Busco un tema

Full breu que tanca el tema hel·lenístic amb les semblances entre estoics i epicuris: tots dos busquen la moderació i l'autocontrol, es mantenen al marge de la societat i entenen la filosofia com l'art de posar límits al desig. Coincideixen també en un diagnòstic d'època —l'època dels déus ja ha passat i la filosofia és cosa d'humans— que deixa l'home hel·lenístic sol, sense l'aixopluc d'un déu ni d'una polis. I tots dos neguen que l'ànima sigui un principi immaterial, encara que la conceben de manera diferent.

Completa l'estoïcisme amb Ciceró, que accepta l'envelliment sense pessimisme, i Sèneca, per a qui la vida no és curta sinó mal gestionada i la veritable forma d'estar viu és estudiar filosofia allunyat del món. Defineix l'apatheia, l'absència total de passió que caracteritza el savi estoic, i la compara amb l'ataràxia epicúria: totes dues busquen la impertorbabilitat, però l'una rebutja tot desig i l'altra admet un gaudi moderat. Un quadre confronta punt per punt les dues escoles en política, plaer, divinitat i el paper del plaer i el dolor.

Obre el tema de la filosofia hel·lenística explicant-ne el context: la mort d'Alexandre trenca la polis i, amb ella, el marc del pensament clàssic; la filosofia deixa la metafísica i es concentra en la pregunta pràctica de com ser feliç. Presenta els dos primers moviments: els cínics de Diògenes, que renuncien a la vida social, la política i la riquesa i busquen la felicitat en l'autosuficiència, i l'escepticisme radical de Pirró, que davant la incertesa absoluta proposa suspendre el judici i cultivar la indiferència i la impertorbabilitat, amb el risc de caure en una actitud perillosa o passiva.

Desenvolupa l'ontologia platònica: les Idees són eternes, immutables i immaterials, i les coses sensibles hi participen i les imiten, de manera que només les Idees tenen autèntica realitat. Precisa les disciplines (ontologia i metafísica), afirma que hi ha idees de tot el que ha existit i pot existir i estableix la jerarquia idees – ens matemàtics – objectes – ombres. La segona meitat obre l'antropologia: el dualisme de cos i ànima, la unió accidental entre tots dos, el cos com a presó que limita el coneixement, i l'ànima eterna que transmigra fins a purificar-se i tornar al món de les idees.

Sistematitza l'escepticisme de Pirró en tres preguntes i tres respostes —no podem conèixer el món, cal suspendre el judici i així ens lliurem de la preocupació— i n'assenyala el punt dèbil: ignorar els instints és perillós, per la qual cosa la filosofia s'ha de basar en un escepticisme moderat. Tot seguit introdueix l'epicureisme: Epicur funda El Jardí, aplica l'atomisme de Demòcrit a la recerca de la felicitat i defineix el plaer moderat com a absència de dolor, amb l'objectiu pràctic de perdre la por a la mort i viure una vida senzilla, amable i envoltada d'amics.

Exposa la cosmologia aristotèlica: un univers d'esferes concèntriques mogudes per atracció cap a un primer motor immòbil, acte pur i immaterial, dividit en un món sublunar imperfecte i corruptible fet dels quatre elements i un món supralunar perfecte, etern i format d'èter. La segona meitat obre l'antropologia: l'ésser humà com a compost de cos (matèria, potència) i ànima (forma, acte), amb els tres nivells d'ànima —vegetativa, sensitiva i racional— i la distinció entre l'intel·lecte passiu, que assimila les formes intel·ligibles, i l'intel·lecte actiu, col·lectiu i no individual.

Segunda página del dosier. Cierra el apartado del estoicismo con la apatheia como ideal de felicidad y sus huellas en fray Luis y Quevedo, y define el bucolismo desde Teócrito y Virgilio hasta la novela pastoril renacentista, con el locus amoenus y el canto amebeo. La parte central son los criterios de corrección sobre las estrofas italianizantes, con la distinción exigida entre estrofa (la lira), composición (el soneto) y serie poética (la silva), su origen italiano y su introducción por Garcilaso y Boscán. Termina abriendo el apartado de San Juan de la Cruz con sus tres grandes poemas y las tres vías místicas.

Tanca l'antropologia amb l'intel·lecte agent —allò que ens permet abstreure l'universal i ens diferencia dels animals— i exposa la teoria del coneixement: tot comença per la sensació, passa per la imaginació i culmina en l'enteniment, que per inducció arriba a l'essència universal; la ment és una pissarra en blanc i no hi ha innatisme. La darrera part obre l'ètica aristotèlica, eudaimonista i teleològica, que rebutja l'intel·lectualisme socràtic i afirma que el fi de tota acció és la felicitat, tria voluntària i pràctica que identifica ser feliç amb ser virtuós.

Quadre comparatiu de les teories polítiques de Plató i Aristòtil. Comparteixen la idea de la polis com a institució natural i únic marc de desenvolupament humà, la crítica als sofistes, la finalitat comuna de l'Estat, el seu paper educatiu i, també, l'acceptació de l'esclavatge. Es diferencien en qui governa i en quines condicions —filòsofs sense propietats ni família contra ciutadans lliures amb béns i llaços familiars—, en la causa que atribueixen al desordre social —incompliment de funcions o desigualtat econòmica— i en el seu enfocament: la utopia platònica davant l'anàlisi realista dels règims existents.

Descartes pertany al racionalisme: la raó és l'única font vàlida de coneixement, les idees innates existeixen i no provenen de l'experiència sensible ni de la imaginació, i les matemàtiques són el model de coneixement a seguir. Descartes és el primer filòsof modern que dona importància al jo com a subjecte de coneixement. El seu objectiu és aconseguir un saber universal per allunyar-se de l'escepticisme, és a dir, no dubtar. El primer principi de la seva filosofia és «penso, aleshores existeixo», perquè no se'n pot dubtar. La seva filosofia es basa en el mètode científic, per la qual cosa defineix un mètode de coneixement, el mètode cartesià, basat en una sèrie de passos deduïts a partir del Discurs del mètode i de les Meditacions metafísiques: l'evidència, segons la qual totes les idees que se'ns presenten de manera clara i distinta són vertaderes; l'anàlisi, que consisteix a descompondre els problemes o dificultats per analitzar-ne els elements més simples; la síntesi, que consisteix a partir d'aquests elements simples per arribar a coneixements més complexos; i l'enumeració, que consisteix a comprovar i revisar tot el procés per evitar errors. A les Meditacions metafísiques, Descartes segueix el procés que el va portar a definir aquest mètode, partint de l'escepticisme per després proposar una solució. En la primera meditació sosté que cal dubtar de tot, mitjançant el dubte hiperbòlic o generalitzat, de manera que si es troba una veritat dins d'aquest dubte, aquesta serà irrefutable. En la segona meditació troba la primera veritat: el jo, com a res cogitans; si dubto, he d'existir, perquè algú està pensant, la qual cosa dona lloc al «penso, llavors existeixo» (cogito, ergo sum), que apareix per primer cop al Discurs del mètode. També hi apareix l'exemple del tros de cera que es desfà, per il·lustrar que la substància estàtica no canvia.

Aristòtil, conegut també com l'Estagirita per haver nascut a Estagira, va ser deixeble de Plató i va estudiar a l'Acadèmia, però amb el temps va desenvolupar un pensament diferent i va decidir fundar la seva pròpia escola, el Liceu. També va ser mestre d'Alexandre el Gran. El seu pensament gira sempre entorn dels problemes plantejats per Plató, als quals critica la teoria de les idees. Aristòtil rebutja que els objectes existeixin separats de la seva essència: per a ell només hi ha un món, el sensible, compost de matèria i forma, i és aquest el que cal estudiar. Tampoc admet que allò dolent del món pugui tenir una idea perfecta, és a dir, no entén com d'una perfecció pugui néixer una imperfecció. Per a Aristòtil, les essències (les idees de Plató) estan dins i juntes amb les coses, de manera que la pròpia cosa ha de tenir l'essència, que es troba en la presència, feta de matèria i forma, de les coses. Aristòtil sosté que no es pot explicar l'origen, l'esdevenir o els canvis de les coses amb les idees, ja que per a Plató les idees eren les causes de les coses; per tant, no és possible que l'essència de les coses existeixi separada d'elles. L'argument del tercer home mostra els límits de la teoria platònica: si tots els homes són anomenats així perquè participen de la idea d'home (F1), que conté l'essència d'home, caldria crear una nova idea (F2) de la qual participessin tots els homes i la idea F1, i després una tercera idea (F3) que contingués els homes i F2, i així fins a l'infinit; per això Aristòtil considera invàlida la teoria de les idees de Plató. Quant al problema del canvi, Aristòtil dona solució a l'arché presocràtic i al conflicte entre Parmènides i Heràclit proposant que el canvi és conseqüència de l'actualització de la potència, amb tres termes: la privació (punt de partida, negatiu, allò que la cosa encara no és, per exemple un home sense estudis), la forma (punt d'arribada, positiu, allò que la cosa serà, per exemple un home amb estudis) i la matèria (allò que assegura la continuïtat del trànsit d'un estat a l'altre). Aristòtil no creu en el dualisme ni en l'idealisme, és a dir, no creu en l'existència de dos móns. El corrent que en resulta és el bidimensionalisme: l'essència d'un objecte es troba en el mateix món que l'objecte, de manera que hi ha un únic món, compost d'objectes i idees alhora, on el món ideal (amb les idees i la forma) i el món sensible (amb les coses i la matèria) conflueixen en la substància.

Continuación de la fotocopia sobre fray Luis de León. Explica las tres doctrinas clásicas que informan su poesía: el platonismo, el estoicismo —con la distinción entre el estoico clásico fatalista y el estoicismo cristiano de los humanistas— y el epicureísmo horaciano, que ante la brevedad de la vida invita a gozar. Resume el contenido del Beatus Ille de Horacio y cierra con la propuesta de fray Luis: alejarse del mundo, la cárcel terrenal, mediante la virtud, el estudio, la naturaleza y la música para poder contemplar a Dios.

Contraposa els sofistes i Sòcrates. Els sofistes ensenyen retòrica per a l'èxit polític i, amb Protàgores, defensen que «l'home és la mesura de totes les coses», de manera que no hi ha veritat garantida i les normes es fixen per acord majoritari. Sòcrates els acusa de negar amb el seu relativisme la virtut que diuen ensenyar i proposa la maièutica: arribar a veritats universals pel diàleg racional partint del no saber. D'aquí surt l'intel·lectualisme moral —Saviesa = Virtut = Felicitat—, segons el qual s'obra malament només per ignorància.

Recorre les meditacions tercera a sisena. La tercera reafirma el jo com a intuïció clara i distinta, en treu el criteri d'evidència, classifica les idees en adventícies, factícies i innates i, a partir de la idea de Déu, demostra la segona veritat amb els arguments de la infinitud i de la causalitat. La quarta refuta el geni maligne perquè Déu és bondadós i no enganya, i explica l'error com a voluntat de conèixer més enllà de l'enteniment. La cinquena reafirma Déu amb l'argument ontològic i la sisena estableix la tercera veritat, l'existència del món com a res extensa, amb la bifurcació entre ment i cos i una visió mecanicista de la natura.

Exposa el nucli de la metafísica aristotèlica. Aristòtil és empiricoracional —observa amb els sentits i desxifra l'essència amb la raó— i identifica la realitat amb la substància, definida per l'hilemorfisme: tot ésser és un compost inseparable de matèria (hýle, principi passiu i potencial) i forma (morphé, principi actiu i perfectiu), amb les seves subdivisions de matèria primera i segona i de forma substancial i accidental. Distingeix la substància primera (l'individu concret) de la segona (l'espècie i el gènere que porta dins), i conclou que, com que l'essència no està separada de les coses, aquest món és el real i el canvi també ho és.

Full breu que tanca el tema de Plató. Contrasta les dues nocions de dialèctica: per a Sòcrates és el diàleg orientat a la veritat, mentre que per a Plató el coneixement no s'esgota en el diàleg sinó que implica millorar l'ànima, aprofundir en la reflexió i superar la sensibilitat per assolir el món de les idees. La resta del full és l'espai reservat per al vocabulari platònic, que va quedar sense omplir.

Aristòtil (384-322 a.C.) va ser un filòsof atenenc, deixeble de Plató, del qual va agafar les teories per criticar-les. Va fundar un espai per ensenyar anomenat Liceu. Igual que Sòcrates, va ser acusat de pertorbar la joventut, d'impietat i de criticar la democràcia atenenca, però a diferència de Sòcrates, Aristòtil va escapar. Va ser mestre d'Alexandre el Gran. Va escriure molts llibres sobre temes diversos, com biologia, política, ètica, física, metafísica i astronomia, i és el primer filòsof que s'ocupa de manera seriosa de conèixer mitjançant l'experiència. Aristòtil intenta explicar el concepte del canvi mitjançant tres premisses: la de forma i matèria, la d'acte i potència, i la de les quatre causes. Sobre forma i matèria: l'univers està compost de matèria, que és la substància, allò que sempre és, i de la qual estan formades totes les coses; la matèria és única. Tota entitat material té una forma o essència que configura aquesta matèria, i és la forma allò que fa que una cosa sigui aquesta i no una altra, encara que la matèria sigui la mateixa. La forma o essència de les coses té un punt d'universalitat, ja que cada matèria té la seva forma particular, però a la vegada les formes comunes, com «taula», són compartides; no es parla de forma física sinó de forma de l'essència. Sobre acte i potència: la forma és l'acte i la matèria és la potència; l'acte és com és la forma en el moment present, aquí i ara, mentre que la matèria no té la potencialitat de ser qualsevol cosa.

Tercera página del dosier. Completa el apartado de San Juan de la Cruz con la definición de la mística y el recorrido de las tres vías en Noche oscura del alma y Llama de amor viva, con sus símbolos y oxímoros. Sigue con los criterios sobre el resurgimiento de la poesía tradicional —villancico con estribillo, mudanza y vuelta; romance, canciones, letrillas y seguidillas— y con la pregunta de conceptismo frente a culteranismo, incluida la puntuación por citar a Gracián y por observar que las fronteras entre ambos no están claras. Abre finalmente la antología de poemas comentados con un soneto de Garcilaso.

Presenta el símil de la línia, que fa correspondre els graus de realitat (imatges, objectes sensibles, objectes matemàtics i idees) amb els graus de coneixement (eikasia, pistis, dianoia i noesis) i els agrupa en doxa i episteme. A continuació explica el mite de la caverna com a relat del difícil procés de la dialèctica ascendent des del món sensible ple d'errades fins a la idea de Bé simbolitzada pel Sol, i com a reflexió sobre el paper del filòsof. Un quadre final posa en paral·lel el mite i la filosofia platònica, columna a columna, per a la font de llum i els nivells de realitat.

Estableix l'analogia completa entre l'ànima individual i l'Estat, amb dos quadres que relacionen parts de l'ànima, funcions, virtuts i classes socials, i que fan de la justícia el resultat de l'harmonia tant en la persona com en la ciutat. Explica que cadascú ha de complir la funció per a la qual està dotat i que l'objectiu polític és la felicitat de la ciutat, garantida per un sistema educatiu obert a tothom que assigna el destí segons la intel·ligència. Tanca amb la jerarquia dels règims polítics —aristocràcia, timocràcia, oligarquia, democràcia i tirania— i amb la conclusió que el conflicte apareix quan governa l'opinió i no el coneixement.

Tanca la comparació entre Sòcrates i els sofistes. Comparteixen l'interès pel llenguatge i la voluntat d'influir socialment, però ho fan de manera oposada: Sòcrates és un educador sense jerarquia i els sofistes, mestres de pagament. Les diferències es concreten en mètode (diàleg contra retòrica), ideal (felicitat i ètica contra èxit polític), pedagogia (gratuïta i informal contra institucionalitzada i de pagament) i conseqüències (filosofia i conceptes ètics contra escepticisme i relativisme), resumides en un quadre. El full acaba explicant els dos moviments del diàleg socràtic: la ironia, que fa caure l'interlocutor en contradicció, i la maièutica, que reconstrueix la definició fent de llevadora.

Descriu les tres parts de l'ànima —racional al cervell, irascible al pit i concupiscible al ventre—, amb la seva virtut i el grup social que hi correspon, i les encaixa en els tres dualismes platònics: ontològic, epistemològic i antropològic. L'ànima s'assembla a les Idees i el cos als objectes sensibles, com mostra el quadre comparatiu. La segona meitat exposa els tres camins cap al món intel·ligible: la reminiscència (conèixer és recordar), la dialèctica ascendent (pujar de grau en grau fins a la idea de Bé) i l'eros, el motor amorós de l'ascens que El Banquet descriu com un camí del cos a l'ànima i de l'ànima a les idees.

Full inicial del Tema 2. Situa Plató a l'Atenes de Sòcrates i de la guerra del Peloponès, recorda la fundació de l'Acadèmia i classifica la seva obra en quatre períodes —socràtic, de transició, de maduresa (el que s'estudia) i crític. A continuació presenta el nucli del sistema: el dualisme ontològic entre un món sensible aparent, canviant i modelat pel demiürg, i un món intel·ligible on les Idees, eternes i immutables, són causa i model de les coses. La diferència decisiva amb Sòcrates és que les Idees existeixen per si soles, tant si algú les pensa com si no.

Tanca el tema de Descartes. Recorda la distinció entre idees clares i distintes i obscures i confuses, i resumeix en un esquema el camí de l'escepticisme fins al mètode a través de les tres veritats —jo, Déu i món—, totes substàncies estàtiques. Assenyala el punt feble de la seva antropologia: ànima i cos haurien de ser independents però els connecta la glàndula pineal. Acaba amb un quadre comparatiu amb Plató sobre l'ànima, els tipus d'idees, la idea superior, l'estatut de les idees, la influència de les matemàtiques i el paper de Déu, amb un punt en comú final: la desconfiança envers el coneixement sensible.

Completa la teoria de la substància amb els accidents —les nou categories exemplificades amb Sòcrates— i introdueix la parella acte/potència com a solució al problema presocràtic del canvi: l'acte és el que una cosa és ara i la potència el que pot arribar a ser, de manera que canviar és actualitzar la potència. L'únic que no fa aquest trànsit és Déu, forma pura, acte pur, immòbil i motor de tot. El full acaba obrint l'anàlisi del moviment, on l'ésser es presenta alhora u i múltiple, i n'enumera els tres principis, començant per la privació.

Primera página del dosier de poesía del Siglo de Oro, con los criterios de corrección de la pregunta sobre los grandes tópicos de la poesía áurea. Explica cómo el amor platónico idealizado convive con el carpe diem y con el bucolismo pastoril de raíz garcilasiana. Dedica después dos bloques extensos a las doctrinas de fondo: el neoplatonismo renacentista, con su universo jerárquico, la identificación de Dios con la belleza, el papel del artista y el mito del andrógino; y el estoicismo de Zenón recuperado como neoestoicismo por Justo Lipsio, con su materialismo, su determinismo causal y su teoría de las pasiones.

Desenvolupa l'ètica aristotèlica de la virtut: la felicitat s'assoleix amb la vida contemplativa i amb la pràctica del bé, no només amb el seu coneixement, i la virtut és l'hàbit de trobar el terme mitjà entre l'excés i el defecte. Distingeix les virtuts intel·lectuals, que s'ensenyen, de les morals, que s'adquireixen pel costum, i repassa el sentit de la fortalesa, la temprança, la prudència —guia de les altres— i la justícia, la més important, amb les seves modalitats distributiva, commutativa i equitativa. El full acaba obrint la política: l'home és un animal social, l'ètica i la política són inseparables i hi ha tres formes de govern que poden degenerar.

Fotocopia del dosier sobre la métrica italianizante. Define la corriente como la lírica de la primera mitad del siglo XVI influida por Petrarca y explica la renovación métrica basada en el endecasílabo combinado con el heptasílabo. Distingue después las tres estrofas clave —la lira con su esquema fijo y el origen de su nombre en la Oda a la flor de Gnido, la silva de rima libre y la estancia, que obliga a mantener el esquema una vez elegido— y las dos composiciones de origen italiano: el soneto, con su estructura y rima, y la canción.

Fotocopia del dosier sobre los tópicos de la poesía áurea. Recorre el bucolismo y el locus amoenus, las recreaciones mitológicas grecolatinas, la aparición del yo poético, la idealización neoplatónica del amor, y los grandes tópicos clásicos: carpe diem, beatus ille, collige virgo rosas y descriptio puellae. Cierra presentando a fray Luis de León como escritor religioso de la ascética, cuya poesía gira en torno a la huida del mundo y el deseo de fundirse con la eternidad.

Desenvolupa la proposta pràctica d'Epicur: una teràpia basada en plaers assequibles i en el record dels plaers passats per alleujar el dolor present, i tot un argumentari per perdre la por a la mort —no l'experimentarem, els àtoms es dissolen i els déus no castiguen—, resumit en la màxima «No era, he sido, no soy, no me importa». D'aquí neix l'estil de vida epicuri: l'ataràxia, absència de dolor i pertorbacions assolida amb plaers indispensables i amistat, entesa com un domini intel·lectual del món. El full acaba contraposant l'epicureisme a l'espiritualisme de Plató i Aristòtil.

Trasllada la divisió de l'ànima al terreny de les virtuts: saviesa per a la part racional, valentia per a la irascible i temprança per a la concupiscible; quan cadascuna assoleix la seva virtut apareix la Justícia, que és harmonia. El mite del carro alat il·lustra la relació entre les tres parts: l'auriga racional condueix dos cavalls, un que l'ajuda i un altre que el desvia. La segona meitat aplica el mateix esquema a la polis, dividida en productors, guardians i governants filòsofs, cadascun amb la seva part de l'ànima, la seva funció i un règim de propietat diferent, en un sistema basat en el coneixement i no en la ideologia.

Desenvolupa el nucli del pensament socràtic. Del raonament «virtuós és qui coneix la virtut» en surt que ningú no és dolent sinó ignorant i que qui coneix la virtut està obligat a practicar-la, fins a la identitat Saviesa = Virtut = Felicitat. D'aquí que la filosofia no s'ensenyi sinó que s'ajudi a treure el que cadascú porta dins, seguint el «coneix-te a tu mateix». Defineix la docta ignorància, la dialèctica o maièutica i l'universalisme ètic, situa Sòcrates a l'era de Pèricles —amb el pensament sofista com una de les causes de la degradació d'Atenes— i obre la comparació amb els sofistes per la seva semblança de fons: l'interès per l'home.

Classifica les formes de govern per la quantitat de governants i per la seva finalitat, amb dues taules del dossier que no coincideixen del tot sobre el lloc de la democràcia. Defensa la república o politeia de les classes mitjanes com la millor forma de govern, un règim mig que combina elements monàrquics, democràtics i aristocràtics, admet la propietat privada —a diferència de Plató— i manté les desigualtats entre ciutadans, dones i esclaus; el seu límit és que com més gran és la població, més difícil és aplicar-lo. Tanca el tema comparant Plató i Aristòtil: la inspiració contra el realisme científic, l'Acadèmia política contra el Liceu filosòfic i la superació de la contradicció entre l'ens sensible i l'ens immutable.

Primera part dedicada a l'amor: distingeix l'amor als cossos, inferior, de l'amor de l'ànima, que condueix a l'amor de les Idees, i defineix eros (passió, desig del que no es té), philia (alegria de tenir l'altre) i agape (entrega incondicional), que poden donar-se alhora. L'amor platònic és voler conèixer l'altre, de manera que amor és coneixement. La segona part exposa els graus de coneixement en ascens: dins de la doxa, la imaginació (eikasia) i la creença (pistis); dins de l'episteme, el pensament discursiu (dianoia), lligat a les matemàtiques i encara imperfecte, i la noesi o coneixement intuïtiu de les Idees, al qual s'arriba per la dialèctica.