència dels obrers per la lentitud d'altres. Amb uns sous encara baixos i l'atur persistent, tot plegat va provocar un augment de la conflictivitat. Hi destaca la importància de la CNT, dins la qual hi havia dos corrents: un de més moderat, els «trentistes» —anomenats així perquè trenta dirigents van signar un manifest—, que donava un cert suport a la República i on destacaven Ángel Pestaña i Joan Peiró, i un de més radical, insurreccional i revolucionari, vinculat a la FAI, amb Joan García Oliver, Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso; a la direcció de la CNT hi predominava aquest últim sector, que va anar imposant els seus criteris. La Federació de Treballadors de la Terra, vinculada a la UGT, també va prendre mesures més radicals, i el Partit Comunista va augmentar el seu nombre de militants. Les esperances frustrades, la lentitud i la limitació de les reformes i l'atur van provocar un seguit de revolucions i vagues tant a les ciutats com al camp, una onada de conflictivitat que el 1932 va incloure la sublevació de miners de l'Alt Llobregat promoguda pels anarquistes.

Dins la política lingüística impulsada per la Generalitat, es publica el Diccionari de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. A les escoles primàries s'implanta el bilingüisme, mentre que a secundària hi ha presència i avenços progressius del català. El català es converteix en una eina de comunicació social: arriba a publicar-se en 27 diaris escrits en aquesta llengua.