Busco un tema

El règim franquista es veia acorralat en els seus darrers mesos: continuava aplicant una repressió dura, però ja no tenia arguments polítics capaços d'assegurar la continuïtat de la dictadura, i les discrepàncies internes dins del mateix règim seguien presents. El 30 d'octubre de 1975 Franco va cedir els seus poders a Joan Carles, i el 20 de novembre de 1975 Franco va morir. Davant d'això, les Corts van convocar una sessió extraordinària en la qual es va coronar el rei Joan Carles I.

Forçada per la guerra civil, pel conflicte mundial i per l'aïllament internacional, la política econòmica dels primers anys del franquisme es defineix amb dos conceptes: autarquia i intervencionisme estatal. L'autarquia propugnava l'autosuficiència del país limitant al màxim la dependència exterior, i hi van influir les tendències proteccionistes anteriors a la guerra, el mateix procés bèl·lic i la influència del feixisme, que defensava un nacionalisme econòmic. L'acompanyava un fort intervencionisme: regulació estatal del comerç exterior, protecció de la indústria nacional, control de la creació de noves empreses i prohibició que les inversions estrangeres superessin el 25% d'una empresa, cosa que va produir una indústria feble i incapaç de competir. L'Estat controlava també el mercat interior mitjançant el racionament —vigent fins al 1953—, fixava els salaris i controlava els preus. Es van crear empreses públiques subsidiàries de la privada, com l'INI i la RENFE, totes dues de 1940, per ocupar-se de sectors no rendibles però necessaris, i el 1940 es va fixar l'anomenat «statu quo» bancari, que limitava el nombre de bancs i sucursals als existents i els donava el monopoli financer del país. Tota aquesta intervenció, amb la burocràcia que comportava, era enormement costosa; com que el sistema impositiu era ineficaç i gairebé inexistent, l'Estat es finançava emetent deute públic que els bancs havien d'adquirir obligatòriament, cosa que provocava una alta inflació que reduïa el poder adquisitiu dels salaris. La via autàrquica es va esgotar entre 1951 i 1956: el juliol de 1951 Franco va canviar el govern, amb predomini dels catòlics sobre els falangistes i personalitats menys compromeses amb el model autoritari com Ruiz-Jiménez a Educació i Martín Artajo a Afers Exteriors, mentre els falangistes conservaven parcel·les de poder com Girón a Treball i s'incorporava una peça clau, Carrero Blanco, amb la voluntat d'homologació internacional. Aquesta petita liberalització amagava una situació interior preocupant: les ajudes internacionals entre 1951 i 1956 no van salvar l'angoixant situació econòmica i al carrer van aparèixer els primers signes clars de descontentament. Cap a 1956, les males collites, el dèficit de la balança comercial i les vagues universitàries van deixar clar que calia molt més que un canvi de govern, i llavors es va produir el primer gran gir en la gestió econòmica del règim.

El 1973 ETA assassina Carrero Blanco, que era el cap del govern, i el substitueix Carlos Arias Navarro, que anuncia una obertura de la dictadura que no es va arribar a produir. La pàgina reprodueix un retall del discurs del 12 de febrer de 1974, l'anomenat «Espíritu del 12 de febrero», acompanyat d'una fotografia d'Arias Navarro i d'una vinyeta de Perich publicada a La Vanguardia titulada «Aperturismo». Al discurs, Arias Navarro promet que el nou govern servirà els requeriments d'una societat espanyola d'avui definitivament diferent d'aquella esquinçada per la discòrdia civil, prostrada en el subdesenvolupament i encerclada per la misèria i l'aïllament internacional que el règim va trobar en néixer, i que si la societat és una altra també ho han de ser el tarannà i les maneres del poder. En termes pràctics, va anunciar pluralisme polític i va prometre una nova llei municipal que permetria escollir els alcaldes i els governadors civils, cosa que va fer augmentar les diferències internes entre oberturistes —partidaris de l'obertura política— i immobilistes —partidaris de seguir amb la dictadura—, agreujant els problemes i els conflictes interns. A tot això s'hi va afegir la crisi econòmica derivada de la crisi del petroli de 1973, amb inflació i atur, que va fer augmentar les protestes.

El tema 14 tracta el franquisme entre 1960 i 1975, marcat pel creixement econòmic i l'immobilisme polític. A finals dels anys 50 la situació era de crisi econòmica derivada de la política del règim, amb vint anys de dictadura acumulats, descontentament popular i, alhora, el reconeixement internacional acabat d'arribar: tot això implicava la necessitat de canvis, que es va concretar en l'entrada dels tecnòcrates al govern. Els tecnòcrates eren persones amb preparació tècnica, formació i criteris més pràctics i modernitzadors en economia, tècnics i no militars, majoritàriament vinculats a l'Opus Dei, i van iniciar una obertura econòmica i política. Ja el 1951-1952 s'havia acabat el racionament; el 1957 s'acaba l'autarquia i comença la liberalització econòmica; el 1958 la Llei de Principios del Movimiento Nacional institueix el Movimiento com a partit únic i obliga tots els funcionaris a jurar-ne els principis abans de prendre possessió; i el 1959 arriba el Pla d'Estabilització, creat amb l'objectiu de posar fi al fort intervencionisme de l'estat i afavorir la liberalització comercial. El pla va ser imposat pels organismes internacionals com a condició per concedir crèdits a Espanya: s'abandona la política econòmica d'intervenció, es dona més pes a la iniciativa privada perquè l'Estat no assumeixi tants costos, es limita la concessió de crèdits i es congelen els salaris.

La mort de Franco no va suposar cap mobilització popular massiva, tret d'alguns dels seus seguidors, i dos dies després es proclamava rei Joan Carles de Borbó, que en el seu discurs no va especificar les seves intencions: els franquistes el recolzaven perquè era l'escollit de Franco, alguns opositors el veien com a possible promotor de la democràcia i l'oposició d'esquerra el veia com la continuació del franquisme. El rei va confiar en Arias Navarro per seguir al capdavant del govern, amb franquistes oberturistes com Manuel Fraga, i aquell govern va mantenir la repressió política contra qualsevol protesta, cosa que es va intentar amagar autoritzant el XXX Congrés de la UGT sense que la repressió cessés. Arias es va posicionar com a immobilista mentre el seu govern acumulava posicions diferents i les mobilitzacions augmentaven; l'oposició demanava un govern provisional sense passat franquista i pensava en una ruptura pactada amb el sector reformista. El rei va intentar calmar el catalanisme amb un viatge a Catalunya i la proposta d'un organisme de descentralització administrativa, el Consell General de Catalunya, però l'Assemblea de Catalunya no la va recolzar: demanava el restabliment de la Generalitat i la tornada del seu president, Josep Tarradellas. Les campanyes a favor de l'amnistia guanyaven força, amb la Marxa de la Llibertat com a exemple, recorreguts de poble en poble demanant llibertat, amnistia i democràcia. L'Onze de Setembre de 1976 la manifestació de Barcelona no va ser autoritzada, però sí la de Sant Boi, on es van ajuntar cent mil persones demanant llibertat, democràcia i autogovern. El juliol de 1976 el rei va destituir Arias i va nomenar Adolfo Suárez, antic secretari general del Movimiento, la reforma política del qual partia de les lleis i institucions franquistes però implicava la seva desaparició progressiva, i que proposava llibertats públiques i d'expressió, llibertat sindical i l'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea.

El projecte de Suárez —reconèixer la diversitat de pobles dins la unitat d'Espanya, dissoldre les Corts franquistes i convocar-ne unes de democràtiques en un any, i una amnistia política limitada— s'havia d'executar mitjançant la Llei per a la reforma política. Les Corts franquistes en van aprovar el projecte el 18 de novembre, en certa mesura perquè no veien una altra sortida i en part perquè alguns defensaven democratitzar el país per adaptar-se als temps; un cop aprovada, es va sotmetre a referèndum en condicions democràtiques molt pobres i el 94,2% dels vots van ser afirmatius després que Suárez vinculés el referèndum amb l'inici de la democratització. Reforçat, el president va dissoldre el Tribunal d'Ordre Públic, símbol de la repressió franquista, però la tensió continuava: el GRAPO va segrestar el president del Consell d'Estat i poc després va arribar la Setmana Negra, amb l'assassinat d'un manifestant proamnistia, el segrest del president del Consell Suprem de Justícia Militar, la mort d'una manifestant a mans de la policia, la matança de cinc persones en un despatx d'advocats per part d'ultradretans i la resposta del GRAPO amb dos policies i un guàrdia civil assassinats. Pacificada la situació, es va crear la Comissió dels Nou, que agrupava les forces opositores i tractava la legalització dels partits, la llei d'amnistia i la preparació de les eleccions. El PCE es va legalitzar l'abril de 1977 i les eleccions es van convocar per al 15 de juny, encara amb presos polítics i partits il·legals com ERC. Les forces franquistes s'hi van presentar dividides entre l'Alianza Popular de Fraga i la UCD de Suárez, i els resultats van donar 165 diputats a la UCD, 118 al PSOE, 16 a AP i només 10 al PCE, del qual es creia que era la força hegemònica de l'oposició: van guanyar les forces moderades. Territorialment, el PSOE va guanyar a Andalusia i el País Valencià, al País Basc dominava el PNB i a Catalunya van guanyar les esquerres, amb la majoria de vots per a les forces que demanaven el restabliment de la Generalitat: el PSC primer, després el PSUC —vinculat al PCE però independent—, el Partit Democràtic de Catalunya i la UCD. El sistema electoral definit per Suárez beneficiava les forces conservadores dominants als pobles, perquè els senadors s'elegien per província sense tenir en compte la població i la Llei d'Hondt feia desproporcional l'elecció de diputats. El resultat a Catalunya va reafirmar la demanda del retorn de la Generalitat i de Tarradellas: els diputats catalans van formar l'Assemblea de Parlamentaris per negociar-ne la recuperació, amb la forta pressió social de l'Onze de Setembre de 1977, quan un milió de manifestants demanaven autonomia política. Suárez va contactar amb Tarradellas, van negociar la restauració de la Generalitat i a l'octubre en va reconèixer la legitimitat nomenant-lo president provisional.

La pàgina presenta dues figures polítiques i obre el retrocés franquista. Frederica Montseny i Mañé (1905-1994), líder anarquista, política i escriptora catalana, va ser la primera dona ministra d'Espanya, ministra de Sanitat durant la Guerra Civil; el seu projecte de llei d'avortament va topar amb l'oposició d'altres ministres i va quedar de banda quan va sortir del govern arran dels Fets de Maig de 1937. Veure una dona en un rol tradicionalment masculí era una novetat per al públic espanyol. Es va exiliar a França el febrer de 1939 i dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges amb Largo Caballero; el govern franquista en va reclamar l'extradició, però la Cort d'Apel·lació de Vichy la va denegar perquè estava embarassada de la seva tercera filla, Blanca, cosa que la va salvar d'una mort segura pocs dies després que Lluís Companys i altres fossin afusellats. Dolores Ibárruri Gómez (1895-1989), la Pasionaria, dirigent obrera i una de les fundadores del PCE, va unir a la seva lluita política la lluita pels drets de les dones per demostrar que eren éssers lliures per escollir el seu destí; va ser elegida vicepresidenta de les Corts republicanes el 1937 i màxima autoritat entre els membres del PCE exiliats, el seu únic fill home va morir als combats de Stalingrad, va ser membre del Secretariat de la Internacional Comunista i va tornar a Espanya el 1977 per ser escollida diputada per Astúries. El franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits per la II República i el retorn a un sistema que posava la dona en inferioritat jurídica, legal i social, obligada de nou a exercir de mare, esposa i «àngel de la llar». S'impedia l'accés laboral: el «Fuero del trabajo» especificava que calia «liberar a la mujer casada del taller y la fábrica» i s'usava l'«excedencia forzosa» per despatxar les dones en casar-se; segons el règim només havien de treballar les que ho necessitessin per desgràcia o pobresa extrema, però en realitat hi havia moltes obreres amb feines poc qualificades i sous fins a un 30% més baixos. En política, la dictadura només va permetre votar en dos referèndums, el de 1947 —només homes— i el de 1967 —també dones—, mentre a l'exili dones com Dolores Ibárruri continuaven defensant les seves idees. Jurídicament, les lleis franquistes van anul·lar les reformes del codi civil republicà: el 1938 es van suprimir el dret al divorci i el matrimoni civil i es van declarar nuls els divorcis.

El turisme va ser el nou sector de l'activitat econòmica, l'anomenat boom turístic espanyol, aprofitant el creixement europeu: dels 7 milions de turistes de 1961 es va passar als 34 milions de 1973, amb la construcció d'hotels, càmpings i serveis sobretot a les costes, les Canàries i les Balears, on va esdevenir l'activitat principal, amb una explotació excessiva del terreny que va fer malbé paisatges i fauna. Les conseqüències van ser la urbanització de la societat, sobretot a Catalunya, el País Basc, Madrid i el País Valencià, amb àrees metropolitanes de treballadors de polígons industrials al voltant de les grans ciutats: Barcelona va passar de 3.900.000 habitants el 1960 a 5.300.000 el 1974 per l'arribada de persones de zones empobrides, que vivien en condicions molt precàries i sense ensenyament de la llengua i la cultura catalanes, cosa que va dificultar la integració dels «mal anomenats altres catalans». L'emigració exterior es va dirigir a França, Alemanya i Suïssa a més d'Amèrica, i es va anar creant una nova classe mitjana amb els obrers qualificats, mentre la renda per habitant es doblava entre 1960 i 1973. Políticament, les reformes econòmiques les van impulsar els tecnòcrates, que volien modernitzar el país però no per la via democràtica, molts d'ells membres de l'Opus Dei i de l'elit econòmica i política del règim. El 1964 es van commemorar els 25 anys de la victòria amb el lema «XXV años de paz», pura propaganda. El 1966 es van aplicar la Ley de Prensa e Imprenta, que eliminava la censura prèvia però permetia multes i retirades posteriors, i la Ley Orgánica del Estado, que permetia a les famílies de cada província representar un terç dels procuradors: petits canvis que no alteraven el control total de la dictadura. El 1969 Franco va nomenar successor Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó, cosa que, amb els 77 anys del dictador, va obrir una sensació d'incertesa i discrepàncies entre falangistes i tecnòcrates; aquests últims van sortir-ne millor posicionats i Carrero Blanco va ser nomenat vicepresident amb Laureano López Rodó, decidits a continuar el creixement mitjançant els plans de desenvolupament. Aquell mateix any la Ley Orgánica del Movimiento y de su Consejo Nacional va reiterar el Movimiento com a única associació política legal: els búnquers volien mantenir la idea franquista sense permetre cap associació per por que acabessin sent partits, mentre altres veien necessari un sistema molt limitat d'associacions que semblés un pas cap a la democràcia sense ser-ho.

La Platajunta va néixer de la unió de la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, dues plataformes d'oposició que es fonen en una de sola. Tot i que popularment és coneguda amb aquest nom, el seu nom oficial era Coordinadora Democràtica. El 20 de novembre de 1975 va morir Francisco Franco, als 83 anys d'edat. Amb la seva mort deixava en herència un estat anacrònic i submergit en una crisi profunda.

El Tribunal d'Ordre Públic va haver de doblar la plantilla per acabar amb les revoltes i es va crear el Jutjat d'Ordre Públic. La premsa es va començar a atrevir a publicar articles perjudicials per al règim i la repressió contra ells va ser directa. Els sectors catòlics propers a la democratització van créixer, recolzats pel missatge del papa Pau VI i per la demanda d'amnistia política. La il·legal CCOO va continuar creixent i el 1974 les vagues es van doblar amb la pujada dels preus del petroli i les demandes laborals no ateses, amb l'ajuda dels advocats laboralistes i dels capellans progressistes dels barris obrers, mentre el moviment universitari es radicalitzava i sorgia un moviment a l'educació secundària, tot plegat evidència de la debilitat del règim. L'oposició política patia discrepàncies internes entre exiliats i residents, com va passar entre els socialistes, que van nomenar Felipe González nou secretari general; el PCE, dirigit per Santiago Carrillo, era el més nombrós i el millor organitzat i va promoure el pacte per la llibertat, actualitzant la reconciliació nacional, mentre maoistes i trotskistes tenien un paper fort en els conflictes obrers i estudiantils. La unitat es va veure interrompuda per la voluntat de liderar el projecte comú: el PCE va crear la Junta Democrática i el PSOE la Plataforma de Convergencia Democrática, i no es van unir fins al 1976, després de la mort de Franco, en la Coordinación Democrática. A Catalunya, les forces catalanistes van unir en l'àmbit polític els moviments socials i culturals ja en marxa: l'Assemblea de Catalunya i la unió de diferents ideologies van representar l'antifranquisme català, i l'àmbit cultural hi va tenir un paper important amb la Nova Cançó i cantautors com Raimon, Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, que van captar els seguidors més joves. Les forces polítiques continuaven sent el PSUC, ERC i Unió Democràtica, i amb el final del franquisme a prop es va precipitar la creació de nous partits com Convergència Democràtica de Catalunya o el Front Nacional de Catalunya, alhora que es revivia la imatge de Josep Tarradellas, president de la Generalitat des de 1954. El govern d'Arias Navarro no va poder aturar la decadència del règim: es va obrir un debat sobre la situació de les dones, la divisió franquista seguia viva, alguns dirigents eclesiàstics se n'allunyaven, la Unión Militar Democrática rebia el suport d'alguns oficials i la signatura que declarava el Sàhara Occidental possessió marroquina i mauritana va xocar amb el règim. L'estiu de 1975 van augmentar els actes terroristes d'ETA i del FRAP mentre el dictador s'afeblia, i la imatge internacional d'Espanya empitjorava, com va evidenciar l'execució de tres membres del FRAP i dos d'ETA.

El tema 13 obre el franquisme, dividit en dues etapes: la postguerra (1939-1959) i el desarrollismo (1960-1975). Després de la guerra civil hi ha vencedors, que creen un nou estat inspirat en el feixisme europeu, i vençuts, que si estaven molt implicats amb la República han de marxar a l'exili; es liquida totalment el sistema democràtic anterior i se substitueix per una dictadura feixista. Les característiques bàsiques del règim són el totalitarisme —supressió de la Constitució, clausura del Parlament i prohibició de tots els partits i sindicats, amb només un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS amb Franco com a cap nacional, i un sindicat únic, l'OSE—; la violència i la repressió planificada contra els vençuts i contra qualsevol oposició amb l'objectiu d'erradicar la dissidència; la concentració de tots els poders en mans de Franco, Caudillo d'Espanya; la concepció unitària i centralista de l'Estat, que porta a abolir els estatuts d'autonomia català i basc, a fomentar l'espanyolització i a prohibir el català, els costums, les tradicions i la bandera, amb Catalunya considerada doblement perillosa per «roja y separatista»; i el control dels mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura i utilitzats per fer propaganda. El primer pilar del règim és FET y de las JONS.

El racionament insuficient va portar molta gent al mercat negre —l'estraperlo—, que va enriquir els que venien il·legalment productes acaparats. A Catalunya la situació va ser excepcional: règim especial d'ocupació i abolició de l'Estatut, amb Lluís Companys detingut per la Gestapo, torturat a Madrid i afusellat al castell de Montjuïc, la prohibició de la llengua catalana i de tot símbol proper al catalanisme, i una repressió política brutal, sobretot contra afiliats d'ERC i de la CNT. No tots els catalans eren separatistes i rojos: també hi va haver qui va recolzar el dictador i va assolir cert poder, tot i que a l'alta esfera de la Falange n'hi havia pocs i se'ls va assignar la governació local, cosa que va portar també la fi de la Lliga, els membres de la qual van fer negocis al marge del Movimiento. L'activitat cultural catalana es va refugiar en la clandestinitat per assegurar la transmissió de la cultura a les properes generacions, amb les classes dels Estudis Universitaris Catalans, la revista Ariel de 1946 i, a finals dels quaranta, l'intent de difusió legal dels premis de la Nit de Santa Llúcia. La política clandestina la van protagonitzar el PSUC i el Front Nacional de Catalunya, l'àmbit sindical la CNT amb Solidaridad Obrera, i els maquis van continuar actuant fins als seixanta. La Generalitat va passar a Josep Irla amb la mort de Companys i, després de la consolidació de Franco, es va escollir Josep Tarradellas com a president des de Mèxic. La segona fase, el creixement econòmic i la fi de la dictadura (1959-1975), arrenca amb el desenvolupisme: la pèssima situació de vida i la creixent pressió van obligar el règim a deixar enrere l'autarquia i obrir una liberalització econòmica amb el Pla d'Estabilització de 1959, aplicat de mica en mica, per afegir-se a l'expansió d'Europa occidental i rebre inversions estrangeres, tot i que els primers passos —increment d'impostos i congelació de salaris— van empitjorar la vida els primers anys. Va començar la transformació agrícola amb la mecanització, va augmentar la productivitat i es va produir un gran èxode dels pobles a les grans ciutats, lligat a la industrialització: la producció es va multiplicar per quatre entre 1960 i 1975, les exportacions per deu i les importacions per vint-i-una, un desequilibri que es va solucionar amb els ingressos del turisme.

L'oposició des de l'exili va generar un moviment molt feble i dispers, que confiava en els resultats de la Segona Guerra Mundial i que es va «desmuntar» amb el reconeixement del franquisme per part dels Estats Units. A l'interior, la resistència clandestina era reduïda perquè estava durament reprimida i perseguida amb violència: es tractava de partits polítics clandestins, força inactius els primers anys, que s'anirien reactivant cap al final de la dictadura. També hi havia el maquis, grups de guerrillers organitzats sobretot per comunistes i anarquistes, però també per socialistes, que intentaven debilitar el règim amb accions de guerrilla molt ràpides després de les quals tornaven a amagar-se a les muntanyes; hi destaquen Miquel Vila Caracremada i Quico Sabater, i van intentar envair la Vall d'Aran. Pel que fa a les primeres protestes obreres i socials, al principi les dures condicions de vida van quedar silenciades per la repressió i per l'exaltació del treball, però aviat van començar les primeres protestes, totes reprimides pels «grisos»: el gener de 1946 la primera vaga general a Manresa, l'1 de maig de 1947 la vaga general al País Basc, la vaga de tramvies de Barcelona —que va aconseguir que s'abaixessin els preus— i les vagues d'estudiants a les universitats de Barcelona i Madrid, que van provocar l'inici d'un important moviment estudiantil contra el franquisme.

Esquema de doble pàgina que recorre la literatura catalana de 1939 fins a l'actualitat en quatre etapes: postguerra i franquisme, revifada cultural i resistència, transició i normalització, i literatura contemporània. De cada etapa en dona el context històric, les característiques generals i el desplegament per gèneres —narrativa, poesia i teatre— amb els autors i les obres representatives, des de Rodoreda, Sales i Espriu fins a Monzó, Margarit, Benet i Jornet i Sánchez Piñol.

Des de 1973 Espanya arrossega una crisi econòmica derivada de la crisi del petroli: pugen els preus, perquè el petroli és molt comú en molts productes i perquè el transport n'encareix el preu final, i puja l'atur, perquè les empreses retallen i acomiaden. A l'octubre de 1977 s'hi respon amb els Pactes de la Moncloa, signats pels principals partits polítics i per les organitzacions empresarials i sindicals: un conjunt de mesures per reduir la inflació i dur a terme reformes que permetessin superar la crisi, com les reformes de la seguretat social i tributària, la creació d'impostos sobre el patrimoni i sobre la renda de les persones físiques —l'IRPF— i el control monetari. La seva signatura va permetre reduir la conflictivitat obrera. Els obstacles per a la democràcia eren dos. El primer, l'involucionisme i el colpisme militar: les forces d'extrema dreta, nostàlgiques del franquisme, volien tornar a la dictadura provocant un cop d'estat militar, i van formar agrupacions de pistolers com els Guerrilleros de Cristo Rey i la Triple A, que actuaven contra grups i líders d'esquerra, com en l'assassinat de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE i a CCOO al seu despatx del carrer Atocha de Madrid el 1977. El segon, el terrorisme d'extrema esquerra, que també va incrementar les seves actuacions amb el GRAPO, el FRAP, ETA i Terra Lliure. Un cop aprovada la Constitució es van convocar noves eleccions per al març de 1979, amb un triomf de la UCD, però no tan ampli.

Entre les mesures del Pla d'Estabilització hi ha una reforma fiscal per augmentar la recaptació —qui més té, més paga— i l'eliminació dels obstacles a l'entrada de mercaderies i inversions estrangeres. Entre 1964 i 1975 s'apliquen tres Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, els «Planes de Desarrollo» (1964-67, 1968-71 i 1971-75), amb Laureà López Rodó com a comissari. Tenien dues línies d'actuació —accions estructurals i plans de desenvolupament— i dos objectius: fomentar el desenvolupament industrial i disminuir les diferències entre les regions d'Espanya. El seu resultat va ser limitat perquè les inversions no sempre van ser encertades i perquè l'Estat no tenia pressupostos suficients. A més, hi va haver una millora de la productivitat a la indústria gràcies a la tecnologia més avançada i també a l'agricultura, un augment de les exportacions, deslocalització —empreses estrangeres que venien a muntar fàbriques aquí—, un augment dels ingressos del turisme amb la millora del sector serveis, i creixement de la població. Tot plegat, sumant plans, situació internacional i iniciativa privada, va permetre consolidar la indústria, augmentar el PIB, incrementar la renda per habitant un 40% i millorar el poder adquisitiu: en definitiva, creixement econòmic. Malgrat això, el creixement continuava sent menor que el de molts països europeus i la renda per habitant seguia per sota de la mitjana europea.

Dos factors expliquen la transformació de l'agricultura tradicional: l'èxode rural cap a Catalunya, Madrid, el País Basc i la CEE, que fa pujar els salaris agrícoles i força la mecanització, i la diversificació de la demanda d'aliments amb l'augment del nivell de vida, que redueix el consum de cereals i n'augmenta el de carn, llet i fruita. Estimulat per aquests canvis, el camp espanyol es mecanitza i millora les tècniques de cultiu, substituint mà d'obra per capital; la gran beneficiària és la gran explotació agrícola, perquè la petita explotació familiar no pot afrontar la mecanització per manca de dimensió o de capital i molts petits propietaris han d'emigrar a les ciutats. La política agrària franquista intentava pal·liar el minifundisme amb el Pla de Concentració Parcel·lària i augmentar rendiments amb els regadius de la Llei de Grans Zones Regables de 1962, mentre la qüestió dels latifundis passava a segon pla. A partir de 1961 les mesures del Pla d'Estabilització donen resultats: desenvolupament industrial, creixement de les ciutats i augment del nivell de vida. Hi van ser decisives les inversions de capital estranger, un 18% del total entre 1961 i 1971, atretes per les condicions favorables —baix cost de la mà d'obra, escassa conflictivitat social, baixa pressió fiscal—, cosa que va accentuar la dependència de l'exterior. L'entrada massiva de béns estrangers va permetre renovar l'equip industrial i adoptar nova tecnologia, i l'exportació de mà d'obra va alliberar el país de la pressió d'un alt índex d'atur. L'augment de la producció i la productivitat va canviar l'estructura de les exportacions: els productes agraris tradicionals perden pes i el guanyen els manufacturats, amb el químic, l'energètic, la maquinària i els serveis —gràcies al turisme— com a sectors protagonistes. La liberalització de 1959 es completa amb la planificació: el 1962 es crea la comissaria del Pla de Desenvolupament dirigida per Laureano López Rodó i el 1963 s'aprova el primer Pla de Desenvolupament Econòmic i Social, amb quatre anys de vigència (1964-1967) i seguit per dos més (1968-71 i 1971-1975). Eren plans de caràcter indicatiu, centrats en el sector industrial, amb dues accions bàsiques: les «accions estructurals», contra el baix volum de producció i la petita dimensió de les empreses, i les accions de localització industrial.

Franco va abolir l'Estatut d'Autonomia i les institucions que se'n derivaven, i va establir un règim especial d'ocupació amb el poder en mans de militars. El president de la Generalitat, Lluís Companys, va ser detingut a França, entregat per la Gestapo a Madrid, torturat i afusellat a Montjuïc el 15 d'octubre de 1940; la presidència va passar a l'exili amb Josep Irla i, a la seva mort el 1954, amb Josep Tarradellas, mantenint-hi govern fins que el 1948 va quedar clara la consolidació de Franco. Des de l'exili es van fer iniciatives com la petició del Consell Nacional de Catalunya a l'ONU o el memorial a la UNESCO perquè Espanya no en formés part, i es va continuar l'obra cultural amb publicacions i els Jocs Florals. La repressió política entre 1939 i 1953 va ser molt intensa: afusellaments de militants de la CNT i d'ERC, uns 4.000 catalans com Carles Rahola, i molts presoners acusats alhora de rojos i de separatistes. ERC tenia grans dificultats per reorganitzar-se i van sorgir nous grups —el Front Nacional de Catalunya— o plataformes unitàries com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1944), que agrupava tothom excepte els comunistes, i als anys cinquanta una organització catòlica, CC, liderada per Jordi Pujol. En l'àmbit sindical el protagonisme era de la CNT clandestina, que distribuïa Solidaridad Obrera fins al seu desmantellament el 1947, i entre 1945 i 1951 va ser important l'acció del maquis, grups de guerrillers que resistien des de 1939 i col·laboraven amb la resistència francesa i que el 1944 van intentar sense èxit un aixecament popular des de la Vall d'Aran. A tota Espanya es van il·legalitzar les entitats considerades progressistes, d'esquerres o separatistes —ateneus, centres excursionistes— i es va prohibir l'ús del català i tots els símbols propis en escoles, administració, diaris, revistes i llibres, fins que el 1946 es van permetre algunes edicions per donar una imatge exterior menys repressora. Petits nuclis d'intel·lectuals van mantenir una activitat cultural clandestina —els Estudis Universitaris Catalans de 1942, el grup Miramar, la revista Ariel de 1946— i a finals dels quaranta i inicis dels cinquanta van néixer els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia i la Coral Sant Jordi. Finalment, a Catalunya també hi va haver col·laboradors del règim: els franquistes catalans ocupaven càrrecs d'ajuntaments i diputacions, alguns provinents del catalanisme, com Ferran Valls i Taberner, autor de «la falsa ruta» i antic afiliat a la Lliga Regionalista, Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona entre 1939 i 1945, o José María Porcioles, alcalde de 1957 a 1973, que va conduir la política catalana i va promoure la presència de franquistes catalans al poder central alhora que potenciava negocis.

Els problemes del règim als anys 70 comencen amb la corrupció al govern: el cas Matesa, amb denúncies que apuntaven als alts càrrecs i que la premsa va difondre gràcies a la llei de premsa; els immobilistes van culpar els oberturistes que s'hagués filtrat i el cas va acabar provocant l'expulsió dels tecnòcrates del govern. Les crítiques al sistema es van contestar amb un enduriment de la repressió —detencions i violència policial, amb el consell de guerra de Burgos, en què es demanaven penes de mort contra militants d'ETA, com a cas més destacat—, i la resposta va ser més protestes a l'interior i protestes internacionals d'organismes i governs que criticaven que a Espanya hi hagués encara una dictadura. També hi va haver el conflicte del Sàhara: el territori depenia d'Espanya, però l'estat el va cedir al Marroc a canvi d'interessos. La nota al peu explica què va ser Matesa: Maquinaria Textil del Norte, S.A., una empresa dirigida per Joan Vilà Reyes dedicada a la maquinària tèxtil, entre altres el teler sense llançadora Iwer, que es va veure al centre del major escàndol financer del final del franquisme. Nascuda com a negoci familiar al segle XIX amb la producció de mantons de Manila, va ser transformada en societat anònima pels germans Joan i Fernando Vilà Reyes el 1956 i l'any següent va adquirir la patent d'un teler francès sense llançadora, iniciant una expansió internacional amb una setantena de filials. El 1969 la visita del ministre argentí d'Indústria va destapar un cas de corrupció que afectava de ple els ministeris econòmics i que havia creat un forat de més d'onze mil milions de pèrdues per a l'estat mitjançant crèdits del Banco de Crédito Industrial per finançar vendes de telers que mai havien tingut lloc: el ministre espanyol va agrair la compra de 1.500 telers Iwer i l'argentí va respondre que només n'eren 120; la resta s'havia enviat sense comprador per cobrar crèdits d'ajut a l'exportació. L'empresa va ser embargada aquell mateix any i va continuar sota administració judicial fins al 1983, quan va ser subhastada per 66.000 pessetes i adjudicada a una societat laboral d'antics treballadors, amb l'antic propietari com a director general. L'afer va provocar una crisi de govern molt important que va acabar amb el cessament, entre d'altres, de Manuel Fraga al capdavant del Ministeri d'Informació i Turisme, precisament perquè havia permès que la premsa en parlés amb una mica més de llibertat de l'habitual.

Primera meitat del dossier de Bruixa de dol. Situa l'obra en el recorregut de la poesia catalana des del realisme social dels anys 60 fins a la poesia de l'experiència de Ferrater i, sobretot, fins a la Generació del Mall dels anys 70, amb la col·lecció Llibres del Mall que Marçal va cofundar el 1973. Segueix la fitxa de l'autora: la infantesa a Ivars d'Urgell, el compromís feminista i independentista, l'estil que uneix folklore i mite amb reivindicació femenina, l'evolució de Cau de llunes a La passió segons Renée Vivien i les influències de Plath, Akhmàtova i Tsvetàieva. Acaba amb el resum de l'obra i el seu simbolisme central de la bruixa i la lluna.

Els pilars del franquisme eren el partit únic —qualsevol càrrec polític, alcaldes inclosos, havia de ser membre de la Falange—, l'exèrcit i l'Església. L'exèrcit va tenir més protagonisme a la primera etapa (1939-1960), amb una presència important de militars en els òrgans de poder com ministres o governadors civils, prop del 40% dels pressupostos de l'estat i una «mili» obligatòria de 24 mesos. L'Església gaudia d'una situació privilegiada, era finançada per l'estat, la religió catòlica era l'única i obligatòria i controlava la vida pública mitjançant la moral cristiana i l'ostentació de la religiositat en processons. La repressió va ser una eina fonamental per al funcionament de la dictadura i es va institucionalitzar progressivament: primer amb una repressió violenta contra els vençuts i després amb la voluntat premeditada d'eliminar qualsevol oposició, protesta o dissidència mitjançant la imposició de la por; va estar vigent durant tota la dictadura. La repressió política es concretava en condemnes de mort, presons amb condicions infrahumanes —sobreocupades, amb males condicions higièniques, mala alimentació i maltractaments—, camps de concentració i de treball com el Valle de los Caídos, i tortura a comissaries i presons exercida per la policia contra els detinguts per activitats polítiques per obtenir confessions. La jurisdicció militar s'encarregava d'aplicar-la: per ser sotmès a judici militar i acusat de «rebel·lió militar» n'hi havia prou amb una denúncia anònima, cosa que generava por i desconfiança, i hi va haver molts condemnats a mort durant tota la dictadura —a Barcelona, el 1939, 1.077 execucions—. També es van prohibir les llibertats d'expressió, reunió, associació i manifestació.

Franco va morir a la matinada del 20 de novembre de 1975 i dos dies després es va proclamar rei Joan Carles I: per als franquistes era el successor triat per Franco, per als antifranquistes d'esquerres representava la continuïtat del règim, i la situació general era d'incertesa. Joan Carles I va ratificar Carlos Arias Navarro com a president, amb un govern format pels franquistes més oberturistes com Manuel Fraga i J. M. Areilza, i que volia demostrar que controlava la situació: el febrer de 1976 la policia va reprimir durament dues manifestacions pro amnistia a Barcelona, es va mantenir una política repressiva contra tota protesta i Fraga va proclamar «la calle es mía» quan al març va esclatar la vaga general de Vitòria, que es va saldar amb quatre morts. Per compensar la imatge es va autoritzar a Madrid el XXX Congrés de la UGT, tot i que el sindicat no era legal, mentre l'1 de maig era durament reprimit, i pocs dies després van tenir lloc els fets de Montejurra, un enfrontament entre carlins ultraconservadors i una branca més democràtica. Dins el franquisme es perfilaven tres posicions: els immobilistes partidaris de continuar-lo (Arias Navarro), els partidaris de dialogar amb els antifranquistes (Areilza) i els que volien una reforma sorgida d'un pacte entre franquistes sense comptar gaire amb l'oposició; a tot això calia sumar-hi la possible reacció de l'exèrcit, perquè el franquisme era el resultat d'una victòria militar i el govern tenia ministres militars. Els conflictes obrers i ciutadans i la greu crisi econòmica van marcar els set mesos de govern d'Arias Navarro, amb la vaga de la metal·lúrgia i la dels miners asturians. L'oposició va demanar primer un govern provisional i un plebiscit per decidir entre monarquia i república, però el març de 1976, amb la creació de la Platajunta, va canviar d'objectiu i va demanar una ruptura pactada: trencar la legalitat franquista d'acord amb els franquistes reformistes, abandonant la idea del plebiscit sobre la forma d'estat. Com que Arias Navarro no va definir cap projecte de reforma, el rei el va fer dimitir el juliol de 1976 i va nomenar Adolfo Suárez, secretari general del Movimiento, per accelerar el canvi polític: una reforma feta des de les institucions i lleis franquistes però que implicava la seva desaparició futura, reconeixent les llibertats d'expressió i sindical, la integració a la CEE i la diversitat de pobles, i començant per la dissolució de les Corts franquistes i l'elecció d'unes de democràtiques en un any, amb una amnistia política limitada. El projecte passava per la Llei per a la reforma política, darrera de les Lleis Fonamentals, aprovada per les Corts espanyoles el 18 de novembre de 1976, el principal objectiu de la qual era fer el pas de la dictadura franquista a una monarquia constitucional.

El 1973 ETA atempta contra Carrero Blanco amb un cotxe bomba. A Catalunya, l'oposició política s'articula al voltant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el Front Obrer de Catalunya (FOC), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Més testimonials són ERC, que perd molta força pels exiliats i els executats, i el Front Nacional de Catalunya, fundat a l'exili amb la finalitat de coordinar les organitzacions nacionalistes i republicanes. A més apareixen diverses associacions que reivindiquen l'ús del català, com Òmnium Cultural, sorgeix la Nova Cançó i comencen a aparèixer les primeres publicacions en català. Paral·lelament, l'església es va desvinculant del règim dictatorial: alguns sectors catòlics critiquen la injustícia social i política del règim, com mostren la manifestació de capellans i l'actitud de l'església catalana.

Per corregir els desequilibris econòmics entre regions es van crear els Pols de Desenvolupament. La liberalització de les importacions va comportar una forta expansió del comerç exterior, però el creixement de la indústria exigia importar béns d'equip, energia i tecnologia que les exportacions tradicionals no podien finançar, i el resultat va ser un saldo negatiu de la balança comercial —comprar més del que es venia—. La correcció va arribar gràcies a tres factors exteriors, l'emigració, les inversions estrangeres i el turisme, que van donar superàvits importants a la balança de pagaments durant els anys 60; això no obstant, l'interès de l'Administració pel desenvolupament turístic no va anar acompanyat d'una planificació racional i els costos socials —destrucció del paisatge, caos urbanístic, falta d'infraestructura— van ser enormes. El 1970 Espanya ja havia deixat de ser un país eminentment agrícola per entrar a l'esfera dels industrialitzats, però va ser en aquella dècada, i sobretot a partir de 1973 amb la crisi econòmica mundial, quan es van evidenciar les febleses i l'esgotament del model de creixement franquista. Els primers símptomes ja apareixien a finals dels 60, amb tendències inflacionistes i problemes de balança de pagaments, de manera que la crisi dels 70 no s'explica només per factors externs com la crisi del petroli de 1973, sinó també per factors interns: el PNB va passar de créixer un 8,5% anual entre 1960 i 1965 a un 5,6% entre 1966 i 1970. Pel que fa a les transformacions socials, la modernització econòmica va comportar un canvi social que en pocs anys va modificar substancialment la realitat espanyola. Demogràficament, entre 1940 i 1980 Espanya va viure el major creixement de la seva història, de 25 a 37 milions d'habitants, i va entrar en el cicle demogràfic modern amb natalitat i mortalitat molt baixes, fre progressiu del creixement i envelliment de la població. Els moviments migratoris es van generalitzar i van canviar de destí: ja no cap a Amèrica sinó cap a Europa, amb més de dos milions de persones entre 1960 i 1973, un milió de manera permanent i un altre de temporal. Encara més rellevant va ser l'èxode rural: entre 1960 i 1970 més de quatre milions de persones van abandonar el seu lloc d'origen cap a les zones industrials de Madrid, Catalunya i el País Basc, amb la despoblació del camp i el gran creixement de les ciutats com a conseqüència.

El 1962 el IV Congrés del Moviment Europeu a Munic va aprovar una resolució que demanava la democratització d'Espanya per poder entrar a la Comunitat Econòmica Europea, amb una delegació espanyola que anava de republicans a monàrquics i fins i tot comunistes. L'oposició va créixer per diversos fronts: sectors catòlics que es movien pels barris de les grans ciutats van veure les desigualtats del règim i van començar a rebutjar-lo; el moviment universitari, molt present a partir dels seixanta, va aconseguir acabar amb el sindicat falangista SEU i va demanar més llibertats estudiantils; i el moviment obrer es va allunyar de la CNT i la UGT i va crear CCOO el 1964, els integrants de la qual van participar en el sindicat legal, la Central Nacional Sindicalista, per aconseguir millores des de dins, fins que el 1967 va ser il·legalitzada i perseguida. El 1959 havia aparegut ETA, organització armada independentista basca, que va iniciar una sèrie d'atemptats mortals —com el de Carrero Blanco— seguits d'una persecució fèrria. A Catalunya les protestes cíviques van augmentar i el 1971 es va crear l'Assemblea de Catalunya, que demanava llibertats públiques, amnistia, restabliment de l'Estatut i coordinació amb la resta de forces democràtiques, actuant clandestinament i agrupant sectors ideològics molt diferents. La crisi final va començar el 1973, quan Franco va nomenar Carrero Blanco president del govern —primer cop que cedia la funció de cap de govern mantenint la de cap d'estat— pel convenciment de l'almirall de no democratitzar; el seu assassinat va mostrar a Franco la vulnerabilitat de la jerarquia del règim, i el va substituir Carlos Arias Navarro, franquista convençut però sense el pes polític de Carrero. La caiguda de les dictadures portuguesa i grega va advertir el règim de la dificultat de continuar, i el sector aperturista, amb Manuel Fraga i Adolfo Suárez, va aconseguir potenciar associacions polítiques que no contradiguessin els principis del Movimiento. L'estiu de 1974 Franco va ser hospitalitzat i va cedir provisionalment els poders de cap d'estat a Joan Carles. Als anys setanta l'acció opositora va créixer amb els col·legis professionals d'arquitectes i advocats, que evidenciaven els escassos drets reconeguts per les lleis, les associacions de veïns, que denunciaven la manca de preparació dels barris destinats als immigrants, la demanda de renovació pedagògica i la crítica creixent dels intel·lectuals.

El desgast del règim s'accentua amb l'increment de la conflictivitat laboral, el descrèdit ja profund de la dictadura i, internacionalment, el conflicte del Sàhara: el referèndum d'autodeterminació havia estat acceptat pel Front Polisari i per la metròpoli espanyola, però el Marroc reclamava drets sobre el territori i, finalment, pels Acords de Madrid el Sàhara va passar a domini del Marroc i de Mauritània a canvi d'interessos econòmics, amb les corresponents crítiques internacionals. Tot plegat va suposar un desgast important del règim. A Catalunya, el 1969 s'havia format una Coordinadora de Forces Polítiques que unia el PSUC, el MSC, ERC, el FNC i UD, i que més tard, amb altres grups i entitats, va constituir l'Assemblea de Catalunya el 1971, amb quatre reivindicacions bàsiques: llibertat, amnistia, estatut d'autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l'Estat. També van aparèixer altres sectors reivindicatius i grups polítics com Unió de Pagesos el 1974, Convergència Democràtica de Catalunya el mateix any i Convergència Socialista, formada pel MSC i el FOC. A la resta de l'estat es va formar una Junta Democràtica que englobava diversos partits i organitzacions polítiques i que proposava la formació d'un govern provisional que implantés un règim democràtic amb llibertat política i sindical i legalitat de tots els partits; també es va produir la renovació del PSOE, que va impulsar la Plataforma de Convergència Democràtica, formada pel PSOE, la UGT i el PNB.

Quadre resum de tota la història de la literatura catalana contemporània, organitzat per segle, corrent, característiques, gèneres, autors i obres principals. Recorre la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme amb l'Escola Mallorquina, les Avantguardes, la literatura dels anys 20 i 30, la de guerra, exili i postguerra —amb la disjuntiva entre clandestinitat i exili— i la dels anys 60 en la fase del desarrollismo. És la taula de referència del curs per situar cada autor i cada obra dins el seu moviment.

Les condicions internacionals que a partir de 1950 van tancar l'aïllament —ajuda americana, integració en organismes internacionals— van permetre també a l'interior un lleu canvi de política econòmica. La via autàrquica duia el país al col·lapse: el nivell de consum era tan escàs que fins i tot per a la feble indústria espanyola resultava més rendible evadir capitals que invertir-los en una indústria sense consumidors, mentre l'agricultura continuava sense poder atendre la demanda nacional. El govern del 18 de juliol de 1951 es va proposar augmentar la productivitat, sobretot industrial, reactivar el comerç interior —amb la fi del racionament i del control del mercat el 1953—, obrir-se al mercat internacional, reduir la despesa i frenar la inflació. Tot i alguns esforços al camp, com la Llei de Concentració Parcel·lària i el Pla Badajoz de 1952, la relació amb l'economia exterior va augmentar el dèficit comercial i va accelerar la inflació; la industrialització va començar a mobilitzar les masses pageses cap a les ciutats, amb problemes d'habitatge i d'infraestructura urbana, i les reserves d'or es van reduir a la meitat entre 1956 i 1958. L'acció correctora va arribar amb el Pla d'Estabilització de 1959, un conjunt d'accions per corregir les deformacions de l'autarquia i iniciar una nova etapa de creixement, passant en poc temps d'una economia tancada a una d'oberta amb bona part del comerç exterior liberalitzat. Les seves línies van ser noves normes fiscals i monetàries, la progressiva liberalització del comerç exterior, mesures per afavorir les inversions estrangeres i una nova paritat de la pesseta a 60 per dòlar. El camí obert va portar a la conversió d'Espanya en un país preferentment industrial en només quinze anys, cosa que s'ha anomenat «miracle espanyol»; però el miracle no va ser només espanyol: va ser el creixement europeu el que el va potenciar, amb la inversió de capitals estrangers, l'adopció de tecnologia forana, l'emigració de treballadors a la CEE i l'entrada massiva de turistes, fenòmens tots ells vinculats al creixement d'Europa Occidental. Finalment s'obre la crisi de l'agricultura tradicional, que a la postguerra havia quedat reduïda a condicions de subsistència, amb molta mà d'obra i poca mecanització, i que entra en crisi a partir de 1959 amb el procés d'industrialització.

La nova oposició dels seixanta arrenca amb la campanya pels detinguts dels fets del Palau de 1960, quan un grup de joves va entonar al Palau de la Música El cant de la Senyera, prohibit per Franco; un dels detinguts va ser Jordi Pujol. Van ser importants les protestes universitàries, iniciades el 1956 i molt més massives a la dècada següent, sobretot quan es va qüestionar el sindicat únic SEU vinculat a la Falange i es va crear clandestinament el SDEUB el 1966 al convent dels caputxins de Sarrià, assetjat durant tres dies —«La caputxinada»— amb el suport d'altres universitats i amb el resultat de la dissolució de la SEU; els estudiants reclamaven la llibertat i la fi de la dictadura, en la mateixa onada que el Maig del 68. També el món eclesiàstic va destacar, amb les declaracions de l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré a Le Monde el 1963 criticant obertament la dictadura per no actuar segons els principis cristians, cosa que li va costar l'exili, i amb la campanya de 1966 per nomenar bisbes catalans. En el moviment obrer, militants obrers i catòlics vinculats a CCOO, creades el 1964, van intentar participar dins la Central Nacional Sindicalista —el sindicat de Franco— per demanar millores. En el marc polític, la caputxinada va engegar un moviment unitari que va donar la Taula Rodona (1966-1973), primera plataforma multipartidista antifranquista i antecedent de l'Assemblea de Catalunya; el 1969 es va crear la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya amb ERC, PSUC i altres, i finalment tot l'antifranquisme català es va unificar en l'Assemblea de Catalunya (1971-1977), oberta també a plataformes socials i ciutadanes, amb un programa de quatre punts: llibertats públiques, amnistia per als presos polítics, restabliment de l'Estatut d'Autonomia de 1932 i coordinació amb la resta de pobles d'Espanya per lluitar per la democràcia. El sistema polític català clandestí era diferent del de la resta d'Espanya: als setanta, a més d'ERC i del PSUC —el de més presència—, van néixer Convergència Democràtica de Catalunya, de Jordi Pujol, de caire catòlic i catalanista, i Esquerra Democràtica de Catalunya, de Ramon Trias Fargas. Cal recordar també Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili des de 1954, al capdavant d'una institució només nominal i amb males relacions amb els antifranquistes de l'interior pel xoc de dues legitimitats. Als anys 70 la reivindicació cultural es va expressar amb la Nova Cançó, amb Serrat, Lluís Llach o Raimon.

Segona part de la fitxa d'El cafè de la Granota, amb el resum, els personatges i el significat dels contes restants del recull —el de l'oliver robat, la correguda d'Elies, el partit de futbol inundat pel Segre, la carta del barquer a la Senyora Mort— i dels sis últims, numerats del 9 al 14: Els delfins, Un enigma i set tricornis, Amarga reflexió sobre un manat de cebes, L'assassinat del Roger Ackroy, Amor fatal en decúbit supí i Guardeu-vos de somiar genives esdentegades. Tanca amb la valoració crítica de l'obra com a peça clau de la narrativa catalana moderna i com a projecció universal d'una comunitat local.

En el sistema de racionament l'Estat controlava el mercat: els productors havien de vendre-li la producció a un preu fixat, normalment per sota del seu valor, i després l'administració la redistribuïa a preu fixat mitjançant les cartilles de racionament. Molts productors preferien amagar part de la producció per a ells mateixos, per vendre-la al mercat negre a un preu més alt o per intercanviar-la amb altres productors. Les indústries tenien racionat el combustible —petroli, carbó— i fins i tot el tabac estava racionat; el racionament va durar fins al 1951. Les conseqüències van ser l'escassetat de productes bàsics i un mercat negre d'aliments on es trobava de tot: il·legal, amb preus més cars, i que funcionava precisament perquè les cartilles no garantien una quantitat suficient d'aliments. Les condicions de vida van ser molt dures: pujada de preus i baixada de sous, escassetat de productes bàsics, més fam i manca d'habitatges dignes a les grans ciutats amb barraquisme i búnquers, i restriccions d'aliments, llum i aigua. Tot plegat va fer reaparèixer i augmentar malalties ja erradicades com el còlera, el tifus o la tuberculosi, va fer pujar la mortalitat —també la infantil— i va reduir l'esperança de vida. Pel que fa a l'oposició política, a l'exili hi va haver uns 160.000 exiliats: a França van ser internats en camps de refugiats en condicions molt dures de fred, gana i insalubritat, i amb l'ocupació nazi molts van ser deportats a camps de concentració alemanys mentre altres passaven a la resistència francesa. Alguns es van traslladar a Amèrica, sobretot a Mèxic, que va ser seu del govern republicà a l'exili entre 1945 i 1977, un govern de força testimonial.

El franquisme va tornar al Codi Civil de 1889, que considerava jurídicament la dona una persona incapaç sotmesa a l'autoritat masculina, i va reimposar la llicència marital: un document signat pel marit —o pel pare si era soltera— sense el qual no podia adquirir béns, disposar del patrimoni propi, treure's el permís de conduir o posar una denúncia. La legislació era dura amb la dona casada, restablia l'adulteri com a delicte quan el cometia una dona, condemnava durament l'avortament i prohibia els anticonceptius: es tractava d'establir un control sobre el cos femení mitjançant un fort intervencionisme estatal dins la vida privada. La Sección Femenina, creada el 1934 per dones de la Falange Espanyola i vigent fins al final del franquisme, compartia els valors, el pensament i l'estètica falangistes i va ser dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador; els seus models eren la reina catòlica Isabel I de Castella i la monja Teresa de Jesús, i l'ideal de dona falangista era femenina, abnegada, lliurada a les tasques pròpies del seu sexe, submisa, austera, bolcada en els altres, invisible, subordinada i complementària a l'home. La recuperació de drets va arribar amb l'article 14 de la Constitució de 1978, que estableix que els espanyols són iguals davant la llei sense discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició personal o social, i amb una sèrie de lleis de la Transició i els primers anys de la democràcia: la Llei 14/1975, que va eliminar la llicència marital i va retornar la capacitat jurídica a les dones casades; la supressió de l'adulteri i de l'«amancebamiento» del Codi Penal el 26 de maig de 1978, que fins llavors es castigaven amb penes de sis mesos i un dia fins a sis anys de presó; l'article 28 de l'Estatut dels Treballadors de 1980, que obliga a pagar la mateixa retribució per un treball d'igual valor sense discriminació per raó de sexe; la Llei de divorci de 1981; i la Llei orgànica 9/1985, que va despenalitzar l'avortament induït en tres supòsits —risc greu per a la salut física o mental de la dona (terapèutic), violació (criminològic) i malformacions o tares en el fetus (eugenèsic)—, mantenint penes de presó per als altres casos tant per a la dona com per als facultatius.

Les primeres operacions rebels van ser assegurar l'Estret de Gibraltar per poder enviar tropes i armament des de l'Àfrica i prendre Badajoz per unir la zona oriental d'Andalusia amb Castella i Lleó, cosa que van aconseguir el 14 d'agost de 1936 amb una repressió accentuada; la tercera ofensiva va ser l'atac sobre Irun i Sant Sebastià el setembre de 1936 i, per últim, la presa de Madrid i Toledo des de l'oest, amb derrota nacional el novembre de 1936 i derrotes importants a Jarama i Guadalajara. Aleshores el bàndol franquista es va centrar en el nord, amb un gran paper de l'aviació italiana i de la Legió Còndor i el bombardeig de Gernika, un assaig contra poblacions civils de cara a la Segona Guerra Mundial: Bilbao va caure el juny de 1937 i Astúries, l'última zona republicana del nord, l'octubre del mateix any. L'estiu de 1937 les tropes republicanes havien intentat sense èxit les ofensives de Brunete i Belchite, i només van conquerir Terol, l'única capital de província que recuperarien. A finals de 1937 la situació era favorable als nacionals. El febrer de 1938 els rebels van recuperar Terol i van iniciar l'ofensiva cap a València amb la intenció d'aïllar Catalunya de la resta de la zona republicana; a l'abril entraven a Lleida i arribaven al Mediterrani a Vinaròs. El 25 de juliol els republicans, per trencar el front nacional, van sorprendre les tropes rebels i es va iniciar la batalla de l'Ebre, una de les més sagnants, amb uns 30.000 morts i 100.000 ferits, que va acabar amb victòria nacional el novembre. Després va venir l'ofensiva final sobre Catalunya, amb múltiples bombardeigs de l'aviació italiana des de Mallorca: el 15 de gener entraven a Tarragona, el 26 a Barcelona i el 9 de febrer arribaven a la frontera francesa. Amb Catalunya derrotada la derrota era imminent, i l'1 d'abril de 1939, amb Madrid i Alacant sota control nacional, s'anunciava el final de la Guerra Civil i el triomf del franquisme; la victòria va suposar l'inici d'una sagnant repressió i uns 500.000 exiliats a França. Pel que fa als suports internacionals, hi va haver tres factors decisius: el comitè de no intervenció de les democràcies europees, que es comprometien a no ajudar cap dels dos bàndols per por a l'esclat d'una Segona Guerra Mundial i que va perjudicar la República, ja que els seus ideals eren els més propers als de les democràcies; la signatura de l'Eix Roma-Berlín, que va aportar al bàndol nacional la Legió Còndor amb 5.000 homes i un centenar d'avions i el Corpo di Truppe Volontarie amb 70.000 homes, a més d'una gran quantitat de material bèl·lic; i les ajudes a la República, que van venir de Rússia a un cost de gairebé totes les reserves d'or del Banc d'Espanya i de Mèxic, i que van ser de llarg inferiors a les rebudes pels rebels.

El model territorial de la Constitució no era ni centralista ni federal sinó un sistema autonòmic generalitzat, conegut com el «café para todos», que va estendre l'autonomia a comunitats diferents de les habituals com Canàries, Múrcia o Astúries, amb l'excepció del País Basc i Navarra, on es reconeixen els drets forals i un sistema de finançament propi, el concert econòmic. La proclamació de la Constitució suposava la derogació de les Lleis Fonamentals del franquisme: el 31 d'octubre de 1978 el Congrés i el Senat en van aprovar el projecte i el 6 de desembre es va sotmetre a referèndum popular, on va guanyar el sí, excepte al País Basc, on les abstencions i els vots negatius van ser elevats. Aprovada la Constitució, es van convocar eleccions legislatives per a l'1 de març de 1979: la UCD va tornar a guanyar sense majoria absoluta amb 168 diputats, el PSOE en va obtenir 121 i el PCE 23, Alianza Popular —presentada com a Coalición Democrática— va patir un greu retrocés i va irrompre la coalició basca Herri Batasuna. L'estancament del PSOE va provocar una reflexió interna: Felipe González volia un discurs més moderat i allunyat del marxisme, la majoria del partit no ho va acceptar i ell va dimitir, però al setembre va tornar i el partit va encarar una direcció més moderada. El record de les municipals de 1931, que van precipitar la República, va fer que Suárez ajornés les eleccions municipals, de manera que van coexistir alcaldes franquistes amb diputats escollits democràticament; finalment es van convocar per al 3 d'abril de 1979, i la UCD va guanyar als municipis de menys de 50.000 habitants mentre els socialistes i el PCE s'imposaven a les grans ciutats, amb alcaldes com Tierno Galván a Madrid, Narcís Serra a Barcelona o Julio Anguita a Còrdova. Pel que fa a l'organització autonòmica, les comunitats que s'acollien a l'article 151, que concedia més competències, havien de convocar referèndums, i les preautonomies que iniciaven el procés havien d'aprovar els seus estatuts: l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o Estatut de Sau, promulgat el 1979, atorgava a Catalunya el règim d'autonomia i esdevenia la seva norma institucional bàsica, definint els drets i deures de la ciutadania, les institucions polítiques, les seves competències i el finançament de la Generalitat. L'octubre de 1979 es van sotmetre a referèndum els estatuts basc i català, i el març de 1980 es van fer eleccions al Parlament Basc, on la major part dels diputats van ser del PNB, amb Carlos Garaikoetxea com a lehendakari i Herri Batasuna com a segona força.

La Llei per a la reforma política implantava un sistema parlamentari basat en la democràcia representativa, i Suárez necessitava que fossin les mateixes Corts franquistes les que l'aprovessin per mantenir-se dins el marc legal; amb l'acceptació de la llei, aquelles Corts desapareixien, i el 15 de setembre es va sotmetre a referèndum amb un sí majoritari. Aprovada la llei, el president va fer una sèrie de gestos democratitzadors —dissoldre el Tribunal d'Ordre Públic, concedir una nova amnistia política— per reforçar la seva imatge, però en els sis mesos entre el referèndum i les primeres eleccions generals van passar fets que van fer perillar el procés: el segrest del president del Consell d'Estat, Antonio de Oriol y Urquijo, per part del GRAPO el febrer de 1977, juntament amb el del tinent general Emilio Villaescusa; i la Setmana Negra, del 23 al 28 de gener, quan es va assassinar un estudiant en una manifestació i un grup d'ultradretans va matar cinc persones en un despatx d'advocats laboralistes del carrer Atocha, cosa que va provocar que el GRAPO matés dos policies i un guàrdia civil, mentre l'extrema dreta animava l'exèrcit a intervenir; finalment el GRAPO va alliberar els segrestats. Entre el desembre de 1976 i l'abril de 1977 Suárez va negociar la convocatòria electoral amb els representants de l'oposició aplegats en la Comissió dels Nou, formada per socialistes, comunistes, liberals, democratacristians, socialdemòcrates i un representant basc, un de gallec i un de català; s'hi va tractar la legalització dels partits i la llei d'amnistia, però no el sistema electoral, ja fixat per la Llei de reforma política. El tema més delicat era la legalització del Partit Comunista de Santiago Carrillo, inacceptable per a molts franquistes, que finalment es va produir a canvi de renunciar a la bandera republicana. Les eleccions es van convocar per al 15 de juny de 1977, tot i que partits com ERC encara no eren legals i hi havia presos polítics. Els franquistes s'hi van presentar en dues candidatures: Alianza Popular, de Manuel Fraga, amb el suport de gran part del franquisme, i la UCD, coalició d'Adolfo Suárez amb sectors franquistes i membres de l'oposició més moderada. L'oposició hi anava amb el PSOE, el PCE, el PSUC i el PSC, i a Catalunya les forces d'esquerra s'havien compromès a defensar el restabliment de la Generalitat, el retorn de Tarradellas i l'Estatut de 1932. La participació va ser del 80% del cens i va guanyar la UCD amb 165 diputats sense majoria absoluta; el PSOE, amb els diputats del PSC, en va obtenir 118, el PCE amb el PSUC només 20 i Alianza Popular 16. Era evident el triomf de les dues forces més moderades, amb el socialisme predominant a Catalunya, Andalusia i el País Valencià.

La Ley Orgánica del Estado nega la democràcia parlamentària i les llibertats individuals, polítiques i sindicals, però preveu la separació entre el cap de l'estat i el cap del govern —encara que de moment Franco continua exercint les dues funcions fins que el 1973 nomeni Carrero Blanco cap de govern mantenint ell la prefectura de l'estat—. El mateix 1967 s'aproven la Ley de Libertad Religiosa, que permet un marc de tolerància religiosa; la Llei de la Seguretat Social, per la qual tothom hi ha de contribuir i a canvi rep ajuts com medicina, subsidi d'atur o de vellesa; i la Llei de representació familiar, que permetia escollir una part dels procuradors del congrés, tot i que només podia votar el cap de família. El 1969 Franco designa Joan Carles de Borbó com a successor, previ jurament dels principis del Movimiento, i el 1973 nomena Carrero Blanco president del govern. Pel que fa a l'oposició, l'obrera es manifesta amb vagues a Astúries, el País Basc i Barcelona, amb reivindicacions de millores salarials, de condicions de treball i de llibertat sindical, i amb la formació i el creixement de CCOO; va patir repressió política i laboral, amb acomiadaments, i violència policial. L'oposició estudiantil, en canvi, és un fenomen nou format per organitzacions clandestines de joves nascuts durant el franquisme però que no han viscut la guerra, vinculades a les universitats, que reivindiquen el dret d'associació i les llibertats polítiques i qüestionen el règim.

La política anticatalanista va incloure el canvi de la retolació dels carrers i del nomenclàtor d'alguns pobles i l'eliminació de monuments públics, tot i que la resistència va ser força gran i, passats els primers anys, el règim va preferir tolerar el català amb un ús restringit i controlat. Internacionalment, la fi de la guerra civil coincideix amb l'inici de la Segona Guerra Mundial: Espanya es declara neutral perquè no estava en condicions materials d'involucrar-s'hi, tot i que els contactes entre Franco, Hitler i Mussolini són evidents. Franco s'entrevista amb Hitler a Hendaia el 1940 i amb Mussolini a Bordighera el 1941 per intentar integrar-se a la guerra, però el desgast i l'escassetat de la postguerra fan desestimar la seva participació al bàndol feixista i Espanya passa a ser considerada «no bel·ligerant»; malgrat això, envia material estratègic, provisions i un cos de «voluntaris», la División Azul. El 1945, la derrota de les potències feixistes dona esperances als republicans, que creien que la fi del feixisme a Europa comportaria la fi del franquisme, però va passar més aviat al contrari. Al principi sí que hi ha aïllament internacional: les potències aliades retiren els ambaixadors i s'exclou Espanya del Pla Marshall i de l'OTAN. Amb tot, l'inici de la Guerra Freda fa que el bloc capitalista prescindeixi del fet que Espanya sigui una dictadura i busqui el suport de Franco com a anticomunista, de manera que a partir de 1953 arriba el reconeixement internacional amb l'acord amb els Estats Units: ajuda mútua en cas de conflicte, dret dels EUA a instal·lar bases militars en territori espanyol —Torrejón de Ardoz, Morón, Saragossa, Rota— i, per a Espanya, material bèl·lic per modernitzar les forces armades i ajuda econòmica i tècnica amb l'entrada al Pla Marshall. A partir d'aquell moment Espanya ha de fer una «operació de maquillatge» sense tocar l'estructura dictatorial: el règim es defineix com una «democràcia orgànica» i aprova lleis fonamentals com el Fuero de los Españoles de 1945, que recollia una sèrie de drets molt limitats, exercibles només des de l'adhesió al règim.

La pàgina recull un retall de premsa titulat «El nou posicionament de l'Església» amb les declaracions que l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, va fer al diari francès Le Monde el 1963: hi afirma que no s'han deixat enrere vint-i-cinc anys de pau sinó només vint-i-cinc anys de victòria, i que els vencedors —entre els quals hi ha l'Església, obligada a lluitar al seu costat— no han fet res per acabar amb la divisió entre vencedors i vençuts, cosa que representa un dels fracassos més lamentables d'un règim que es proclama cristià però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme; reclama també que el poble esculli el seu govern i el pugui canviar, i llibertat de premsa i sinceritat en la informació. Al costat hi ha la fotografia de l'abat i el retall de l'article de Le Monde amb el titular en francès. A continuació s'obre l'apartat de la crisi i la fi de la dictadura: la dictadura acaba el 1975 amb la mort de Franco, i a partir de la dècada dels 70 els problemes del règim augmenten, començant per les tensions creixents entre falangistes i tecnòcrates, és a dir, entre immobilistes i oberturistes.

El dossier divideix el franquisme en dues fases: la construcció de l'estat franquista (1939-1959) i el creixement econòmic i la fi de la dictadura (1959-1975). L'Espanya de Franco es va caracteritzar per una dictadura personalista i de llarga durada, 36 anys en què Franco va ser la cara visible del poder. Era un règim antidemocràtic i totalitari, amb fortes persecucions i repressions contra qui es mostrés contrari al govern; l'Estat era unitari i centralista, sense competències per a les autonomies i amb totes les decisions preses a la capital, i confessional, amb el nacionalcatolicisme com a legitimació. La repressió contra els perdedors de la guerra va ser especialment dura, i també es van perseguir comunistes, anarquistes, catalanistes, moviments estudiantils i qualsevol possible oposició. Franco, generalíssim dels exèrcits, cap de l'estat, Caudillo d'Espanya i cap de la Falange, acumulava tots els poders: encara que el poder legislatiu residís a les Cortes Españolas creades el 1942, ell podia vetar i aprovar les seves lleis, i aquelles Corts les formaven procuradors escollits per ell mateix o pel Consell Nacional de la Falange; a més, designava i destituïa els ministres i controlava el poder judicial. Legalment, tot i no voler definir el règim per tenir més llibertat d'actuació, va aprovar el Fuero del Trabajo i la Ley de Prensa el 1938, la Ley Constitutiva de las Cortes el 1942 i la Ley del Referéndum Nacional i el Fuero de los Españoles el 1945, que declarava l'estat catòlic i regulava drets i deures dels ciutadans.

El creixement econòmic tenia límits clars: hi havia poc desenvolupament industrial en els sectors tecnològicament més avançats, molts sectors continuaven en mans del govern —Iberia, Telefónica, Endesa— amb poca liberalització real, i encara que la indústria millorés, les diferències entre les regions seguien existint. Socialment, en canvi, els canvis van ser profunds: milloren les condicions de vida, puja la natalitat i baixa la mortalitat, cosa que fa créixer la població; es redueix el sector primari per l'augment de la maquinària, que deixa menys gent treballant al camp, i creixen el secundari i el terciari amb els serveis i el turisme. Hi ha un èxode rural del camp cap a les ciutats, emigració cap a l'estranger i un augment de la urbanització. Catalunya rep molta població procedent de l'interior de l'estat, l'Espanya rural, i tot i tenir una natalitat més baixa que la mitjana estatal experimenta un creixement considerable de població. El creixement dels sectors secundari i terciari provoca el creixement de la classe obrera i dels obrers qualificats, l'augment dels treballadors del sector serveis lligats al turisme i l'oci, més prestigi per als professionals tècnics i directius, i el creixement d'una burgesia vinculada a interessos internacionals i relacionada amb el règim franquista. Finalment apareix la societat de consum, que millora el benestar i permet comprar més productes que els bàsics: televisors, rentadores o el 600.

Dossier d'El cafè de la Granota de Jesús Moncada. Situa l'obra en la postguerra i el franquisme, amb la desaparició de Mequinensa sota el pantà de Riba-roja com a rerefons, i presenta l'autor, el seu estil d'humor, ironia i nostàlgia i les seves influències, de la memòria oral a García Márquez i Calders. Analitza el llibre com un recull de catorze relats units per l'espai del cafè i uns personatges recurrents, amb narrador col·lectiu i un simbolisme que fa del cafè el cor de la memòria del poble. Acaba amb la fitxa detallada dels tres primers contes: resum, personatges i significat de «Un barril de sabó moll», «La Plaga de la Ribera» i «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana».

El control del règim arribava fins a l'últim funcionari, que havia de jurar fidelitat als Principios del Movimiento abans de prendre possessió. A cada província hi havia un governador civil, que era el cap provincial del partit, i un governador militar, tots dos designats per Franco i els seus col·laboradors; els alcaldes eren caps locals del partit escollits directament pel governador civil. A nivell laboral l'estat controlava els sous i la durada de la jornada, amb el resultat de condicions dures, sous baixos i beneficis alts per als empresaris. Econòmicament, la suma de guerra i dictadura va provocar la caiguda de l'economia: durant la guerra va disminuir la producció agrària per l'abandonament dels camps i la mobilització dels pagesos, va caure la producció industrial amb la reconversió en indústria de guerra i es van destruir les vies de comunicació. Però encara més greu va ser la política econòmica del franquisme, molt poc competitiva i corrupta, amb estancament i tràfic d'influències, cosa que va fer que costés molt tornar al nivell econòmic d'abans de la guerra. La característica principal va ser l'autarquia: autosuficiència econòmica, prohibició d'importar excepte allò que Espanya no produïa —com el petroli, sempre sota control estatal—, control estrictíssim d'importacions i exportacions i, com a objectiu, limitar els intercanvis i contactes amb l'exterior. Hi havia una intervenció total de l'Estat en matèria econòmica, amb la desaparició del mercat lliure i preus fixats, i l'Estat comprava tota la producció al pagès per vendre-la a preu fixat, alhora que intentava promoure les indústries de béns d'equipament amb una gran despesa pública. El 1941 es va crear l'INI, l'Institut Nacional d'Indústria, un conjunt d'empreses públiques amb l'objectiu de produir el màxim sense importar els costos, que assumia l'Estat, i que va donar lloc a empreses com SEAT, Ibèria o ENDESA, a més de l'impuls dels transports i les comunicacions amb RENFE.

El 1966 es constitueix el Sindicat Democràtic d'Estudiants, durament reprimit, cosa que augmenta la radicalització, i es crea el Sindicat d'Estudiants Universitaris; el mateix any té lloc la caputxinada dels estudiants de la Universitat de Barcelona. L'oposició social neix del malestar per la manca d'infraestructures i de serveis i pren forma en associacions legals, com les associacions de veïns, molt actives a l'hora d'organitzar protestes i reivindicacions. L'oposició política es concreta en la reorganització o creació de diversos partits i organitzacions clandestines davant el desgast de la dictadura. A l'Estat destaquen el PCE, vinculat al moviment obrer i als intel·lectuals, i el PSOE, i apareixen també petits grups violents com el FRAP, Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico, d'ideologia comunista i d'esquerra, i els GRAPO, Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre, d'extrema esquerra. Al País Basc hi ha el Partit Nacional Basc i ETA, que sorgeix el 1959 a partir de sectors joves euskalduns molt crítics amb el PNB i que opta per la lluita armada des de 1968: primer lluiten per la democràcia i després per la independència.

L'església viu una petita obertura influïda pel Concili Vaticà II i alguns sectors comencen a distanciar-se del règim, sobretot l'església catalana, que participarà en actes contra el franquisme i que el 1963 va veure com l'abat de Montserrat feia crítiques públiques al règim i havia d'exiliar-se. Políticament, creix la influència dels tecnòcrates enfront dels falangistes tradicionals —militars, falangistes i tradicionalistes—, i destaquen com a membres del govern Luis Carrero Blanco, Laureano López Rodó i Manuel Fraga. El Movimiento Nacional substitueix FET y de las JONS com a partit únic. El 1958 s'aproven els Principis Fonamentals del Movimiento; el 1962 Espanya demana l'ingrés a la CEE i li és denegat perquè els estatuts especificaven que només s'hi podien admetre règims democràtics; el 1963 es crea el Tribunal d'Ordre Públic, amb judicis civils i jutges, no militars; el 1964 se celebren els «25 años de paz»; el 1966 la Llei de premsa de Fraga suprimeix la censura prèvia però fixa multes i suspensions per a les publicacions massa agosarades, imposant de fet l'autocensura, i aquesta obertura provocarà fissures internes entre franquistes a favor i en contra perquè permetrà filtracions com la del cas Matesa; i el 1967 la Ley Orgánica del Estado fa alguns retocs de les lleis anteriors, pura operació de maquillatge, i defineix el règim com una «democràcia orgànica».

Tot i que hi ha societat de consum, es dona amb menor intensitat que a altres països occidentals. Els canvis de comportament venen de l'obertura de les relacions internacionals i del turisme, que posa en contacte amb la cultura estrangera i porta noves maneres de vestir i de comportar-se, grups de música i el moviment hippie; creix el nombre de joves que s'emmirallen en el que arriba de fora. Les noves generacions, que no han viscut la guerra, s'organitzen, qüestionen els valors del franquisme i critiquen l'autoritarisme i la repressió, alhora que la societat se secularitza i l'església hi perd pes: tot plegat provoca un moviment social i intel·lectual a favor de la democratització. En l'ensenyament, l'educació esdevé en general més tècnica i moderna. A la universitat apareix un moviment estudiantil que reivindica el dret d'associació, demana llibertats polítiques i qüestiona el règim: el 1966 es constitueix el Sindicat Democràtic d'Estudiants, durament reprimit, cosa que augmenta la radicalització. A primària l'escolarització és obligatòria fins als 14 anys i el 1970 la Llei general d'educació estableix una escolarització gratuïta i general fins a aquesta edat, l'EGB. Culturalment hi ha reivindicacions de la llengua catalana amb una certa tolerància, molt controlada: apareixen les primeres revistes en català, es consoliden entitats com Òmnium Cultural, sorgeixen editorials, la Nova Cançó amb Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet, i el moviment de renovació pedagògica orientat a la formació de mestres i la catalanització de l'escola.

La repressió econòmica es basava en la Llei de Responsabilitats Polítiques, que penalitzava amb multes l'actitud política o ideològica de les persones des de 1934, és a dir, per activitats que eren legals quan es van dur a terme. Hi havia també l'expoli dels vençuts: confiscació de les propietats dels exiliats i dels polítics republicans i també de les de partits, sindicats, associacions culturals, casals, ateneus i altres entitats democràtiques llavors prohibides; a Catalunya les sancions econòmiques i les confiscacions van ser més dures i van afectar més gent. En l'àmbit laboral, es van fer depuracions de personal de l'administració pública —escoles, hospitals— i es va controlar l'empresa privada mitjançant el sindicat vertical. El control social es basava en la repressió ideològica, la imposició de normes de conducta lligades a la moral cristiana i la censura de qualsevol activitat lúdica, social o cultural, alhora que es potenciava el folklore espanyol —toros, flamenc, paella—. El nacionalcatolicisme servia per escampar la influència de l'Església sobre la població: l'Església controlava l'educació i els alumnes s'educaven en els valors que interessaven al règim, mentre desapareixia l'escola pública, democràtica i progressista de la República, substituïda per una escola confessional, classista i repressiva. Pel que fa a Catalunya, considerada doblement perillosa per «roja y separatista», els sentiments identitaris atemptaven contra el principi d'unitat d'Espanya: ja el 5 d'abril de 1938, en ocupar Lleida, es va signar un decret que abolia l'Estatut d'Autonomia i posava fi a l'autogovern; es va prohibir i perseguir el català a l'administració, la vida pública, la cultura, l'ensenyament i l'església, i el seu ús fora de l'àmbit familiar va ser objecte de multes i sancions; i es van prohibir els símbols identitaris com la senyera.

Les lleis de la República. La llei de divorci reconeixia per la legislació civil la dissolució voluntària d'un matrimoni vàlid i permetia establir nous vincles: es va aprovar el 1932 juntament amb el matrimoni civil, i el divorci no es restabliria fins al 1981. Tot i el sentiment anticlerical que va portar al matrimoni civil, es van mantenir les clàusules de dependència i subordinació de les dones; a Catalunya, en canvi, el 1934 es va eliminar el principi d'autoritat marital amb la Llei sobre Capacitat Jurídica de Cònjuges, i es van suprimir del codi penal els delictes d'adulteri. El divorci va ser un fenomen de les grans ciutats i de les regions més d'esquerra, amb un índex molt baix. Pel que fa a la reforma sexual, mentre a la zona republicana es va despenalitzar l'avortament induït a partir de 1937, a Catalunya Josep Tarradellas ja havia signat el desembre de 1936 el Decret d'Interrupció Artificial de l'Embaràs, gràcies al suport dels anarquistes i de metges com Fèlix Martí Ibáñez, director general de Sanitat: permetia avortar a clíniques i hospitals per quatre motius —malformacions, malaltia de la mare, raons ètiques o maternitats no desitjades— i buscava una «maternitat conscient» contra la «maternitat contínua», entesa com una esclavitud per a la dona i el seu cos. El decret formava part de la «Reforma Sexual» anarquista, una nova ètica sexual enfront de la moral tradicional repressiva, però era massa innovador per a una societat amb rols de gènere molt imposats i moltes dones van continuar avortant clandestinament per vergonya. En educació, la República va iniciar una reforma escolar per evitar el control de l'església: des del ministeri d'Instrucció Pública, amb Marcelino Domingo i Rodolfo Llopis i el lema «més escoles i millors mestres», es buscava millor formació docent i escoles dignes; l'escolarització conjunta de nens i nenes, defensada pels sectors progressistes, va topar amb l'oposició dels conservadors i només una minoria de centres va ser mixta. Finalment, la veritable política d'inserció laboral de la dona va arribar durant la Guerra Civil per la manca de mà d'obra masculina: el govern català va crear l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona i es va legislar la igualtat salarial i d'oportunitats, amb Dolores Ibárruri com una de les figures que més va defensar que el treball de la dona no amenaçava el dels homes.

Amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial molts espanyols es van exiliar a Amèrica, sobretot a Mèxic, altres es van unir a la resistència francesa i molts van acabar en camps de concentració o d'extermini nazis —uns 7.000 republicans van morir a Mauthausen—. La política de l'exili es va centrar a pressionar les potències democràtiques perquè acabessin amb la dictadura, tant per part dels republicans com dels monàrquics, que volien restaurar la corona amb Joan de Borbó, signant del manifest de Lausana. L'oposició interior, difícil d'organitzar per la repressió, la van protagonitzar sobretot nuclis comunistes i anarquistes. Els maquis eren grups guerrillers d'antics combatents republicans amagats a les muntanyes que organitzaven accions violentes contra el règim, com l'intent fracassat d'envair la Vall d'Aran. El reconeixement internacional del règim i la repressió policial van afeblir molt la resistència, però les dures condicions de vida de la postguerra van generar nous moviments, sobretot vagues obreres: les vagues de tramvies de Barcelona de 1951 i 1957 van originar protestes importants al País Basc, Catalunya i Astúries. L'oposició borbònica es va apagar quan el 1954 Joan de Borbó es va apropar al dictador i es va afegir al Movimiento Nacional, i el 1956 el PCE va proposar una reconciliació nacional per agrupar tots els opositors; la nova resistència la van escenificar els universitaris amb vagues estudiantils i obreres que van donar lloc a Comissions Obreres. Econòmicament, Franco va optar per una economia autàrquica basada en l'autosuficiència amb el mínim contacte comercial exterior, cosa que obligava a una àmplia intervenció de l'estat en la producció i la distribució: la Central Nacional Sindicalista, dependent de la Falange, fixava preus i salaris i reglamentava una activitat econòmica que afavoria els empresaris, amb torns llarguíssims, salaris baixos i cap dret sindical. Les conseqüències van ser el descens de la producció de productes bàsics, de la producció industrial i de la renda per habitant; l'Instituto Nacional de Industria no va aconseguir dinamitzar l'economia i els bancs privats en van sortir beneficiats, mentre a Catalunya la manca d'energia i de primeres matèries obligava a restriccions elèctriques domèstiques i industrials. La postguerra va ser especialment llarga: més de quinze anys de misèria, malalties i alta mortalitat infantil, amb una cartilla de racionament vigent fins al 1952 que limitava l'adquisició d'aliments per família i que resultava insuficient.

El 1947, mitjançant un referèndum manipulat, s'aprova la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, que declara Espanya un regne i deixa la tria del successor a Franco; el 1958 la Ley de Principios Fundamentales del Movimiento Nacional estableix la participació política a través de la família, el municipi i el sindicat. La vinculació amb l'església catòlica va permetre reconstruir edificis religiosos i declarar-la l'única oficial de l'estat, donant lloc al nacionalcatolicisme, que la lligava al règim com a element únic i necessari, amb gran pes a l'ensenyament, la prohibició dels divorcis i dels matrimonis civils, i el concordat signat pel papa Pius XII. La voluntat de sotmetre i humiliar els vençuts es va legalitzar amb la Ley de Responsabilidades Políticas de 1939, que declarava il·legals les persones que haguessin participat en activitats properes al règim republicà: unes 50.000 van ser afusellades per motius polítics i unes 250.000 enviades a camps de treball o a les presons. La Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo de 1940 obligava tothom a ser fidel al règim i deixava fora de la legalitat qualsevol altre moviment; la repressió va ser duríssima, el terror generalitzat, i es van tancar centres culturals i ateneus populars. Internacionalment, malgrat la vinculació amb el feixisme italià i el nazisme alemany, Franco va apostar per la no-bel·ligerància per les pèrdues de la Guerra Civil, però va donar tota mena de facilitats a Hitler i el 1941 va enviar la División Azul, amb uns 40.000 suposats voluntaris, al front rus. Quan cap al 1943 l'Eix començava a perdre, va passar de no-bel·ligerant a neutral per amagar les simpaties i assegurar-se un millor tracte amb els aliats. La tàctica no va funcionar: l'ONU no va permetre l'entrada d'Espanya i el 1946 va condemnar el règim recomanant la retirada d'ambaixadors. El gir va arribar amb la Guerra Freda: els EUA buscaven aliats anticomunistes, l'anticomunisme franquista va facilitar l'acord amb els nord-americans, el 1950 l'ONU va anul·lar la condemna i el 1955 va permetre l'entrada d'Espanya a l'organització; l'acord amb els EUA va comportar bases militars nord-americanes a l'estat espanyol. Finalment, l'exili va ser massiu des dels primers mesos de 1939, amb unes 300.000 persones creuant els Pirineus, entre elles Azaña, Companys, Picasso, Pau Casals o Antonio Machado.

L'expansió industrial va generar un augment considerable de la classe obrera i la seva aparició en zones que fins llavors s'havien mantingut bàsicament agrícoles, com Saragossa, Pamplona o Valladolid, amb una tendència progressiva a l'augment dels obrers qualificats i especialitzats enfront dels peons. La classe mitjana també va augmentar el seu pes en el conjunt social espanyol i va canviar de perfil: de ser la típica de les societats no industrials —botiguers, funcionaris, mestres, petits industrials— a assemblar-se a la dels països industrialitzats, amb més personal administratiu, tècnic i comercial. L'augment de la producció de béns de consum i el creixement de la renda per càpita van propiciar l'entrada en l'anomenada «societat de consum», encara que no plenament si es compara amb la resta de països occidentals: entre 1966 i 1975 es va duplicar l'adquisició de béns típics com el cotxe, el frigorífic, la rentadora o la televisió. Amb tot, aquesta millora del nivell de vida presentava diferències importants entre regions i entre el medi urbà i el rural.

Segona meitat del dossier de Bruixa de dol, dedicada a l'anàlisi del llibre. Detalla les vuit seccions que el componen —de la Divisa inicial a Vuit de març—, amb el nombre i la forma dels poemes de cadascuna, i explica que no hi ha personatges sinó una veu poètica que, a través de la figura de la bruixa, reivindica una identitat femenina empoderada. Sistematitza les quatre temàtiques principals, el punt de vista en primera persona, l'estil que fon lírica popular i culta, el simbolisme de la bruixa i la lluna, i la rellevància de l'obra com a punt d'inflexió feminista en la poesia catalana.

La Llei del Referèndum Nacional de 1945 permetia participar en les grans decisions polítiques, encara que només amb valor consultiu, i s'aplicaria per primer cop per aprovar una altra llei: la de successió. La Llei de Successió de 1947 definia Espanya com un regne del qual Franco era el cap vitalici i establia que ell mateix nomenaria el seu successor. Al mateix temps van començar a entrar al govern dirigents civils, sobretot vinculats a l'Església i a l'Opus Dei, cosa que va reduir la presència de falangistes i militars. L'estructura del nou estat es basava en les lleis fonamentals. El Fuero del Trabajo de 1938, inspirat en la Carta del Lavoro del feixisme italià, estipulava un únic sindicat d'estructura vertical —més endavant l'OSE— i prohibia les vagues i les reivindicacions obreres. La Llei Constitutiva de les Corts de 1942 va crear unes corts legislatives supeditades a la funció sancionadora del Caudillo, que podia vetar les lleis i tenia l'última paraula, amb procuradors designats per Franco i els seus col·laboradors en lloc de votats. El 1945 s'aproven el Fuero de los Españoles, un recull de drets i deures força limitats, i la Llei del Referèndum Nacional, pensada per donar aparença de normalitat sotmetent a referèndum les qüestions que Franco considerés oportunes. El 1947 la Llei de Successió definia Espanya com a regne amb Franco de cap vitalici i creava dos òrgans, el Consell de Regència i el Consell del Regne, amb membres designats per ell. Finalment, el 1958 es promulga la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que institueix el Movimiento Nacional com a partit únic —FET y de las JONS amb el nom canviat, pur maquillatge— i obliga tots els alts càrrecs, civils i militars, i els funcionaris a pertànyer-hi.